Retrobament

La segona etapa del nostre exili va ser a Tolosa de Llenguadoc, el primer trimestre de l’any 1939. El comitè universitari d’aquella ciutat va acollir una pila d’intel·lectuals catalans i els va donar casa i llit tan acceptables com va poder, atesa l’escassetat de mitjans i la impopularitat —de cara a les autoritats franceses— de les actituds massa obertes que hom pogués adoptar al nostre favor.

Hi va haver un moment que a l’antiga caserna dels «Sapeurs-Pompiers», desafectada aleshores, hi havia allotjada una brillant munió de lletraferits, sobretot, més dibuixants, escultors, músics, catedràtics, historiadors, periodistes, advocats, metges (la representació més selecta del pensament creador de Catalunya), que miraven de refer llurs vides al costat dels familiars que havien pogut sortir del país i afegir-se al forçat vagabundeig. Menjàvem al restaurant universitari i en l’enorme taulada, que congregava tota mena de gent notable, abundaven els mots d’enginy, les indirectes, les diatribes i, ben sovint, els exabruptes. Esmentaré alguns noms i em prendré la franquesa de remarcar que dic «alguns», car fóra impossible que en fes, ara i de memòria, la recensió completa: Joan Oliver, Cèsar-August Jordana, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Ambrosi Carrion, Ramon Vinyes, Josep Maria Bellido, Francesc Trabal, Avel·lí Artís i Balaguer, Jaume Serra-Hunter, Agustí Bartra, Anna Murià, «Armand Obiols» (Joan Prat), Feliu Elias, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà, Sebastià Gasch, Jaume Terrades i, ja ho he advertit, moltíssims més.

Jo era vell amic de diversos d’ells puix que la meva feina de periodista sovint m’havia ofert l’oportunitat de relacionar-m’hi. M’ocasionava fort plaer el retrobament i escoltar llurs experiències, sovint narrades amb total fidelitat a l’estil de cadascun dels cronistes. Era apassionant de comprovar com un mateix fet era relatat, per exemple, per Feliu Elias o per Ambrosi Carrion. La convivència amb tota aquella gent que l’atzar havia fet davallar de llurs peanyes, i ser testimoni de les servituds familiars i d’algunes intimitats, de les inevitables misèries derivades del tracte quotidià amb gent crispada per un feix de problemes que aparençaven ser insolubles i el xoc de les impensades rivalitats i maledicències, feien una lliçó imponent, la magistral lliçó-prerrogativa de veure de prop els semidéus i comprovar que també tenen febleses humanes.

En Feliu Elias, la seva muller i llur filla Elvira vivien a la cambra de la caserna que hi havia exactament damunt la nostra. Jo havia conegut molt el genial «Apa» i tota la vida l’he admirat frenèticament com a humorista, com a pintor, com a crític, com a contista i com a biògraf. El tracte consuetudinari amb ell va ser enormement profitós per a mi i Tolosa em va brindar l’oportunitat d’esprémer fins al màxim la relació, ocasió que, no cal que ho digui, no vaig menystenir pas.

A Tolosa vaig conèixer i estimar l’Elvira, el «Bitxo», un personatge fabulós, amo d’una increïble agilitat mental i dibuixant —com son pare— de primer rengle. Havia tractat molt poc, i molt superficialment, l’altra noia, la Rosa. L’únic noi, en Jaume, era metge i treballava a Londres i va venir a Tolosa molt esporàdicament. Un dia que érem al menjador universitari, a la Rue des Potiers, em vaig adonar que em mirava fixament. Com si li calgués justificar-se, em va dir:

—No sé ben bé per què, però tinc la impressió d’haver-nos conegut abans. Vés a saber! Potser durant la guerra. Però és un record molt confús.

Vam refer mentalment itineraris i accions bèl·liques, per veure si sorgia algun indret que ens fos comú, però no el trobàvem. De sobte se li va encendre la bombeta i em va preguntar:

—No havies estat mai a Alcanyís?

L’esment del topònim va encendre la meva: era el metge-cap de l’hospital de guerra! Vam reviure plegats l’episodi que he narrat al final de la cinquena part d’aquest aplec de records i em va dir, fent prova d’una memòria escruixidora com la meva, de gent que ha menjat moltes tones de cues de pansa:

—Venies tot tímid, acoquinat, amb la història que tenies por que no se’t congelessin els peus… Me’n recordo com si fos ara! Estaves molt més prim i duies el cap pelat al zero. Em vas dir que no et trobaves gaire bé i vaig tenir la sensació que et treballaves l’acolliment a l’hospital i que ho provaves ara amb els peus, ara amb el cap… estava segur que feies comèdia! Però duies de debò uns peus podrits! Vas equivocar la tècnica. Si en comptes de fer el cagacalces m’haguessis dit: «Aquest capità que tens davant és el gran Tísner!», el meu llit, t’hauria donat! Paraula! El meu pare et pot dir com a casa nostra t’admiràvem, com ens sabíem de memòria els acudits que publicaves a «El be negre» i com li demanàvem que ens parlés de tu, que ens expliqués com eres, ja que ell et coneixia i et veia cada dia a «La Publicitat». Entre nosaltres, els germans, ha estat una broma freqüent respondre’ns, encara que no vinguessin a tomb, frases d’acudits que havies publicat a «El be negre» o a «L’Esquella de la Torratxa».

Era commovedor!

Tot plegat feia un afalac que provocava esgarrifances.

Li vaig dir:

—Ai, Jaume, era tan poc probable que durant la guerra em recordés del «Tísner», el meu pobrissó!, i encara menys que el fes servir de bandera, o de targeta de presentació. L’havia arraconat miserablement: aquelles no eren coses de ninotaires! I tu mateix, per què no em vas dir «Jo sóc el doctor Jaume Elias i Cornet, fill del gran dibuixant “Apa”, no sé si aquest nom et diu res». Encara que no hagués estat així: algú podia haver-te anomenat «doctor Elias» i jo, inevitablement, t’hauria preguntat si eres Elias amb a o amb e. Hauries dit que amb a i jo, en pots estar segur, hauria recalcat: «Com en Feliu Elias, doncs». I ja hauríem desfet la troca. M’hauries hagut de convidar a sopar o a beure’ns un cafè, que ens hauria servit aquell marieta emprenyador que em volia banyar en clorur de sodi!

—En Moles! Un ajudant meu que no tenia res de marieta. I el qual tu volies immergir en àcid acetil-salicílic!

—Com te’n recordes, paio!

—Hi ha coses inoblidables, capità Tísner!