Una altra música de fons

Quan ara repasso els papers que conservo, proves irrefutables de la cronologia, m’esgarrifa l’enorme quantitat de coses que vaig fer aquella primera quinzena de l’octubre del 1938 i m’atueix la característica que posseeixen de muntanya alterosa; inevitablement penso que si l’hagués de pujar avui m’ho prendria amb tal faisó de calma que aquells quinze dies es tornarien tres mesos pel cap baix. Costa d’entendre, a setanta-sis anys, l’empenta que tenies mig segle endarrere.

En el compte d’aquelles dues setmanes —cantin papers i mentin barbes— hi ha, ultra la recuperació física de l’accident d’automòbil, la instància per a l’ingrés a l’Escola d’Estat Major i als exercicis selectius de Manresa —i l’elaboració de l’acordió!—, l’anada a Cardó a recollir la Neus, l’estada a la capital del Bages, el retorn a Tortosa i, finalment, el trasllat a Barcelona.

Quina cosa més depriment, la meva Barcelona del tercer trimestre de 1938! Quina desolació als carrers, quantes ferides ocasionades pels bombardeigs quotidians! Sortia «La Publicitat», encara, i era un fet de tenacitat tremenda treure cada dia al carrer aquell diari gairebé sense lectors, però amb la rotunda convicció de com calia l’acte de presència. Hom la va publicar fins al dia 23 de gener de 1939, o sigui, fins tres dies abans de la caiguda de la nostra capital en mans dels militars rebels. També sortien altres periòdics, tots amb el segell d’un partit o un sindicat, i l’afiliació els atorgava un nombre mínim de lectors. I també hi havia «La Vanguardia», que apareixia diàriament malgrat l’absència d’en Josep Montfort. Ara la dirigia en Paulí Masip, un català de la Granadella fet a Logroño i a Madrid, que mai no havia escrit en la nostra llengua, enfeinat com havia estat sempre en la premsa espanyola. El vaig conèixer a Mèxic, al cap d’uns anys, ens vam fer una mica amics i sempre vam parlar en català malgrat que el seu, fatalment, fos ben ple de llacunes prou justificades. M’hauré de referir a Paulí Masip més endavant i potser fóra bo de no perdre’m en incisos, encara que això quedi dit en incís i escaig.

No vaig anar, però, als diaris. Ni gairebé a casa. La noia de la portera, la Maria Farreras —una tendra nostàlgia!— em va explicar com tots els meus, llevat del pare, mai no eren al pis i possiblement ni a Barcelona. No em podia torbar en indagacions ni visites, car el curs a l’Escola d’Estat Major començava el dia 14. El dia 15, era l’estrena de la Sisena Promoció, però el 14 hi havia un nou examen-eliminatòria: dels cent cinquanta aspirants que veníem de Manresa aprovats, solament en passaria la meitat, acordada a l’espai disponible de classes i allotjament. La idea que únicament el cinquanta per cent dels il·lusos reeixiria era desoladora.

El dia 14 ens espiàvem uns i altres, els aspirants, i tots ens devíem formular unes reflexions idèntiques: «Passarà, aquest? En fa cara? Aquest altre sembla un talòs, però, vés a saber! A aquell el conec de no sé on; em fa l’efecte que era mestre d’escola. Com seran, les proves? Ja ens van dir que molt més difícils que no pas les de Manresa. Haurem d’estrènyer el culet! Tindré tanta sort com al Bages?». Abans d’entrar a l’aula de l’examen vaig tenir ocasió de bescanviar uns mots cordials i d’estímul amb el meu amic Agustí Vilella, disfressats de desafiament provocador:

—Aquí et vull veure, reiet del meu cor! Altra vegada véns de cara a un u? Ja t’has fabricat un acordió amb l’Enciclopèdia Espasa?

