De manera que així era una presó de temps. La Lisa va aspirar l’aire fred de la Ciutadella amb aprensió. No feia olor de res, ni tenia cap qualitat especial. Era aire normal i corrent, com el de qualsevol altre lloc. Potser menys contaminat que el de la ciutat humana, això sí… Qui li havia de dir que un dia trobaria a faltar aquella contaminació?

Seth caminava al seu costat, i una escorta de quatre guardians amb rostres d’ocell de presa els acompanyava. Mentre travessaven el pati empedrat de la fortalesa, el llop va assenyalar una de les torres.

—És allà —va dir—. Potser el trobarem adormit. Aquí dins és fàcil perdre la noció del temps i oblidar quan és de dia i quan és de nit.

—Hi ha dies i nits?

—Tres dies i tres nits, per ser exactes. Tres dies i tres nits que es repeteixen eternament per al teu amic. No és tan dur com sembla, perquè cada tres dies ell viu un nou començament, i creu estar vivint les hores següents a l’instant en què el vam tancar. No té temps de desesperar-se, ho entens? Cada tres dies tot torna a començar.

—Això és… monstruós…

Seth va riure suaument entre els seus afilats ullals.

—Cada vegada que el visitis serà la primera vegada per a ell. Curiós, oi? Allò bo és que tens tota la llibertat del món per fer-li les promeses que vulguis, encara que després no puguis complir-les. No les recordarà… i segurament seran un gran consol per a ell.

La Lisa es va estremir de cap a peus. No volia prometre res al Marc que no pogués complir, però, d’altra banda, Seth tenia raó. Si li deia que aviat el trauria d’allà, si li donava una esperança, el captiveri se li faria més fàcil. Tot el que havia de fer era renovar aquella esperança cada tres dies amb noves promeses. Així el Marc no cauria en la desesperació.

No obstant això, ella no podria suportar-ho. A més, no estava disposada a deixar que Seth se sortís amb la seva. Quan en tingués l’ocasió, acabaria amb aquell captiveri. Podia fer-ho…, podia unir la Ciutadella amb la resta de la ciutat màgica, reconstruir els ponts de temps en ruïnes que mantenien tancat aquell bucle temporal. Podia fer-ho, n’estava segura…, però encara ignorava com.

Mentre pujava per l’escala de la torre darrere de Seth, la Lisa es va deixar portar per un pensament força absurd: i si demanava a Seth que també la tanqués a ella, que els deixés a tots dos junts allà, a la Ciutadella? Tindria molt de temps per estar amb el Marc. Viurien una vida estranya, en un cercle continu de tres dies que es repetirien eternament. Però estaria amb ell. Tot el temps, sense interrupcions… Potser valdria la pena.

És clar que Seth mai no ho acceptaria. Ell sabia que podia obrir l’anell de temps si ho desitjava, i no era tan ximple per córrer aquell risc. No: Seth sabia molt bé que, per manipular-la, necessitava mantenir-la separada del Marc. La utilitzaria per fer-li xantatge, per amenaçar-la de treure-li la vida si ella incomplia les seves ordres o es negava a col·laborar amb ell.

Els forrellats de la masmorra del Marc no estaven tancats. Per a què? Encara que hagués intentat escapar, no hauria pogut fer-ho. Els murs de temps que el separaven de la resta de la ciutat eren infranquejables per a ell.

La porta es va obrir amb un dèbil xerric, i Seth hi va entrar juntament amb dos dels seus soldats. La Lisa va passar rere seu, seguida dels altres dos guàrdies de l’escorta.

El Marc era enmig de l’habitació, dret. Quan Seth el va saludar, va fer una reverència burleta. Estava més prim que l’última vegada que s’havien vist, i el seu aspecte era una mica demacrat.

—Tens mala cara, príncep —va dir Seth amb sorna—. Que potser la teva consciència no et deixa dormir?

—Dormo com un nadó —va replicar el Marc mirant la Lisa amb una intensitat estranya—. Per què l’has portat aquí? Ella no hi té res a veure, no la fiquis en això.

—Ha vingut a nosaltres per la seva pròpia voluntat. Sospito que ho va fer perquè estava preocupada per tu. No t’amoïnis per ella, Marc, hem estat fent negocis… És una noia assenyada, i crec que ens portarem bé.

El Marc va avançar tres passes cap a la Lisa, fins que un dels guardians li va creuar una llança davant el pit per impedir-li continuar.

—Has de tornar a casa —va dir en to terminant sense apartar els ulls de la noia—. Com més aviat millor. M’has de prometre que tornaràs a casa, si us plau. Aquest món no és per a tu.

