Final de l’aventura

El bosc de savines era a l’aiguavés de l’Aljezares. Romaníem a la part alta de la muntanya i teníem una bona visibilitat entre els arbres que, a la vegada, ens feien de notable protecció i amagatall. Allí baix, a dos-cents metres de nosaltres, hi havia les trinxeres dels feixistes i, per primera vegada, les podíem veure del darrera estant. Estrany privilegi en rara situació! Observàvem totes les anades i vingudes de l’enemic, vèiem quan i com canviaven els torns de guàrdia i quan anaven a recollir el ranxo, que els duia un enginyós camió-cuina, amb grossos perols fumejants damunt el foc, refinada provocació per a una gent famolenca. El vent ens duia la flaire del menjar fins allí dalt.

Alguna vegada agafàvem les armes i ens posàvem en estat d’alerta: era quan pujaven a la muntanya a fer llenya i, en alguna ocasió, havíem tingut els soldats enemics a setanta-cinc metres de distància, a menys d’una porteria a una altra d’un camp de futbol. Si ens descobrien, érem homes morts i, ara sí, hauríem lluitat fins a la darrera càrrega de màquina automàtica, en aquella condició nostra de gent desvalguda. «Autòmats automàtics!», que deia en Morera i Falcó. Perduts per perduts, ja res no tenia cap importància.

—Només l’home pot sofrir això que sofrim! —deia en Perelló.

—Qui té orquitis? —preguntava en Vilardebò.

Davant nostre, a un parell de quilòmetres del riu, hi havia la Loma del Monte, contrafort nord de la Sierra del Pobo. Segons el mapa de l’Institut, feia 1287 metres d’altitud i pensàvem, plens de raó, que la nostra gent hi tindria un observatori. Però res no podíem fer per tal de cridar-los l’atenció que no fos advertit pels feixistes: ni una miserable rateta amb un mirallet que, a més a més, no posseíem!

Vam reposar vint-i-quatre hores senceres i hom no ha d’entendre el verb reposar com a sinònim de dormir, car la fam no ens deixava aclucar els ulls ni conciliar el son, malgrat la son enorme. En Martí ens va ensenyar a recollir l’escorça de no sé quin arbre, la part interior de la qual era tendra i d’acceptable sabor i hauríeu dit que potser també era nutritiva. Almenys, jutjada per l’aspecte del nostre nou company, que feia més d’una setmana que sobrevivia a la forçada inòpia. Potser funcionava la psicosomàtica, però la damnada escorça ens va donar una força com la dels espinacs del Popeye! També havia parlat d’unes arrels comestibles, però no havíem trobat aquell gènere de plantes al bosc de l’Aljezares.

Ara teníem en Martí i en Martí Perelló. Quan un d’ells sorgia en una conversa, hom preguntava:

—Quin Martí? En Martí-Martí, o en Martí Perelló?

Estudiàvem un cop de mà i semblava factible. El camió-cuina venia tres vegades diàries i passava a menys d’un centenar de metres de nosaltres. Únicament hi anaven el xofer i un soldat i hauria estat ben senzill de barrar-los el pas i reduir-los. Probablement sense haver-los de matar, ens hauríem pogut apoderar d’un dels perols del ranxo. Però, naturalment, allò hauria desencadenat la guerra contra nosaltres, combat que ja teníem irremissiblement perdut per endavant: ens haurien caçat com conills! D’altra banda, el parer d’en Rappaport era definitiu; aquell minyó hi entenia!

—Escolteu què diu en Passaport! —va cridar en Cerdà. Havíem rigut la primera vegada que havia dit «Passaport» en comptes de Rappaport i ja mai més no va renunciar a la gracieta.

El tallista sostenia que menjar forassenyadament segons la gana, quan hi havia hagut dejuni que havia durat dies, era mortal. Coneixia algú que havia fet vaga de la fam i explicava la circumspecció dels metges quan treballaven per retornar-lo. Deia que durant uns dies solament li havien injectat sèrum i que havia regressat molt lentament al règim alimentari normal. Allò ens va llevar les poques ganes que teníem d’assaltar el camió-cuina feixista: que per no morir de gana haguéssim mort de massa tips!

Aleshores ens vam posar a estudiar de valent com podríem passar a l’altra banda del riu Alfambra i arribar a les nostres línies, si podia ser estalviant-nos un combat que pràcticament podíem donar per perdut a l’avançada en cas que arribés a tenir lloc.

