La Lisa va haver de fer un esforç per no quedar-se mirant el Marc mentre aquest s’allunyava entre la gent. Va començar a caminar com un autòmat sota els arbres rogencs, esquivant instintivament les persones que venien en direcció contrària. El vent, fred i humit, se li colava sota el jersei i li eriçava la pell, però ni tan sols se n’adonava. Només podia pensar en el nus que se li havia fet a l’estómac en separar-se del Marc, en adonar-se que probablement no el tornaria a veure.

Ell l’havia mentit. Se li havia vist a la cara, i necessitava entendre per què. Quan arribés a casa, el primer que faria seria rellegir els correus electrònics de l’Anna, que portava impresos i doblegats dins la motxilla de cuir. Volia comprovar en quins punts coincidien amb les explicacions que li havia donat el Marc i en quins no. Pel que podia recordar, als correus es referia a ella una vegada i una altra, encara que mai no arribava a esmentar el seu nom. Deia que estava en perill, que estava en joc la seva vida… Eren només deliris d’una persona trastornada o hi havia alguna cosa més? Fins i tot si es tractava d’autèntics disbarats, hi havia d’haver alguna raó perquè una dona que pràcticament no la coneixia s’hagués obsessionat amb ella d’aquella manera. I no solament això: havia involucrat el seu fill, havia fet que ell les busqués, a la Lisa i a la seva mare… Per què?

Va continuar caminant sense mirar per on anava, mentre intentava dominar la sensació d’angoixa que s’havia apoderat d’ella. No era l’Anna, en realitat, qui la preocupava. Era el Marc. Per un moment li havia semblat captar una suavitat especial en els seus ulls quan la va mirar, però després, ell havia deixat ben clar que no la volia tornar a veure. I tot aquell misteri sobre el lloc on vivia, sobre com n’eren, de diferents, les coses allà… Era només una broma, una manera de parlar, o realment ho deia de debò?

El telèfon li va començar a vibrar dins la bossa. Va haver de lluitar una estona amb la cremallera interior, espatllada des de feia mesos, per obrir-la del tot. Durant aquells segons interminables, es va convèncer a si mateixa que era el Marc qui li trucava. Era el Marc, i ella no arribaria a temps de respondre-li. Es pensaria que no volia parlar amb ell. Tornaria a trucar? Potser li deixava algun missatge…

Quan per fi va trobar l’aparell i va mirar la pantalla, va sospirar, decebuda. La trucada no era del Marc, sinó del seu pare.

Va despenjar, convençuda que hauria penjat, però el Toni encara era a l’altra banda de la línia.

—Filla, on ets? He trucat a l’Esther i m’ha dit que has sortit a comprar… Tota sola?

—Necessitava esbargir-me —va respondre la Lisa apressant el pas, com si això l’ajudés a pensar—. Per on pares?

—Sóc a casa, però et puc anar a buscar on em diguis. On ets tu?

—A la Rambla.

—A la Rambla? Què havies de comprar, si es pot saber?

A la Lisa no li agradava el to d’interrogatori que estava agafant la conversa.

—Volia passar per la Boqueria a veure si tenien aquelles gambes vermelles que tant li agradaven a la mama. No sé per què me n’he recordat de sobte.

—I ja les has comprat?

—No; just estic arribant a l’entrada.

—Però deuen estar tancant. És molt tard, filla… Mira, agafo el cotxe i passo a buscar-te.

—No, no, ja aturo un taxi. Fins ara, papa.

Va penjar abans que el seu pare pogués posar-li cap objecció. No sabia per què havia dit allò de les gambes. Ara hauria d’anar de veritat al mercat, i era més lluny del que havia dit al Toni.

Tot i que havia improvisat l’excusa del mercat, la veritat era que li venia de gust passejar una estona per la Boqueria, mirar les fantàstiques parades de fruites exòtiques i deixar-se arrossegar per la barreja d’aromes… Aquell lloc la fascinava des que era petita, i se li va acudir que entrar-hi seria una mica com tornar al passat, al terreny familiar dels rituals quotidians. A tot allò que acabava de perdre per sempre.

De tota manera, probablement la majoria de les parades ja devien estar tancades. No hi arribaria a temps.

