La casa era en un dels carrers més coneguts de l’Eixample barcelonès. Tenia balcons amb els barrots de ferro, que es corbaven com branques d’heura, i un fris de ceràmica multicolor sota l’aler del terrat. Un típic exemple d’arquitectura modernista, tot i que es notava que havia estat restaurat recentment.

Des d’un taulell de fusta en mitja lluna, el porter, que semblava gairebé tan vell com l’edifici, va saludar el Toni amb un somriure. La Lisa va vacil·lar en veure que el seu pare es dirigia cap a l’ascensor. Era un d’aquells artefactes antics, amb una fantasiosa tanca de bronze verdós darrere la qual els esperava una mena d’armari de fusta.

—No deus pretendre que em fiqui aquí…

—Funciona perfectament. L’hem restaurat fa un parell d’anys.

La Lisa va mirar el seu pare amb el cap decantat.

—«Hem»?

La tanca va grinyolar quan el Toni la va estirar. Al darrere, les portes de fusta van cedir suaument a l’empenta de la Lisa.

—Se’n va encarregar una empresa del grup —va explicar el Toni, pitjant el botó del tercer pis. L’ascensor va començar a pujar amb un inquietant ronc de cables i politges—. Vaig convèncer la comunitat de veïns per fer-ho; és gent força raonable, en general. I com que es tractava de mi, ens van ajustar molt el preu.

—A veure si m’aclareixo: la casa no és d’una de les vostres empreses?

L’ascensor es va aturar bruscament, i el Toni va obrir les portes. Hi havia un petit desnivell entre l’aparell i el terra blavós que va obligar la Lisa a fer un salt per sortir.

—La casa és meva, Lisa —va dir el Toni mentre introduïa una antiga clau al pany de la porta de la dreta—. T’hi has fixat? Fins i tot la porta és original, però està restaurada, com tota la resta.

Atordida, la Lisa va seguir el seu pare a l’interior de l’habitatge. Tenia un passadís llarg amb habitacions a totes dues bandes, com era habitual als pisos antics. Primer de tot van entrar a un dormitori que donava a un pati, després a una biblioteca, després a la cuina. Un altre dormitori, la sala…

Tot era perfecte: els mobles art déco, els llums de ferro i vidre, les vidrieres amb motius florals de les portes, fins i tot els quadres de les parets. Semblava un museu: una d’aquelles cases on ningú no ha viscut mai però que es mostren als turistes, previ pagament d’una entrada, com a exemple de l’arquitectura i el mobiliari d’una determinada època. Només faltava la sala d’audiovisuals, amb un reportatge sobre la vida quotidiana a les cases modernistes per acabar el recorregut.

—No em diguis que no t’agrada —va dir el Toni, espiant amb ansietat el rostre perplex de la Lisa—. Hi he invertit molt.

La Lisa li va tornar la mirada. Eren a la sala, una bonica estança de forma hexagonal amb tres grans finestrals que donaven al carrer.

—Però… per què? No t’imagino vivint aquí. A tu t’encanta casa teva.

—No la vaig comprar per a mi. La vaig comprar per a vosaltres… Per a ella.

—Per a la mama?

La Lisa va mirar al seu voltant. La seva mare hauria estat feliç en una casa així. Cadascun d’aquells mobles hauria suposat un desafiament per a ella. Els hauria mirat, tocat i estudiat fins a aconseguir que li expliquessin la seva història. Eren peces de primera classe; la Lisa sabia prou d’antiguitats per adonar-se’n. Però no tenia sentit. Des de quan tenia el seu pare aquella mena de museu encantat i per què no li ho havia dit?

—És…, és una bogeria —va murmurar, esquivant la mirada del seu pare.

—Ho sé. Però és una bogeria bonica, oi?

—Ella ho sabia?

—La mare? —el Toni va somriure amb tristesa—. No, mai no m’atrevia a dir-li-ho. Em feia por que s’enfadés, que no ho entengués. No volia que se sentís pressionada.

—Pressionada per a què?

El seu pare estava obrint una de les finestres. El soroll del carrer, una barreja de brunzits de cotxes i autobusos amb veus llunyanes, es va colar bruscament en la silenciosa habitació, i la feia semblar més estranya encara, més irreal.

