Una altra reorganització

Calia refer altra vegada la Divisió, les seves tres Brigades senceres, i aquest cop fóra a partir de zero o de sota zero. Reorganització volia dir incorporació i alliçonament de noves lleves i, com sempre, la progressió era doble: per un costat arribaven els nois que acabaven de fer els setze anys i per l’altre uns homes que gairebé atenyien la quarantena. La partida dels joves es renovava: cada any n’hi havia de nous i, en canvi, la d’homes fets s’esgotava, puix que cada cop mobilitzaven ciutadans més vells. En línies generals, abundaven entre aquesta darrera categoria homes indòcils, que no havien sentit cap identificació amb allò que hom debatia als fronts, o bé no s’havien identificat amb la causa o, encara, potser ignoraven que era justament llur causa aquella que hom maldava per fer sortir victoriosa en els camps de combat. (I, fins i tot, aquells qui tenien clara consciència que llur postulat era el que hom defensava a l’altra banda). Cap conclusió massa terminant o excloent no era vàlida, puix que calia admetre que algú hagués refusat d’abandonar inexcusables lligams familiars, o deixar una tasca que també era útil per a la guerra a canvi de fer-ne una altra per a la qual no sentia cap inclinació, o per malaltia, o per una feina vital a reraguarda. Un munt de possibilitats, de casos circumstancials, que feien injustos segons quins qualificatius —gairebé sempre amb una contundència indiscriminada i insultant— que hom prodigava en cartells, periòdics i emissions radiofòniques, obra de gent que —deixeu-me generalitzar encara que no estigui bé— mai no va disparar cap tret puix que llur feina a aconsellar que la gent anés al front i en tirés els tenia esclavitzats a reraguarda.

Havíem començat a descobrir les raons que fan que una guerra sigui cosa de joves, d’adolescents. Cal que els lligams amb la vida encara no s’hagin enrobustit massa i no actuïn com a fre; cal que els participants hi vagin amb eufòria, amb esperit mig de fontada, mig d’evasió —aquest darrer omple les discoteques d’avui i fa tolerables els esgarrifosos sorolls i les lluminositats ambientals, encertades paròdies d’allò que hom troba en un camp de batalla—; cal que hi vagin a la recerca d’aventures amb les quals hom no sol ensopegar en una sucursal de caixa d’estalvis o en una cadena de muntatge de línia blanca. És molt més tard quan hom s’adona de la mancança d’aquells al·licients i que, corn a substituts seus, hi ha un munt tràgic d’aspectes nefastos. Però això el jove ho veu quan ja és sepultat fins a les orelles en la guerra, en la servitud dels combats, en la persistència de matar i matar —per tal que no et matin, diu—, o sigui que quan s’adona del rerafons ja és un fet irreversible. Aleshores és quan es veu com eren els impulsos que dominaven l’home en totes les seves empreses bèl·liques i entens per què els déus són eternament joves i veus que hem après la història de batalla en batalla. Eren joves els navegants grecs i els soldats de la Roma imperial i en canvi eren vells els esclaus condemnats a vogar a galeres i homes acabats —en tots els sentits— els ilotes. També eren uns minyons, aventurers per definició, els soldats que acompanyaven Hernán Cortés en la conquesta de la immensitat de Mèxic o els sorges de Vasco Núñez de Balboa en l’encontre amb el Pacífic i, ell mateix, era jove: tenia quaranta-dos anys quan el seu sogre el va fer executar. No hi ha cap altra raó que faci que els nois que ranegen la vintena siguin soldats en aquells països on el servei militar és absurdament obligatori. A mesura que l’home avança en maduresa retrocedeix en combativitat, llevat dels casos excepcionals, que els transformen en Equalitzadors prodigiosament immortals.

En Jaume Martells em va explicar fil per randa com s’havia perdut el meu Opel i la seva descripció concordava plenament amb l’altra, abreujada, d’en Pere Fíguls. Bon psicòleg, i amb el judici ancorat en un excel·lent punt de partida, com era ara el de la grossa cura que jo posava en el tracte del meu vehicle (en Jaume Martells entenia i compartia el meu afecte per les pertinences mecàniques i a ambdós encara ens dura ara), l’ex-Sant Joan de la Passió d’Olesa sabia com fóra de gros el meu disgust per la pèrdua del cotxe i per aquesta raó no va escatimar cap esforç per rescatar-lo. Em va manifestar obertament l’alegria que li causava retrobar-me i em va dir que mai no m’havia volgut inscriure en la seva llista particular de difunts, que sempre havia mantingut l’esperança que tornaria.