Estava acostant-se al final de la rambla de Sant Josep quan, tot d’una, el va veure. Estava palplantat sota el drac de la Casa dels Paraigües, a la cantonada amb la plaça de la Boqueria. Era el Marc, el va reconèixer de seguida, tot i que estava d’esquena. Què feia, treure diners d’un caixer? Hi havia un banc, recordava…

I llavors, mentre dubtava si s’apropava o no al noi, va passar una cosa impossible. El drac, el famós drac blau d’inspiració xinesa que decorava la façana de la casa, sobtadament ja no estava unit a la casa. Flotava en l’aire… viu.

Una altra al·lucinació. Va durar només un instant, el temps de tancar els ulls i obrir-los de nou. Quan va tornar a mirar, la Casa dels Paraigües estava com sempre. Com sempre…, només que el Marc havia desaparegut.

—M’estic tornant boja —va murmurar.

Ho havia vist feia un instant amb tota claredat. I també havia vist l’altra cosa: una bèstia estranya, de cua llarga enroscada i coberta d’escates d’un blau pàl·lid, cendrós. La cua es movia en l’aire com es mouen les cues de les serps, a poc a poc, lliscant cap enrere, formant un anell viscós enmig del cel, mentre dos ulls negres com pous de tinta es clavaven en ella.

No havia estat una visió. Era realment allà, ho havia vist, almenys durant un parell de segons.

Es va recordar del penjoll i, amb dits tremolosos, va tornar a treure-se’l de sota el jersei. Va obrir la tanca de la cadena i va recollir la petita joia al palmell de la mà dreta. Cremava. No sabia per què, però cremava. Potser la seva pell estava molt calenta…

Aleshores el va tornar a veure, però amb més nitidesa. Tenia la gola entreoberta, i li penjava la seva llengua negra fastigosa, envoltada en una fina teranyina de baves. I el pitjor eren els ulls: dos pous sense fons, negres com abismes, que la miraven amb una expressió burleta, com si la coneguessin bé des de feia temps, com si ho sabessin tot sobre ella.

Va deixar anar el penjoll i l’estranya criatura es va fondre instantàniament amb l’inofensiu relleu de la Casa dels Paraigües. La joia va caure a terra, va sentir el so del metall quan va rebotar sobre la vorera. Potser s’havia trencat. Però almenys, la visió havia desaparegut.

Va parpellejar, desorientada. El cap li girava, els murmuris dels vianants es barrejaven amb el soroll dels cotxes i giraven al seu voltant, tot sonant ara prop i ara lluny, com a través d’una finestra. Davant seu, veia la Casa dels Paraigües desenfocada. Potser per la pluja; havia començat a plovisquejar. O potser perquè no es trobava bé. El drac era allà, petrificat sobre la façana, però no s’atrevia a mirar-lo. Estava segura que, si ho feia, notaria un altre cop els seus ulls negres com carbons fixos sobre ella. I no volia; no volia per res del món tornar a sentir aquella mirada.

Tenia la sensació que la gent l’observava, que murmuraven sobre ella. Un nen que anava agafat de la mà del seu pare la va assenyalar amb el dit. Estava cridant massa l’atenció, allà parada enmig del carrer, probablement amb cara de sonada. O de malalta…

Va intentar posar-se en moviment, però les cames no li van respondre. En provar de donar el primer pas, els genolls se li plegar, i un instant després va notar el contacte aspre del terra. De segur que s’havia estripat les mitges. Va provar d’aixecar-se, sense aconseguir-ho. La llum vermella d’un semàfor li flotava en el camp de visió, voleiant com un insecte. La cara d’una dona va interceptar tot d’una el brillant disc lluminós, però de seguida, també aquella cara va començar a flotar, com si fos un globus desprès de la mà d’un nen.

Molt aviat van aparèixer uns altres globus semblants. Tots s’assemblaven: llavis serrats, galtes cendroses de fred, ulls vidriosos que no entenien el que veien…

I de cop i volta, entre els globus, una cara. Una cara que coneixia bé.

—Marc —va murmurar.

Algú li va passar el braç per sota del coll, la va reclinar sobre la vorera.

—Està amb mi, no es preocupin —va dir la veu del Marc—. Jo me n’encarrego.