Lentament, el Toni es va girar per mirar la seva filla.

—Vaig intentar tornar amb ella. Molts cops. Però ella mai no va voler, estava molt dolguda. Li vaig fer molt mal…, vaig ser un estúpid.

La Lisa coneixia bé la història, i no li agradava recordar-la. El seu pare es veia en secret amb una companya de feina. La Mònica els va descobrir… Va ser un drama per a ella. La Lisa ni tan sols tenia dos anys quan es van separar. Des de llavors, hi havia hagut moltes dones a la vida del Toni, però cap no s’hi havia quedat gaire temps.

—Tant de bo hagués vist això —va murmurar, acariciant la polsegosa cabellera d’una sirena de bronze que coronava el rellotge damunt el relleix de la llar de foc—. Li hauria agradat molt.

—Tu creus?

A la veu del Toni hi havia una angoixa autèntica. Com si allò li importés ara. La Mònica no veuria mai aquella casa…, mai no s’assabentaria del fantàstic disbarat que havia mantingut ocupat el seu exmarit per espai d’uns quants anys.

Si ho hagués sabut…, al començament probablement s’hauria enfadat. Mai no havia entès l’ambició del Toni, la necessitat de fer-ho tot en gran, d’anihilar els altres amb la seva capacitat per aconseguir èxits on la resta havien fracassat. Ell creia que ho feia per sentir-se superior, per empetitir els altres. Però la Lisa sabia que no era veritat. Ho feia perquè era creatiu, igual que ho era la Mònica. Ella canalitzava la seva creativitat cap a l’art; ell, cap a l’acció. En el fons, això era el que els havia unit… tot i que en alguns aspectes fossin tan diferents.

—El que volia ensenyar-te és aquí, a l’últim dormitori —va dir el Toni, agafant de la mà la Lisa per guiar-la fins a la porta que hi havia a l’altra banda del passadís—. Havia de ser la teva habitació… Mira, és aquesta foto.

Era una fotografia en blanc i negre de grans dimensions que ocupava tot el centre de la paret de la dreta, des del terra fins al sostre, amb el retrat de dues dones embarassades, disfressades amb vestits de començament del segle XX. L’una era la Mònica… L’altra, la Lisa no l’havia vist en la seva vida.

—És l’Anna, l’amiga de la teva mare —va explicar el Toni assenyalant la dona—. No sé d’on va treure aquests vestits. Eren autèntics… Crec que mai no he vist la Mònica tan guapa com el dia que es va posar aquest vestit.

Era cert, la Mònica estava resplendent: els cabells, llargs i lluents, li queien com una cascada de tirabuixons sobre les espatlles. El vestit, de tall alt, li arribava fins als turmells, i tenia un faldellí amb brodats en forma d’estrella. El de la seva amiga Anna, en canvi, era completament diferent, amb delicades puntes al coll i a les mànigues. La mitja cabellera rossa de la jove recordava els pentinats de les actrius del cinema mut.

—Aquesta és l’Anna? No me la imaginava així. Sembla molt alegre.

La Lisa es va acostar a la fotografia, com hipnotitzada. Els ulls li van lliscar pel fons en penombra del retrat fins a fixar-se en els ulls de la desconeguda.

I llavors va passar…

Tot d’una, aquells ulls van cobrar vida i la van mirar de fit a fit. Eren grisos, expressius, i estranys, i terribles. No es tractava d’un efecte òptic, estaven vius de debò, i no solament ells. Tota la dona s’havia tornat de carn i ossos; i també la seva mare, la Mònica. De cop, allà dins hi havia dues dones reals, posant serenament per ser fotografiades.

Va durar només un instant: un instant en què el blanc i negre de la paret es va rebentar i es va transformar en una imatge tridimensional plena de color i profunditat. Com si darrere la paret hi hagués una altra habitació i elles fossin dins.

—Què et passa, Lisa? —va cridar el Toni, agafant espantat la seva filla.

Ella s’havia separat de la paret com si hagués rebut una descàrrega elèctrica i assenyalava el retrat amb un dit tremolós.

—Són allà —va murmurar—. Són…, són vives.

