Es deia Rosa Suau

El quarter general de la 60 Divisió a Mollerussa era en un carrer que al cap d’una estoneta de no res es tornava la carretera de Linyola. Hom havia escollit una casa gran, ben feta, i no l’he poguda retrobar cap de les vegades que he anat a la ciutat de l’Urgell, i tal cosa queda limitada a una de dues: o ja no existeix o em falla la memòria gràfica. Em doldria. En realitat, la vila ha canviat molt. Per començar, ara és una ciutat i abans no ultrapassava allò que denominàvem poble. Un poble gran, inqüestionablement, que només havia conegut de passada les vegades anteriors. Ara el trobava devastat per la guerra i sovint depredat, amb uns pocs habitants desbordats per tot allò que els arribava i els desposseïa de cases i societats sense que mai calgués haver de consultar ningú, fet que contemplaven estupefactes i impotents sense cap altre conhort que aquell que hom ha concentrat en una frase feta i que diu que la guerra és la guerra.

La casa de la 60 Divisió tenia, ultra la planta baixa, dos pisos ben espaiosos i, encara, una altra secció, amb unes golfes i un terradet. La planta baixa, l’havien destinada als Serveis, la cuina i el cos de guàrdia; al primer pis hi havia les oficines del comandant i del comissari, una altra estança era per al cap de l’Estat Major i sengles cambres per a cadascuna de les tres Seccions restants (Serveis era a baix). Les golfes, ben pintades i agençades, allotjaven les oficines i el departament de cartografia. Havíem de passar un o dos mesos a Mollerussa i, això no obstant, semblava que aquella casa hagués de ser aixopluc per a tota la vida.

Ens militaritzàvem molt de pressa i tal cosa volia dir una total subjecció als mètodes seculars castrenses. Algunes d’aquelles normes no encaixaven del tot en un estament popular, fonamentalment ideològic, però allò era una opinió minoritària, no pas compartida per tot el comandament. Ja he dit que teníem cos de guàrdia, inobjectable com a mesura molt relativa de seguretat, però obligat a formar i presentar armes cada cop que entrava o sortia un dels seus caps, cosa que potser sí que ens apropava a un exèrcit formal però que també ens tancava en la comarca d’encadenament jeràrquic i de subordinacions envilidores.

Un dia em van convidar a reveure el gairebé oblidat «Poum». El meu cavall havia passat per tota mena de vicissituds, d’un front a l’altre, conduït per un parell de minyons especialistes que s’encarregaven del manteniment i l’entrenament d’una dotzena d’animals destinats a diverses persones o Seccions. Ja ningú no se servia habitualment de la cavalleria (a Singra hauria fet una nosa terrible; n’hi havia prou recordant la que havia fet als moros!) i era únicament acceptable en els indrets inaccessibles als vehicles mecànics. Com que ja feia mesos que no ens vèiem i ens havíem desavesat al tracte recíproc, el cavall no va manifestar cap alegroi, cosa que va crear un cercle viciós de difícil ruptura, car no sé qui d’ambdós tenia el morro més fort. Vaig pensar que un dia que tingués lleure l’aniria a cercar, l’ensellaria i el duria a fer un tomb pels afores de Mollerussa. Potser li rememoraria vells temps i ens reconciliaríem. Era capaç de regalar-li un sac de garrofes, si fèiem les paus!

El sac! La vaig conèixer perquè pertanyia a la «Brigada del Sac». Aquest és el nom que donaven a aquelles persones —noies, generalment— que anaven de poble en poble, de masia en masia, a recollir comestibles de la mena que fossin. Solia ser gent de ciutats afamegades i feien llargs desplaçaments en aquells trens d’aleshores, supeditats a l’Exèrcit, i sense horari ni itinerari fixos. Acceptaven indiscriminadament tot allò que fos vianda o susceptible de fer el seu paper —pastanagues o naps, cebes o garrofes— puix que ja estaven tips de sopa d’esclòfies de cacauet o de truita de caluixos de bròquil, sense ous, naturalment. En Fíguls va venir engrescat perquè havia retrobat unes mosses sabadellenques, adscrites a la «Brigada del Sac», i me les volia presentar. Una era la Rosa Suau i no sé si primer em vaig enamorar del seu nom que no pas d’ella mateixa. Era una noia bufona, molt senzilla, i m’agradaria parlar d’ella en present, però mai més no n’he tingut cap notícia i he demanat a desenes d’amics sabadellencs inútilment informació sobre la família Suau. Anava vestida amb roba de manufactura casolana. La seva companya, també amb suèter i abric de talla més gran que no els corresponia, tenia la seva mateixa edat però era molt menys atractiva, i això és normal, que les boniques tinguin amigues disgracioses.

