No heu menjat mai iguana?
A Las Estacas, a l’estat mexicà de Morelos, hi ha una font d’aigües termals, entre una vegetació subtropical d’una exuberància increïble. Els nord-americans hi van filmar íntegrament una llarga sèrie de vint-i-sis pel·lícules per a la televisió (mig any de programació setmanal), amb el títol de «Sheena, Queen of the Jungle», i el cas és una de les experiències que m’ha fet xalar més en tota la meva vida. Impúdicament —o amb unes penques inadmissibles!— un títol que apareix al començament dels vint-i-sis films assegura que han estat rodats íntegrament al cor de l’Àfrica i un altre que ve a continuació diu que jo sóc l’escenògraf, o sigui que el «set decorator» A. Artís-Gener és un africà especialitzat en la construcció de «huts». En aquest llibre hauré de parlar exhaustivament de Las Estacas, de la Irish McCalla (la «Sheena»), del ximpanzé «Neal» i de moltes altres coses. Però per aquella qüestió de l’associació d’idees, ara vull explicar que no vaig trobar fusters del cinema que acceptessin l’exili de Las Estacas i el seu forn encès permanentment, i vaig haver de recórrer a la mà d’obra autòctona. Tampoc, és clar, no abundaven els fusters, a Las Estacas, i em vaig arranjar amb camperols que volguessin guanyar uns calerets nord-americans durant no pas menys de mig any. Cap d’ells no renunciava a cultivar la seva terra i fer la safra i tots van trobar la manera de fer compatibles ambdues activitats, la del camp amb la del cinema. No podia pretendre que fossin virtuosos del ribot o del xerrac, però em van sorprendre —i satisfer— quan els veia treballar amb el matxet, del qual se servien amb una destresa inenarrable que els feia aptes per a seccionar troncs en angle de quaranta-cinc graus o realitzar qualsevol altra filigrana d’aquest estil. Aviat havien après a fabricar tota mena de cabanyes amb la gran varietat de materials que la zona donava, ponts de cordes damunt el riu de Las Estacas i els «elephant tusks» que tan sovint em demanaven els guions.
Un dia es va despenjar d’un arbre una iguana que devia mesurar entre un metre vint i un metre quaranta del morro a la cua. És una bestiola repugnant i plena de ferocitat. He vist com les maten fent-los babarotes amb un drap que, quan hi han clavat la dentellada, no deixen anar mai més. Els camperols fan servir el drap com la corda d’unes xurriaques i baten el sòl a cop d’iguana, fins que les estaborneixen o les maten. Però aquella que deia es va esmunyir entre les mates i es va entaforar al seu cau. L’animal provoca salivació entre els mexicans; a l’estat de Morelos diuen que la iguana «es pior qu’el pollo», o sigui que és molt més bona, i un dels camperols em va demanar:
—«Nos da su permisito p’a desencuevarla, jefe»?
La bestiola fa el seu cau a poca profunditat però a través d’una llarga galeria, sempre en forma d’u i, ben sovint, amb la cambra nupcial —un cert eixamplament de la galeria— a una distància molt curta de l’entrada. Anaven obrint amb els picots una rasa, seguint el curs de l’excavació feta pels animals, i, arribats al final, en van trobar no una, la que havíem vist entrar, sinó la parella. Els van agitar els «paliacates» (els mocadors de coll) i, com sempre, les va perdre llur ferocitat.
L’endemà, quan era al restaurant del balneari de Las Estacas esmorzant, van venir dos camperols i duien un plat de peltre blanc, amb una tifaradeta sangonent al bell mig.
—«La iguana, jefe. Están sabrosísimas. Las dos. Guardamos este cacho p’a usted, p’a agradecerle el agasajo que tuvo a bien ofrecernos».
Era una cosa nauseabunda! Vaig declinar amb una bona excusa: si ja m’anaven a dur els ous «rancheros» que havia demanat al cambrer! Em va perdre un «¡Créanme que lo siento de a de veras!» que vaig afegir hipòcritament. Perquè van tornar l’endemà ben d’hora i quan vaig arribar al restaurant ja hi eren, esperant-me, abans que no demanés res. I vaig pensar que si no em cruspia allò aleshores tornarien l’endemà i cada dia que passés estaria més podrit i vaig fer el cor fort i vaig menjar iguana per esmorzar.
I sí, tenen raó: «es pior qu’el pollo».