—Lisa, filla… Només és una foto. Què has vist? Filla, per favor, reacciona.

En algun moment els ulls del Toni van aconseguir l’atenció de la noia.

—Tu…, tu no ho has vist?

El Toni la va abraçar amb força i li va acariciar els cabells una vegada i una altra, com solia fer quan era petita.

—La culpa és meva —va dir amb veu ronca—. T’ha impressionat, és normal. És tot molt recent. Potser hauries d’anar a casa dels avis fins que passi tot plegat. Al poble hi estaràs bé. Lisa…, què me’n dius?

Ella es va apartar una mica del seu pare per mirar-lo a la cara.

—No vull anar a casa dels teus pares. Vull quedar-me aquí. De debò que no ho has vist, papa? Feia por… i, alhora, era enlluernador.

—Demà demanaré hora perquè et vegi la Montse. No hi ha discussió, és el que farem. Ho has de superar, encara que sigui molt dur. I una altra cosa: no aniràs al funeral. Tant m’és el que diguis, no penso deixar que hi vagis.

—No sóc cap nena —va protestar la Lisa, indignada—. És l’enterrament de la mama, no em quedaré a casa.

—Incineració, no enterrament. Però aquesta part és privada. Jo em referia al funeral: hi haurà molta gent, aquestes coses són horribles. No hi aniràs, hi insisteixo. Tria on vols quedar-te, m’és igual.

—Em puc quedar a casa de l’Esther?

L’Esther i ella eren amigues des de la infantesa. Estaven acostumades a suportar-se l’una a l’altra, fins i tot en els pitjors moments. La Lisa sabia que amb ella no hauria d’obligar-se a contenir les emocions. L’Esther ho entendria… Amb ella se sentiria bé.

—D’acord, a casa de l’Esther. I pel que fa a la foto… La podem treure, si vols.

La Lisa va arronsar les espatlles. No correria el risc de mirar el retrat un altre cop. Aquella visió… S’estremia només de recordar-la.

—Fes el que vulguis —va murmurar—. Al cap i a la fi, és casa teva.

—En realitat, no —va dir el Toni, i li va estendre l’enorme clau, que pesava com si fos plom—. Ara és teva. Després del que ha passat, necessites un indret per a tu, em sembla. No pots tornar a casa de la mare així, sense més. Seria massa dur. Pensa en el que t’ha passat quan has mirat la seva foto.

—Però aquesta casa també me la recorda. És que no vols que visqui amb tu?

—És clar que sí! Però tu odies casa meva, filla; sempre l’has odiat. Aquesta casa t’agrada i no està tan carregada de records com la de la mare. No dic que hagis de venir a viure aquí, només que t’aniria bé tenir un lloc al centre per refugiar-te quan et cansis de casa meva.

—És per la Marina? Pràcticament viu amb tu, oi? Deu ser un empipament per a ella haver de traslladar-se per culpa meva.

El Toni va fer un gest negatiu amb el cap.

—En realitat, gairebé m’estàs fent un favor. La Marina és un encant, però jo no tinc edat per seguir-li el ritme. La vida que a ella li agrada no és per a mi. Anar d’aquí cap allà, sortir tota la nit, anar de copes… Fa mesos que intento que ho vegi, però no és fàcil.

La Lisa es va alegrar de sentir allò, però va tenir cura de no delatar-se.

Va mirar al seu voltant. Els ulls se li van aturar sobre el delicat llit amb el capçal de fusta i esmalts.

—No m’ho pots regalar, això, papa. És com un museu. Aquestes coses no es fan.

—Jo sí que les faig. La mare sempre em preguntava que per a què volia tants diners, que per què era tan important per a mi. Bé, almenys crec que aquesta manera de gastar-los sí que l’entendria. És teva, Lisa. Ara que ella no hi és, ha de ser teva. Traurem aquella foto, d’acord?

—D’acord.

Uns dies enrere, aquell regal li hauria semblat un somni fet realitat. Ara, en canvi, era més aviat un malson. O potser una cosa intermèdia: un somni lluminós i terrible alhora; un somni estrany… d’aquells en què saps que estàs somiant, però no estàs gaire segura de voler despertar.