Nits de cabaret
M’ha agradat aquest títol pel seu poder de suggeriment i de seguida que l’havia escrit he vist com era d’exagerat i amb capacitat d’evocar una situació que, de debò, fóra molt allunyada d’aquella que realment penso relatar. «Nits de cabaret» apunta cap a un clima dissolut i jo he de parlar de quelcom que era exactament a les antípodes de la disbauxa, pacífic com una sessió d’octogenàries fent ganxet.
No crec que mai més a Barcelona hi hagi hagut una cosa tan tronada, tan treballadament sòrdida, com el cabaret El Rodeo. En comparació, Cal Sacristà i La Criolla eren locals selectes, dignes de sortir a les cròniques de Sebastià Gasch o de Joan Tomàs —i tanmateix hi sortien—, prerrogativa que mai no va beneficiar el miserable El Rodeo. No recordo ni cap on queia exactament i no és pas que hagi fet l’esforç d’oblidar-ho: m’ha fugit del cap malgrat les desenes de cops que hi vaig anar i la consegüent facilitat de fer el camí d’esma. Potser era al carrer de les Penedides i, si no, pels volts del de la Unió: ja podeu veure per on petava la cosa. És clar que hom no podia dretament esperar genialitats d’aquella endreçúria. Era un local petit, pobrament enllumenat, més per misèria que no pas per afany d’aconseguir un aspecte tètric o incitadorament misteriós. Era una sala quadrada, amb una tarima al mig com un ring de boxa i el segon pis era una galeria oberta, estreta, amb divisions més d’estable que no pas de llotges teatrals. A baix, al costat de la plataforma, hi havia mitja dotzena de músics ensopits que tocaven el repertori més exigu d’aquest món, amb un piano que ja devia ser vell en les funcions de cinema mut del «Frègoli», i la resta de l’espai l’ocupaven taules i cadires que, com les llotges de dalt, servien per a «alternar» els clients amb les noies que figurava que hi actuaven. Hi donaven un espectacle de varietats i ja és sabut que amb aquest nom hom sol designar quelcom que pot ser exactament al pol oposat de la diversitat. Hi ha, en efecte, varietats molt monòtones. Hi sortien números de prestidigitadors, altres de ventriloquia, antics i suats, i feien d’entremig a les actuacions femenines, que solien començar amb senyoretes vestides de «manola» que s’ofegaven en un bany de farbalans, i anava evolucionant cap a unes damisel·les cada cop més lleugeres de roba sense caure mai, és clar, enllà dels límits de la pudicícia. Hom feia un vague suggeriment de «strip-tease» i en això quedava, en vague suggeriment.
Però a El Rodeo la Nicolasa feia cada dia quatre cops el seu número de claqué. El nom de la Nicolasa Rodríguez no podia passar com a apel·latiu artístic ni amb la més bona voluntat d’aquest món i el seu representant l’havia rebatejada «Baby Green», més sonor, eufònic i teatral, en un època en què la gent deia babi en comptes de beibi i gren en lloc de grin. «Babigrèn» era fàcil de retenir.
Ella, pobrissona del meu cor, era una noia tòtila com un pany de cop. Duia una bruseta blanca amb un coll rodó amb xalina blava, unes calcetes de color blau marí, com un dels «shorts» avui tan freqüents, mitjonets blancs i, és clar, sabatetes de xarol amb taló de claqué. Era bonica de cara i de cos, tenia entre disset i divuit anys, i la brusa se li arrapava a uns pits petits, que ignoraven l’artifici dels sostenidors i que sentien com entre seu dansava la xalina. Feia el seu ball totalment rutinari que els músics tocaven completament d’esma, sense clavar un piadós cop d’ull ni a la partitura ni a la Nicolasa.
La noia tenia un sol defecte greu: sa mare. Es vestia com ella, només amb la diferència que en comptes de pantalonets duia faldilles, i feia mans i mànigues per tal de semblar la germana gran —i no pas massa— de la Nicolasa. No la desemparava ni dos minuts. Li feia de ca Cerber convençuda que el dia que un homenot malmetés la nena acabaria amb la carrera d’ambdues. I quan la «Baby» s’asseia a alternar —i a fer beure alguna cosa al client—, la mare completava el trio i, és clar, no restava ni la més petita possibilitat de fer manyac a la nena.
Aquesta situació, manifesta des del primer dia, no va ser cap obstacle per a la meva assiduïtat: vaig anar a El Rodeo una pila immensa de nits seguides i, tímid com era, tothora cercava nous acompanyants. Mai no en trobava cap que volgués reincidir. Excepció feta, és clar, d’en Toni Romigosa i en Quim Morató, la lleialtat dels quals els empenyia a fer-me costat sense que fos obstacle per a omplir-me de recriminacions: «Estàs fent el préssec!», «Mai no li tocaràs ni un fil de la roba!», «Més val que et dediquis a sa mare», etcètera. Més tard m’hi va haver d’acompanyar professionalment el policia Ramon Clotet, el qual s’asseia d’esquena als «shows» i llegia el diari, la lectura del qual solament interrompia per xarrupar una gasosa, que era l’única beguda que ingeria quan «estava de servei». I també, en moments de franquesa, em demostrava que la seva opinió no discrepava pas gaire de la dels meus companys d’adolescència.
—No balla malament —sentenciava en Clotet—, però no va pas més enllà d’una de les del «montón», i dispenseu la franquesa, senyor Tísner. I vós hi feu el pepet, si em permeteu aquesta expressió.
El capgirell de la guerra va afectar un munt de coses de la meva vida, negativament i positiva. Deixeu-me consignar com una d’aquestes darreres el fet d’haver perdut de vista la Nicolasa Rodríguez.