«Covard! No hi has anat!»

Però allí, davant la minúscula taula de la sagristia, hi havia l’ordre que ens atabuixava. «Las fuerzas a su mando» del comunicat eren un escampall de persones entaforades en les escletxes més absurdes entre les roques nevades, impossibles d’aplegar. No hi havia hagut desbandada de la nostra gent; al contrari: romanien en peu de combat, però en abrigalls recòndits i sense cap connexió real amb els esglaons jeràrquicament superiors.

Solament podíem intentar l’ocupació dels dos Cabezos de Singra si trèiem del no-res una Unitat coherent, encara que numèricament no ultrapassés el volum d’una Companyia. En la nostra geometria no encaixava de cap manera la peça que hauria estat dir al Cos d’Exèrcit que no podíem acomplir una ordre de contraofensiva per manca de mitja dotzena d’escamots.

—Si no trobem la gent, nosaltres mateixos agafarem les escopetes i ens n’hi anirem! —va dir en Ferrándiz, i no pas parlant supèrfluament.

—Per a cap de nosaltres no serà la primera vegada —va confirmar en Ráfales.

Ell i l’Argilès sortirien immediatament a reclutar personal on fos, on el trobessin. Per la seva banda, l’Arajol i en Raich cercarien companys idonis entre tots els nois de la Plana Major i de Telèfons, els armarien i els farien venir davant de l’ermita amb el nombre màxim d’armament i de municions que arrepleguessin pertot arreu.

—Hem de mirar de fer un mínim de dues Companyies —va dir en Ferrándiz. I va afegir—: Les posarem sota el teu comandament i el d’en Morera i Falcó. Us toca a vosaltres perquè sou els darrers que heu estat en Unitats de xoc que hagin fet contacte amb l’enemic. Ambdós esteu prou foguejats i teniu l’autoritat moral que cal en aquests casos.

Era una ordre imprevisible uns minuts abans i, ara, de cop i volta materialitzada, feia somriure amargament. Perquè comandar una Unitat de fortuna, fabricada amb telefonistes, cuiners i oficinistes que, justament, feien de cuiners, oficinistes i telefonistes per no haver de tirar trets, no era cap factor estimulant. L’altre aspecte, el fet material d’atacar i ocupar els Cabezos —o sigui, d’entrar en combat i fer foc contra l’adversari—, no inquietava gens ni en Joaquim Morera i Falcó ni a mi. Hi havia una subversió de valors que ara no podia analitzar ni avaluar, però en síntesi era que un cap de Secció d’Estat Major i un comissari ajudant retornaven al comandament i al primer rengle. No era allò pròpiament que inquietava, sinó l’altre aspecte, que significava encomanar ardor bèl·lic a qui no en posseïa ni n’havia volgut posseir! Costava molt d’imaginar el panxut cuiner darrera una metralladora Maxim de carretó, disparant les cintes de projectils que li servia el mecanògraf Montfort! O el canyiula Pere Fíguls arrencant amb les dents el fiador de les granades de mà i llançant-les prou lluny a fi i efecte que no l’escabetxessin a ell mateix.

En tot allò hi havia quelcom en què ni tan sols tenia temps de reflexionar: el fet intrínsec que, de cap d’una Secció d’Estat Major, hagués de retornar al de comandament d’una Unitat de combat. No podia perdre temps rumiant-hi, però era indiscutiblement un trastorn, puix que donar ordres (de combat!) a gent que no et coneix i que tu no coneixes, sol ser una empresa arriscada. Mai, en cap de les ocasions que vaig estar al davant d’una Companyia, no vaig haver d’apuntar amb la pistola els meus subordinats, per tal de comminar-los a complir quelcom que els hagués ordenat; sempre ho havien fet volenterosament. Parlant de tot això amb companys, alguns m’havien confessat que, en manta ocasió, havien hagut de desenfundar l’arma i amenaçar un camarada massa indolent. M’hauria dolgut que allí, en aquella terra inhospitalària al nord de Terol, hagués hagut de renunciar a una mena d’aurèola que m’afalagava enormement.

Al vespre ja hi havia concentrat un nombre de soldats. Alguns —realment molt pocs— eren veterans i potser només un parell duien la ve de voluntari. La resta eren novells, de les lleves del biberó o dels iaios, tan temibles l’una com l’altra. En havent sopat, veritablement a la fresca, parlàvem l’Scotti i jo. I jo, com sempre, fumant un cigarret rere l’altre, encenent el següent amb la cua de l’anterior. I, invariablement, amb la veu mig de consciència i mig d’àngel tutelar de Francesco Scotti aconsellant-me que prou, que ja no n’encengués cap més. Jo li deia com fóra de desagradable atacar els Cabezos amb aquella colla d’arreplegats, que s’arrossegaven per les parets morts de por i amb els quals no hi havia cap mena de franquesa, vincle ni identificació sinó, ben al contrari, el disgust d’haver d’obeir les ordres d’un capitanet d’Estat Major i d’un comissari probablement mestretites, un Milicià de la Cultura de ben segur, amb els quals anirien tots plegats a la immolació. Tenia plena certesa que aquell devia ser llur pensament.