Altra vegada estava en condicions de cantar-me les seves terrorífiques cançons escatològiques, generalment fetes amb noves lletres per a velles melodies, que quan jo les reproduïa al meu entranyable Víctor Alba —llegiu Pere Pagès i Elias— corria a anotar-les precipitadament, per a una col·lecció que jo vaig engruixir considerablement amb les aportacions —ultra les d’en Martells— d’en Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau i de l’Ernest Guasp i Garcia.

He de plantar un sòlid mur de contenció per no sucumbir al desig de reproduir algunes d’aquestes peces del repertori porc català. Una nit, al jardí de l’Ateneu, en Sagarra em va cantar la versió original d’«Els Segadors» quan encara no eren cap himne patriòtic sinó, senzillament, això, el cant desvergonyit d’uns segadors del segle quinze, i la lletra hauria ruboritzat tota la Trinca sencera. Ell, en Sagarra, m’havia ensenyat «La Ballarusca», i «Déu vos guard, Mestre Joan», com en Guasp «Si n’eren tres donzelletes», i «El dia que em vaig casar», que jo més tard havia passat a en Martells en una operació d’intercanvi folklòric que el senyor Joan Amades devia beneir de la tomba estant, impressionat veient que el tresor oral-cultural del nostre poble encara no es perdia.

Vaig poder comprovar (i queda dit sense gens de petulància) la falta que en Morera i Falcó i jo havíem fet a Francesco Scotti, el meu inoblidable Cecchino. Era evident que ens necessitava i que hi havia pendents de realització una pila de coses a causa de la nostra absència. Aviat vam tenir esment de tot allò que l’home havia rumiat i que ja hauria tirat endavant si hagués comptat amb nosaltres dos. Un d’aquells afers era l’òrgan de la Divisió, un periòdic que volia crear, del qual solament tenia ben clares dues coses: que fos un nexe entre combatents i postulat i el títol, que em va comunicar en espanyol, «Vencer», mot que automàticament vaig imaginar fet grafisme, amb un accent greu damunt la primera e (i, fet i fet, així va sortir), en petit traïment comès a l’empara de la manca de coneixement idiomàtic del meu comissari i en fidelitat a un principi inexcusable. Ja he esmentat abans les discrepàncies que, en la formulació del projecte, temps enrera, havien sorgit respecte a l’escalonament dels ingredients del periòdic i a certes subordinacions. Tot això encara no era re solt ni teòricament i en Morera i Falcó i jo fèiem un bloc de discrepància amb el comissari respecte a qüestions que de moment qualificàvem de detalls que ja resoldríem.

Havien canviat l’emplaçament de la base de la 60 Divisió: ja no era a les riberes del Cinca sinó a la comarca de l’Urgell, i ara havíem d’instal·lar el nostre quarter general a Mollerussa i les nostres Unitats s’escamparien en un rombe que tenia com a vèrtexs Montgai al nord, Bell-lloc d’Urgell a l’oest, els Omellons al sud i Bell-puig d’Urgell a l’est.

El parc mòbil de la Divisió eren deu camions, més mitja dotzena de cotxes: el d’en Ferrándiz, el de l’Scotti, el d’en Ráfales, el de l’Argilès i dos al servei dels metges. Dels deu camions, n’hi havia tres entre els quals duien repartits vint-i-sis ferits, amb la companyia de tres sanitaris a cada vehicle. Aquests assistents mèdics portaven farmacioles en bandolera i llur missió consistia a acompanyar els ferits fins a l’hospital militar de Morella i deixar-los-hi. En els altres set camions hi anaven totes les forces que restaven a la Divisió, en promiscuïtat amb el material d’oficina, els telèfons, les cuines, les vitualles, les armes i les municions i aquestes dues darreres partides eren les menys voluminoses. La conducció d’aquella caravana a Morella era la primera feina que m’encarregaven ara que m’havia reintegrat a la meva Unitat i m’oferia l’oportunitat de satisfer un antic desig: conèixer la ciutat dels Ports de debò, no pas únicament per fotografies. D’allò de la Segona Secció de l’Estat Major, de la qual continuava essent el titular, és clar, ja en parlaríem més endavant. Calia que de seguida comencés a passar amb els tres camions, deixéssim els ferits, i, amb els xofers i els sanitaris, féssim via cap a Mollerussa on ens aplegaríem, ja amb caràcter definitiu. No hi havia cap certesa pel que feia a les nostres línies i les dels feixistes. La ruptura dels fronts havia estat simultània en diversos sectors i en alguns l’enemic havia penetrat molt endins en àrees que fins aleshores havien pertangut a la República. Potser sí que l’Estat Major Central era coneixedor de la situació real en la totalitat dels fronts, però no en teníem cap evidència i els únics mapes que vèiem eren els que publicaven els diaris, plens d’errors i de desinformació, elaborats per cada òrgan periodístic d’acord amb llur tarannà. Era per culpa d’aquesta manca de dades fiables que calia accentuar les precaucions. Ara mateix, quan de La Pobleta calia anar a Morella, a tret de pedra, ho fèiem en caravana formada amb diversos camions. Ultra els tres nostres, n’hi havia set o vuit més d’altres Unitats, alguns amb rètols indicadors de la pertinença, i era poc usual que una concentració tan minsa de vehicles fos a la vegada tan heterogènia. El primer dels camions anava ple de soldats asseguts en llargs bancs longitudinals, armats amb submetralladores. Dos altres camions transportaven sengles canons espatllats, que devien anar destinats a no sé pas quina mestrança. La resta de vehicles traslladava gent i mercaderia.

