—Ja ha tornat en si —va dir una veu de dona molt a prop del llit on jeia la Lisa—. Fa un instant tenia els ulls oberts, ho he vist. Ara dissimula.

—Tot i que comença a despertar-se, tardarà una bona estona a reaccionar —li va respondre un home al qual la Lisa va identificar de seguida amb el doctor Rosales—. De tota manera, si cal li poso una altra injecció. N’hem de parlar amb tranquil·litat.

La Lisa va intentar controlar la respiració i va restar molt quieta mentre escoltava amb atenció el diàleg que hi havia a la vora del seu llit. Hauria donat qualsevol cosa per saber qui eren les persones que estaven amb el Rosales, però no es va atrevir a obrir un altre cop els ulls. Un moment enrere, havia vist en la penombra tres siluetes dretes i una quarta arrepapada en una butaca, il·luminada per un llum de taula.

—No hem de parlar de res —va dir una veu de dona diferent, més greu i ronca que la primera—. Això és jugar amb foc. Només havies de fer una cosa, maleït siga, i no t’ha donat la gana de fer-la. Quina diferència hi havia entre injectar-li una cosa i injectar-li’n una altra? Però no, tu sempre vas per lliure.

—Sempre parla qui menys ha de parlar —va dir l’altra dona—. No t’assabentes de res, Teresa. Això és el més gros que ens ha passat des que vam fundar l’associació. I vols que ho deixem passar així, sense més?

—Vull que fem el que ens hem compromès a fer —va dir la que responia al nom de Teresa amb veu cridanera—. El teu marit s’ha tornat boig, Raquel. Digue-li-ho tu. Tot i que ja sé que en general no et fa massa cas. Havies de matar-la, Rosales, matar-la. És el que ens van ordenar, i tu saps de qui estem parlant.

—Millor que tu —va respondre el Rosales amb rudesa—. Precisament perquè sé amb qui tractem és pel que dic que això s’ha de meditar amb calma. Pensant-ho bé: en tots aquests anys, és l’únic cop que ens han demanat una cosa important. El missatge ho deia amb claredat: no volen que ella torni a entrar allà. Li tenen por. Us adoneu del que dic? Li tenen por… I abans d’eliminar-la, no estaria de més esbrinar per què.

—Tu no hi toques —va gemegar la Teresa, cada cop més nerviosa—. Parlem de Seth, el Senyor de l’Obscur. De debò que el vols desafiar?

—Vull negociar, ja t’ho he dit —va replicar l’altre, impacient—. Fins ara, mai no hem aconseguit res d’ell. Sempre ens està exigint petits serveis, o com en aquest cas, no tan petit. I a canvi què ens dóna? Res! Li hem demanat proves, li hem demanat experiències. I ell respon amb promeses vagues que mai no compleix. Doncs s’ha acabat: per fi haurà de complir.

—A veure si ho entenc: vols fer-li xantatge? Amb mi no hi comptis. Abans la mato jo amb les meves mans…

La Lisa va notar que algú es llançava a sobre seu i li posava les mans al voltant del coll. Va intentar alliberar-se’n, desesperada. Durant un parell d’angoixants segons, va sentir que s’asfixiava. Va intentar demanar socors, però la veu no li sortia.

Per sort entre el Rosales i la seva esposa van aconseguir reduir l’esbojarrada Teresa. Quan van apartar-la, la Lisa es va reincorporar i va respirar profundament un parell de vegades per agafar aire. La dona que acabava d’atacar-la era la mateixa Teresa que l’havia abordat al parc el dia de la mort de la Mònica. Ara, però, se la veia més alterada. Amb els seus llargs cabells grisos que li queien en flocs humits de suor sobre el front i els ulls oberts com si hagués vist un fantasma, semblava que acabés d’escapar-se d’una unitat psiquiàtrica.

La Lisa va calibrar el nivell d’hostilitat vers ella que reflectien aquells rostres. El més hostil de tots era el del Rosales, que suposadament estava intercedint a favor seu per mantenir-la amb vida. En veure aquella expressió, era fàcil deduir que no ho feia per compassió, sinó perquè volia utilitzar-la. El Rosales tenia un pla… tot i que semblava incapaç d’explicar-ne els detalls als altres.

L’altre home, el que estava assegut sota la llum de la làmpada, observava l’escena com si la cosa no li afectés. Era un individu desnerit i prim, que duia un vestit marró que li quedava massa gran i una corbata a joc. Tenia els cabells mal tallats, i somreia amb suficiència. Era evident que es creia superior a tots els altres.

—Tu què en penses, Cèsar? —va preguntar la Teresa—. Va, mulla’t, digues que penses que això és una bogeria, com jo.

—Encara no he arribat a una conclusió —va respondre el paio en un to impertinent—. I no accepto suggeriments de ningú sobre el que he de fer o no. Et recordo que, aquí, jo sóc el cap.