L’Scotti em va replicar afirmant que, com de costum, jo era un exagerat, massa afeccionat a parlar perquè sí dominat per la irreflexió i que, fins en aquell moment, solament havia basat la meva argumentació en suposicions gratuïtes, cosa que feia com un seguit de pinzellades d’un retrat magistral. Em va dir que ja tenia prou experiència per a saber com se sol transfigurar la gent en el combat i com sobtadament afloren virtuts fins aleshores ignorades àdhuc en el seu estat de latència. Va arrodonir les seves paraules amb la vella teoria respecte a la immortalitat, que ja havia fet servir altres vegades:

—T’anirà bé, n’estic segur, perquè tu i en Morera feu una bona parella. No sóc supersticiós —ni en podria ser perquè sóc massa intel·ligent o bé tinc un excés de cultura que em priva de ser-ne— i ni tan sols crec en el fat ni molt menys en allò de «ja estava escrit», que no és sinó un plany fatalista. Escrit, on? Algú ho havia llegit? No, ningú? Doncs com ho sabien? I encara creuria menys en la Providència Divina. En canvi, crec en alguna cosa indefinible que ens fa immortals… fins que no morim. Algunes vegades s’encadenen un seguit d’atzars, de casualitats, de fets inusuals. I això sí que passa, i tu i jo mateixos en som una bona prova. Ens hem salvat en situacions insòlites i han caigut companys que eren al nostre costat i es pot dir que ens n’hem escapat per un pèl. Veus? Aquesta és la mena d’immortalitat de la qual parlo/

—Que durarà fins al dia que ens pelin, com tu mateix has dit! —el vaig interrompre.

—Evidentment! I quan has mort tornes a ser immortal, perquè ja no et pots morir cap més vegada.

—Parles com un personatge de conte del teu odiat Pirandello! —li vaig dir, provocatiu, amb la recòndita esperança d’assabentar-me de les raons de la seva tírria envers l’autor d’«Uno, nessuno e centomila», però aquesta era una incògnita que mai no vaig poder esclarir. Li vaig explicar la meva idea de darrera hora: no volia endur-me’n ni en Fíguls ni en Montfort, l’un perquè era massa jove i l’altre perquè massa vell.

—T’hauries de fer mirar aquest paternalisme.

—L’admeto en el cas del meu enllaç. És un infant! En combat patiria per ell. Pren-t’ho com això que deies, com un tret de paternalisme, però de debò no pots fer res amb un nen al costat, pendent de si li has de canviar els bolquers o encara no cal.

—Bolquers? Què «és», bolquers?

Com que no coneixia la paraula italiana li ho vaig explicar amb mímica. Va riure, no de l’acudit, sinó de la meva actuació histriònica i va dir:

—«Fascia per bambini!». I amb en Montfort, què?

—Només me l’enduria si li posaven calcetes de goma, o li enganxaven un orinalet al cul. He d’inventar alguna cosa per fer que en Fíguls s’estigui aquí; en el cas d’en Montfort solament li he de dir que la Divisió el necessita més que mai.

—Quan demà estareu a punt de marxa, jo cridaré en Fíguls, li encarregaré qualsevol cosa i li diré que, provisionalment, me’l quedo com a enllaç i que són ordres d’en Ferrándiz. Demà, demà —va afegir mirant el seu rellotge—, avui, ara, d’aquí a una estona!

(O sigui que ell també era capaç d’arrencades paternals!).

Altra vegada érem en allò de ser molt tard i molt d’hora a la vegada. Massa tard per a anar ajaure i aconseguir el son amb un luminal i al cap d’unes hores haver de lluitar contra l’enemic i els efectes residuals del somnífer, i molt d’hora per a fer-me un cafè i continuar fumant fins que no fos el moment d’arrenglerar la gent, passar-los revista i sortir a esquiar sense esquís, mort de son.

A l’interior de l’ermita hi havia un foc encès, el fum del qual fugia per les finestres trencades. Al seu voltant hi havia uns quants homes, enroscats i ensonyats, que devien sumar una dotzena. Era l’escorta habitual de l’Estat Major. Em vaig fer una mica d’espai prop de les brases i vaig dir al soldat que estava de guàrdia que, si arribava a adormir-me, em cridessin a les sis.

—També ens ho ha demanat en Morera —em va dir, assenyalant-me’l, adormit com un soc en un racó.

No va caldre pas que em cridés ningú: a dos quarts de sis era a la petita esplanada davant l’ermita de la Virgen del Castillo i mirava de rentar-me la cara, el cap, les orelles i el clatell fregant-ho amb neu. En l’arc capgirat que feien el Pico del Ruido i la Punta de la Silla vèiem, en la penombra d’una mandrosa matinada d’hivern, amb un cel que començava a tenyir-se de blau a la nostra esquena, la silueta dels Cabezos que, segons l’ordre, havíem d’atacar i fer nostres. Vaig demanar que la Intendència repartís rom i conyac entre la tropa i cadascú va amanir el seu cafè amb la beguda escollida; l’esmorzar eren els inevitables plats de cafè, l’ou dur i el pa de munició, un precari refrigeri que —ves qui ho hauria endevinat!— fóra el nostre únic aliment durant divuit hores.

