Oh, una «Crocus sativus»!

Quan anàvem cap al «Colegio Ibérico» passàvem pel davant d’una farmàcia que tenia tres quadres de vidre en els quals hi havia pintades sengles plantes d’ús medicinal amb llurs noms científics escrits a sota i, a còpia de veure’ls de passada, me’ls havia après de memòria: «Papaver somniferum», «Crocus sativus» i «Digitalis purpurea». Eren aquella mena de mots que han de romandre, fatalment, ajaçats en el subconscient sense cap esperança que hom els necessiti algun dia i els deixondeixi.

Quan fèiem a Las Estacas, a l’estat de Morelos de Mèxic, aquella sèrie de pel·lícules nord-americanes de les quals ja he parlat en altres ocasions, que duien el títol de «Sheena, Queen of the Jungle», un dia, mentre filmaven, va passar una papallona blanca immensa, gran com dues mans obertes i unides pels polzes que imitessin el vol d’un colom. El càmera Ugo Moctezuma (sempre escrivia el seu nom a la italiana, sense la hac) me la va assenyalar, admirat:

—Mira, Artís, quina papallona! És un monstre!

Vaig reaccionar d’una manera perfectament normal segons el meu tarannà, aquella que corresponia a la pedanteria de l’Ugo: vaig fer veure que em sabia de cor els lepidòpters i que per a un entès com jo, allò no tenia res d’extraordinari. Amb un to displicent, com si em dolgués la ignorància aliena, vaig fer:

—Sí. Una «Crocus sativus».

Per què, per quin recòndit mecanisme, sobtadament m’havia recordat del nom científic del safrà après en la infància? No em pregunto per què me’n vaig servir en aquell moment, puix que la resposta ja és tàcita, si més no implícita en això que he dit respecte a l’habitual suficiència del càmera cinematogràfic, a la qual havia de respondre amb una dosi major que la seva. Em va preguntar, subjugat, si «també» no fóra lepidopteròleg i si feia o havia fet col·lecció de papallones. Va voler saber quin era el nombre d’exemplars que en posseïa i a mi se m’esgotava la capacitat d’inventar guatlles. Encara em va demanar si no posseïa una «Crocus sativus».

—I ara! —vaig fer—. Aquesta és una espècie exclusivament americana i a Europa un exemplar de «Crocus» costa una fortuna. Jo només n’he vistes als museus de ciències naturals rics, com són ara el d’Amsterdam, el de París o el d’Oslo. Em sembla que ni el de Luxemburg no la té, ves què et dic.

Ambdós teníem feina i vam haver d’interrompre la nostra xerrameca diguem entomològica. Vaig veure que l’havia subjugat amb la meva informació, però ja no en vam parlar més. Vam passar tres dies sense veure’ns: jo construïa un poble de cabanyes «negres» en un lloc de vegetació molt espessa i no vaig tenir temps d’anar a fer el nas en la filmació. Al cap d’aquests dies que dic, l’Ugo se’m va apropar a la taula del restaurant dels cinematografistes i em va dir a cau d’orella, amb aire de conspirador:

—Agafa’t fort: tinc la «Crocus»!

D’antuvi no vaig entendre de què em parlava. Vaig pensar en una malaltia tropical, en qualsevol malvestat d’aquest gènere, però no em vaig arribar a comprometre, puix que, de cop i volta, m’havia recordat de la meva facècia. Aleshores vaig fer un aire admirat, li vaig atansar una cadira i li vaig pregar el relat de com l’havia aconseguida. Era commovedor! S’havia fabricat amb filferro i gasa una xarxa de caçar papallones i se n’havia anat a estrenar-la a les sis del matí de l’endemà. Al cap d’un parell d’hores selvàtiques, havia trobat la gegantina papallona blanca. Atrapar-la constituïa una extraordinària proesa! Però havia reeixit i ara la tenia damunt la consola del seu bungalow, dins un flascó gran de «Nescafé». Havia fet uns foradets a la tapa per tal de no asfixiar-la i el monstre era a la meva disposició: quan acabéssim el rodatge del dia, podíem anar plegats a la seva cambra i me’n faria donació. Volia presenciar —si no era cap molèstia— com jo la matava i la preparava, però li vaig dir que això no era tan fàcil, que havia d’anar a Cuernavaca i adquirir a la farmàcia certes substàncies químiques, sense les quals no era possible l’operació de conservació, i que no ho podria fer fins dissabte a la tarda, quan s’hagués acabat el rodatge setmanal. Que, de moment, em guardés la «Crocus» i que no hi feia res si la bestiola moria per asfíxia: al contrari, preparava la taxidèrmia. Em va creure admirat! Va dir, ànima sensible:

—Però m’estimaria més no haver-la de matar. Fes-ho tu, que ja hi deus tenir pràctica. Te la donaré avui mateix, perquè allí, dintre del pot, se’m morirà de gana!

—Posa-li un brotet de regalèssia, que és l’única planta que mengen.

—I d’on vols que la tregui? Mai no he vist cap regalèssia!

—Sí, home, és allò que els anglesos en diuen «licorice». Fes que el director te n’ensenyi. Els nord-americans la coneixen molt bé, ja ho veuràs. Las Estacas n’és ple! Si no, què hi farien, les «Crocus», per aquests topants? Me la donaràs dissabte, viva o morta, és indiferent.

No va trobar regalèssia ni el director sabia què cony era la regalèssia. Era inevitable i la papallona va passar a les meves mans. M’havia ben embolicat i la comèdia va durar dies. Perquè no hi havia manera de fer que la difunta romangués amb les ales desplegades i les vaig acabar enganxant amb una cartolina i cel·lo i arrencant uns lamentables trossos d’escates, que em van obligar a una restauració amb guaixes. Al capdavall la vaig clavar a la paret de la meva cambra a l’Hotel Don Vasco, de Cuautla, i ja hi havia més porcions retocades que no pas originals. La vaig ensenyar a l’atònit caçador Ugo Moctezuma. Em va comentar, sense adonar-se de la superxeria:

—La mà del professional s’ensuma de lluny! «¡Eso no tiene ni qué, manito!».