—Molt bé, doncs si ets el cap, demostra-ho —va replicar l’altra sense acovardir-se—. Digue’ns què hem de fer, ara que el Rosales ho ha espatllat tot.

—No s’ha espatllat res, de moment —va respondre el Cèsar en to tranquil—. Som a temps de matar la noia, si cal. Però abans vull escoltar el pla del Rosales fins al final.

El metge va escurar-se el coll.

—El meu pla és molt senzill —va dir, mirant la Teresa com si volgués assassinar-la—. En comptes d’entregar-los la noia morta, diem a Seth que la tenim, i que només la hi lliurarem si ens deixa travessar la Porta del Drac.

—A tots? —va preguntar la seva dona, evidentment espantada.

—A mi això tant m’és. A qui vulgui. Jo per descomptat vull anar-hi. Tenim una oportunitat d’or a les nostres mans. Fa anys que ens escalfem el cap per esbrinar com obrir aquestes portes. Hem servit Seth amb l’esperança que un dia ens permetés travessar-les, però a hores d’ara ja el coneixem prou per saber que mai no ens ho permetrà. Tret que l’obliguem a fer-ho. Li agradi o no, haurà de negociar.

A la Teresa se li va escapar un riure histèric.

—Negociar —va repetir—. Negociar! No es negocia amb el diable!

Allà va ser on la Lisa va veure la seva oportunitat d’intervenir. A propòsit, va emetre una suau riallada.

Tots, fins i tot l’home que era a la butaca, hi van clavar els ulls.

—El diable? —va fer la Lisa mirant la Teresa a la cara—. Això és el que penseu, que Seth és el diable?

—Calla —va dir la dona del Rosales—. Ningú no t’ha donat permís per parlar.

—No, deixa que parli —va dir el Rosales, fent un pas cap al llit—. Que digui el que hagi de dir. Per què t’has rigut, eh, mocosa? Que et burles de nosaltres?

—No; és que m’ha fet gràcia, això és tot. Si el coneguéssiu com jo el conec… Creieu-me, l’heu sobrevalorat.

La Lisa estava dient una fanfarronada, i només esperava que els paios de l’associació estiguessin prou nerviosos amb el que tenien entre mans per no adonar-se’n.

—El que no hem sobrevalorat, sens dubte, és l’interès que Seth té per tu —va dir l’home que es deia Cèsar des de la butaca—. Et vol morta… i ja ha exigit que es faci com més aviat millor.

—Ho sé. He sentit tot el que acabeu de dir. I també he sentit el que li demanarà el Rosales a canvi d’entregar-me. Però jo tinc una proposta millor per a vosaltres. Molt, moltíssim millor.

—Tu no estàs en condicions de proposar res —va fer la Raquel en to burleta—. Ets la nostra presonera, i ningú no t’ha demanat permís per parlar. Així que…

—Calla —la va interrompre el Cèsar—. Vull escoltar-la. Quina és la teva proposta, noia?

—Ell…, el Rosales, vol demanar a Seth que li deixi creuar la Porta del Drac a canvi d’entregar-me. Què creieu que farà Seth quan us tingui a l’altra banda? Aquell és el seu món, té centenars de guardians sota les seves ordres. Us deixarà entrar-hi, és possible…, però mai no us en deixarà sortir.

—No t’entregarem fins que estiguem fora, sans i estalvis —va dir el Rosales—. És qüestió de saber negociar.

—Seth no és el diable, però tampoc no és idiota —va dir la Lisa, cobrant valor a mesura que parlava—. El que vols demanar-li va en contra del que ell sempre ha volgut, que és mantenir les dues bandes completament separades l’una de l’altra. Per això m’odia tant… Per això em vol destruir.

—Tu no vols això? —va preguntar la Raquel, oblidant el to desdenyós que havia fet servir fins aleshores.

La Lisa va arronsar les espatlles. Li feia molt de mal el cap i li costava ordenar les idees, però havia de continuar… Havia de portar la seva argumentació fins al final.

—Tant és el que jo vulgui —va dir—. L’important és el que jo puc fer, i això és el que a Seth li fa por. Puc entrar en el seu món quan i com em doni la gana, sense que ell ni cap dels seus no m’ho pugui impedir. I puc portar a qui vulgui amb mi… Veieu on intento anar a parar?

El Rosales va assentir. Els ulls li van resplendir com si estigués a punt de somriure, però els seus llavis no van arribar a canviar d’expressió.

—Tu ens hi podries portar.

—No una vegada —va dir la Lisa—. No una sola vegada, totes les que vulgueu. I Seth no us ho podrà impedir.

Es va fer un silenci tens a l’habitació. Devien ser en un pis antic, potser un hostal de cinquena categoria. El paper pintat de les parets estava passat de moda i en alguns indrets queia a estripalls. Els mobles eren barats, xapats en negre… Feia olor de menjar casolà i d’humitat.

La Teresa va començar a riure nerviosament.

