A la Lisa se li va fer interminable el trajecte fins a la Casa dels Paraigües. Normalment caminar no la cansava, però per avançar a la mateixa velocitat que el Marc havia de fer dues passes per cadascuna del noi, així que no va trigar a quedar-se sense alè. Era com si el Marc volgués acabar com més aviat millor, com si tingués por de flaquejar si tardaven massa estona a arribar a la seva destinació.

Era negra nit quan van arribar a la cruïlla on es trobava la vella casa modernista. Un altre cop es va quedar mirant el drac d’aspecte oriental de la façana mentre notava com se li acceleraven els batecs del cor. Ara que era allà, de sobte la història del Marc ja no li sonava tan absurda. Recordava vívidament la visió que havia tingut pocs dies abans en aquell mateix indret. Llavors va ser el penjoll el que ho va desencadenar tot, almenys segons la versió del Marc. Ara no el tenia… Aconseguiria repetir l’experiència sense la joia de Masriera?

Estava a punt de preguntar-ho al Marc quan tot d’una es va veure envoltada en una intensa llum, com si fos ple dia. El sol resplendia amb força, i feia calor, molta calor. La Casa dels Paraigües havia desaparegut, juntament amb el drac de la façana. El va buscar al cel, protegint-se els ulls amb una mà sobre el front, a mode de visera. No, al cel només hi havia alguns plomalls de fum que s’enfilaven des de la ciutat formant llargues plomes verticals. Res més…

A terra tot s’havia transformat. La Rambla, els arbres, la gent, la plaça de la Boqueria amb el conegut rètol sobre l’entrada del mercat…, tot havia desaparegut. En el seu lloc hi havia una església antiga o un convent de façana blanca, amb tres enormes arcs protegits per tanques de ferro. I davant, un mercat a l’aire lliure: estores on s’exposaven piles de pomes, cols i raves, sacs plens de nous i avellanes. Gàbies amb animals vius: conills, perdius, gallines. Balances romanes de ferro rovellat, rastos de salsitxes penjats de bastiments de fusta, cistells plens de palla on s’exposaven ous de closca blanca o rosada, calders metàl·lics plens de crancs que encara es movien… I entre aquelles mercaderies variades, dones amb faldilles llargues i mocadors al cap. Nens amb roba esparracada, descalços, els més petits completament nus, que corrien entre les parades rient i jugant. I homes amb samarres de pell, o amb mantons de llana destenyida.

—Això és un error. És un error —va murmurar la Lisa, retrocedint un parell de passes.

No podia ser allà. Era un miratge, una trampa de la imaginació, una broma pesada del seu cervell malalt. La por li va encongir l’estómac i li va assecar el coll, mentre que els braços i les cames se li van tornar més lleugers i van deixar d’obeir ordres. Com si ja no li pertanyessin.

«He de sortir d’aquí», era l’únic que podia pensar. «He de trobar una sortida».

Va mirar al seu voltant, buscant el Marc. Per què no era amb ella? Si el que ell li havia explicat era veritat, si tot d’una havia passat a una mena d’univers paral·lel, necessitava trobar el camí de tornada a l’altra banda com més aviat millor. Com ho aconseguiria sense ell?

Tant de bo li hagués preguntat més coses, tant de bo l’hagués deixat continuar amb les seves explicacions. Ara no tenia ni idea del que havia de fer. Potser en travessar aquell portal invisible, alguna cosa els havia separat. Havia de buscar-lo… Havia de trobar-lo com fos.

Va avançar entre les parades del mercat, sorpresa, incapaç de creure el que veia, el que sentia. Era com estar atrapada en un estrany malson…, però al mateix temps, s’adonava que tot era real: aquella combinació d’aromes en què es barrejaven el perfum de les peres madures, la fetor de la carn mig podrida i les olors penetrants del greix ranci i la suor humana era real. Les cares de la gent eren reals. I alguns la miraven…, la miraven amb estranyesa, fins i tot amb por.

De sobte es va espantar. Va recordar el que li havia passat a la seva mare, els advertiments del Marc. No s’havia d’allunyar més del lloc per on havia entrat, era un error. Havia de retrocedir, necessitava tornar al punt de partida. Si intentava tornar per on havia vingut…

Però en girar-se, no va reconèixer tampoc el que veia. Els arbres, les cases, els quioscos de flors…, tot s’havia esfumat i havia deixat en el seu lloc un ampli camí polsós que discorria paral·lel al llit pedregós d’un torrent flanquejat per la muralla.

No hi havia sortida. Estava atrapada en un lloc desconegut al qual no sabia com havia arribat, i del qual no tenia ni idea de com fugir.

Va pensar a cridar, però ja atreia massa l’atenció. La gent l’assenyalava amb el dit. Unes dones d’aspecte envellit van començar a xiuxiuejar a poques passes d’ella, tot mirant-la.

Ella era la intrusa allà, la que estava fora de lloc. I els altres ho notaven…, es feien preguntes. Què passaria si decidissin fer-les a ella? No tenia respostes, no sabria què respondre’ls.

Va començar a córrer pel camí del torrent. Volia allunyar-se del mercat tan de pressa com fos possible. Allà almenys, entre la llera mig seca i la muralla, no hi havia pràcticament ningú. No cridaria l’atenció…

Va trigar alguns segons a notar que la seguien. Passes ràpides, tant com les d’ella. I més fermes. Estaven intentant agafar-la. Va intentar córrer més de pressa, però les cames no li responien. Les passes s’acostaven més i més. Va cridar…

Algú li va posar una mà enorme a la boca, mentre amb l’altra li subjectava el braç i l’obligava a girar-se. Va tractar de colpejar-lo, d’alliberar-se’n… fins que li va veure el rostre.