Teníem una sola metralladora, la versió soviètica de la Maxim anglesa, amb planxa protectora i muntada sobre rodes grosses com la d’un bolquet. Cobria el canó un gruixut dipòsit d’aigua estriat i figurava que havia de mantenir-lo fred. La realitat, però, era que a les primeres ràfegues ja bullia de valent i calia buidar el dipòsit i omplir-lo d’aigua freda (neu allí on érem) i aquella era una petita gesta entretinguda, plena de cremades i de mal executar sota el foc enemic o quan la metralladora propietària del dipòsit fa més falta que mai. També dúiem tres fusells-metralladora i la resta d’armament eren els màusers de sempre, les baionetes i les granades de mà. No portàvem morters ni cap altra eina de combat i fan de mal incloure a la llista les pistoles del comissari i meva. Era el primer cop que veia en Pere Fíguls amb un fusell i tot de granades de mà lligades a la cintura.

—No prendràs mal, amb tot això? —li vaig preguntar, hipòcrita, convençut que l’Scotti es recordaria de cridar-lo oportunament.

—Aviat ho veuràs, capità! —em va dir amb veu d’heroi cinematogràfic.

(«Tant de bo que no ho hagi de veure, Peret!», vaig pensar).

Ja havia format la gent i en Montfort em va dir que lamentava de debò que per culpa de la feina no em podia acompanyar. Quan l’Scotti va cridar en Pere Fíguls i se’l va endur un xic enllà passant-li el braç pel damunt del muscle, em vaig quedar mirant-los; en Francesco li deia coses, en Pere Fíguls assentia i, al capdavall, va venir on érem en Morera i Falcó i jo. Es va treure el cinturó de granades i em va donar el fusell. Amb unes grosses llàgrimes que se li glaçaven rostre avall, sanglotant sense dissimulació, em va dir:

—L’Scotti vol que em quedi i que sigui enllaç seu fins que us vinguin a rellevar als Cabezos. Sembla que és una ordre personal del Ferrándiz, tu! Aquí et deixo això.

—Sempre mana qui mana més, Pere! Mentre seré fora vigila el meu cotxe. Engega’l cada dia una estona i fes que el motor camini i circuli l’oli. Mira que no s’hagi gelat l’aigua del radiador. I si torna a nevar fort, procura que no quedi colgat del tot.

Ja no m’escoltava: se’n va anar plorant a llàgrima viva.

Ens vam posar en moviment a quarts de set: érem dos-cents trenta-vuit homes. Havíem creat dos grups de flanqueig, comandats per sergents i integrats per dinou combatents cadascun. Anaven davant nostre, a una cinquantena de metres, un grup a la dreta i l’altre a l’esquerra i allò feia una protecció elemental a fi i efecte de no caure en cap emboscada. Baixàvem a poc a poc per un barranc, car hi havia moltes congestes i calia travessar-les amb cura. Quan encara no feia ni quinze minuts que caminàven ens vam haver d’esmunyir cuita-corrents sota els arbres (allí encara n’hi havia), puix que havíem sentit aviació. Era un sol aparell, que volava baix, a dos o tres-cents metres de terra, i feia la seva via com si dibuixés una orla amb espirals.

—«El xivato»! —va advertir algú.

—Ens deu haver vist?

—Aquesta és la seva feina —va dir un soldat.

—Cagada, doncs! Perquè de seguida se n’anirà a xerrar-ho i vindran els altres.

—O sigui, que tots faran la seva feina —va dir en Quim. I va afegir—: I nosaltres fem la nostra quan ens amaguem.

—Som-hi, nois.

Baixàvem pel barranc de Peña Blanca i, arribats a la falda del Montecillo, teníem davant nostre l’erma planúria de quatre quilòmetres que ens separava de Singra i els seus Cabezos, que ara vèiem a frec. Però sembla mentida la diferència que hi pot haver entre quatre quilòmetres i quatre quilòmetres, vull dir entre quatre quilòmetres plans i sense obstacles i quatre quilòmetres amb l’enemic a la dreta, a l’esquerra, al davant (i potser al darrera!) i al damunt. I arrossegant una merdosa metralladora que se’ns encallava a cada moment, feixuga com la mare que l’havia parida, i que quatre homes havien d’aixecar a pes de braços per tal de treure-la dels clots que la seduïen i en els quals es deixava anar, dissoluta, de seguida que badàvem una mica.

L’avió-espia havia fet la seva tasca a consciència: al cap de ben poca estona ja teníem al damunt una esquadreta de Heinkels que semblava que ens volguessin caçar d’un a un. Allí, en el pla desolat, no hi havia gaires indrets que poguessin fer d’amagatall i, en canvi, el fet orogràfic permetia als aparells el vol rasant, a un nombre molt escàs de metres del sòl. Mantenien la formació en ve baixa i repassaven amb bombes, que deixaven anar plens de mirament, com si tinguessin el terreny dibuixat amb quadrícula decimètrica i haguessin d’obeir ordres severes de no balafiar el material que, d’altra banda, semblava inexhaurible.

