«Mai no oblido un rostre!»
Aquell vespre de la meva arribada a Moscou el meu avió feia el darrer vol de la jornada que aterrava a l’aeroport internacional cobert per una capa de neu d’un metre i mig de gruix, i amb les màquines que havien mantingut neta l’única pista en servei que se n’anaven a jóc. Tinc entès que a Moscou hi ha dos camps d’aterratge més, per als vols locals, però no era el cas del meu avió d’Aeroflot. Arribar a un aeròdrom que ja plega no equival a allò de les misses dites i els rosaris acabats on sempre, en grau major o menor, sembla que pots arreplegar escorrialles; allí, no. Si allí vols fer alguna cosa, només pots triar entre buidar cendrers o fregar el sòl lluent. Davant teu, totes les botigues han anat plegant: han tancat el canvi de moneda i el bar-restaurant, l’oficina de telèfons, el lloguer de cotxes «guia tu mateix», i ja no queda res que tingui vida pròpia, llevat dels rellotges de paret. És de nit, neva amb desfici eslau, no saps sinó tres paraules i mitja de rus i de res no et serveixen perquè no hi ha ningú que les pugui escoltar. Treus el cap per la porta (penses, inevitablement, que si fossis al Prat de Llobregat simplement agafaries un taxi si no trobaves com es fa per pujar al tren) i veus un primer terme de paisatge desolat —enllumenat pel reflex de l’edifici— i res més sinó un horitzó blanc.
No havia arribat sol a Moscou, naturalment. L’avió que m’hi havia dut des de París transportava una quarantena de nòrdics —em va semblar que danesos, però era una simple intuïció— els quals els esperava un autocar on van embarcar ràpidament els passatgers, llur equipatge i llur equip d’intèrprets-policies, i se’n van anar engolits per la neu.
No hi havia parada de taxis ni cap senyal de final de trajecte d’autobús, tramvia o troleibús. Defora només hi havia un fred que pelava i a dins, no sé si ja havien apagat la calefacció, però la temperatura era suportable. Vaig asseure’m en un sofà sense tenir la més petita idea de què calia fer, absolutament invàlid. Endevinava que a peu i arrossegant la maleteta i la bossa de costat no caminaria ni un centenar de metres. Quan feia prop de tres quarts que havíem aterrat a Moscou, se’m va presentar un camarada uniformat no sé de què i em va dir quelcom, probablement em preguntava alguna cosa, però —amb tota la raó d’aquest món!— ho feia en rus. Com a resposta li vaig preguntar allò de «Do you speak english?» («Niet!»), «Parlez-vous français?» («Niet!»), «¿Hablas español?» («Niet!»). «Doncs, mira, noi, he vingut de París…». Li vaig explicar el meu drama en català i feia una cara compungida, com si m’entengués, i de tant en tant murmurejava uns «da, da» estimuladors a prosseguir el relat. Quan vaig acabar el meu memorial de greuges em va respondre uns mots incomprensibles i se’n va anar, potser a telefonar al Kremlin, vaig pensar optimista. Al cap d’una estona va comparèixer amb un camarada vestit de paisà, que duia al pit, damunt la butxaca de la jaqueta, una franja de bandera nord-americana esmaltada.
—«Spakoinoi notxi»! —li vaig dir, i va mirar sorprès l’home que l’havia anat a avisar. De seguida vaig afegir en anglès que només sabia dir «bona nit» i dues o tres coses més en rus i el nouvingut, amb la pronúncia clavada d’un novaiorquès, em va fer explicar què em passava, què hi feia, tot sol, a l’aeroport, en aquella hora insòlita. Vaig tornar a narrar la meva història: anava al Congrés Pro-Pau i hi havia d’haver arribat l’abans-d’ahir, un dilluns, però havia hagut d’ajornar el viatge fins al dimecres. I havia vingut en un avió ple de nòrdics europeus, potser danesos, o suecs, o noruecs, ho ignorava, els quals els esperava un autocar. Vehicle reservat a ells, evidentment, i al qual, doncs, jo no podia pujar. Va voler saber detalls respecte a mi i els vaig donar acuradament: participava al Congrés Pro-Pau invitat com a Secretari General del PEN, per tal de parlar del genocidi que el franquisme cometia contra la llengua catalana, i m’havien agregat a la delegació espanyola de l’interior, que feia el viatge clandestinament.
Em va preguntar en què treballava, li vaig dir que d’escriptor, i em va demanar que li ensenyés papers. Se’ls va mirar tots detingudament, els va doblegar i endreçar dins la carpeta que li havia lliurat, i em va dir que l’esperés cinc o deu minuts, que havia de fer alguna tasca en una oficina i que, seguidament, anava al centre de Moscou. Em va demanar on m’hostatjava i li vaig dir que a l’hotel Rossia, i em va assegurar que m’hi duria.
