El 30, el de la creu roja

Em vaig recordar del tramvia barceloní de la línia número 30, aquell que la gent en deia de la creu roja i semblava que en la denominació hom fes referència a la Creu Roja, però, de debò, parlaven del distintiu, la bandera rectangular de color diferents amb el número damunt, quelcom residual de quan hi havia més analfabetisme i la gent identificava el seu tramvia pels colors del símbol: verd el 29, el de circumval·lació; blau ultramar el 5; blau i vermell el 20; blanc amb la creu roja el 30… Aquell dia, al barranc de la Bremonosa, em vaig recordar de la primera vegada —tenia nou anys— que havia anat sense cap acompanyant en un tramvia, un del trajecte número 30. Em pensava que els passatgers em guaitarien admirats i comentarien entre ells: «Mira, aquest nen! Tan menut i ja sap anar tot sol en tramvia!». No: tampoc ningú no es va adonar de la gesta que fèiem en Ráfales, en Fíguls i jo o bé, aquells qui en van heure consciència, van servar íntimament l’admiració i van callar com uns lladres.