—Malauradament, aquests consells arriben massa tard —va observar Seth—. Li ho hauries d’haver dit abans… En fi, ja no té remei.

Els ulls del Marc no s’apartaven de la Lisa. Per què semblava tan serè i, alhora, tan trist? La Lisa va notar que se li feia un nus al coll. Era perquè havia perdut l’esperança, perquè s’havia rendit.

—Llavors, no ha passat tant temps —va murmurar el noi, amb un somriure dèbil als seus llavis pàl·lids—. Anit vaig tenir un malson. Venies a veure’m, Lisa… Però eres una velleta, i jo també; tot d’una, em veia a mi mateix convertit en un vell. I el curiós era que, fins aquell moment, no me n’havia adonat. Per a mi cada tres dies tot torna a començar, i tot i que sé què és aquesta presó, el que no puc saber és quants cicles de tres dies he viscut ni quant temps fa que estic tancat.

—Encara no s’han complert els tres dies, Marc —va murmurar la Lisa, lluitant per contenir les llàgrimes—. No et preocupis, si us plau…, et trauré d’aquí.

Va sentir l’impuls d’abraçar-lo, però quan anava a envoltar-li el coll amb els braços, un dels guardians la va agafar i la va fer enrere sense miraments.

—Res de contacte físic —va dir Seth en to sorneguer—. De moment, ho prohibeixo. Potser més endavant, si us porteu bé…

—No t’has de fiar de les seves promeses, Lisa —va dir el Marc en un to sobtadament agitat—. T’oferirà coses, et dirà que m’alliberarà si fas això o allò altre, però no és veritat. L’únic que vol és matar-te.

—Això era abans, príncep —va dir Seth, plàcidament—. Des de la nostra última entrevista, les coses han canviat molt allà fora. Ara podria dir-se que aquesta noia i jo ens hem convertit en aliats.

—Doncs si és així, ja no necessites mantenir-me tancat aquí, oi? Has vingut a alliberar-me?

Seth va riure de grat.

—Saps que no, noi. Però ella volia veure’t i l’he portat aquí. Continuarà venint mentre duri la nostra aliança. Amb el temps, quan tots ens acostumem a la nova situació, potser arribaré a concedir-vos certa privacitat. Per temps limitat, això sí… No vull que la Lisa caigui en la temptació de provar algun dels seus trucs aquí a la Ciutadella.

La Lisa va mirar amb odi el vell monstre. Mai no havia sentit una ràbia semblant, i el pitjor era que no podia permetre’s exterioritzar-la… Era massa perillós.

—No acceptis les seves condicions —va dir el Marc ignorant Seth—. No has d’acceptar-les per res.

—Ja ho he fet.

El Marc va arrugar el front com si acabessin de colpejar-lo. La Lisa hauria volgut estalviar-li aquell dolor, però necessitava que Seth es relaxés, que es convencés a si mateix que el seu pla funcionava.

—Què t’ha demanat? —va preguntar el noi desviant la mirada cap al llop.

—Que em quedi aquí. Que no torni a la ciutat humana.

—Però la teva vida és allà. Hi tens el teu pare…

—No és el meu pare, en realitat. Tot i que és dur viure sense ell… Sobretot, pensant en com deu estar d’amoïnat buscant-me.

Seth va sospirar sorollosament per atreure la seva atenció. El seu rostre reflectia certa incomoditat.

—Bé, per avui crec que ha estat suficient —va dir—. Tornarem, príncep. I si hi ha res que desitgis que et portem de fora, un llibre, tinta i paper, alguna menja que trobis a faltar…, només ho has de dir.

—Ets molt generós —va replicar el Marc amb ironia—. No vull res, gràcies… Millor dit, sí. Vull donar una cosa a la Lisa. Un record…, puc? Significaria molt per a mi.

—Quin record? —va preguntar Seth amb suspicàcia.

—Doncs… aquest fermall d’allà —va dir el Marc, assenyalant la figura alada d’Iris com si la idea se li hagués acudit en aquell precís instant.

La petita joia es trobava damunt d’una taula de roure, entre piles usades, velles fotografies i altres objectes aparentment inservibles.

—Una de les joies de la teva mare? Ni tan sols sabia que la tenies. Suposo que la deus haver convertit en una clau d’aquelles que feies servir per traspassar les portes del Drac. Però les portes ara estan tancades, a la teva amiga no li servirà de res. A més, suposo que saps que ella no les necessita.

—Ho sé. Si les necessités, no hauries de fer-li xantatge per retenir-la en aquesta banda.