El pont que donava a Villalba Alta semblava infranquejable, car els feixistes hi tenien una doble fortificació, en rengles paral·lels, i des del nostre bosc en comprovàvem la solidesa, amb el munt de metralladores que hi havia emplaçades. Descobríem que l’enemic cobria amb deu vegades més material que nosaltres una àrea qualsevol. D’altra banda, podien batre el pont amb una bateria de canons de campanya situada al llindar inferior del bosc. Una mica més riu avall, potser a uns dos-cents metres cap al sud, hi havia un tros que, des del nostre observatori, feia l’efecte de ser el punt més feble. Havíem observat que els feixistes feien els canvis de guàrdia a les vuit del vespre i a les dues de la matinada i que nombre de soldats que deixaven per a la vigilància nocturna era molt escadusser.

Pensàvem, doncs, que havíem d’arribar cautelosos fins al barratge de filferro i havíem trobat un indret equidistant entre dos sentinelles —imaginant que, com la guàrdia de Buckingham, cobrien el torn immòbils en un punt— que potser podríem atènyer sense haver de disparar les nostres armes. Jo duia la meva pistola usual i l’altra, la submetralladora que havíem pres a aquell sergent, que era bonica i ben acabada com una joguina, com si amb la bellesa del disseny hom dissimulés la mala llet que hi havia emmagatzemada a dintre. La funda era de fusta i tenia una ranura en la qual encaixava l’arma i aleshores feia de culata, amb una generosa superfície de contacte amb el muscle. Totes les bales dels carregadors duien fets a la cúpula uns talls en forma de creu, serrada superficialment, que convertia les bales en dum-dum: l’accelerat moviment de rotació del projectil i els talls en creu feien que quan topava contra qualsevol cosa s’esbadellés com una flor i l’hèlice de plom obria un esvoranc terrible que, fos on fos del cos humà, produïa una ferida mortal. Aquella sanguinària faisó de combat era usada regularment per l’enemic. Tenia al meu poder uns quants carregadors amb municions d’aquell calibre —mai no fet servir per nosaltres—, totes amb la creu serrada, i volia servar-los en dos aiguavessos, com a trofeu i com a prova de la crueltat enemiga.

Admès que travesséssim el riu amb bona sort i que els franquistes no ens advertissin o no ens encertessin amb llurs armes, quedava la grossa feinada d’evitar que no fossin els nostres mateixos els encarregats de cosir-nos a trets. Entre nosaltres, que un sentinella et deixés passar depenia de respondre correctament la consigna, de la qual ell deia una part. Cada dia era diferent i hom la feia amb dues proposicions: el soldat de guàrdia deia la primera i calia respondre amb l’altra. Feia molts dies que nosaltres no sabíem un mot respecte a consignes! O sigui que si un sentinella nostre ens cridés «sempre endavant!», com podíem saber si la continuació era «amb la República!», o «fins a la Victòria!», o, encara, «amb la causa del Poble!». Un detall insignificant com aquell ho podia engegar tot a rodar. I, si fa no fa, hi havia un cert marge de possibilitats d’encertar la resposta prenent com a base la coherència si es tractava d’una consigna com la que he posat per exemple, però no tothora eren frases-pamflet: molt sovint, el sentinella deia un nom qualsevol impensat, com «Eustaqui!», i mai no podies endevinar que el cognom que corresponia era «Puig-rodona de la Bellacasa». Era un problema que feia de mal plantejar atesa la manca de previsibles solucions i, remota, penjada allí dalt, solament restava aquella immortalitat que Francesco Scotti proclamava. De la qual tampoc no et podies refiar gaire!

Vam estudiar acuradament el trajecte que faríem tots dotze. Aquest cop no calia ajustar els rellotges (el de l’ajuntament de Villalba ens tenia ben informats i, des del bosc, havíem trobat un racó des del qual era visible); a quarts d’una ja havíem deixat ben enrera les savines. El camí, tan ben traçat mentalment durant el dia, de nit i a les fosques —a favor nostre, això no obstant, treballaven la manca de lluna i el cel ennuvolat— costava un munt d’identificar. Les referències que hom veu des de lluny són molt distintes quan hi ets a tocar: aquest mur des d’allí dalt no semblava pas tan alt, aquest pendent és molt més rost que no pensàvem i hi ha força més sentinelles que no aparençava, oi?, i hom fa els descobriments entre ensopegades, entre crits empassats sencers abans d’ésser proferits, i amb ofegaments de tos i d’esternuts nonats. La guia per a atènyer la riba amb el tros de barratge de filferro que feia la impressió de ser més fàcil de desfer, eren dues pedres blanques. Qui veuria ara, de nit, amb foscor total i des del cim de la muntanya de nervis, les maleïdes pedres que de dia semblen blanques?

