Final de curs
Efectivament, el dijous, a les sis del matí, formàvem per a la classe de gimnàstica a l’aire lliure, tots equipats amb aquella indumentària que llavors s’estilava a l’exèrcit: els pantalons usuals de servei i en cos de samarreta, un equip més aviat lleuger de cara als primers dies de novembre, quan ja comencem a entrar a l’hivern, però excessivament calorós de seguida que duus fetes mitja dotzena de flexions.
L’ensenyament de les altres assignatures de seguida havia reprès el seu ritme habitual i no semblava pas que hi hagués hagut cap mena d’interrupció, malgrat que en les lliçons d’ara hi fos barrejat el record de la meva germana, d’en Maixenchs, del carter de Montseny i de la pota trencada de cert gos negre.
El dia 2 de gener de l’any 1939, cadascun dels alumnes de la Sisena Promoció de l’Escola (Popular) d’Estat Major i Comandaments Superiors vam rebre un telegrama amb text idèntic llevat d’una indicació final: «Reintegra’t immediatament a la teva Unitat de procedència». El canvi afegia l’indret on l’interessat trobaria la seva gent. Els telegrames nostres —d’en Vilella i meu— deien «al sector Seròs-Balaguer».
Ens van congregar en una aula i el director de l’Escola, el coronel Salavera, ens va assabentar que hom donava per acabat el curs «a tots els efectes» i que llavors mateix repartirien les credencials d’assistència a les classes i el pertinent emblema de diplomat d’Estat Major (dues estrelletes blaves de tres puntes brodades damunt un tros de roba de color caqui) en el qual a la vegada figurava la graduació militar de l’alumne. En el meu hi havia les tres «sardinetes» símbol de capità, sota l’estrella roja de cinc puntes, distintiu del nostre Exèrcit. És allò que havia començat a dir anteriorment: jo encara no havia vist cap diari del ministeri de la Guerra que manifestés el meu ascens de capità a comandant, ni mai el vaig arribar a veure. Conservo, això no obstant, una tardana carta signada per en Ferrándiz i l’Scotti, en la qual em fan saber que «com a conseqüència dels mèrits contrets en l’actual campanya» sóc ascendit a «Mayor de Infantería». Tinc la notificació —publicada vuit o nou dies més tard en el darrer número que va sortir del diari ministerial—, la qual diu ben clar que he estat ascendit a tinent coronel. O sigui que, d’acord amb els papers, vaig ésser informat d’haver pujat un esglaó d’aquella escala al cap d’unes setmanes que ja m’hi havien enfilat, que em nomenaven tinent coronel quan oficialment encara era capità —vull dir amb reconeixement de diari oficial— i sense cap afany de menystenir la comunicació signada pel comandant i el comissari (5 de febrer de 1939). L’única contradicció palesa és el certificat d’estudis lliurat per l’Escola d’Estat Major, estès a nom del «Capitán de Infantería en Campaña» servidor vostre. Semblàvem, com ja havíem previst, aparadors de passamaneria. I, per acabar-ho d’adobar, jo encara més que el meu company Agustí Vilella. Puix que ell era cap d’una Brigada Mixta i li corresponia una sola estrelleta triangular (una per a Brigada, dues per a Divisió i tres per a Cos d’Exèrcit). Tant el meu camarada com jo dúiem, no puc pas dissimular que orgullosament, la ve de voluntaris, aquella ve baixa de la qual ja he parlat, formada amb dues branquetes de llorer i brodada damunt la màniga esquerra i que, a hores d’ara, ja escassejàvem enormement els qui teníem dret a portar-la. Em penso que dels alumnes de l’Escola —tinc la impressió que en una ocasió ho havíem comptat— només el deu per cent gastàvem la fatxenderia de la nostra condició de voluntaris.
Un fet —papers cantin!— era que ja havíem abandonat aquella «Escala de Milícies» i ara pertanyíem a l’altra de «en Campanya». Ara —mentin barbes!— érem castrenses lletrats, gent que podia matar amb títol honestament guanyat, que havíem dit prou! a la disbauxa d’afeccionats a homicida. Puix que aquest i no cap altre —i mai no em cansaré de repetir-ho— és el menester fonamental de la professió.
Tots aquells erudits havien de tornar de pressa a llurs Unitats de procedència. Perquè el senyor Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo Franco Bahamonde havia decidit emprendre l’ofensiva contra Catalunya (que fóra ofensiva final, car caiguda Catalunya la resistència en altres terres cessaria de seguida), i posava en l’empresa tota la carn al foc —i ja sabeu que a hores d’ara no estem per metàfores—. Sis Cossos d’Exèrcit: «Urgel», «Maestrazgo», «Aragón», l’italià del CTV, «Navarro» i «Marroquí» sencers, de nord a sud, per aquest ordre. Nosaltres acaràvem a aquell desplegament set Cossos d’Exèrcit: el V, el X, l’XI, el XII, el XV i unes Unitats del XVIII. En el paper fa certa patxoca, inqüestionablement. Però la realitat estricta era tota una altra: la República presentava noranta mil combatents, seixanta mil dels quals tenien fusells; la resta, no. Numèricament, els oponents érem, si fa no fa, els mateixos, però la grossa, l’enorme diferència, la feien l’armament i la moral i, encara, la superioritat, sobretot en artilleria i aviació, en unes dimensions definitivament totals i aclaparadores. No podem deixar de banda la circumstància que decidia la balançada: el de Franco era un exèrcit disciplinat i dirigit per professionals que tenien davant seu uns combatents que, malgrat els gairebé tres anys de contesa, encara lluitaven amb una sabata i una espardenya, almenys en l’aspecte material i fent cas omís del moral, el qual, nogensmenys, neguitejava prou. O sigui que anàvem de cara a una ànima sense arrugues, que deia Xavier de Maistre quan es referia als records de la felicitat passada: el sabor de la victòria permanent no s’havia fet per a nosaltres. Però parlar d’això amb qualsevol altre hauria significat defallença i, per consegüent, esdevenia un tema tabú. Elbert Hubbard havia dit que tots els homes som uns imbècils totals almenys durant cinc minuts cada dia i que la veritable saviesa consisteix a no ultrapassar aquest límit, explicar a algú —mal que fos el company més sagaç— el veritable pensament hauria estat, a més a més de guanyar-se l’injustificat qualificatiu de derrotista, anar més enllà de la raonable quota dels cinc minuts quotidians establerts per Hubbard. Ignoràvem, honestament parlant, que la incorporació al sector Seròs-Balaguer equivalia a anar a obrir una porta que ja mai més no tancaríem. Algú, això no contrastant, sabia segur que aquells primers dies de gener constituïen el principi de la fi. Algú dels nostres, és clar. Puix que si hom afegia amb paciència els indicis descobria una pila de trets que aclarien extraordinàriament les coses. Hi havia gent més ben assabentada, evidentment, que no pas una altra i d’això en tenim constància avui. Ara, sí: ara sabem que ja hi havia gent que se n’havia anat cap a França. O sigui que mentre nosaltres encara érem a l’Escola d’Estat Major, i rebíem ordre d’unir-nos a uns combatents que defensaven unes línies ben definides, d’altres persones donaven la guerra per resolta. A favor dels militars sollevats, és clar.