El Marc es va despertar amb un gust amarg a la boca i va mirar al sostre. Encara era a l’habitació de la volta blava, i la llum del sol es filtrava a doll per les finestres. La remor de la festa de la nit anterior havia donat pas a un silenci profund, només pertorbat pel cant ocasional d’algun ocell.

El noi es va fregar els ulls, encara somnolent, i es va llevar del llit.

Recordava perfectament la conversa de la vigília amb Hilde. Si n’havia tret alguna cosa clara, era que Seth no el considerava un enemic prou perillós per vigilar-lo de prop, la qual cosa significava que es podia moure amb certa llibertat… Una llibertat que estava disposat a aprofitar. El primer que havia de fer era abandonar aquella casa i buscar Gàrgola, el seu amic.

Igual que la nit anterior, es va trobar la porta de la seva habitació oberta. Amb les sabates a la mà, per no córrer el risc de fer soroll, va lliscar pel llarg passadís fins a les escales principals i les va baixar tan ràpidament com li va ser possible. Un cop al vestíbul de la casa, es va aturar un moment a escoltar: no se sentia res… De puntetes, es va dirigir a la porta gran de l’entrada i va descórrer el forrellat. Va sortir a les escales de marbre de la façana i, sense tancar la porta, es va posar les sabates i va començar a córrer pel caminet de grava que travessava el jardí.

Al carrer encara es veien paperets de color a terra, restes de la festa del dia anterior. D’algunes finestres penjaven garlandes verdes, i hi havia clavells trepitjats per terra. El Marc es va ajupir per agafar-ne un i el va observar pensarós. Les celebracions, quan s’acabaven, sempre deixaven una estela de ruïna i brutícia que l’entristia.

Va caminar sense rumb pels carrers, passant sense esforç d’una plaça medieval a un carreró de l’època romana, d’un jardí romàntic del segle XIX a un mercat d’animals i verdures del Renaixement. Els rostres de les persones que s’anava creuant li eren familiars, però no gaire. Vivien tots a la mateixa ciutat, però existien en plans diferents. La majoria d’aquells homes i dones es trobaven atrapats en bucles d’uns quants dies, vivint les seves eternes existències circulars. Només uns pocs eren eterns i eren allà des de la creació de la ciutat: el Marc en va descobrir dos parlant sota un arc medieval, o més aviat discutint, si s’havia de jutjar per les seves veus acalorades. Portaven costoses capes de llana fosca orlades de pell, i un d’ells es cobria el cap amb un birret de vellut. En veure el Marc, van callar. El Marc els va saludar amb la mà, i estava a punt de passar de llarg quan un d’ells el va cridar.

—Ep, noi, tu coneixes la ciutat dels mortals. Com és la màgia d’allà? És més poderosa que la nostra?

El Marc es va dirigir cap a ells, sorprès per la pregunta.

—La màgia d’allà? —va repetir—. Allà no hi ha màgia. Cap humà no pot fer màgia vertadera.

—Doncs una n’ha fet. Es va colar aquí des de l’altra banda, i això que les portes estaven tancades. Deu ser una fetillera amb poders immensos.

—O potser és una serva del dimoni —va opinar l’home del birret negre—. El dimoni ha de ser al darrere de tot això.

—No entenc res. Qui era? Què va fer?

—La casa de la teva mare, jove. La Casa de la Primera Lletra. S’havia fos en la broma, l’havíem perdut per sempre. Però aquella mortal va teixir un camí per tornar a connectar-la al nostre món.

—Com hauria fet la teva mare, Marc —va afegir l’altre—. Te n’adones? Té els mateixos poders que la Danna, sense ser un dels nostres. És una mortal, una humana de l’altra banda… Podria aniquilar-nos si volgués.

El Marc els va mirar amb els ulls molt oberts.

—Lisa —va murmurar—. Ha estat aquí? Quan? Qui més l’ha vist?