Seth va serrar els punys, reprimint a dures penes la seva fúria.

—Ets un insolent. Creu-me, si no fos per ella no aguantaria ni un instant més les teves ximpleries.

—Sento haver-te molestat —va dir el Marc, abaixant els ulls—. Pot quedar-se amb la joia?

La Lisa va contenir la respiració mentre esperava la resposta de Seth. Aquest va dubtar, indecís. Tenia por que el Marc li estigués tendint una trampa, però no volia revelar les seves pors per no semblar un covard.

—D’acord —va cedir per fi—. Dóna-la-hi, va, de pressa… Tinc coses a fer.

La Lisa va agafar la petita figura alada d’Iris i va tancar els dits al seu voltant amb força. És clar, com no ho havia pensat abans? Iris podia servir-li per comunicar-se amb el Marc. Seth no tenia ni idea del que era aquella joia en realitat. Si ho hagués sabut, hauria fet miques les seves delicades ales d’or i vidre. L’hauria destruït sense cap mirament.

—Tornaré —va murmurar la Lisa, mentre Seth l’agafava del braç amb força per conduir-la cap a la porta.

—Gràcies —va dir el Marc—. Cuida’t molt…

Aquest cop, els guardians van córrer tots els forrellats després de sortir. Semblava que no estaven disposats a arriscar-se que el Marc els seguís. Probablement algun d’ells tornaria més tard per obrir-li la porta de nou… quan la Lisa fos ja prou lluny.

Quan va sortir de la torre, la Lisa va alçar la vista cap al cel. Tenia el mateix color gris de les pedres del pati. El color de la derrota, va pensar mirant de reüll Seth. Una fiblada de por li va oprimir el pit en pensar en el laberint on s’havia ficat. Encara podia trobar-ne la sortida, depenia només d’ella. En algun moment Seth deixaria de vigilar-la, i aleshores, només hauria d’aprofitar una distracció. Uns minuts d’angoixa, i seria fora.

Però això suposava abandonar el Marc. Seth compliria la seva promesa, n’estava segura. El mataria. O potser es limitaria únicament a abandonar-lo a la seva sort dins d’aquella horrible fortalesa fins que es morís de gana. No pensava permetre-ho.

A la mà, notava la lleu vibració del cos d’Iris contra la seva pell. Ella l’ajudaria. Però no es podia arriscar a despertar-la fins que estiguessin soles. I Seth no semblava disposat a deixar-la sense vigilància.

Un carruatge de cavalls els esperava a l’altra banda del pont que unia la Ciutadella amb la resta de la ciutat. Seth la va ajudar a pujar-hi i va tancar rere seu la porteta de fusta. Pel que semblava, no l’acompanyaria.

—T’hostatjaràs a casa de la dama Hilde —li va cridar el monstre des de sota—. No intentis res, et vigilo.

El carruatge va arrancar amb una violenta sacsejada i es va posar en marxa. Les peülles dels cavalls feien un soroll metàl·lic en xocar contra les llambordes de la calçada. Sempre igual, sempre al mateix ritme…

La Lisa va obrir la mà i va contemplar Iris, que va començar a estirar els seus petits braços d’or i agitar les seves rígides ales.

—Quina sort —va fer la minúscula criatura—. Em començava a avorrir. M’alegro de tornar-te a veure. Tinc un missatge per a tu.

—Un missatge? Del Marc?

—El vaig avisar que el visitaries. Puc travessar el pont de la Ciutadella, saps? Sempre que vulgui.

—Això és magnífic, Iris —va dir la Lisa, tot sentint renéixer l’esperança—. M’ajudaràs a comunicar-m’hi, oi?

—No caldrà. El traurem d’allà. Ho faràs tu. Pots fer-ho, ets l’única que pot.

—Tant de bo fos veritat. Almenys ho intentaré, t’ho prometo. Això era el que el Marc volia que em diguessis?

—Sí. Ell coneix les criatures de Seth. Diu que, quan vegin de què ets capaç, faran el que els demanis. Seth no pot fer res contra tu si el seu poble es posa de part teva.

—Però ja ho he intentat. Van veure el que podia fer i es van sentir amenaçats. Em tenen por.

—Demostra’ls que els teus poders no són cap amenaça, sinó una benedicció. Mostra’ls de què ets capaç. Has de convèncer-los que faràs servir els teus dons per protegir-los i no per posar-los en perill. I si els promets alguna cosa, hauràs de complir la teva paraula. Hi estàs disposada?

—Entesos. Ho intentaré… Qualsevol cosa per ajudar el Marc.