Soporífic Ravel

En la seva vida civil, en Ráfales treballava en una petita estació de ràdio, a la qual havia entrat en qualitat de tècnic quan havia arribat a Madrid procedent de la seva Galícia natal.

Era una emissora que funcionava amb un pressupost molt exigu (van haver de passar una pila d’anys abans que la ràdio no fos negoci) i en Ráfales va acabar fent-hi de tot, des de locutor fins a encarregat de la neteja, passant, és clar, per la seva feina tècnica específica, de mantenir en funcionament uns aparells de fortuna i un precari equip transmissor. La melodia-tema de l’estació, el senyal d’identificació, era el famosíssim «Bolero» de Ravel, del qual engegaven uns compassos quan obrien les emissions del matí i a la nit, quan era l’hora de tancar els ànecs.

Un dia que l’Ernesto Ráfales tenia guàrdia pagava les conseqüències de la disbauxada nit anterior, la turbulència de la qual havia hagut d’empalmar amb la feina. Eren les dotze de la nit, va agafar el micròfon, i es va acomiadar dels radiooïdors amb les paraules formulàries. Va engegar el disc del «Bolero» i va deixar caure el cap en el coixí dels braços encreuats damunt la taula. Tal com era previsible, instantàniament es va adormir com un soc.

El va despertar l’agut timbre del telèfon de la cabina —l’únic que deixaven connectat— i va despenjar l’aparell entre boires. Una veu masculina va fer:

—«¿Es la radio ECF? Oiga, que ya pueden quitar eso, ¡que ya me se durmió el nene!».

En Ráfales, maquinalment, va deturar el tocadiscs, l’agulla del qual ja navegava pel solc final de l’espiral de l’enregistrament. Era la primera vegada que transmetien la peça de Ravel tota sencera!