Se’n dirà «la Batalla de l’Ebre»

Me n’hi vaig anar a mirar-ho: m’havien dit que per totes les carreteres no paraven de passar camions i més camions carregats amb barques de pesca i que ara mateix, als afores de la Granadella, n’hi havia estacionats una dotzena.

No m’havien enganyat: eren camions de caixa, sense sostre, i cadascun duia un llagut ajagut de costat damunt un coixí de lona, de ben segur veles de barca plegades. Una altra lona posada al damunt les ocultava a la vista dels tafaners i no calia sinó aixecar-ne una miqueta un angle per veure el contingut de la caixa del vehicle. A cada camió, un parell de soldats acompanyava el xofer; ara tots plegats reposaven i feien una rotllana molt amical. No sé pas si tothom qui ho volia podia efectuar la maniobra d’espiar —ja he dit que hom m’havia parlat de «molts camions amb moltes barques de pesca»—, però a mi (o als meus galons de capità) ningú no em va impedir d’aixecar impúdicament la faldilla de lona.

Amb l’única persona que en podia parlar i que, si ho sabia, m’hauria dit de què es tractava, era amb l’Scotti, però havia sortit amb en Ferrándiz per reunir-se amb Enrique Líster que, d’ençà que pertanyíem al seu V Cos d’Exèrcit (solament feia tres dies), els tenia pràcticament acaparats. Ja solament em restava un candidat de cara a la confidència i era l’altre futur comandant, l’Ernesto Ráfales, i vam tenir una llarga conversa plena, sobretot, de conjectures. No cal dir que al cap de l’Estat Major també li havien arribat confidències respecte al trasllat tumultuós de barques de pesca, però tampoc no havia rebut cap notificació oficial pel que feia a la misteriosa concentració.

A ell, gallec, i a mi, barceloní, ambdós nascuts al costat del mar, la profusió de barques ens omplia de perplexitat. Sembla mentida com l’obstinació pot ser capaç de menar-nos a un complicadíssim atzucac: vam pensar en tota la mena de coses que hom podia realitzar amb una flota pesquera i l’un i l’altre, prou imaginatius i fantasiosos, ens fèiem uns tips de riure monumentals, com si ens haguéssim desafiat a veure qui inventava la cosa més desorbitada, i, en canvi, no vam caure en el fet més lògic i versemblant, i que teníem al davant dels nassos: travessar el riu del qual ens arribaven les emanacions! Vam imaginar arriscades empreses marítimes que havien de desembarcar per sorpresa en els indrets més insòlits dominats pel franquisme el V Cos d’Exèrcit listerià engruixit per una multitud de Divisions agregades, i ens deturàvem en l’especulació perquè intuíem que en llaguts de pesca carregats de gent, de tancs i de canons no podríem pas anar gaire lluny i ja ens vèiem navegant a vela, calmosament, a cap nus de velocitat —només amb el nus a la gorja, deia en Ráfales—, sota la mola d’avions que ens atacarien sense cap risc. Presentàvem al nostre absurd diàleg diverses alternatives que eren frustrades per la nostra condició de profans: quantes barques de pesca podia remolcar un vaixell de maniobra portuària? N’hi havia de preparats que potser ja ens esperaven al delta de l’Ebre? O no s’haurien decantat per un demostrat transport multitudinari com són ara les «golondrines» del port barceloní? Ens petàvem de riure preguntant-nos si la finalitat de tot allò no fóra cap altra que la d’afegir el títol d’almirall a la llarga llista dels que ja posseïa Enrique Líster, ara el «Gran Almirante de la Flota Golondrinesca al servicio de la Causa del Pueblo».

—Li escauria! I la nau insígnia, la podríem batejar amb el nom de «Cuirassat Potemkin de l’Albufera»! Per cert: i els hidrocicles del Parc de la Ciutadella no servirien? Almenys per al cos d’enllaços, oi?

Divagàvem i, això no obstant, sabíem que Franco era a l’altra banda del riu, que a quatre travessies de l’Eixample barceloní, a Sant Carles de la Ràpita, tenia un aeròdrom i que si un dia es decidia a travessar el riu, no el deturaríem fins a Barcelona. Érem uns estrategs de pa sucat amb oli i diu que ens ascendien a comandants!

Quan, uns dies més tard, érem nosaltres qui havíem travessat el riu i ja dúiem un munt de feina feta, en un barranc de la Serra de Cavalls on reposàvem, en Ráfales i jo recordàvem enriolats el nostre desvarieig a la masia de la Granadella, curull d’intuïció militar i de fastuoses navegacions, i acordàvem que allò feia un element còmic que no podíem menystenir atesa la seva importància, reveladora sense atenuants de la nostra ignorància supina. En Ráfales em proposava:

—Ens hauríem de juramentar i signar el compromís amb la nostra sang que mai no revelarem al tinent coronel Líster aquesta veritat que ens hauria de fer caure la cara de vergonya!