—Què ha estat, una baixada de tensió?

—Ja està tornant en si. S’ha degut fer mal en caure…

Els globus parlants havien deixat de flotar, s’havien convertit en rostres que s’inclinaven sobre ella.

—Li ha passat altres vegades? —va preguntar una veu de dona.

—Vostè és metge?

Era el Marc qui havia respost.

—No. Però en puc avisar un si volen. Pobra noia!

—No es preocupi, ja ho faig jo. Gràcies per tot, se’n poden anar, és el millor… Gràcies.

La Lisa va tancar els ulls. Tot d’una se sentia cansada, a punt d’adormir-se. Va deixar de sentir les veus, semblava que tots se n’havien anat. Tots, menys el Marc. Encara que no deia res, sabia que era al seu costat, notava el seu braç nu sota el clatell.

—Tu… ho has vist? —va aconseguir preguntar—. El drac… El drac de la façana… estava flotant!

Ella mateixa s’adonava de com sonaven, d’absurdes, les seves paraules.

—Ha estat una al·lucinació, oi?

—No et preocupis. Ja ha passat. On tens el mòbil? Hauries de trucar a algú perquè et vingui a recollir.

—Obre la bossa. Hi ha una cremallera per dins, tancada…, és allà. L’has trobat?

Va sentir el suau contorn de l’aparell a la seva mà.

—Aquí el tens —va dir el Marc—. Pots marcar? Espera’t, t’ajudo a seure.

En incorporar-se, tot li va començar a girar un altre cop. Va prémer la icona de marcar, però els dits li tremolaven massa per encertar els números del teclat virtual.

—Truca tu, si us plau. Busca «papa», a l’agenda… És millor que parlis tu.

—Això l’espantarà més.

—Sí, tens raó.

La Lisa va mirar al seu voltant, indecisa. No se sentia amb forces per parlar amb el seu pare, no encara. Estava asseguda al mig de la vorera, amb el Marc agenollat al seu costat. La gent havia d’esquivar-los per no topar amb ells.

—M’ajudes? Aquí som al mig. Anem a aquell portal.

El Marc es va alçar i, agafant-la per sota dels braços, la va aixecar. Pràcticament va haver d’arrossegar-la fins al portal de la casa més propera, però semblava que no suposés cap esforç per a ell. Es van asseure sobre el fred esglaó de pedra desgastada pels anys. Al darrere, una porta de ferro tancava l’accés al vestíbul interior. La Lisa s’hi va repenjar. Notava els relleus torts de la tanca que se li clavaven a l’esquena.

I llavors, sense saber com, es va tornar a desmaiar. Quan es va despertar, va pensar que havia estat només un moment, que haurien transcorregut a tot estirar uns quants segons. Un dolor eixordador li martellejava el crani per damunt de la cella dreta. Va obrir els ulls i es va adonar que s’havia fet de nit. Quan? No en tenia ni idea…

Un braç càlid la sostenia amb fermesa per la cintura. Però abans fins i tot de desenganxar les parpelles, ja sabia que no era el Marc.

—Papa… Fa gaire que ets aquí?

—Uns deu minuts més o menys. No, és millor que no intentis aixecar-te. Mira, ja són aquí. No et moguis, ells sabran el que és millor.

Una explosió de llums giratoris va tenyir la nit de color taronja. Havien trucat a una ambulància? Però no calia…

—On és el Marc?

—El Marc?

—El noi que t’ha avisat. Ha estat ell, oi?

—Va ser molt amable. Es va quedar fins que vaig arribar jo, subjectant-te. Semblava força espantat, el pobre. Però no em diguis… Aquell era el Marc?

Per fortuna, la Lisa no va haver de respondre. Un remolí d’uniformes blaus amb bandes fluorescents els van envoltar, i un moment després estava estirada en una llitera.

Mentre la transportaven cap a l’ambulància, va mirar el cel. Els fanals es balancejaven sobre ella, ataronjats, bruts. O això li va semblar…

Després, no va veure res més, només un sostre blanc, apelfat. I després, ni tan sols el sostre. Res. Només una foscor esquitxada de llums que lliscaven com fantasmes sobre les finestretes.