En Fíguls i jo sèiem a la cabina, en el llarg banc del conductor, i dúiem un sanitari a la caixa, al costat dels traumats. L’altra caravana, amb el gruix —residual— de la Divisió, va posar proa cap a Mont-roig de Tastavins i, no caldria ni dir-ho, ens vam acomiadar efusivament i ens desitjàvem sort recíproca. Qui va lamentar més la separació va ser en Morera i Falcó: l’Scotti ja no el deixava de petja ni durant deu minuts seguits i, doncs, no vindria a Morella amb mi. M’ho comentava sincerament convençut, però amb un inevitable deix d’amargor que no dissimulava pas:

—Sí, és clar, ja sé que no hi he d’anar a fer res, que no calen comissaris per anar a repartir llonguets, però em fot ràbia que desintegrem el nostre equip. Ja per començar, trobo absurd que et facin transportar ferits a un hospital, perquè la lògica diu que fóra més sensat que ho fes un metge i que a tu et fessin anar de pet cap a Mollerussa, a organitzar la Segona Secció, enfonsada en un merder de confusions i desordre. Ja ho sé, tot això, i ja veig que les coses van per aquest altre camí tan ximple. Què hi fotrem, senyor Canons! Però res no em priva de dir que estic emprenyat quan de debò m’hi sento!

Devíem arrencar pels volts de les nou del vespre. Transitàvem, com ja era normal, per un camí de fortuna que ara calia endevinar sota la neu unificadora, que avançava penosament per una carena. Vam passar el Port d’En Miró i teníem a la nostra dreta, espectral a la claror de la celístia, la Mola del Carrascar. Era una nit diàfana com solen ser les gèlides i la claror dels estels titil·lava en el blanc enlluernador del sòl, resoludament encegador, i del qual calia allunyar la mirada fixa com si fos del llampegueig de la soldadura autògena. Caminàvem molt lentament, en primer lloc pels ferits i per la càrrega en segon, que vaig deduir que n’hi devia haver d’explosiva per certa cura sol·lícita dels soldats que la custodiaven; els canons, d’altra banda, ens obligaven a deturar-nos sovint, puix que no eren ben fixats a les plataformes i de tant en tant es desplaçaven i calia falcar-los amb tions i pedres, massa rudimentàriament. Eren normals, doncs, les parades freqüents i les acceptàvem per força. Una, però, la vaig trobar irraonablement prolongada. No havia mirat l’hora de l’atur, però, a ull, em feia l’efecte que ja devia ultrapassar els trenta minuts l’estona que feia que no ens movíem. Aquells entorpiments em treien de polleguera, sobretot per l’angoixa que feia transportar ferits, amb la dolorosa música de fons dels planys. Els sanitaris m’havien dit que alguns dels xicots s’agreujaven notòriament i em delia de ganes d’arribar a Morella i de deixar-los en bones mans. Com que aquella aturada s’eternitzava, vaig dir a en Fíguls:

—Vés fins al primer camió deturat i mira què cony passa, ara.

Va tornar al cap d’una estona i em va explicar:

—Hi ha tallada la carretera amb un camió travesser que no deixa passar.

—I per què no l’enretiren? —vaig preguntar, començant a arrossegar el cul pel seient, cap a la portella.

—Hi ha un tinent que no ho vol.