Més tard narraré l’entrellat d’aquell Congrés Pro-Pau, de les coses que hi van passar i, sobretot —i faré que la pell del meu company Ricard Salvat se li posi de gallina!—, les que em van passar a mi. Ara ho enllestiré amb el meu inesperat retrobament moscovita.
Les funcionàries d’informació del «lobby» de l’hotel, una sèrie d’hostesses belles i eficients, cadascuna amb el seu ordinador, i amb unes banderetes damunt la seva part de taulell corresponents a les llengües que parlaven, em van dir que la delegació espanyola devia ser a sopar en un dels catorze restaurants de l’establiment, però que ignoraven a quin. Em van donar un bloc de vals per al servei dels menjadors que ja tenien a nom meu i em van dir que sopés on em semblés bé i que l’endemà al matí, a les vuit, trobaria la delegació al gran vestíbul, que era l’indret general de reunió de totes les representacions estrangeres.
Vaig començar a cercar un restaurant que em fes peça —tots hi són molt ben indicats— i en vaig rebutjar diversos puix que no em veia amb cor de compartir la taula amb uns impressionants rengles de Iassers Arafats en un, o d’Idis Amins Dadàs en un altre i no pas per actitud discriminatòria sinó ben al contrari, per temor d’incomunicació, i vaig aterrar en un gran menjador on hi havia poca gent i, això sí, vestits amb americana i pantalons, camisa i corbata. Hom hi té les taules, llargues i disposades paral·lelament, en sentit transversal al de la gran sala.
Em vaig asseure a l’extrem d’una de les taules i a l’altra punta hi havia un grup de cinc persones —tres i dos acarats— i em vaig adonar que parlaven en espanyol. No els coneixia i mentrestant no em servien el primer plat els examinava. Conversaven en veu alta, discutint, però jo no entenia de què anava la cosa. Em vaig adonar que un dels ciutadans —el que semblava que tothora pontificava— no parava de mirar-me de cua d’ull i, ple de suspicàcia, vaig pensar si no fóra bòfia. Era un home bastant alt i bastant grassonet, i devia tenir seixanta anys i escaig.
Al cap d’una estona es va aixecar i va venir cap a mi. Em va preguntar:
—«¿Ya no saludas a los amigos?».
Li vaig dir que quan els reconeixia, sí.
—«¿Y a mí no me reconoces?».
No tenia cap més remei que confessar-li la veritat:
—«De momento, no, camarada».
—«Tienes peor memoria que la mía! Soy Enrique Líster».
En efecte, mai no l’hauria reconegut! L’excusa que hagués canviat no servia per a res, puix que jo també m’havia fet gran i no havia estat obstacle per a ell. Va afegir, amb un aplom que em meravellava:
—«Nos conocimos en la Batalla del Ebro y tú eras el Jefe de la Segunda Sección de la 60, que yo llevaba agregada a mi Cuerpo de Ejército. Lo que sí me falla es mi método para acordarme de los nombres: no sé cómo te llamas».
Li ho vaig dir i va fer:
—«¡Esto me jode más! Para recordar tus apellidos siempre pensaba “ni artista ni general”, y me da rabia que me haya fallado ahora».
Vaig trobar excel·lent el seu sistema mnemotècnic. Em va preguntar per què menjava tot sol i va declarar que allò no tenia cap sentit, i que ell era a taula amb uns espanyols residents a Suïssa i a França, bons camarades, i que mengés amb ells. Enrique Líster mateix va agafar el meu plat de sopa i tots els seus companys van traslladar en un parell de segons els coberts i les copes, el tovalló i la gerreta de vi. Quan ja cadascú seia al seu lloc, Líster es va posar dempeus i va dir cerimoniosament:
—«Éste es el compañero Artís-Gener. ¡Que nadie me venga con cuentos, coño! A éste yo le he visto haciendo la guerra, batiéndose en el Ebro, y sabe qué quiere decir tirar tiros. Es mi amigo y no un fantoche de estos que andan por aquí, ¡joder!».
Exagerava bastant, en línies generals, però em va emocionar la seva paraula càlida. Els exiliats a Suïssa i a França em van guaitar plens de respecte, gairebé com si l’atzar els hagués donat l’oportunitat de conèixer un heroi de la lluita armada. I la corona de llorer era un bell afalac, però lleugerament incòmoda.
Ja he dit que en aquella aventura moscovita van passar moltes coses més. Aviat les explicaré.