—No he tingut temps, Agustinet. Però aquesta vegada m’aconhortaria amb un quaranta-cinc. I tu, de qui et serviràs, en les arengues? De Plató o directament de Sòcrates? Amb quines armes lluitaràs per assolir el número u?

—Respectaré que el guanyis tu, però miraré d’abastar un digne segon. Fóra collonut que els dos de la 60 féssim les puntuacions més altes! Finalment el «Manito Ferrándiz» sabria que el rodejàvem genis!

—En podríem fotre un bon tros a l’olla!

—Sí, efectivament! Ara sense conya, comandant Artiset-Generet dels meus pecats: et desitjo molta sort!

—I jo a tu, gran tanoca engalonat, que sembles un aparador de passamaneria.

—Doncs prepara’t per quan s’acabi el curs!

—El quinze de gener aniràs tan ple de borles que semblaràs un fanal xinès!

Ens van fer arrenglerar per entrar a l’aula. Érem a les Escoles Pies de Sarrià, confiscades i transformades en acadèmia bèl·lica. Uns espaiosos finestrals omplien de llum suau l’estança. Va pujar a la tarima un militar jove, amb galons de comandant, i va demanar silenci. Ens va explicar, amb paraula sòbria, que l’exercici qualificador consistia en una sola prova, la qual, però, obligava a servir-se d’una gran diversitat d’elements i que el seu caràcter era específicament militar, no pas com una continuació dels exercicis que ens havien dut fins allí, sinó de definida significació. Va afegir que tots els aspirants rebríem unes carpetes amb material idèntic i que únicament foren treballs vàlids aquells que el pretendent hagués resolt tot sol, sense demanar ajuda de cap mena, i que hi hauria escampats alguns observadors que si descobrien algú intercanviant informació, ambdós quedarien desqualificats, tant el sol·licitant com el col·laborador. Va aclarir que aquella actitud tan dràstica era deguda a una raó primordial: l’Escola havia de conèixer l’aptitud real de l’aspirant. I que, d’altra banda, el rigor era indispensable, puix que la institució havia estat desbordada per l’elevada quantitat de militars que es volien professionalitzar i que per aquest motiu l’exigència era tan severa, originada per l’exigüitat del nombre de places. Va dir que teníem sis hores de temps per a resoldre el problema i que hom invalidaria qualsevol resposta inacabada, a mig fer. Va acabar dient que teníem a la nostra disposició la totalitat de les aules i el jardí i que aconsellaven que els exercitants es distribuïssin ben extensament, per tal d’impedir les possibilitats de plagi directe, visual, i va acabar dient que rebríem les carpetes per ordre alfabètic de cognoms.

—Tu seràs dels primers i jo, en canvi, dels darrers —em va dir en Vilella a cau d’orella.

—Vols dir que això significa res?

—Sí: que estic carregat de punyetes i que ja faig el paper de víctima per endavant!

—Si premien la sinceritat et faran fer la «vuelta al ruedo» i et trauran damunt els muscles, com un torero!

Quan ja ens repartia els papers, el jove comandant ens va dir que si alguna de les còpies era mal impresa i hi havia fragments il·legibles, calia que consultéssim els mestres que hi havia en una sala —ens la va indicar—, però que en cap circumstància la demanda no podia ser feta a un altre dels aspirants i que recordéssim que la infracció significava l’expulsió fulminant. De la prova i del curs, naturalment.

De seguida que hom havia fet la distribució de carpetes va entrar el coronel Salavera, director de l’institut, i ens va donar la benvinguda. Ens va dir que l’Escola de Barcelona havia assumit una tècnica didàctica que feia que, en els tres mesos que durava el curs intensiu, els alumnes rebessin una preparació que hom podia equiparar, sense exageració, a aquella que obtenien en sis anys els cadets de Toledo (sis, no pas els set que feien córrer per Tortosa!), i que ell ho podia testimoniar personalment car n’havia estat deixeble. Ens va desitjar sort —ens va tractar de «caballeros»— i va fer mutis per una porta del fons.