—Molta gent, noi. Es va colar a la festa. Venia acompanyada d’un altre mortal, com si volgués desafiar-nos. Just quan celebràvem que les portes s’havien tancat per sempre… Seth està que treu foc pels queixals, ha enviat tots els seus guardians a vigilar les portes.

—I ella on és? —va preguntar el Marc, sacsejant un dels homes sense adonar-se del que feia—. L’han capturat? Han capturat la Lisa?

L’individu es va desfer d’ell i es va allisar el gipó, tot molest.

—S’ha escapat. Seth no ha pogut aturar-la. Què passa, que la coneixes? És amiga teva?

Però el Marc ja havia començat a córrer, i si va sentir la pregunta no es va aturar a respondre-la.

La Lisa havia trobat una entrada diferent de les portes del Drac. Era clar, si algú podia fer-ho era ella. Però els dos eterns havien dit que un altre mortal l’acompanyava. Qui devia ser? El seu pare, potser?

Havia estat una bogeria per part de la Lisa involucrar-hi un humà corrent. Seth mai no li ho perdonaria.

Va decidir intentar arribar fins a la Casa de la Primera Lletra per comprovar fins a quin punt eren certes les afirmacions dels dos mercaders. Si havien dit la veritat, si la Lisa havia aconseguit reconstruir els camins esborrats entre la casa i la resta de la ciutat, significaria que la Danna tenia raó. Els dots d’una eterna criada entre humans centuplicaven el seu poder per comprendre els camins de la imaginació. Era el millor dels dos mons reunit en una persona… la Lisa.

Ella devia ser la més sorpresa en comprovar el que era capaç de fer. Ara, finalment, sabia qui era en realitat. Com s’ho hauria pres?

Necessitava desesperadament trobar-la. Si havia aconseguit escapar a l’altre món, era perquè havia trobat una escletxa per on fugir, una fissura que encara comunicava les dues realitats. Havia de trobar l’escletxa abans que ho fes Seth; era la seva última oportunitat per veure la Lisa, per explicar-li, ara que ella per fi coneixia la veritat, el somni de la Danna, allò que la seva mare ambicionava per a ella.

Va començar a caminar en direcció a la Casa de la Primera Lletra sense saber el que es trobaria. Molt aviat va descobrir que l’obra de la Lisa superava amb escreix tot allò que hauria pogut imaginar-se. La ciutat havia crescut, tot incorporant edificis i carrers que mai no havien estat allà abans, ni probablement tampoc en cap altre indret més enllà de la imaginació de la mateixa Lisa: escales de vidre que pujaven i baixaven, façanes corbes d’acer cobertes aquí i allà per pantalles que emetien lluents patrons de colors, una alta piràmide de vidre blau envoltada d’un jardí de palmeres, barrejades amb altres construccions d’aspecte modernista, amb façanes de rajoles vidrades de colors verd-i-blaus que recordaven les escates d’un llangardaix…

Havia existit una Barcelona així alguna vegada, o existiria en el futur? Què hauria pensat la Lisa mentre s’endinsava en la ciutat oculta per haver generat aquella varietat d’espais i volums? El Marc caminava mirant-ho tot bocabadat, mentre una fiblada d’angoixa creixia en el seu interior. Contemplar allò li produïa el mateix neguit que solia sentir quan havia d’enfrontar-se a la grandesa de la Danna. Havia estat una mare meravellosa, però sempre hi havia hagut una barrera entre ells: la barrera dels seus increïbles poders, que feia que el Marc de vegades se sentís massa petit i insignificant al seu costat. I ara li passava el mateix amb la Lisa. Què podia oferir ell a algú capaç de crear tanta bellesa al seu voltant? Què podia donar-li que valgués una milionèsima part del que ella era capaç de crear sense cap ajuda?

Va sentir un brunzit darrere seu i es va girar. Era Iris. Havia crescut des de l’última vegada que l’havia vist, i les ales se li movien d’una manera sorprenentment natural, com si en comptes d’estar fetes d’or i vidre fossin les ales d’una libèl·lula viva. Portava un objecte als braços que el Marc va reconèixer de seguida. Iris el va deixar en una de les seves mans i va esbufegar, esgotada.