La meva xicota d’aleshores era una noia barcelonina, infermera de l’equip de l’uròleg Carles Parés, amb el qual a Mèxic vam esdevenir grans amics. Feia molt de temps que l’Ernestina i jo no ens vèiem ni ens escrivíem i cadascun sirgava per compte propi. Vull dir que no era cap obstacle per a la meva consciència iniciar una mica de flirt amb la Rosa, de la mateixa manera que la meva promesa pel seu cantó feia tot allò que li abellia i ara sé que érem gent molt moderna, àdhuc anticipada al nostre temps. Treballava a favor de la pau dels nostres esperits el factor separació prolongada i sense noció de quan s’acabaria.

Vaig tenyir tramposament de magnanimitat la meva aproximació a la Rosa Suau: vaig fer que a Intendència omplissin pròdigament el seu sac i el de la seva companya. En la confessió que faig ara hi ha, implícit, un fort «mea culpa, mea grandisima culpa» i solament si ho analitzeu una miqueta ja endevinareu fins a quin punt anhelo l’expiació. Quan ho examino avui, només em vénen al cervell paraules crues: xantatge, suborn, perfídia… Però quan s’esdevenia el fet, el meu vocabulari qualificador no era més benigne sinó, simplement, inexistent. Era la cosa més natural d’aquest món: ella era una noia bonica, tímida i simpàtica, que havia après a sofrir fam; jo era un tarambana amb galons que encara no m’havien pujat al cap però que feien que una pila de gent fos amb mi no solament servicial sinó servil. Era injust aprofitar-se d’aquell fet, evidentment, i l’hauria blasmat comès per qualsevol altre, però respecte a mi no calia perquè no me n’adonava. És avui, que hi veig la intencionalitat oculta. (No sé si era il·legal o simplement brut que dugués a casa un munt de provisions que la meva germana Glòria repartiria, ni em serviré de l’escut que hi havia gent que feia coses molt més grosses i deliberades; ho deixaré tal com va quedar i tal com va venir al món, infantat per una enorme bona fe).

Li feia un servei però no li exigia ni tan sols li demanava res, a la Rosa Suau. Ella i la Teresa se’n van anar molt contentes, en Fíguls va poder presumir de la seva influència en l’Estat Major i jo vaig restar tot il·lusionat quan les dues noies van dir que tornarien. I tant, si van tornar! Haurien fet milers de llegües per no renunciar a l’explotació de la mina acabada de descobrir. Ho estudiava més endavant i me’n pervenia un fort desencís i ara el puc confessar: la Rosa mai no es va enamorar de mi i en la nostra relació sempre va fer un paper passiu, amb una sornegueria tota vallesana —retrobada més tard en persones que estimo molt—, consistent a concedir la dosi indispensable d’afecte per anar fent, els petons no massa curts però mai tampoc excessivament llargs, però conservant intactes tots els centímetres quadrats de la seva anatomia. Ja he dit que mai més no l’he vista, no sé si encara viu i és una àvia respectable, i sento el deure de no aprofundir en detalls que podrien semblar morbosos o irrespectuosos. Malgrat aquesta limitació, i de cara a la coherència, cal que expliqui que la Rosa mai no havia llegit cap llibre i, encara menys, en català. Les poques vegades que ens vam escriure, jo ho vaig fer, evidentment, en la nostra llengua i ella em responia en espanyol i amb una ortografia dolorosa. Vol dir això que jo buscava noies intel·lectuals integrants de la «Brigada del Sac»? No: no era tan ase. Cercava en ella allò que mai no em va donar? Tampoc! Puix que aleshores hauria volgut dir que m’imaginava que «allò» es podia aconseguir amb un plat de llentilles. No, definitivament, no era aquest cas i insisteixo que mai no he estat tan ximple. Però ho racionalitzo ara, i en aquest moment no té cap mèrit.