Vaig acabar de baixar de bursada i vaig córrer, amb en Fíguls al darrera, cap al començament de la corrua. Hi havia, en efecte, un camió transversal i un home —era el tinent— carregava el vehicle amb tot de coses que treia d’una caseta que hi havia al costat de la carretera, una barraca d’aquelles que hom en deia de peons caminers, las d’anades i vingudes en solitari. L’oficial omplia el camió amb tota mena d’estris domèstics i com a espectadors tenia els soldats encarregats de la custòdia de la caravana; uns havien baixat i picaven de peus per culpa del fred i els altres romanien asseguts a la caixa de llur camió. Era evident que devia ocupar aquella caseta i que havia rebut ordre d’evacuació i el vaig interpel·lar polidament, de debò, però el tinent era home de mal caràcter i de fer lent i que hom l’apressés l’excitava de mala manera. Li vaig dir pacientment, ignorant la seva intemperància, que era absurd que no deixés passar una caravana que duia ferits greus per culpa d’un trasllat de mobles que podia efectuar a qualsevol altre moment, i li vaig demanar que posés el camió al costat de la carretera i ens obrís el pas. Jo fi parlava en català i ell em responia en espanyol. Va dir:

—No hi ha prou espai: la carretera és molt estreta i estem al costat d’un estimball. Conec bé aquesta terra.

—Doncs tira el camió cap avall fins que trobem un indret que sigui bastant ample. Quan nosaltres hàgim passat, tu tornes i acabes la teva feina.

Era una proposta prou sensata. Els xofers dels nostres camions, els soldats i alguns sanitaris que havien baixat dels transports aprovaven les meves paraules. Però el tinent, a més a més de mal educat, era del morro fort i no gens amistós. Mentre jo li parlava —i quan encara no havia acabat la frase— ell ja feia que no amb el cap. Era realment monstruós que duguéssim nois agònics i que no poguéssim fer res per salvar-los perquè aquell subjecte havia de carregar una fresquera, una taula de menjador, prestatges i un calendari! En el moment de la conversa traginava un penja-robes de peu i amb tota la parsimònia, com si es delectés exasperant-nos, l’encaixava acuradament entre la càrrega del seu camió, ara enretirant un fòtil cap ençà, ara un altre més dellà. Res no m’excita tant com la niciesa contumaç. Li vaig dir:

—T’ordeno que ara mateix treguis el camió; si no ho fas tu, ho farem nosaltres, a la nostra manera!

Es va enravenxinar com un gall de panses. Va contestar:

—Jo només acato les ordres dels meus superiors i a tu no et conec, no sé qui ets, ni ganes, però em consta que no tens cap autoritat damunt meu! Aire!

—Sóc capità! Pertanyem a l’Exèrcit de la República i sóc el teu superior jeràrquic! Quadra’t! Posa’t en posició de ferm i saluda militarment! És una ordre!

—«¡Que te salude tu tía! ¡Mi única autoridad es ésta!» —va vociferar, mentre amb la mà dreta desenfundava una pistola belga del nou llarg. Quan anava a fer cap enrera el recuperador pinçat amb el polze i l’índex de la mà esquerra per tal de posar bala a la recambra, vaig pensar que ara o mai i amb tota la meva força li vaig ventar un cop de genoll a les parts. Va deixar caure l’arma i es va posar ambdues mans a l’engonal, mentre es llançava de costat damunt la neu, amb les cames flexionades, en un gest que, pel meu gust, era massa teatral, com sobreactuat.

—No volies una pistola, Fíguls? Doncs, au, agafa aquesta i queda-te-la com a trofeu. Te la regala el tinent Xinagues Milhomes. Treu-li la funda que duu a la cintura perquè, si no, no sabràs com portar-la. Vés amb compte que no et mossegui, que no estàs vacunat.

Un dels nostres xofers es va enfilar al camió dels mobles, va posar en punt mort la palanca del canvi de marxes i va alliberar el fre de mà. Diversos soldats van empènyer la baluerna ara cap endavant, ara cap endarrera, fins que la van col·locar de cara a la baixada. Quan ja rodava amb una certa empenta, el xofer va saltar. El camió sense conductor va fer una mica de tentines, va sortir de la carretera i aviat va desaparèixer engolit pel precipici, com una mena de vaixell fantasma que naufragava carregat d’andròmines.

El tinent es va mig incorporar i em va dir:

—«Devuélveme la pistola y te enseñaré quién tiene más huevos!».

—Ja sé que tu en tens més. Una mica aixafadets, és clar, però fan molt de respecte!

I vam arribar a Morella sense cap altre contratemps.