—Encara sort. No hauria pogut seguir per massa temps, aquesta cosa pesa massa… La Lisa em va demanar que te l’entregués.

—Vas venir amb ella? On és? Explica-m’ho tot, si us plau. Vull veure-la… Necessito anar a veure-la com més aviat millor.

—Va ser increïble, Marc —va dir la veueta de la fada molt a prop de la seva orella—. L’hauries d’haver vist. La Danna se n’hauria sentit orgullosa. Pot fer-ho… Pot fer més fins i tot del que la Danna sospitava.

—I què diuen per aquí? Què diuen d’això, del que ha creat? Seth deu estar totalment desconcertat, oi?

Iris va mirar a dreta i esquerra amb els petits safirs dels seus ulls.

—Està furiós. Té por. I el pitjor és que està encomanant aquesta por als altres. Va ser una sort que els donés temps a escapar-se… El pare estava ferit.

—Toni…

El Marc va bellugar el cap amb tristesa. Mai no seria capaç de pensar en aquell home que tant desconfiava d’ell com en el seu pare. La Danna li havia dit que en algun moment hauria de revelar-li la veritat, però no desitjava fer-ho. Si havia pogut sobreviure sense un pare fins aquell dia, podia continuar igual. A més, del Toni no podia esperar res… Ell mai no el veuria com un fill.

—He d’anar a veure la Lisa ara mateix —va dir—. Ara que ha esbrinat el que és capaç de fer, estarà plena de dubtes, de preguntes… Té dret a conèixer la veritat.

—Ja sap la veritat —va murmurar Iris amb un somriure trist—. No li va ser difícil deduir-la. Ella pertany a aquest indret; és com si cada pedra i cada rostre li parlessin. No necessita més explicacions.

—Tot i així, he de veure-la. Potser sabrà qui és i tot el que pot fer, però no qui és Seth. No sap a qui s’enfronta. I si volem que es compleixi la voluntat de la Danna, he de preparar-la.

La fada va sospirar.

—D’acord. Vaig travessar el pont invisible de la Casa de la Primera Lletra, crec que no em costarà gaire feina trobar el camí. Si vols…

No va tenir temps d’acabar la frase. Davant seu, avançant coordinadament com si d’una desfilada militar es tractés, van veure una de les patrulles de Seth. Eren dotze monstres en total en tres fileres de quatre, tots amb armadures d’escates negres i elms de ferro. Al darrere hi havia el mateix Seth, abillat amb una senzilla túnica blanca.

El Marc va pensar per un moment en la possibilitat de sortir corrents, però es va adonar que no era bona idea. Els guardians de Seth el caçarien en un sospir, i l’únic que aconseguiria seria irritar el seu cap.

Així doncs, va esperar que la patrulla s’acostés i formés un anell al seu voltant, que Seth va travessar per plantar-se davant el noi.

—Has fet bé de no intentar escapar. No ho hauries aconseguit. M’afiguro que ja estàs al corrent del que ha passat.

El Marc va assentir. No valia la pena mentir, no aconseguiria res.

—La Lisa ha estat aquí. Ha reconstruït el camí entre la Casa de la Primera Lletra i la resta de la ciutat.

—Per fi entenc per què t’interessava tant la noia. Va ser la Danna qui et va guiar fins a ella?

—Sí —va respondre el Marc, amb cautela.

No sabia quant hauria endevinat Seth, ni com interpretava l’exhibició de poder que la Lisa havia desplegat a la ciutat oculta. En tot cas, no volia donar-li’n cap pista, ni ajudar-lo a arribar a cap conclusió sobre ella.

—Ara ja saps per què la buscava. Has vist el que pot fer. Pot salvar la ciutat. Si li oferim la nostra col·laboració…

La mirada ferotge de l’home-llop va fer que s’aturés.