Mancats de refugis, en aquelles ocasions ens ajèiem a terra. Hom solia fer-ho de bocaterrosa, però jo sempre em vaig posar de panxa enlaire. Hi havia qui, excessivament simplista, ho prenia com un aire de fatxenderia meva, com si fos tan insensat de veure’m amb cor de desafiar els projectils. I res no era tan allunyat de la veritat i el gest aparençava una valentia que mai no he posseït, però obeïa a unes causes totalment diferents: sabia que si m’havia de tocar una de les bombes o un projectil de les metralladores de gros calibre dels avions, de res no serviria si m’enxampava de cara a terra o de panxa enlaire: els efectes havien de ser, ineluctablement, els mateixos. I a favor de romandre amb els ulls cap a l’enemic em feia distreure amb un joc apassionant: veies les bombes en sèries de tres com es desprenien dels avions i amb la mirada seguies tot llur trajecte o fins que, amb la velocitat adquirida, ja no eren perceptibles amb els ulls. És clar que, quan volaven tan arran de terra, això no arribava a passar, no les podíem perdre de vista. Però quan queien de més amunt es tornaven audibles. I havíem adquirit una pràctica increïble en el discerniment de la direcció exacta de la bomba que arribava i —tant si us ho voleu creure com si no!— aportava una punta d’enjòlit l’autojuguesca permanent: «aquesta va cap a la dreta; compte, minyó, que aquesta altra ve de dret!; també desviada cap a la dreta, aquesta; i aquesta petarà a quinze metres d’aquí, a l’esquerra, entre els matolls on hi ha aquell telefonista de Vacarisses i l’oficinista de Massalcoreig, que sempre van plegats». Com que ho encertava —ho puc provar: aquí em teniu escrivint aquest aplec de records!—, mai no vaig modificar la meva actitud i deixava que el pollastre anés íntegrament per a ells, per als qui creien que jo era un pinxo.

En el cas dels metrallaments aeris, l’anterior actitud no tenia gens d’utilitat puix que no hi havia cap possibilitat d’intuir el camí que farien les bales i ni tan sols d’endevinar de quina de les metralladores sortien. Arrecerar-se contra qualsevol cosa, deixar-se caure dins una rasa, o protegir-se darrera la soca d’un arbre o les restes d’un mur enderrocat, eren les úniques alternatives quan et trobaves en una naturalesa prou magnànima que s’havia deixat treballar per l’home.

Ara havíem entrat en una àrea de terreny solcada per moltes rieres, que la neu que ja havia començat a fondre’s feia cabaloses: la de Pedrizas, la del Regajo, la de Sánchez, la de Carragüeña, de les quals ens refiàvem com a protecció. No comptàvem, però, que també hi hauria molta artilleria, que ens batria de lluny estant, des de la Sierra de la Almohaja, que s’alçava davant nostre tancant la vall de Singra per l’oest, a uns deu o dotze quilòmetres d’on érem. I des de Singra mateix i del nostre objectiu dels Cabezos disparaven metralladores i morters, i tot això sense que nosaltres tinguéssim cap blanc contra el qual apuntar les nostres armes. Vam travessar en diagonal la carretera que anava a Torre la Cárcel, al sud del nostre objectiu, i els aviadors no van menystenir pas la temptació d’enfilar-nos a pleret. Ens vam deturar en un marge minúscul, per tal d’analitzar la situació i fer doble recompte: de gent i de possibilitats.

Ja només quedàvem vuitanta-set homes dels dos-cents trenta-vuit que havíem sortit de l’ermita de la Virgen del Castillo. Havíem perdut gairebé el seixanta per cent dels nostres efectius i encara érem a un parell de quilòmetres del més proper del Cabezos, el de l’Espino. També a uns dos quilòmetres, cap al nord, teníem el poblet de Singra i ara la seva artilleria ja ens batia de flanc. Disparaven amb antitancs alemanys —aquell repugnant 8.8— i l’espetec d’arribada es confonia amb el de sortida. Eren unes armes molt modernes i enginyoses, de disparada rapidíssima, més de metralladora que no pas de canó, i la velocitat dels projectils era esbalaïdora. Ja n’he parlat abans, però vull recordar la singularitat del seu suport, un ben pensat trípode que permetia que l’arma disparés horitzontalment o verticalment i en un instant es convertia de canó de foc terrestre a un altre de ràfegues antiaèries.

—De seguida que trobem un lloc més o menys resguardat, hi deixarem la meitat dels efectius que ens quedin. Un grup podrà auxiliar l’altre quan necessiti reforços —vaig dir a en Morera i Falcó.

—És una bona idea, però té un inconvenient greu: caldrà que tu i jo ens separem, perquè un dels dos haurà d’anar amb un grup i l’altre amb l’altre. Ens haurem de fer a cara o creu qui resta i qui continua.

—No caldrà, Quim. El militar sóc jo, o figura que ho sóc, i és a mi a qui correspon l’acompliment de l’ordre d’operació.

—O a tots dos plegats.

—No discutirem, oi? La teva feina no és tàctica sinó moral.

Tu has de mantenir la gent dempeus —prou feina tens!— i a mi em toca de servir-me’n. És a mi a qui demanarien comptes en cas d’incompliment.

—Es veu que ja no et recordes del Vedado de Zuera.

—Jo hi era, Quim, i me’n recordo perfectament! És un cas que no té cap mena de semblança amb això d’ara. A Zuera eren l’oficial i el comissari que havien refusat d’atacar, de manera que no em surtis amb allò de comparar testicles amb rosaris, que deia la meva iaia.

—Tenies una àvia molt llenguda.