—Tot aquest cony de problemes mai no surten a les pel·lícules de guerra, oi? —em murmureja en Quim a cau d’orella. Afegeix una frase molt seva, que he recordat diàfanament tota la vida—: T’imagines en John Gilbert buscant a les fosques matolls de farigola perquè li han dit que l’aigua d’aquesta herba és bona per a fer bafs que estoven la post del pit?

No, realment, no me’l puc imaginar. I ara que ell em mena a fer-ho cal que m’aguanti amb totes les meves forces —que no són pas gaire, en aquest moment— l’esclat d’una riallada d’aquelles de cridar feixistes. Grinyolo entre dents:

—Ets un malparit. Quimet del meu cor!

Travessem uns horts que ara, de nit, s’han tornat més amples, i encara que els arbres fruiters estiguin gairebé secs, cobreixen prou bé el nostre camí de gats, esmunyint-nos-hi silenciosament. Què fem? Hi anem tots dotze, a tallar els filferros, o bé solament dos o tres i la resta esperem? Aquí ja no val cap autoritat, ni seny, ni ordres, ni reflexió: som a mitja dotzena de passos de la llibertat, correm els darrers metres de la recta final! Ens arrosseguem fins al manyoc de filferro amb punxes i, ja era previsible, és molt més espès que no semblava des d’allí dalt. Anem gairebé a les palpentes, però ens adonem que als filferros hi ha penjats centenars de pots de llauna —aquells inexplicables mirallets que vèiem des del bosc!—, astuta música de fons d’esquellots. Bon contratemps, a fe! Cal deslligar els pots un a un i amuntegar-los com qui renta plats i no vol que el celobert se n’assabenti. Sentim renou darrera nostre i se’ns glaça la sang. Ens han descobert? És el canvi de guàrdia: o sigui que ja són les dues de la matinada. Restem silenciosos una hora llarga i dubtem.

Què fem? Retrocedim? I deixarem el munt de pots de conserva com a testimoni del nostre intent? No se’ns farà de dia mentre uns aguantin enlaire les espirals de filferro quan la resta hi passi per sota? No: continuem! Si ens veuen —o si ja ens han vist— respondrem amb foc. Mai no podríem estar més fotuts de com estem.

Sí, un foc que alertaria les nostres trinxeres i nosaltres hauríem de tirar endavant fregits en la paella del doble barratge, el nostre i el de l’enemic. I faríem l’operació una dotzena d’homes emaciats, que amb prou feines no s’aguantaven drets. Però no podíem escollir ni ens oferien cap ventall d’opcions.

Vam començar a aixecar madeixes de filferro de punxes. Érem en una zona deprimida, que feia una lleugera clotada que ens amagava a la vista dels sentinelles franquistes: respecte a aquest punt, havíem encertat el càlcul. D’altra banda, érem a l’hivern i el sol sortia molt tard; hi havia temps sobrer i tot consistia a saber-lo aprofitar. Uns passaven, avançaven un metre o metre i mig, i restaven immòbils, amb la troca de filferro amb pues aguantada cap amunt amb uns troncs, fins que no havia passat el darrer del grup. Vam repetir aquesta maniobra quatre o cinc cops i, finalment, havíem creuat tots! Teníem davant nostre el barranc de l’Horcajo. Vam travessar el riu —l’aigua baixava glaçada!— i entre dos o tres vam haver de dur en Ferreres i en Bolaños, que s’havien desmaiat, i va anar d’un pèl que l’Alfambra no se’ls enduia avall. A les fosques i amb l’aigua fins a la cintura! Allò eixorivia cadàvers!