—Oferir-li la nostra col·laboració? Per a què, perquè ens mati? Ets boig. Ets boig si penses que posaré la ciutat en mans d’una humana.

—No és una humana. És una eterna, que no te n’has adonat? Una eterna que ha crescut entre els mortals, que ha desenvolupat la seva mateixa curiositat i fascinació per tot allò nou. Per això és capaç de fer coses que ni tan sols la mateixa Danna podia fer. És la seva filla, Seth.

El llop va assentir. No semblava gaire sorprès.

—Això explica la gran quantitat de coses absurdes que va fer la teva mare en els últims anys. Si hagués sabut el que tramava, hi hauria intervingut molt abans. Com va poder perdre el cap d’aquesta manera! Per culpa seva, estem arran de l’abisme.

—Quin abisme? De què parles? —va preguntar el Marc sense comprendre—. La Lisa és un dels nostres, ens ajudarà.

—No. La Lisa no és un dels nostres ni ho serà mai. Aquesta noia ha crescut com una humana i sempre se sentirà humana. Creus que renunciarà a la seva vida a l’altra banda per quedar-se aquí? El que la Danna ha creat és un monstre que, si no actuem de pressa, ens destruirà.

—Per què ho faria, això? És una bona persona. No faria mal ni a una mosca.

—No entens res. Per a ella, som menys reals que una mosca. No som res, no valem res. No dic que intenti destruir-nos deliberadament. El que dic és que mai no tindrà en compte les nostres necessitats. Ha descobert el seu poder, i l’usarà estúpidament. Si no li ho impedim, portarà aquí altres mortals, com ha fet aquest cop. Serà una mena de passatemps per a ells.

—Estàs equivocat, Seth. Ella mai no ho faria, això. Tu no la coneixes. No la coneixes com la conec jo. Deixa que hi parli, que li expliqui les teves pors. Es comprometrà a complir el que li demanem, ja ho veuràs.

Seth el va mirar amb els seus vells ulls groguencs. La brisa agitava el sedós pelatge gris del seu rostre. Va somriure, tot ensenyant els ullals.

—Esteu molt units, oi? Els meus servents de l’altra banda m’ho van dir. Van dir que éreu això que allà en diuen nòvios. Ella t’estima? T’estima com tu l’estimes a ella?

—Jo… No ho sé —va balbucejar el Marc—. No, no crec.

—Hi ha una manera de comprovar-ho. Vull que vingui aquí, però no la puc portar jo mateix. És massa poderosa. Necessito que vingui per la seva pròpia voluntat. Els meus serfs humans poden servir-nos de missatgers. Potser si li diuen que ets el meu presoner i que la teva vida corre perill, accedirà a tenir una xerrada amb mi.

El Marc va mirar Seth fixament, mentre els músculs del coll se li tensaven fins a posar-se completament rígids.

—No ho pots fer, això. No necessites fer-ho. Si vols parlar amb ella, fixa una entrevista justa, sense xantatges ni amenaces. En un lloc neutral.

—I quin lloc neutral seria? Tots els llocs li pertanyen, en aquest món i en el seu. Que no ho veus? Va amb massa avantatge. Així no es pot negociar. Hem de trobar la manera d’equilibrar la balança. I tu em serviràs per fer-ho.

El Marc va captar la mirada que Seth va dirigir a un dels seus lloctinents. Era com si ho tinguessin tot planejat des d’un començament. Immediatament, quatre guardians el van subjectar pels braços i les espatlles, mentre els altres formaven una escolta al seu voltant. Seth va ordenar que es posessin en marxa.

—On em porteu? —va preguntar el noi.

—A un indret on el temps comença de nou cada tres dies. On la teva vida es convertirà en un cicle etern sense principi ni fi… Mostrarem a aquesta jove la teva presó i el que és la teva existència dins aquest infern. Després…, bé, potser després d’això ella voldrà negociar.