Altra vegada l’atzar

Des de feia cinc dies, no teníem notícies del nostre observatori de La Tachonera i podíem témer qualsevol cosa: que ja fos novament en poder de l’enemic, que hagués quedat tallat el cable telefònic o que els hagués enxampat de ple una bomba d’aviació o una granada d’artilleria i els hagués mort tots.

Ho vaig explicar a en Ferrándiz i no vaig saber dissimular la meva angoixa. Em va dir que l’única cosa raonable que podíem fer era enviar-hi algú. Devia fer un repàs mental de candidats i sobtadament va canviar d’idea:

—Per què no hi puges tu mateix? No em refio de ningú! Hi ha algú aquí que t’inspiri prou confiança? Jo no el conec!

Hi havia dues possibilitats d’anar des de Lerés a La Tachonera: una, a cavall, boscs a través, però era una aventura que entre l’anada i la tornada durava unes deu hores i constituïa un autèntic matament per al cavall i el genet; l’altra consistia a anar-hi amb cotxe, per una pista forestal d’allò més depauperada i, amb sort i vent de cua, hom podia enllestir l’afer d’anada i tornada en un parell d’hores. L’únic obstacle seriós era que aquest camí passava, durant un centenar de metres, molt a la vora de les línies enemigues. Vaig dir a en Ferrándiz que optava per l’automòbil i va disposar que, en aquell cas, m’acompanyés un noi de la Secció Especial. Vaig pensar que aquell fóra un bon pretext de reconciliació —sobretot ara que ja havien vist que jo no els havia denunciat— i em vaig oferir a anar jo mateix a Campa del Arpo (cal que aclareixi que sempre em va obsessionar el «Campo del Arpa» d’ençà que vaig conèixer aquell topònim?) i demanar el servei al tinent. Ell, sorprès amb la meva presència a la seva paridora, de seguida que va veure que hi anava en so de pau va modificar l’actitud reservada: anhelava fer les paus tant com jo mateix. Va ordenar que m’acompanyés en Klement, un monstre d’un parell de metres d’estatura, que amb el seient del cotxe fet enrera tant com era possible i ell enroscant-se com un cargol dins la closca, amb prou feines li quedava espai. Vam romandre gairebé en silenci tot el camí, puix que el noi parlava amb molta dificultat l’espanyol —de català no en sabia ni un borrall— i la comunicació esdevenia pràcticament nul·la, puix que allò que li permetia el seu eixarreït vocabulari no donava per a gran cosa més que quatre banalitats rutinàries. Però ni ell ni jo no ens en posàvem cap pedra al fetge: ambdós sabíem que únicament comptaven els fets, en aquell negoci comú.

Anàvem a entrar al tros de carretera enfilat i en Klement em va parlar i no pas gran cosa, un parell de mots:

—Para, capità.

—Aquí? Ets boig! Que freni ta tia!

—Mira.

Em va fer veure com tenia enganxada la corretja del portafusell entre el marc i la portella. Subjectava el «naranjero» amb les dues mans i m’ensenyava que no el podia moure ni deu centímetres. Va dir amb la seva reduïda parla:

—Si emboscada, no res.

Aquell model d’Opel —com encara tants altres cotxes fins al cap de molts anys— tenia les frontisses de la porta a la banda posterior i com que anàvem per un camí estret, arrambats al marge de la dreta i amb l’espai obert a l’esquerra —l’espai obert amb els feixistes!—, era realment impossible d’obrir la porta —que d’altra banda era molt ampla, per tal de facilitar l’accés als seients posteriors— sense el risc d’enganxar-nos contra el talús i quedar-hi clavats. En Klement no podria disparar ni un tret del seu fusell metrallador, la qual cosa convertia en inquietant la situació. Trigo més ara a explicar-ho que aleshores a capir-ho. Vaig trepitjar gairebé alhora els dos pedals, el del fre i el de l’embragatge, vam obrir la portella, vam alliberar la corretja, i vam tornar-la a tancar en qüestió d’un parell de segons i quan vaig posar la primera i anava a arrencar, van caure a la carretera davant nostre, magistralment esglaonats, cinc projectils de morter a uns quatre o cinc metres un enllà de l’altre.

Era evident que des de llur observatori, els feixistes ens veien arribar a l’indret batut i també era prou clar que tenien ben amidada la distància de la bateria de morters a la carretera i que havien calculat prou bé la velocitat que duia l’Opel. Però ni ells ni nosaltres no comptàvem que hi hauria una parada completament fortuïta, que estalviaria les vides d’en Klement i la meva. Vaig pensar que mentre carregaven altra vegada les màquines teníem temps de passar i vaig arrencar en primera, amb l’accelerador pitjat a fons, i ens vam esmunyir entre el núvol de trilita i pols. En Klement em va mirar amb una cara expressiva, que compensava amb escreix el seu exigu vocabulari parlat. Mal que hagués sabut expressar-se doctament no hauria reeixit a explicar-me de paraula allò que deien els seus ulls.

Algú havia tallat el fil del telèfon de l’observatori i els minyons havien sortit diverses vegades per tal de trobar l’avaria, però no ho havien aconseguit. La Tachonera era una àrea molt batuda. Els feixistes no atenuaven el seu contraatac i l’esterilitat de l’esforç els alterava i es feien tips de repartir garrotades de cec i els vaig oferir de fer un pont telefònic provisional amb la Unitat que hi havia més propera i que, mentrestant, algú dugués allí el comunicat diari cada vespre per tal que ells ens el transmetessin, amb l’excepció —ja no calia dir-ho!— que si succeïa alguna cosa urgent no esperessin pas l’hora foscant! I que en cap altra ocasió, i per cap concepte, no ens deixessin tres o quatre dies sense donar senyals de vida, puix que si tal cosa s’esdevenia hauríem de pensar que havien caigut en poder de l’enemic. Vam tornar de nit a Lerés i fent el camí a les fosques ja no va sorgir cap mena de problema.