I, un dia, en Líster va venir

Les proporcions del foc enemic ara tenien una dimensió increïble, superior no solament a allò que ja estàvem avesats sinó fins i tot a allò imaginable. Ara ja coneixíem tota la intensitat de l’escomesa i la veracitat de la frase feta que parla de posar tota la carn al foc. Franco havia estrenat un tipus de guerra que combinava a fons tots els elements, humans i mecànics, a base de treure tot el profit possible del terreny. La República havia de pagar molt cara l’audaciosa balançada al seu favor; ara era el mateix Franco qui palesava la fretura d’aquella petita àrea inhospitalària. Havia de recuperar i dominar la breu giragonsa de l’Ebre; ja era hora, doncs, de buidar la bossa de trenta-cinc quilòmetres i llançar-ne ben lluny el contingut. (Per què en diem «qüestions de vida o mort» quan només ho són de mort? Per a nosaltres; les desprotegides forces de la República, trenta mil homes solament en la Batalla de l’Ebre. I, sobretot, que ningú no em surti ara amb allò que faig victimisme: s’hi oposen aquests trenta mil morts!).

El càstig incessant de tota mena d’armes de foc, terrestres i aèries, ens anihilava, però —com sol passar habitualment— també aguditzava la inventiva dels atacats: ja és un tòpic allò de treure forces de la flaquesa. Un dels exemples més punyents, el va donar un caporal espanyol, de nom Giorla: va intuir que la part més feble dels tancs era la panxa, l’única zona sense blindatge. I un dia va romandre dempeus, impàvid, davant un marge on, quan els tancs franquistes que venien cap a nosaltres el creuaven, durant un parell de segons oferien respecte al sòl un angle d’uns quaranta-cinc graus. El «cabo» Giorla va esperar que el gros vehicle que s’atansava s’aixequés i, amatent, va llançar una granada de mà sota el monstre i seguidament, en una fracció de segon, es va ajaçar a terra. El carro de combat, tocat de ple en la part no protegida, afeblida pels tubs de sortida de gasos del motor, els mecanismes de transmissió i les obertures de ventilació, va saltar enlaire esmicolat, entre una bola de flames que augmentava de mesura sorollosament, mentre s’hi afegien les del dipòsit de combustible i els projectils del canó i de les metralladores. L’exemple del caporal Giorla va proliferar i ja hi havia nombrosos seguidors de la seva tècnica, que sabien acarar el perill de morir metrallats pel tanc que esperaven, amb una granada B-3 alliberada del fiador. Un dia, a la serra de Cavalls, vaig tenir el privilegi de presenciar directament una d’aquestes operacions, a vuit o deu metres de distància i resguardat per una paret parcialment enrunada, efectuada per un minyó de Balsareny, i l’esclat del tanc i l’expansió de gasos em van fer caure d’esquena a terra. Ell mateix, el noi de Balsareny, em va ajudar a aixecar-me, absurdament neguitejat pel mal que m’hagués pogut fer jo, mentre el tanc alemany i la seva tripulació es rostien dins una enorme esfera de foc de color taronja que escalfava i empudegava el paisatge amb una sentor indescriptible, barreja de carn, benzina, trilita i ferro cremats, aquesta calorosa flaire que, tal com ja he dit abans, hom no percep ni en les pel·lícules ni en les novel·les de guerra.

Acabades de fer, les nostres trinxeres tenien la profunditat habitual entre un metre trenta i un metre quaranta, i l’altura del magistral pujava fins a u vuitanta o noranta amb els sacs de terra, en els quals hi havia l’obertura de les espitlleres, fetes amb gruixuts taulons entre els sacs terrers. Però gairebé totes les nostres línies de les serres de Cavalls i de Pàndols feien, cap a mitjan setembre, no pas gaire cosa més de setanta o vuitanta centímetres d’altura, ratades pels projectils de tota mena, i calia caminar-hi de quatre grapes o bé molt ajupit, car en aquelles condicions l’obra desfeta dels sapadors ja solament servia de rasa. Els nois que les ocupaven disparaven les seves armes ajaçats al sòl. I encara havíem de presenciar quelcom de més esgarrifós: que les «tanquetes» italianes pujarien a cavall de les nostres rases, una eruga en un costat i en l’altre l’altra, i farien foc amb llurs metralladores contra la gent estirada a terra i resseguirien allò que havia estat trinxera d’un extrem l’altre, caçant un a un els minyons que les guarnien. I, en aquell cas, ja no servia la tècnica Giorla, puix que llançar una granada amb el tanc damunt era un simple suïcidi.

I l’artilleria i els avions, en una tasca formidablement coordinada —i amb una extraordinària informació puntual—, arrodonien la labor dels tancs i de la infanteria, sense destorbar-se mútuament. Era un foc de mai no parar i solament disminuïa a la nit, potser per tal de refrigerar les armes roents i omplir de nou els dipòsits de combustible.

El nostre barranc de la Bremonosa era bastant protegit pel que feia al tir directe d’artilleria: els projectils passaven pel damunt dels nostres caps. En canvi, era molt castigat pel tir indirecte i hom prodigava els obusos de gros calibre els quals, com els camions de bombers, anuncien llur proximitat amb una estremidora sirena, l’inconfusible xiulet. L’aviació hi havia fet nombroses passades, però, en general, sense ocasionar gran carnatge. La nostra vida troglodítica, que transcorria en aquelles coves que solament abandonàvem per anar a caçar, forçosament havia de restar inadvertida pels pilots en aquells vols de reconeixement barranc amunt i barranc avall sense trobar-hi cap altra cosa que l’etern vell camió fora de la carretera, immòbil i amb tot l’aspecte, doncs, de vehicle espatllat i abandonat. Sovint esquitxaven tota la Bremonosa amb bombes i sempre teníem la impressió que ho feien perquè no fos dit, o potser per l’obligació d’alliberar-se de tota la càrrega abans d’aterrar.