Era el Marc, i semblava espantat.

—Encara sort. Començava a creure que t’havien atrapat.

—On t’havies ficat? —va preguntar la Lisa, alleujada—. Això és increïble, Marc. És com ser dins d’un somni. És meravellós i aterrador alhora.

—Ho sé, però hem de tornar a l’altra banda. De seguida.

La Lisa va captar la preocupació als ulls del noi.

—Per què?, què passa?

El Marc va mirar a dreta i esquerra. No hi havia ningú a prop. Se sentia un grinyol de cigales a l’altra banda del torrent. Les veus del mercat arribaven fins a ells llunyanes, debilitades per la distància.

—Ha sorgit una complicació. M’han seguit. Ha estat això el que m’ha fet endarrerir, l’he vist just quan estava a punt de travessar la porta. És un d’aquells tios de Barcelona Oculta, el mateix que ens espiava l’altre dia al Tibidabo.

—Hi havia un tio espiant-nos? No m’hi vaig fixar.

—El pitjor és que crec que se les ha apanyat per passar. Ells no poden aconseguir-ho pels seus propis mitjans, però quan el portal es va obrir per a mi, va aprofitar l’oportunitat. Ha entrat, Lisa, t’adones com n’és, de perillós? Quan Seth se n’assabenti…

—Què podem fer? Potser hauríem de buscar-lo.

—No, no podem arriscar-nos. He de treure’t d’aquí com més aviat millor. Necessitem algú que ens ajudi a cobrir les nostres empremtes. Vine amb mi.

El Marc va començar a caminar cap a la muralla, com si pretengués topar-hi. Va murmurar unes paraules inintel·ligibles i tot va canviar un altre cop. Tornava a ser de nit, eren en un carrer estret il·luminat per la resplendor esmorteïda d’un fanal de gas. Un home amb un barret caminava per la vorera del davant, corbat per protegir-se del vent. Es van aturar davant d’una altra porta de fusta clavetejada i el Marc la va colpejar violentament amb el pesant picaporta de ferro.

A la Lisa li va semblar que van esperar-se una eternitat. El cap li girava, no volia mirar al seu voltant. Aquell carrer tampoc no pertanyia al seu món, ho sabia. Havia vist els fanals, el seu reflex al tolls sobre l’empedrat. Com si hagués plogut…

Per fi van sentir passes a l’altra banda de la porta. Algú va obrir amb brusquedat, i els seus ulls es van clavar directament en la Lisa. No eren ulls humans. La miraven des d’un cap de rèptil, una serp o un drac, potser…, tot i que per sota del cos la figura era la d’un home vestit amb una túnica.

—Gàrgola, sort —va dir el Marc, i va donar una palmellada a l’espatlla del monstre que acabava d’obrir-los mentre introduïa la Lisa en un pati de rajoles amb dibuixos geomètrics—. Necessito travessar a l’altra banda. He de treure-la d’aquí de seguida, abans que la vegin… És possible que ja l’hagin vist.

—Seth? —va preguntar la criatura, amb veu perfectament humana.

—No, no ell directament, però podrien avisar-lo.

—Qui és?

—Ningú; una amiga. Va, Gàrgola, si us plau: necessitem que ens cobreixis, que esborris el nostre rastre. Deixa’ns sortir per aquí.

—No ho sé, Marc. No vull tenir problemes amb Seth. Si em descobreix…

—No descobrirà res. Crec que ens ha seguit un mortal, això els mantindrà ocupats durant una bona estona. Es pensaran que només ha entrat ell. Si us plau, no hi ha temps.

El monstre va sospirar.

—Entesos. Cuida’t molt, amic.

Un instant després, la silueta de l’estranya criatura es va desdibuixar, alhora que els embolcallava una profunda foscor. La Lisa va sentir l’assot del vent a la cara, i poc després el petament salvatge d’una intensa pluja. Era com ser al centre d’una violenta tempesta. El vent descarregava les seves humides fuetades sobre ella, tot calant-li la roba, enganxant-li la faldilla a les cames.

No podia veure res, ni tan sols el Marc. Només sentia el rugit de l’aire i l’aigua al seu voltant, ferotges…

Va acabar tan bruscament com havia començat. Tot d’una es va trobar tirada al carrer, xopa de cap a peus. Li feien mal els ossos. En mirar cap amunt, va veure un paraigua de pedra, o de metall…, i sobre ell, el drac de la Casa dels Paraigües, a la cantonada entre la Rambla i la plaça de la Boqueria.

El Marc li va allargar una mà. Ell ja s’havia aixecat. Tenia la jaqueta xopa i els cabells que li rajaven, i la mirava als ulls, alleujat…, alleujat i espantat alhora.

Quan la Lisa es va aixecar, ell la va envoltar amb els braços i va estar-se així uns segons, estrenyent-la contra el pit.

Després se’n va apartar per mirar-la.

—Et podien haver matat —va murmurar—. Ha estat una sort que aquest paio ens seguís, això els mantindrà distrets. Això no pot tornar a passar, Lisa… M’has de prometre que mai no intentaràs fer-ho sola.

—Travessar un d’aquells portals? T’ho prometria encantada, però mira, hi ha un problema…, ni tan sols sé què és el que he fet.

—Ja. De tota manera, has de procurar que no et passi quan no estiguis amb mi. Si tens això que tu anomenes una visió, rebutja-la. Tanca els ulls, fes el que sigui… No pot tornar a passar. Mai, Lisa, mai.

La Lisa va assentir, impressionada.

—Què és el que he vist, exactament? Ha estat com viatjar a una altra època. Com viatjar en el temps…

El Marc va moure el cap. Semblava cansat.

—No, Lisa. Ha estat un viatge a un lloc on el temps no existeix, això és el que ha estat.