Malgrat que amb branques gruixudes havíem fet una mena de túnel mòbil sota les espirals de filferro espinós, tots anàvem plens d’esgarrinxades i amb la roba esparracada. Ja a l’altra riba de l’Alfambra, ens refèiem ajaçats entre unes mates («Ni móres, macagoncony, no hi ha! Merda de país!», remugava el «Nen». «Ara no és temps de móres!», deia el taxista tarragoní, en Vilardebò. «Tant li fot! Encara que en fos temps, tampoc no n’hi hauria! Hi ha països que duen merda a la sabata!»). Tremolàvem de fred, un fred cru que ens enxampava sense cap mena de defensa, fos orgànica o inorgànica. Mancava poc per a alçar-se el dia, però amb aquell cel tan encapotat no ens podíem fer cap il·lusió respecte a un solet que ens reviscolés i ens eixugués una mica la roba. Vam acordar que no ens plantaríem davant les nostres posicions fins que no fos de dia, fins que la nostra gent no ens pogués veure bé i reconèixer-nos, adonar-se, almenys, que no érem franquistes. Una mica més endavant hi havia una sèquia que no duia aigua i solament tenia un llit prim fangós i ens hi vam encabir, car representava una bona trinxera per a foc directe, tant si fos feixista com nostre.

No se sentia cap tret, ni d’una banda ni de l’altra. No podíem veure, ni endevinar, el curs que feien les nostres posicions i no observàvem els coneguts parapets fets amb sacs de terra. Com aquell qui parla sol, doncs, en Quim es va incorporar, va brandar els enormes braços-aspes de molí de vent i va cridar, amb aquella veuarra que Stèntor hauria envejat:

—República! Som gent de la República, de l’Exèrcit de la República! Demanem auxili!

Vam esperar panteixant una resposta que mai no va arribar per part dels nostres i que, en canvi, va originar diverses ràfegues de metralladores la posició de les quals sabíem de cor. La sobtada arrencada enemiga va deixondir els nostres sentinelles i de seguida hi va haver un gros mullader de foc creuat, de debò sense cap objectiu visible. Érem davant un fenomen ja consignat altres vegades: els trets són contagiosos i si per exemple els servidors d’una metralladora han vist, o els ha semblat que veien alguna cosa i disparen, instantàniament ha estat creat un cor de múltiples veus al qual, naturalment, cal sumar-hi les de l’enemic. El record d’una truja a l’Alt Aragó era una remembrança colpidora d’aquesta mena d’alarmes gratuïtes i encomanadisses: un sentinella havia sentit fressa prop dels barratges de filferro i havia cridat allò tradicional de «alto, ¿quién vive?» (que només funciona en espanyol, oi?), i com que la pobra truja no havia contestat, l’havia desfeta a trets, i havia quedat convençut que aquell munt de carn picada devia ser una patrulla enemiga sencera. Amb les primeres resplendors de la matinada hom havia trobat l’animal de panxa enlaire, amb un parell de garrins que maldaven per xuclar llet de les mortes mamelles maternes. (Aquest detall dels garrins me’l vaig inventar jo i l’afegíem al relat, puix que hi donava un tint estremidor. De debò, la porca anava sola. I em sembla que era un ruc).

Al cap de poca estona també la bateria s’havia tret la son de les orelles i afegia la seva tonada com si uns cops de bombo inoportuns espatllessin el concert, n’atropellessin l’harmonia. Els projectils passaven pel damunt dels nostres caps puix que ningú, ni els feixistes ni la nostra gent, no ens havien vist.

És inconcebible com les petites coses col·laterals distreuen del gran problema central. Ningú de nosaltres no es recordava de la fam que patíem i a pesar d’espetegar de dents, gairebé oblidàvem el fred que ja ens arribava al moll de l’os. Ara seguíem amb un afuat interès l’origen i la diversitat dels focs, l’aparició de noves veus o el sobtat emmudiment d’algunes al tres.

—Recony, nois, tenim morters! —exclamava algú, admirat.

De mica en mica es devien adonar que era un inútil balafiament de municions i va cessar el poca-solta intercanvi. Els pocs que teníem rellotges els havíem espatllat amb el bany matinal i deduíem, sense gaires elements de judici, que devien ser entre les vuit i les nou del matí. Vam sentir avions i ens vam aplanar contra el jaç de fang. Van passar dues esquadretes de caça enemigues, que es van perdre de vista Sierra del Pobo endins.