(Servo una fotografia on en Ráfales i jo som en aquest barranc, amb en Pere Fíguls que hi treu el nas pel costat dret, i l’aspecte més xiroi del document gràfic és al seu dors: hi ha escrites unes ratlles de dedicatòria, signades pel meu cap d’Estat Major, redactades totes amb expressions mexicanes puríssimes, fidel reproducció de l’habitual llenguatge col·loquial de Manuel Ferrándiz. I prova amb eloqüència com era en Ráfales de debò, com es fotia del nostre cap militar, fins a quin punt era un extraordinari observador i, encara, com era capaç d’arraconar totes aquestes característiques de la seva personalitat no solament quan hi havia la presència d’en Ferrándiz sinó quan ens jugàvem quelcom que fos estrictament militar: ambdós casos el transformaven!).

La nostra Divisió, ara una punta de sageta del V Cos d’Exèrcit, va travessar l’Ebre la nit del 25 de juliol, a l’est de Vinebre i davant mateix d’Ascó. De la Granadella havíem baixat a la Bisbal de Falset, havíem caminat paral·lelament al riu Montsant pel Coll de Cabassers fins a la Torre de l’Espanyol i Vinebre, que era el poble on havíem deixat els vehicles, i a peu havíem fet el quilòmetre llarg que ens separava del riu. En aquell pla, entre una absurda efervescència de gent febricitant i silenciosa, ens vam embarcar i —al capdavall!— vam saber per què eren els llaguts de pesca. Vam avançar per la carretera de la Fatarella sense gaire resistència: davant nostre teníem un exèrcit fragmentat, que ignorava on eren els comandaments i que no s’havia refet de la sorpresa. Ens vam estendre copiosament, desbordant el nostre eix de penetració golafrement, car fèiem centenars i més centenars de presoners: els soldats feixistes estaven tan tips de la guerra com nosaltres mateixos i pertot arreu sorgien mocadors lligats a les baionetes, antiga pràctica per la qual sentíem una mena de veneració. Vam prendre amb molt poc esforç el poble de la Fatarella i, barrejats amb nosaltres, hi havia combatents del Cos d’Exèrcit de Tagüeña, el XV, i encara d’altres Unitats. El nostre tribut en vides —en aquella fase ofensiva— va ser molt baix segons semblava en relació amb els guanys militars, puix que hom barreja alegrement aquesta mena de conceptes exactament igual que si l’un invalidés l’altre, cosa que em nego rotundament a acceptar. L’oposició franquista va fer acte de presència, coherent, organitzada i reforçada, davant les serres de Pàndols i de Cavalls. En aquella àrea abrupta era més fàcil de trobar indrets en els quals parapetar-se i els feixistes —fatalment com nosaltres mateixos— ho van aprofitar. Aquelles zones que habitualment protegia la tectogènesi i que l’home no transitava, ara bullien d’armes feixugues, de gent i de vehicles arriscats. Allí, en els cims més alts que havíem assolit, ens vam fortificar, preparats tan bé com podíem per a aguantar les escomeses que no havien de trigar gaire.

No puc deixar resumida, naturalment, la Batalla de l’Ebre en aquesta mitja dotzena de paràgrafs: va tenir massa importància per a nosaltres, els combatents, i per a la causa de la República en molts sentits, sobretot en el de l’avaluació internacional de la nostra força, per a demostrar que encara vivíem, i aquella travessia del riu efectuada la nit del 25 de juliol de 1938, la 60 Divisió refeta la va efectuar en direcció contrària a la que havia fet a la darreria del mes d’octubre de l’any anterior.

Vam passar tres mesos sencers en aquell front increïble on ens ho jugàvem tot i que ens començava a ensenyar qui anava de cara a perdre la guerra per KO tècnic. Algú immanent se’n devia adonar i va decidir que prou de regar amb sang la Terra Alta i vam tornar a travessar l’Ebre delmats, però amb la proporció inversa: era el deu per cent qui sobrevivia.

En tot aquell temps vaig veure quatre vegades l’Enrique Líster; únicament dues per qüestions de la feina i amb tracte directe i l’altre parell en visites formulàries que ell feia a les Unitats combatents, i que no solien anar més enllà d’un canvi banal de salutacions.

Ho esmento, car aquell home, que havia tractat amb tants centenars de persones entre els milers que havia tingut a les seves ordres, mai no hauria dit que pogués recordar aquell capità d’una Divisió agregada circumstancialment al seu V Cos d’Exèrcit. I a Moscou, l’any 1973, em va reconèixer!