I sí, en aquelles no gens hospitalàries condicions, un dia va venir en Líster. Van arribar tres o quatre cotxes plegats, que havien avançat bonancencament per aquelles carreteres embruixades com haurien transitat per la rua de Carnestoltes del Passeig de Gràcia, fent cas omís de l’enemic que ara ja tenien a menys de cent metres de distància i que, si s’hagués assabentat que en aquell seguici hi havia peixos grossos un dels quals es deia Enrique Líster, no haurien quedat senceres ni la meva màquina d’escriure, ni la cadira de boga, ni la capsa de fotografies d’en Pere Fíguls.

En la comitiva, integrada per un elevat nombre de turiferaris, venia l’Àngel Estivill i Abelló entre els escadussers que no n’eren. Era la primera vegada que el veia en campanya i duia galons de comissari de Divisió o de Cos d’Exèrcit. Em va estrènyer en una abraçada totalment sincera, cosa que em va aureolar un xic entre aquella munió de personatges, que ja em podien admetre en llur cercle si era tan amic d’un dels conspicus components. Ara evoco el meu aire una mica enfaristolat d’aquelles circumstàncies i el judici pòstum que en faig té molt més de vivisecció que no pas d’objectiva avaluació.

Fèiem rotllana vint-i-quatre persones, un cèrcol que no ultrapassava els cinc metres de diàmetre. Ens escoltàvem còmodament malgrat la música de fons, posada a un volum exageradament alt. He oblidat els noms de la majoria de persones del grup alienes a la nostra Divisió i amb les quals no menàvem un tracte consuetudinari. Entre els coneguts hi havia en Llorenç, comissari de la 84, que sovint es mofava de la passió per l’idioma que compartíem en Morera i Falcó i jo. Deia que la nostra conversa semblava d’en Folch i Torres (que per a ell era el símbol del bell parlar i teníem la certesa que mai no l’havia llegit) i mentre hi havia una conversa general en tot el cercle, nosaltres tres en teníem una de més tancada i en veu baixa. En Llorenç va voler exemplificar el llenguatge de l’home de les «Pàgines viscudes» i va narrar una imprevisible situació d’orgasme, la qual li feia dir, amb els ulls posats en blanc:

—Oh, quin gaudi que frueixo! Ja em davallen! Doncs vosaltres sempre parleu així.

En Morera, amb les dents serrades, li va dir:

—Ja he terminat pràcticament el procés de curullar els testicles amb les teves nicieses!

Abans, quan parlava de les bombes que llançaven els trimotors, he dit fins a quin punt s’havia afinat el sentit que ens feia detectar el camí que duien els projectils. Qualsevol persona que hagi estat a un front de combat corroborarà això que afirmo, dirà fins a quin punt és rigorosament certa la noció de trajecte i distància que hom adquireix. En la rotllana de la Bremonosa érem dues dotzenes de persones amb el cul pelat d’estada al front. L’artilleria de Franco no va parar de disparar ni durant cinc minuts; sentíem el pas dels artefactes i pensàvem, sense exterioritzar res: «Aquesta, llarga i a la dreta; una altra de llarga a la dreta; curta, a l’esquerra, curta i de dret…».

De sobte vam sentir el xiulet inequívoc d’una bala de canó grossa, que venia directament cap a nosaltres. Jo vaig pensar que si bé semblava que ja era al final de la paràbola, passava un xic alta. I també que, si m’errava, fóra allò que hagués de ser. Vull creure que tots havíem contret els esfínters i la cosa més horrible va ser que l’únic que es va estirar a terra —ara sí allò de tan llarg com era— va ser en Ferrándiz. La bala va esclatar una setantena de metres enllà de nosaltres i ens en va arribar la bafarada però no la metralla. El nostre comandant es va adonar que havia estat tot sol a efectuar l’estirada i es va aixecar espolsant-se la roba i murmurejant, tot avergonyit, una justificació que cap dels presents (amb els esfínters contrets) no freturava:

—Aquest barranc és molt batut per l’artilleria!

Ningú no va comentar ni sí ni no i la conversa va continuar pel mateix rumb que duia abans de la canonada, talment no hagués passat res.

(En sabíem bé prou, tots plegats, de fer comèdia, penso avui).

Vaig trobar que en Ferrándiz acabava de pagar una part del fatídic deute que havia contret. Amb aquella onada de rubor liquidava gairebé tota la setmana d’angoixa d’esperar, cada cop que trucaven a la porta del pis, l’arribada del pare d’en Brustenga. O —fet i fet era igual— la vinguda d’un missatger amb un paper que l’assabentava que l’Exèrcit incoava procés contra seu i contra el comissari per deserció, procés amb un final prou conegut: l’escamot d’execució. Però aquell cop —gràcies a Huitzilopotxli siguin donades!— la pastilla d’opi s’havia desfet en la tassa de xocolata espessa del ridícul.

I les plagasitats, alternades amb informacions plenes de gravetat, van continuar brollant del cercle jeràrquico-amistós, capritxoses com els saltirons de l’ou com balla.