He llegit en Erich Fromm que tots els homes travessem en la nostra vida —homes i dones, parla de l’espècie— un període autoritari i el psicoanalista alemany demostra que en alguns casos dura solament setmanes i en d’altres, dècades i més dècades. Hi ha el perill, segons ell, de caure en l’autoritat irracional, en l’exercici forassenyat d’aquest poder. L’afany d’atreure la Rosa Suau m’hi va fer entrompassar amb les quatre potes i em penso que en cap altre moment de la meva llarga vida no he fet tantes bestieses de cara a enlluernar algú, i fins i tot dubto d’haver sentit cap més vegada aquell delit d’enfalagar d’altres espècimens proïsmals. El meu xarampió em va atacar fort, però, venturosament, a batzegades, solament els primers cops que retrobava la Rosa, i va afluixar de mica en mica, tot sol es va donar per la pell. Ara que ho refaig en la memòria, m’adono que devia perdre tota noció de ridícul! La saviesa popular ja ha deixat constància del fet que té més força de tracció un apèndix filiforme de matèria còrnia de l’àrea del pubis que no pas una dotzena de mules. És públic i notori, però fa de mal confessar! Anàvem de bracet pels carrers de Mollerussa i, amb tota la mala llet d’aquest món, passàvem pel quarter general de la Divisió. La hi duia, la hi feia passar, pobra Rosa! Per què? Doncs perquè els soldats formaven el rengle reglamentari quan em veien i allò em servia a fi i efecte que la Rosa comprovés com manava el seu cavaller enamorat. (I, ara fa un moment, presumia de no ser tan ximple!). No cal dir que als minyons els feia un gest amb la mà invitant-los a desfer el rengle, puix que jo no havia d’entrar ni allò era cap acte de servei, però ja havia funcionat amb escreix per tal que la Rosa veiés la meva categoria. Aquesta mateixa absurda mecànica em feia treure el «Poum» de l’estable i fingir que anava a un servei urgent i que ara tornava. Teòricament, ella hauria hagut de caure davant les potes del cavall, subjugada per la meva altivesa eqüestre! I el cavall i jo no anàvem sinó fins a la carretera general de Lleida, fèiem un petit tomb i tornàvem.

Un veí de Mollerussa, que aleshores ranejava els quaranta-cinc anys, tenia una vella moto BSA de quart de litre que tirava d’allò més bé. Jo la mirava embadalit i a ell el fascinava el meu cavall. Vam establir l’acord d’intercanviar les muntures, en qualitat de préstec (jo no podia alienar un cavall que no era meu), durant uns dies o unes setmanes, tot depenia de si ens en cansàvem. La BSA 250 no em va ser gaire útil de cara a la campanya que menava envers la Rosa Suau, perquè a aquelles altures ja no la sorprenia res que vingués d’aquell capitanet fatxenda, enfarfegadorament calent i pesat que, això sí, feia omplir el seu sac i el de la Teresa.

Cal que digui que no tota l’estada a Mollerussa va ser únicament plena de Rosa Suau, excursions a Intendència, motos i cavalls, la increïble allau de bajocades i de fatuïtat. Allò havia estat possible en part perquè reposàvem i ens refèiem. I ens preparàvem per als futurs julis que ens havien de clavar.

Van arribar noves lleves (algú altre va fer el meu antic paper de seleccionador de recomanats), van organitzar nous cursos d’alliçonament de personal d’observatoris i d’Informació en general, i alguna vegada vaig anar a veure el funcionament de l’escola especialitzada, que mai no va deixar de treballar a Vallfogona de Riucorb. Ara els nous mestres s’atabalaven com quan jo acollia els caps militars i, ho dic de debò, en manta ocasió vaig sentir l’impuls de deixar-ho córrer tot i plantar-me altra vegada davant la pissarra i explicar, amb el guix a la mà, com es feia la triangulació geodèsica o un aixecament planimètric, o posar-me a dibuixar les diferències entre un Savoia-Marchetti i un Martin Bomber.

Havia recuperat l’Antoni Vilanova, aquell manresà que se m’havia presentat com a dibuixant d’«El be negre». (De debò es deia Emili, però, cansat d’haver d’explicar que no era fill ni tenia cap relació amb el saineter costumista homònim, durant un temps s’havia fet dir Emili-Antoni i, entre nosaltres, a la 60 Divisió, Antoni sol. Després, al Cos d’Exèrcit i finalment altra vegada a Manresa, havia estat l’Emili original. Encara treballa amb aquest nom i els seus convilatans l’adoren. Un dia l’aniré a visitar!). Ara el tenia al davant del departament de cartografia de la Divisió —s’havia convertit, realment, en un excel·lent topògraf— i era l’ànima dels calcs, els beneïts superposables, i de fer telar a l’enquadernador lleidatà els nous fulls de l’Institut. També s’encarregava d’uns altres especialistes lleidatans, que abans de la guerra elaboraven còpies de plànols i dibuixos arquitectònics, i ara ens feien les reproduccions dels mapes de l’Institut ampliant-les al cent per cent, amb què podíem treballar amb una escala militar molt més raonable, la d’1:25.000. En Vilanova encarregava les tasques d’acord amb els requeriments i, encara, havia muntat un enginyós arxiu cartogràfic de la seva invenció, tanmateix útil. Ell i en Montfort, i tants altres minyons més, no combatien al front, però llur manera de servir la causa no era pas menys eficaç que la que cultivàvem uns altres. Al contrari: no l’hauríem poguda dur a terme sense llur ajut.