Em vaig recordar dels moros «Yo bueno, yo repúblico» i vaig fer el suggeriment de calar baionetes i lligar-hi al capdamunt els mocadors fent servir d’asta el ferotge ganivet. Tanmateix valia més que els nostres creguessin que érem franquistes que desertàvem, cosa que ens atorgava una certa garantia d’immunitat. Calia que ho féssim acuradament, sense que ens poguessin veure els feixistes autèntics, puix que si se n’adonaven congriaríem un foc implacable contra nosaltres.

Mentre estàvem enfeinats en aquella operació, delicada car exigia la traça de fer nusos amb les mans balbes i amb uns insòlits mocadors que havien de passar com si fossin blancs, l’ús del símbol de rendició planava damunt els nostres cervells empedreits. En Rappaport hi coincidia, però el seu era un plantejament original:

—Si em comptes de nostres són línies feixistes, l’haurem ben cagada!

De tota manera, era un argument senzill de rebutjar:

—La nostra observació directa des del bosc ha demostrat que la terra de ningú eren els marges de l’Alfambra. Mai no hem vist que ningú travessés el pont, ni tan sols el camió del ranxo, ni soldats que hi anessin a fer el canvi de guàrdia. Probablement encara ens esperen molts maldecaps, però em sembla que aquest que dius ens el podem estalviar.

—Possiblement tens raó, però això no voldria pas dir —si ells també tinguessin posicions a l’altra riba— que haguessin de fer el proveïment des d’aquesta. Jo no he vist cap emplaçament d’armes nostre, ni hem pogut veure exactament cap on ells tiraven. Hem sentit esclats de sortida però no n’hem vist d’arribada i és això el que m’escamna.

En Morera i Falcó li va preguntar:

—Parles de debò o ho dius per fer la punyeta?

—Una mica de cada cosa —va respondre, esclafint la rialla—. I potser perquè estic pelat de fred i mort de fam i em toca sobiranament la pera haver de fer veure que sóc un dat pel sac feixista que es passa!

—Jo he vist que el foc nostre sortia de màquines que no són ni a setanta metres d’aquesta sèquia.

—Sèquia-mulladèquia —va interrompre’m en Vilardebò.

Vaig afegir:

—També a mi m’emprenya haver de fer aquesta comèdia indigna, però no se m’acut cap altra solució. Algú en té alguna que sigui més bona?

—Per què no telefones a en Del Barrio? —va demanar en Maurici Ferreres.

El «Nen» Cerdà va dir:

—Almenys, els mocadors ja s’han eixugat! No hi ha cap voluntari que em vulgui penjar a la seva baioneta? Peso poc i faig de bon transportar. Algú s’hi veu amb cor?

Vam sortir de la sèquia en fila índia, precedits per les baionetes-bandera. El iaio Vilardebò em va dir:

—Em sembla que estaria bé que tu i en Morera us obríssiu bé els tabards, a fi i efecte que si miren amb binocles vegin els galons.

—És incongruent, Vilardebò —vaig replicar—. O som feixistes que ens passem o republicans que tornem, una de dues. Si fem exhibició de la nostra filiació autèntica, es malfiaran, s’imaginaran que som franquistes disfressats que preparem una emboscada. Ja ha passat altres vegades. Vas errat d’osques, Artur. Quan hi siguem ben a prop, els direm qui som i d’on som. I potser ni tan sols farà falta, si és gent de la 60 Divisió; bé prou que ens deuen conèixer. Potser a hores d’ara ja ens han vist i reconegut!

—El meu esquelet no l’identificaria ni la meva mare —va fer en Martí.

Ara que érem a vint metres, ja vèiem que era una trinxera de fortuna, sense parapet, feta apressadament i rudimentària. Tots nosaltres dúiem les armes visiblement a la funerala, llevat dels fusells-bandera de rendició. Uns passos més endavant, ja emergien caps, malgrat el fort tiroteig des del cantó feixista. Ens van ajudar a baixar al fons de la trinxera i em penso que era degut a la llàstima còsmica que produíem. Un comissari ens anava a interrogar i gairebé el vaig interrompre. Li vaig dir:

—Som gent de la 60 Divisió i hem perdut el contacte amb la nostra Unitat des de fa dies. Jo sóc capità, cap de la Segona Secció de l’Estat Major de la Divisió, i em dic Avel·lí Artís-Gener. Aquest és en Joaquim Morera i Falcó, comissari assimilat a capità, ajudant del comissari de la Divisió Francesco Scotti i en aquesta acció comissari meu. Vam atacar els Cabezos de Singra i ens van posar al davant de la Unitat, que no arribava a dues Companyies, perquè feia falta gent foguejada. Vam atacar i ocupar els Cabezos i ens van fer moltíssimes baixes. Ningú no ens va venir a rellevar, ni ens van donar cap mena d’instrucció, ni van tornar els enllaços que havíem enviat a la Divisió. Vam abandonar els Cabezos quan els feixistes preparaven el contraatac i hem anat cinc dies a la deriva, en terra franquista, sense menjar. Els moros que es passaven a nosaltres fotien mocadors a les baionetes, i els hem copiat la tècnica. Ja no ens feu explicar res més! Crideu sanitaris i feu que ens evacuïn. D’on sou, vosaltres?

Pertanyien al XXII Cos d’Exèrcit i mai no he pogut recordar el número que ens van dir de llur Divisió. El comissari de Companyia va cridar un capità —es deia Palau, d’això n’estic ben segur— i li va explicar fil per randa el meu relat, i únicament vaig haver d’intervenir per dir els nostres noms, el meu i el d’en Morera i Falcó, que el minyó no havia retingut. El capità Palau va ordenar que ens ajacéssim i que romanguéssim immòbils fins que no vingués un metge o un sanitari, que llavors mateix feia cridar. Ja estirat a terra damunt una flassada —eren un exponent formidable de sol·licitud!—, vaig preguntar a en Palau si sabia on era la 60 Divisió i em va dir que havia estat rellevada feia uns vuit dies, més o menys, i que no tenia cap idea d’on podia haver anat. Va concloure amb uns mots que oprimien el cor:

—Va sofrir unes patacades molt fortes i han dit que havia perdut entre el vuitanta i el noranta per cent dels seus efectius.

Ara deu ser a refer-se. Tu deus saber on teniu la vostra base habitual, oi? Allí la trobareu!

Al comissari li vaig preguntar si tenia alguna notícia de les Divisions 27 i 72 i em va dir que no, però que en aquells moments allò no tenia cap mena d’importància, que era perfectament secundari i que prou temps hi hauria per a escatir-ho.

Al cap d’una mitja hora va arribar un tinent metge, molt jove —tampoc mai més no he pogut recordar com m’havien dit que es deia— i amb un sol destre cop d’ull en va tenir prou per a fer-se càrrec de la situació. Va dir taxativament a tots —però adreçant-se’m— que no mengéssim res en absolut si no volíem acomiadar-nos d’aquest món i que ens faria evacuar tot seguit i que cap de nosaltres no intentés de posar-se dempeus i ni tan sols d’incorporar mig cos, que de seguida vindrien amb civeres a traslladar-nos. Si l’èmfasi de les seves paraules era per tal d’acoquinar-nos, ho va assolir amb escreix i vaig voler comprovar si aquesta era la finalitat del seu discurs. Vaig dir:

—Em sembla que podem caminar/

Em va interrompre secament:

—Evidentment! Si no, no fóreu aquí! Però justament aquest és un dels problemes: heu caminat massa. Me’n vaig, però torno de seguida. Dotze, sou, oi?

En Cerdà em va dir:

—De seguida es veu que el Passaport hi entén, oi? Jo per això no em vaig empatxar menjant aquella merda de crostes vegetarianes del Martí. No et va semblar que tenien gust de moniato de fusta?

—Jo hi vaig trobar com una mica de sabor de bacallà a la biscaïna. D’altra banda, mai no he menjat moniatos de fusta. Un dia pujaré a Matadepera i me’n faràs per sopar. Però, calla, Andreu, descansa, fes cas del metge.

