Ximpanzé iconoclasta

Quan, durant els primers anys de la República, era redactor de «La Publicitat», ja he explicat anteriorment que el diari m’havia encarregat la confecció d’una pàgina infantil dominical. El treball meu, d’autèntica creació pròpia, era més aviat modest: només hi havia una historieta a peu de pàgina, alguna il·lustració i un problema senzillet de mots encreuats que les primeres setmanes vaig titular «mots creuats», incorrecció deguda a la influència dels «mots croisés» que publicava la premsa francesa. Algú em va fer adonar del nyap i aleshores ho vaig batejar de «mots encreuats», sabedor això no obstant que res no s’oposava dretament a la paraula crucigrama, puix que en català tenim una pila de mots amb el prefix «cruci» (crucifixió, crucíferes, cruciferari, etcètera), per deixar de banda, sense cap necessitat d’exemple, el sufix «grama». Però ho vaig fer per tal de defugir la usual denominació espanyola, sense preveure que la meva idea faria fortuna i que acabaria figurant als diccionaris, en aquesta variant de «mots encreuats» i en l’altra que em vaig empescar de «mots enreixats», una vegada que havia de defugir repeticions.

Ja he dit anteriorment que una de les col·laboracions més preades era la d’Ignasi de Sagarra i de Castellarnau, el gran zoòleg germà del poeta Josep Maria, i director de la col·lecció del Parc de la Ciutadella.

Cada dimarts, quan sortia del Palau de Justícia amb la informació de les vistes de causa d’aquell dia, m’arribava fins a la col·lecció zoològica i anava al despatx del seu director. L’Ignasi de Sagarra, tothora un magnífic cavaller, em deia de quin animal volia parlar en el proper article i si era d’un gènere hoste del zoo, m’acompanyava fins davant la gàbia i jo feia un apunt de la bestiola, que posteriorment polia, passava en net i dibuixava amb tinta de Xina. Alguna vegada escrivia sobre animals que no figuraven en la col·lecció barcelonina i en aquests casos em deixava algun llibre, sovint una monografia dedicada a l’animaló, i jo copiava la foto que ell trobava més escaient, hi dibuixava com a fons l’hàbitat natural i a l’altra visita li tornava el llibre, li ensenyava el meu ninot i recollia l’article. Menàvem una relació excel·lent, molt cordial, car havíem descobert el munt d’afinitats que hi havia entre ambdós. (Tots els noms científics d’animal que recordo —que fan un bon munt— els vaig aprendre aleshores). Mai no menystenia l’ocasió de contemplar tan llargament com podia la «Júlia», l’aleshores decrèpita elefanta que Mawlay’Abd al Hafiz havia regalat a la ciutat i per la qual (suposo que a fi i efecte que l’animal se sentís com a casa seva) hom havia bastit un sinistre pavelló d’estil àrab, un modest Generalife d’anar a peu empeltat de plaça de toros, amb uns commovedors arcs de ferradura aguantats per columnetes de pega dolça. Com es deu dir horripilant, en àrab? M’entretinc parlant de la gàbia de la «Júlia» per despistar, per no haver d’acarar allò inevitable: que el periodisme no té entranyes i ens ensenya, àdhuc, a cometre deslleialtats. «Mea culpa, mea grandisima culpa»: vaig fer traïment al meu amic Ignasi de Sagarra i de Castellarnau!

Un dia que jo era al seu despatx, va entrar, trasmudat, un dels funcionaris de la direcció i va dir al director que havia de parlar a soles amb ell, car n’havia passat una de molt grossa. Ignasi de Sagarra el va incitar a explicar-se fent cas omís de la meva presència —«El senyor Artís-Gener és com de la casa», va dir insensatament— i el funcionari, nerviós, va explicar que s’havia escapat un ximpanzé d’una de les gàbies del petit jardí zoològic instal·lat al terrat de Can Jorba i que la bèstia, escampant el terror i saltant de casa en casa, havia anat a parar al palau dels marquesos de Castellbell, al Portal de l’Àngel (eren aquells nobles que deixaven la majestuosa carrossa per a l’Eucaristia en la processó de Corpus barcelonina), i s’havia fet fort a la capella. Allí el tenien tancat, per ara, i demanaven socors al Parc Zoològic, que els trametessin caçadors especialistes. No volien fer cap mal a l’antropoide, però, naturalment, tampoc no volien que continués cometent disbarats.