—Ella parlava de confondre els collons amb un rosari! I no et fiquis amb la meva família, si et plau! Sàpigues que, si ens hem de separar, tu et quedaràs amb la meitat de la gent restant en qualitat de reserva i els altres mirarem de capturar aquest cony de Cabezos que, t’ho dic francament, cada cop em sembla menys realitzable. I ens vindràs a socórrer quan t’ho demanaré i si no t’ho arribo a demanar perquè s’hi hagi oposat el fill de puta enemic, aleshores faràs el que et sembli, continuar l’atac (fins que hi deixis tu també la pelleringa) o fer marxa enrera i llançar-te als braços del Ferrándiz i dir-li que et perdoni, que ja no hi tornaràs mai més.

Si quan sortíem de l’ermita dúiem un grup massa desanimat, la gent que ara restava, desolada davant la desfeta, amb el cervell travessat per la pila de companys que havia vist caure, a hores d’ara no valia res, desmoralitzada com estava. ÉS clar que preferien ser oficinistes! Feina tindria en Joaquim Morera i Falcó a contenir-los, a evitar la desbandada. La qual no s’havia produït, amb certesa, perquè era tan arriscat anar cap endavant com cap endarrera.

Havia nascut la superstició que traginar les caixes de municions portava desgràcia.

—Si alguna cosa duu pega és no tenir bales quan les necessites! —els havia dit. Però era inútil. Les havien de traginar entre dos homes, agafant l’un i l’altre les nanses de corda, i ja n’havien mort quatre, metrallats pels avions de caça. Si els hagués tocat una bomba, haurien esclatat els centenars de cartutxos i encara hauria estat pitjor: en aquells casos les bales de màuser sortien en totes direccions i solien originar una mortaldat. L’Andreu Cerdà, un noi molt esmerlit que no menystenia cap ocasió de demostrar-me lleialtat, un afecte gairebé caní, com el del meu Pere Fíguls, va voler alliçonar companys tanmateix cepats i va agafar una de les nanses i va cridar:

—No hi ha cap home que vulgui aguantar-me això?

Els devia avergonyir que el «Nen» —el seu rostre infantil havia fet que molts el motegessin de «Nen»— es posés a fer feines de bastaix i de seguida van sorgir voluntaris. Un xicot va dir:

—Jo no crec que traginar les caixes dugui pega. La pega de debò és tenir fills de puta feixistes per tots costats, que disparen com uns mal parits. Tu i jo, Andreu, durem aquesta caixa i ara veurem qui té els pebrots que calen per agafar les altres.

Ara que ja érem a un quilòmetre escàs del Cabezo, el foc enemic havia cessat gairebé del tot, com si tothom hagués obeït un magistral gest de batuta. Els avions que ens sobrevolaven no deixaven anar cap bomba ni ens metrallaven i els vèiem descarregar sobre el Pico del Ruido i la Punta de la Silla. També s’havia interromput l’atac d’artilleria i únicament restaven les ràfegues esporàdiques de metralladora que ens feien des dels Cabezos. Era evident que la nostra proximitat desaconsellava el foc, car ara ja hi havia el perill de fer mal a la gent pròpia. Si més no, demostrava l’extraordinària coordinació que hi havia entre les forces faccioses.

—Em fa tot l’efecte que no caldrà pensar en separacions. Té, ja hi som a tocar!

Teníem davant nostre, en efecte, les defenses de filferro amb punxes. La runa d’una paridora enderrocada oferia una mica de recer i al capdavall sorgia un bon indret per a reagrupar-nos i fer un seriós estudi de la situació.

Era inútil disparar amb la màquina o amb les submetralladores (havíem perdut molta gent però cap arma i cal consignar el fet, tan freqüent en aquelles circumstàncies cruels: hom recollia dels caiguts l’armament i les municions i aquells nois que ja no podien ni arrossegar llurs ànimes encara afegien damunt seu la càrrega dels qui havien sucumbit), car hauria significat un estúpid balafiament de les municions tan feixugues de transportar —tanta feina per acabar llençant-les!—, i la parada, arrecerats i aprofitant una lleugera treva que ens autoconcedíem plenament segurs que la teníem ben guanyada, sobretot els qui havien traginat la Maxim i les caixes de municions, feia possible l’anàlisi.

L’Andreu Cerdà, el «Nen», es va adonar que el foc que eixia dels Cabezos també havia disminuït i ens ho va fer notar. Allò feia pensar en la possibilitat que els feixistes haguessin començat a abandonar aquelles posicions, potser forçats a desplaçar-se cap a un altre sector del front on hi hagués pressió nostra —aquest era el vessant optimista—, i, en l’aiguavés si no pessimista almenys realista, que haguessin iniciat un moviment contraofensiu i els manqués gent (com ens en mancava a nosaltres mateixos). De tota manera, el fons era incongru perquè no haurien pas fugit si anaven a ser atacats per un nombre tan exigu de persones sense cap capacitat de foc.

—Amb dos soldats i una metralladora que deixin a cadascun dels Cabezos, ja podem anar a cridar ous a vendre! —va dir en Morera i Falcó. I va afegir—: També hi ha la possibilitat que sigui un parany, en el qual podem caure amb les quatre potes! Ja hem vist amb quina senzillesa es passen les consignes: aquests nazis de merda deuen haver portat estacions de ràdio receptores-emissores de tota mena, i es deuen transmetre la informació i les ordres amb una facilitat enorme. Pot ser perfectament que la jugada consisteixi a deixar-nos apropar i desfer-nos en un tres i no res, quan ja no tinguem escapatòria.