Ens van dur per uns barrancs fins a una paridora que hi havia al sud-est de Galve (tot això refet posteriorment, amb els mapes davant, i part d’aquestes converses amb el mateix Andreu Cerdà, el dia que ens vam retrobar. I el qual, en honor a la veritat, em va reconstruir sencera, nom per nom, la llista dels onze expedicionaris damunt la neu; el seu record és molt més diàfan que el meu, en aquests temes; i em va assegurar que no ha tornat mai més a Matadepera i que donava per cancel·lat el convit a moniatos de fusta, puix que aquesta mena de coses caduquen al cap d’una temporada), altra vegada a la vora de l’Alfambra, allí menys cabalós. Ens van despullar i ens van posar unes bates de tela molt gruixuda, fabricades amb retalls de vela llatina, suposo, o de teulades del circ Krone. Ens van friccionar tot el cos amb esponges embegudes d’alcohol de noranta-sis graus, que ens va deixar tots empudegats de farmàcia de torn. Ens van injectar diverses vegades —devia ser el sèrum que havia anunciat en Rappaport— i la primera cosa que vam ingerir i que no fos cap específic va ser una culleradeta de suc de taronja. A tots ens va venir molta son i ens vam despertar quan fosquejava… l’endemà! No recordo exactament el procés de recuperació, ni quants dies vam estar en aquella paridora prop de Galve, i en aquest cas en Cerdà no em va poder ajudar gens puix que tampoc no en tenia clara memòria. Solament sé que en vam sortir tots restaurats, excepció feta d’en Martí i de l’Eusebio Bolaños, que havien mort mentre els feien el tractament. Llàstima, haver de morir quan anaven de cara a la recuperació, injust final quan semblava que ja havien passat el pitjor de tot! La darrera informació obtinguda respecte a la nostra Divisió, la va assolir en Morera i Falcó de llavis d’un conductor de camió que s’havia trencat una costella i que van enfaixar a la paridora de Galve: hom l’havia vista a Alcanyís. Els deu supervivents vam demanar mapes d’aquella part d’Aragó —que cap de nosaltres no coneixia gens!— i ens vam fer un itinerari molt senzill, amb un plànol esquemàtic en el qual hi havia Cedrillas, Villarroya de Pinares, Castellot, Alcorisa, Calanda —el poble d’en Buñuel— i Alcanyís. Quan vam sortir de Galve ja tornava a nevar, però aquest cop no ens neguitejava perquè dúiem els sarrons plens de llaunes de conserva, llonganissa i formatge. Ens havien donat una extraordinària quantitat de tabac i el capità Palau havia pujat a acomiadar-nos i, encara, a mi m’havia obsequiat amb quelcom insòlit en aquells temps: un paquet de tabac de pipa anglès, emmelat, de fibres llargues i que, barrejat amb la picadura autòctona, feia un fum flairós, espès i reconfortant que t’omplia la boca amb glops de calafat de Vilanova i després de cada pipa et feia escopir cafè amb llet durant mitja hora, un singular cafè amb llet que tenia gust de castanyes torrades.

Aquell trajecte del nostre mapa rudimentari, en línia recta mesurava uns quaranta quilòmetres. Però era exactament el mateix de l’altra vegada, el viatge des de Singra a Villalba Alta: l’enorme diferència entre el mapa i el terrer real. Per començar, la línia recta solament és ideal, puix que hi ha les pujades i les baixades, que també sumen. I els tombs que et fan fer els obstacles, car tampoc no és cosa d’enfilar-te a totes les muntanyes que se’t plantin davant i tornar-les a baixar, si pots rodejar el turó, ni emparrar-te a les roques, cases o paridores que vagis trobant. Ni travessar tots els rius si, més amunt o més avall, hi ha la passera aforística. I quan, d’altra banda, tot allò és cobert de neu que solament para de caure per tal d’agafar nova virior. Tot plegat fa que els quaranta quilòmetres es tornin un suplici que no hauria sabut imaginar ni el més sàdic dels torturadors. I encara bo que aquella vegada, doncs, teníem resolta la qüestió del menjar i en aquest sentit no hi hauria problemes, ben entès que si arribàvem d’hora a Alcanyís. Hauria de situar el lector en l’absurdidat de trescar per muntanyes nevades, sense cap indicació, ni la menor notícia d’on s’acabava la nostra terra i començava l’enemiga i solament amb una lleugera intuïció de si la ruta que fèiem era la correcta, puix que enlloc no trobàvem elements que ens orientessin, ni cap persona, i mancats àdhuc de la guia del sol, car passàvem dies sencers sense veure’l. Desembarassàvem de la neu un tronc d’arbre tallat i ens servíem de la vella tècnica apresa en les classes infantils a l’aire lliure o en la República d’Infants Vilamar, de Calafell (hi vaig anar un estiu): examinàvem les successives capes d’escorça i, ben estudiada la proximitat i la separació entre elles, deduíem que el sud devia caure, si fa no fa, cap a aquell costat. Era insuficient, no cal dir, respecte a la fidelitat del traçat d’una ruta vital, quan amb una brúixola autèntica feina hauríem tingut per no desviar-nos-en. Volíem arribar a una carretera, fos quina fos, i assolir un camí fiable, que algú hagués establert prèviament, plantant-nos-hi fins i tot fites quilomètriques!