Immediatament van organitzar una brigada d’experts i quan ja anaven a sortir en la furgoneta municipal vaig demanar a Ignasi de Sagarra si no em deixava acompanyar els tècnics. El sant baró, sense sospitar que jo havia flairat en allò un reportatge fastuós i que a canvi de fer-lo era capaç de trair-lo amb la consciència ben tranquil·la, em va autoritzar a anar-hi. Quines penques, ara que hi penso! Els seus homes duien unes enormes mànegues robustes com xarxes de gladiador muntades en cercles de ferro amb mànec, en forma de con caçapapallones però a escala de caçapterodàctils. M’emocionava la idea d’anar a un autèntic safari al Portal de l’Àngel: mai no havia entrat a cap palau senyorívol i gaudia a la bestreta de la pila d’estremiments que m’esperaven.

A la dreta del pati arrencava una escala imponent i en el primer replà hi havia les dues portes corredisses de la capella. Ens hi vam apropar, tots tensos, i un dels funcionaris va separar les portes uns deu centímetres, per estudiar «sur-le-champ» les possibilitats de captura. L’home va tancar ràpidament la doble porta, el temps just que s’hi estavellés un canelobre feixuc, magistralment llançat pel meu oncle pòngid africà. Vaig veure la mola negra damunt l’altar, entre ciris i faristols, expectant, furiosa, disposada a jugar-s’hi el tot pel tot. La gent del Parc de la Ciutadella bescanviaven àvides mirades d’estupefacció i interrogants: no sabien pas com posar-s’hi! I en aquells temps encara no s’havien inventat les carrabines d’aire comprimit que llancen dards hipnòtics.

El clan Castellbell, mentrestant, revivia els pitjors setges de l’Edat Mitjana o les epidèmies de pesta bubònica que devien delmar els seus il·lustres avantpassats. Els senyors i les senyores s’abraçaven, els majordoms amb les majordomes i els criats amb les criades, tots parapetats darrere els ampits de les finestres de la planta noble, tancades i barrades. (Això de la planta noble és un dir, perquè em sembla que en aquella casa totes ho eren).

El repartiment no m’havia assignat cap paper i solament podia fer d’espectador mirant de no destorbar ningú que hi tingués feina. Els tècnics es van repartir la seva: dos, armats amb els monumentals caçapapallones i amb uns pals amb ganxo de ferro com aquells que fan servir per a obrir i tancar les portes de ferro ondulat de les botigues, estarien preparats per a capturar el primat, el qual distrauria l’altre, fent-li babarotes amb el perpal amb punxa de ferro. No vaig sentir pas que el formulessin, però vaig intuir que entre els tres homes hi havia vigent un pacte com de mosqueters davant la ferotge guàrdia de Richelieu. Jo em vaig quedar defora, amb les portes badades onze centímetres i mig, distància bona per a no perdre’m res i segura com un «burladero» de plaça de toros. Vaig pensar que si el monstre venia cap a l’entrada i introduïa un braç entre les portes i jo anava amatent a tancar-les, el senyor de la captura hauria estat jo. El nostre avantpassat ja esgotava els projectils de damunt l’altar. Un dels darrers era un voluminós faristol amb un missal de pergamí i va llançar furiosament el llibre contra l’home que l’havia de distreure i a continuació va empunyar el faristol i el va tirar contra els senyors dels salabrets. Acabats els pertrets de guerra, va fer un salt prodigiós i va anar a parar a una petita trona que hi havia al costat dret de la capella. Ja eren a punt de copar-lo i va saltar novament, ple d’empenta funambulesca, i es va penjar a l’enorme aranya central, no pensada per a aguantar simis de bona còrpora, i de seguida van caure a terra llàntia i hoste. Encara es va entaforar al confessionari i allí el van enxampar. El van immobilitzar progressivament, els tres homes lluitant contra un sol ximpanzé. Havien entrat al pati la camioneta municipal, l’hi van pujar i se’l van endur.

Me’n vaig anar cap al diari i vaig escriure un reportatge del fet —l’he rellegit a Ca l’Ardiaca—, el qual va agradar al director, sobretot amb l’al·licient que tenia d’exclusiva. De primer s’ho va agafar com si fos un relat imaginatiu i tot seguit, convençut de l’autenticitat i un pèl irreflexivament, el va publicar. He dit que un pèl irreflexivament i cal que ho expliqui. Per començar, els Magatzems Jorba ja mai més no van voler publicar anuncis a «La Publicitat»; molts subscriptors van trobar irreverents les meves ratlles i es van donar de baixa del diari; els marquesos de Castellbell van denunciar la violació de llur intimitat i —allò va ser el més gros— el meu amic Ignasi de Sagarra em va dir que havia comès deslleialtat i abús de confiança. Em va retreure que la casualitat m’hagués donat accés a la notícia i que l’havia publicada sense demanar-li autorització, cosa que hauria estat una mínima cortesia.