—Això que dius no té cap sentit. Valdria la pena de tenir-ho en compte si ens haguessin deixat arribar fins aquí sense tocar-nos ni un fil de la roba. Però mira quants som, mira quants en quedem dels que hem sortit aquest matí d’allí dalt. Ja no arribem ni al cinquanta per cent! Si a tu et sembla que això són facilitats d’aproximació, plego, perquè vol dir que no hi entenc gens! Podem parlar de més de cent baixes, a hores d’ara! I érem dos-cents trenta-vuit combatents —que ningú no em digui que no s’han captingut com a veritables combatents!— i no en quedem ni cent deu d’aprofitables! Em dol profundament, Quim, que hàgim deixat tota aquesta gent pel camí sense poder auxiliar-la en cap sentit. Cal «atacar i ocupar els Cabezos de Singra sense que valguin ni excuses ni pretextos» i, au, com uns xais, endavant! I ni mitja dotzena de sanitaris que us acompanyin, amb una capsa de gasa, un paquet de cotó fluix i una ampolla de tintura de iode! No hi ha ferits: només morts i desapareguts, que és un eufemisme per donar a entendre que ha calgut abandonar els traumats, sabedors que els deixàvem agonitzant en aquesta terra gèlida. Una operació militar contra la qual no hi ha pretextos ni excuses que hi valguin i que han d’efectuar menys de tres-cents homes sense metges, ni telèfons, ni proveïments, ni res; l’únic motor és una ordre militar forassenyada.

No em quedava cap altre remei i vaig fer d’estrateg:

—Ens obrirem lateralment a tanta amplada com sigui possible i ens mantindrem separats, però sense perdre’ns de vista: sempre hem de tenir sota els ulls el company de la dreta i el de l’esquerra i això és norma per a tots. Un grup tirarà cap al nord, amb dos fusells-metralladora, i l’altre d’aquí cap al sud, amb l’altra submetralladora. Deixarem la Maxim aquí on som ara, només amb un que la dispari i dos servidors que li passin les cintes i li canviïn el refrigerador. Aquest tros de paret ens protegeix bastant, sobretot si no ens ataquen els avions ni l’artilleria. Cal que ara mateix tallem els filferros amb punxes. Qui duu les alicates llargues?

—En Peláez.

—Qui és, en Peláez?

—Un soldat de la Tercera Companyia.

—De quin Batalló, cony! No juguem a dir endevinalles!

—Del Tercer de la 224.

Vaig demanar a en Morera i Falcó:

—Ho has sentit, Quim? De la 224, la que teníem com a reserva!

—L’han desfeta els avions i els supervivents s’han escampat. En Peláez és un voluntari que ahir, amb dos iaios i un biberó, es va afegir a la gent que reclutava en Ráfales. Els altres tres, els iaios i el biberó, no el desemparen ni per pixar. D’ençà que hem sortit de l’ermita, s’han portat collonudament —ens va dir el sergent Gomis. Va complementar l’informe—: Ha caigut el noi que duia les alicates i en Peláez les ha agafades i també el seu mosquetó.

—I on és, aquest cony de Peláez?

—Ja fa molta estona que no el veig. Si vols, vaig fins a les encavallades i miro de fer un sot per sota els filferros, per tal que hi puguem passar sense haver-los de tallar.

—Hi ha el perill que les tinguin electrificades. No fóra la primera vegada!

—A Banastás hi llançàvem un gat. Si treia guspires i es rostia ja no ens hi acostàvem més.

—Avui he sortit de casa sense el gat —va fer en Morera i Falcó. I va preguntar—: Algú de vosaltres porta un gat, o una cabra, o un marrà?

Un noi va dir que havia deixat el seu gat, que era ros i molt bufó, a l’ermita, per estalviar-li que prengués mal. Un altre va butxaquejar palpant-se tot el cos.

—No, no en duc —va assegurar.

—No serviria un de cremallera, de camió? Jo en tinc un a casa.

—On vius?

—A Vilassar de Dalt.

—Doncs, au, vés-hi, però no triguis —va dir en Quim.

—I porta’ns alguna cosa per «jalar», de passada —va fer un iaio que es deia Vidal i era oficinista-pagador de la 95.

Jo vaig dir:

—Ens juguem la treva a cara o creu i és gairebé segur que perdrem. Però no ens queda cap més remei que desfer les espirals de filferro amb granades de mà. Ens hi apropem tant com puguem, llancem la granada, ens estirem a terra i esperem el pet. Ho farem tants cops com calgui.

—O tants com ells ens ho permetin —va dir un noi que em sembla que es deia Puig.

—Potser sí. Però que, almenys, ens hagin deixat fer volar les encavallades de merda!

Aviat (a la tercera bomba de mà) ja havíem congriat el foc de totes les metralladores enemigues. Ens ho deien taxativament: «Mentre us estigueu quiets i endreçadets, no us passarà res! Si no feu bondat, pagueu-ne les conseqüències». Però acabàvem de descobrir una cosa que feia impossible la voladura: els suports verticals de les espirals de filferro de punxes no eren pals de fusta com se solia fer habitualment, sinó rails de tren, enterrats aneu a saber a quina profunditat. Les granades no els feien absolutament res. D’altra banda, els rails estaven units amb gruixuts cables d’acer soldats, que feien de suport a les espirals de filferro.