—No em digueu que us ho esteu pensant. No podem desafiar Seth. És el nostre Senyor, el Senyor de l’Obscur.

La Lisa va forçar una nova riallada sarcàstica.

—Fins i tot Seth es trencaria de riure si et sentís —va dir—. Penseu una mica: em tindria tanta por si no sabés que, a l’altra banda, no té res a fer contra mi?

El Rosales i el Cèsar van bescanviar una mirada.

—Es podria intentar —va murmurar el Rosales—. Tu què en dius, jefe?

El tal Cèsar es va quedar uns segons mirant la Lisa amb un somriure serè.

—Val la pena donar-li una oportunitat. Si prova d’enganyar-nos, sempre ens queda el pla B.

—I si se’ns escapa? —va preguntar la Teresa—. És que no veieu que és el que trama?

El Rosales la va desafiar amb els ulls.

—Mira-la a ella i mira’m a mi. Creus que té cap possibilitat?

La Teresa va estar a punt de respondre una cosa, però finalment va renunciar a fer-ho. Havia comprès que no els faria canviar d’opinió, de manera que es va sumir en un silenci esquerp.

—Quan? —va dir el Rosales, mirant el Cèsar.

L’altre va consultar maquinalment el seu rellotge.

—No ho sé… Quan vulgueu. Ara?

Va mirar la Lisa amb expressió inquisitiva. Sense dubte, l’estava posant a prova.

—Pot ser ara, si voleu. Però abans heu de deixar-me tornar un moment a l’hospital, a veure com està el meu pare.

—Si és un acudit, no té cap gràcia —va dir el Rosales, fent un pas més cap al llit amb expressió amenaçadora—. Tu d’aquí no surts… si no és per portar-nos on ens has de portar.

—No faig broma —es va atrevir a dir la Lisa, dominant amb prou feines la tremolor de la veu—. La meva àvia és a l’hospital, m’ha d’estar buscant. Si no li dic res, si no li dono cap excusa, trucarà a la policia, segur. A més, necessito saber si el meu pare s’ha despertat, si està bé.

—Jo et diré si s’ha despertat —va dir el Rosales—. Treballo a l’hospital, deixa’m que faci un parell de trucades i t’ho dic.

—No. No me’n fio. Hi vull trucar jo. Vull parlar amb la meva àvia.

La Lisa va captar el lleu gest d’assentiment del Cèsar.

—Deixeu-li un telèfon —va fer.

—El meu. Necessito el meu mòbil —va exigir la noia mirant el Rosales—. Hi tinc el número de l’àvia gravat, no me’l sé de memòria.

—És una trampa —va cridar la Teresa—. Trama alguna cosa, que no ho veieu?

—Si us plau, Teresa, només és un maleït mòbil, no un míssil nuclear. Deixeu-l’hi un moment, va —ordenà el Cèsar—. Si intentes res, jo mateix et mato, ho entens? —va afegir, traient un revòlver d’una butxaca interior de la jaqueta i dipositant-lo negligentment sobre el braç de la butaca—. Així que no intentis res.

La Raquel va rebuscar en una bandolera que havia deixat penjada en una cadira fins que va trobar el mòbil. El va allargar a la Lisa sense mirar-lo.

—Una trucada —va dir el Rosales—. Sense jocs.

La Lisa va assentir i va lliscar la pestanya que activava el telèfon. Immediatament va veure a la pantalla l’avís que tenia un missatge de veu. Del Marc…

En comptes de buscar a l’agenda el número de la seva àvia, va prémer per escoltar el missatge i es va posar l’aparell a l’orella. La veu del Marc sonava llunyana, matussera i angoixada. Li havia trucat des de l’altra banda per intentar salvar-li la vida.

—No et respon? —va preguntar el Rosales—. Llavors, penja.

—Només un altre intent —va pregar la Lisa.

No havia pogut escoltar el final del missatge, però el que havia sentit l’havia deixat molt preocupada. El Marc estava en dificultats, tot i que al missatge intentava evitar parlar-ne. Deia que no es podia moure amb llibertat. Devia ser presoner de Seth?…

Sense pensar-s’ho dues vegades va marcar el número del noi. Va esperar i esperar, sentia un pes creixent a la boca de l’estómac. No responia. Per què no responia?

Lentament, la noia va abaixar el mòbil, va despenjar i, després d’esborrar de pressa el missatge de veu, va buscar a l’agenda el número de la seva àvia.

—Què fas? Intentes trucar a algú més? —va preguntar la Teresa.

—Només provaré un altre número. Com que amb aquest no respon…

—Treu-li el mòbil —va ordenar el Cèsar sense perdre la calma—. Dóna-me’l. Bé, s’han acabat els jocs.

El cap del grup va travessar l’estret espai que el separava de la finestra sense apressar-se i la va obrir. Tot seguit, amb totes les mirades fixes en ell, va llançar el telèfon al buit.

—Ja està —va dir somrient—. Un problema menys… I ara, noia, anem a creuar la Porta del Drac.