Ningú amb dos dits de front no hauria qualificat allò d’excusa o de pretext: no ens amagàvem darrere de cap fet imaginari per tal de defugir una tasca sinó que allí érem, davant un obstacle imprevist i evidentment insalvable. Podíem provar fortuna tots nosaltres, l’un rere l’altre, i no faríem sinó deixar les pellofes al peu de la barrera de filferro amb punxes. La realitat ultrapassava, de debò, les nostres possibilitats: ja només érem cinquanta-dos homes. Vaig donar l’ordre de retirada i sabia perfectament què m’hi jugava. També ho sabia en Joaquim Morera i Falcó. Em va dir:

—Molt bé! Ara, anem a explicar la veritat i tant de bo que ens la creguin! Tu, i jo, i cinquanta més, cinquanta justos, la quarta part dels qui hem sortit de l’ermita. Quatre i el «cabo», que diuen! Si en el viatge de tornada en cauen cinc dels nostres, quedarà dempeus la quarta part exacta dels qui avui ens hem llevat d’hora. Ni cap mena d’alicates, ni guants aïllants, ni res. Si els feixistes ens miren amb prismàtics, baixaran a obrir-nos per commiseració! Mira la pinta que fotem!

Era veritablement desolador: tots anàvem plens de les ferides i els macadissos que ens havíem fet arrossegant-nos, sangonents, bruts i estripats. Dúiem les sabates esbotzades i ens preguntàvem per què el calçat militar, amb el seu aspecte de robust, dura tan poc.

Alguns havien hagut de llençar els sabatots i ara anaven amb mitjons i caminaven com si fos damunt un jaç de brases. A tots ens envaïa un curiós sentiment d’autocompassió, que ens impermeabilitzava respecte a la resta de dolor que ens rodejava, com si curar-se del propi sentiment ja fos prou i immunitzés contra l’aliè; et neguitejava molt més el teu esquinç de l’avantbraç que la ferida de bala a la cama d’un company que caminava dificultosament, i allò era un inconegut egoisme que s’havia instal·lat al nostre interior i que hi senyorejava misteriosament, amb un pessigolleig d’hostes vingueren que de casa ens tragueren.

El cap de la Divisió s’havia fet fer com a base un sòlid blocaus, construït en un avenc de la Sierra Palomera, al qual havia afegit un sostre i un parapet de ciment armat i una llarga espitllera horitzontal i tot plegat feia el suggeriment com d’una llotja de teatre privilegiada, per veure còmodament la funció. No defujo acarar que la comparació, sorgida aleshores, tenia un definit solc de ressentiment. Vaig fer que en Quim es quedés amb els quaranta-dos supervivents (amb ell i jo, quaranta-quatre) mentre jo pujava a assabentar en Ferrándiz i a assumir la responsabilitat de l’ordre militar no executada.

Quan em va veure entrar a la seva cova se’m va abraonar com un senglar ferit:

—Què hi fas, aquí? El teu lloc és als Cabezos, amb la teva gent! Com t’has atrevit a desobeir una ordre militar? Ja saps quin és el preu, oi? Et faré afusellar per covard! Per què no has atacat i ocupat els Cabezos de Singra? No era prou clara, l’ordre?

Embarbussadament li vaig dir que sí, que hi havíem anat, però que la tanca de ferro enrotllat… No em va deixar acabar:

—Mentida! No has complert l’ordre! Ets un covard indigne!

Sota la monstruosa allau d’invectives vaig sentir com una remota gaubança, com un deix de felicitat, de personatge de «Pàgines Viscudes» maltractat per error o incomprensió. (Si ho hagués dit al doctor Fina, hauria estat content amb la confessió). Allí mateix, estupefacte en un racó, l’Scotti no havia intervingut per a res. Vaig pensar que si li havia d’explicar aquella remota impressió de gaudi, com que no li podia parlar de Josep Maria Folch i Torres, faria que m’entengués per aproximació: li esmentaria el nauseabund «Cuore» d’Edmondo de Amicis. Que allò em fes joiós m’omplia de perplexitat. Perquè si, de debò, aquell monstre d’en Ferrándiz s’obstinava, m’hi jugava la pell. Em turmentava el silenci d’en Francesco Scotti: compartia el parer del cap militar? Per què no intercedia? Ho va fer i em va costar de capir l’abast de la seva intervenció. Amb veu enèrgica —no pas massa tard vaig entendre que fingia fer costat a en Ferrándiz— va voler que expliqués per quines raons no havíem ocupat els Cabezos de Singra. Ja he dit altres vegades que el comissari era home de gran sagacitat i, lògicament, ell ja s’havia adonat del lamentable estat de la meva indumentària, revelador de la llarga i absurda excursió. Com que en Francesco m’escoltava atentament, en Ferrándiz de seguida va malfiar conxorxa i ens va interrompre violentament:

—Si de debò hi has anat, torna-hi immediatament! Desfés la tanca de filferro amb granades de mà/

—Ja ho hem intentat, però és inútil. Els filferros estan fixats en vies de ferrocarril enterrades i les granades no hi poden fer res, són impossibles de desfer.

—En una guerra la paraula impossible no existeix. Si no pots desfer la tanca de filferro amb els collons, destrossa-la a cops de fava! Una ordre és una ordre. I, independentment de l’acompliment, ja pots donar per fet que no t’escaparàs d’una formació de causa. Agafa alicates amb mànec llarg i aïllant i talla els filferros. I quan siguis als Cabezos, hissa una bandera republicana, per tal que des d’aquí puguem veure que ja has complert amb el teu deure.

—I tu, arrepapat a preferència, aplaudiràs l’apoteosi final, oi?

S’anava a abraonar damunt meu i amb la mà dreta iniciava el gest de treure de la funda la pistola, però l’Scotti es va interposar i el va deturar, cridant com mai no l’havia sentit:

—Ets boig? T’has tornat boig? —Seguidament va afegir, adreçant-se’m—: I tu, cretí, d’on surts, ara, amb fanfarronades? On heu deixat, l’un i l’altre, les nocions més elementals de companyonia i de respecte? De quan ençà, els camarades es tracten així? Tots dos teniu raó, cadascun pel seu costat, oi? Doncs demostreu-la, poseu-la de manifest com gent civilitzada! Què s’oposa que agafis la teva gent, tornis als Cabezos —jo crec que hi has arribat!—, tallis el cavall frisó i ocupis les posicions? On tens la teva força?

—Veniu! Quan els veureu ja no els qualificareu de força!

Els vaig dur fins a l’esplanada de l’ermita. En Morera i els quaranta-dos minyons seien a terra, en diverses rotllanes, i quan van veure arribar els caps superiors es van aixecar amb esforç i van intentar una paròdia de formació. Ambdós, en Ferrándiz i l’Scotti, es van quedar garratibats.

—On són, els altres dos-cents?

—Cal que t’ho expliqui o tu mateix ja ho has deduït?

M’adonava que em servia d’un to agressiu que probablement no menava a cap bona finalitat, però era superior a les meves forces. En Ferrándiz va dir:

—Entreu a l’ermita i reposeu.

—Són les quatre de la tarda, comandant. Fa deu hores que no mengem res!

—Doncs teniu mala peça al teler! No hi ha ni cuina ni cuiners i nosaltres hem fet un mos ara fa un parell d’hores, un «xusco» i llonganissa que ens han dut de qui sap on! Ahir van fer anar més cap a reraguarda la Intendència i el Municionament i la gent te l’has enduta tu. Perdona les meves paraules d’abans, t’ho suplico. Ha estat un cop de sangs i t’he agafat com a cap de turc. Travessem una situació dolentíssima i és normal que faci perdre el cap.

—Ho entenc perfectament. Jo també m’he d’excusar: hem passat per una situació horrible, hem vist caure dos-cents companys!, i m’ha fet molt mal que no em creguessis. Però no en parlem més!

Li vaig allargar la dreta i ell la va estrènyer amb vigor. L’Scotti va ser un pic cruel:

—No hi haurà un «baccin d’amore»? —Va veure que el seu sarcasme era inoportú i va canviar d’actitud. Va dir—: Aquest matí he fet anar en Montfort i en Fíguls, els teus fills predilectes, a Perales de Alfambra, per tal de trobar un indret segur on guardar els papers de la Divisió. Els hi ha dut en Martells, amb el meu cotxe.

En Ferrándiz va explicar:

—Ara mateix faré que en Ráfales telefoni a en Del Barrio, expliqui això dels Cabezos i li demani gent urgentment. Hem de mirar d’aplegar almenys un Batalló i repetir la conya.

Vaig dir:

—Al barranc dels Perlachos, a Atabás, ahir hi havia quatre tancs mig colgats de neu. De qui són, de quin Cos d’Exèrcit, vull dir?

—Nostres. Els tenim agregats a la nostra Divisió.

—I què hi foten, allí baix? Què esperen? Agafem un parell o tres de tancs i no cal que apleguis cap Batalló; amb una Companyia sencera caminant darrera els blindats serem prou gent. I els maleïts carros de combat ens aixafaran els barratges de filferro per rails que hi hagi enterrats!

Vaig mirar el meu rellotge de pols i eren les quatre i vint. El comandant va dir:

—Sí, ja ho sé: serà vespre d’aquí a una hora. Lligarem tots els caps i farem l’operació demà al matí.

—Discrepo! Demà al matí hi tornarà a haver avions i artilleria i els feixistes ja hauran rebut reforços. Proposo que hi anem aquest vespre mateix i així augmentarem les nostres possibilitats d’èxit. Els d’Infanteria ensenyarem el camí als tancs. I aquesta nit capturarem els Cabezos de merda, paraula d’honor!

—La responsabilitat del compliment de l’ordre és teva i, en conseqüència, també ho és el camí per fer-la viable. Teva i d’en Morera i Falcó. Apropa’t, Morera, que això t’ateny!

—M’importa tot, comissari!

L’Scotti li va explicar que allò que li diria tenia caràcter personal i l’afectava directament. Que vivíem uns moments d’una tensió enorme i que el comandant havia arribat a imaginar que ell i jo no havíem acomplert l’ordre per covardia —i instantàniament li va demanar perdó per la paraula malgrat que no era ell qui l’havia pronunciada en el moment d’excitació—. Va dir que ja havien cursat les ordres oportunes i que vindria gent, almenys una Companyia, i que, precedits pels tancs, tornaríem als Cabezos. I que jo feia el suggeriment que era millor que ho efectuéssim llavors mateix, al vespre, que no pas l’endemà. En Morera hi va anar d’acord i, com jo mateix ja havia fet, va esmentar l’aviació, l’artilleria i els reforços.