Caminar damunt la neu tova és esgotador sobretot quan, ultra la còrpora pròpia que ja fa de mal arrossegar, cal que traginis armes i municions, bosses amb roba, carteres farcides de papers importants, coses de menjar, aigua, i una inexplicable pila de fòtils dels quals no et desprendries per res del món, com aquell despertador —rigorosament espatllat, naturalment— que en Joaquim Morera i Falcó mai no va voler abandonar, tal com en Fíguls no renunciava a un tronat marc daurat, al qual pensava posar-hi una fotografia dels seus pares de seguida que hi hagués la mica de lleure dels dies bonancencs… i a la vora un fotògraf que pogués fer l’ampliació, no d’un negatiu, sinó d’una còpia gairebé fragmentada i clivellada en les breus zones senceres.

Quan es feia vespre cercàvem un indret tan arrecerat com podíem, n’escombràvem la neu i l’amuntegàvem en cercle. Ens ajaçàvem dins l’espai buit i hi fèiem una veritable pila del greix que sempre creix, a la recerca de l’única calor assolible, l’animal. (Poc podíem pensar que ens entrenàvem per a un futur quasi immediat, un any i escaig, en l’inhòspit camp de concentració que els francesos haurien preparat per a nosaltres!). Ens cobríem bé amb totes les nostres flassades associades i, doncs, passàvem acceptablement les hores més crues de la nit. O de la matinada, si vull ser fidel al rellotge.

Jo anava amb un problema personal terrible: el meu calçat. Mai no he comprès quin estrany i lamentable impuls m’havia fet desprendre d’unes bones botes de cuir —amb les soles foradades, és cert, però senzillíssimes d’apariar i amb l’avantatge que a tots els pobles amb gent sempre hi ha un pegot— i canviar-les per les increïbles botes d’aigua. Per què m’havien d’il·lusionar les insòlites sabates de cautxú, amb polaina fins a sota genoll? Però la barata ja efectuada era irreversible. I des de feia unes setmanes m’havia tocat de comprovar adesiara la ineficàcia d’aquell calçat, bo per a netejar clavegueres i regar jardins, però del tot inadequat per a la marxa prolongada. La sola és prima i excessivament sensible —em sembla que ja ho he remarcat abans— i es ressent de qualsevol desigualtat del terreny i l’acusa amb contundència. Àdhuc adverteix la ratlla blanca de la carretera! I ho fa com si caminessis descalç, i et diu quan trepitges sorra o grava. I, d’altra banda —i aquest és l’aspecte més tràgic—, el parell de sabatots de cautxú són unes perfeccionades cambres frigorífiques, que serven gelosament a l’interior el fred exterior i hi tiren un generós polsim de sal.

Devia fer vint dies que no em banyava i, doncs, que no em rentava els peus. No puc comptar com a bany travessar el corrent glaçat de l’Alfambra, amb aigua de la cintura en avall, car és exactament el contrari d’una ablució. Allò solament significava omplir fins al capdamunt les botes amb aigua freda, que, en contacte amb els fulls de paper de diari i palla amb què m’embolicava els peus, ara es tornaven una singular massa de «papier mâché» a deu graus sota zero. Cada cop que ens deturàvem, en primer lloc em treia les botes i les posava de cap per avall, per tal que s’escolés l’aigua —o el fang, o els sucs—, i com que entre la meva càrrega útil, invariablement, hi havia un feix de paper de diari —en Morera i Falcó ho qualificava de deformació professional— i ara que recordo totes les facècies verbals que allò originava, em ve una folla passió de riure. Ara, és clar, perquè aleshores no em feien cap gràcia. Tan invariables com els Passaport d’en Cerdà en comptes de Rappaport, eren les recitacions d’en Morera quan jo buidava les botes, m’eixugava els peus i emprenia la laboriosa tasca d’embolicar-los: «Entumit or not entumit, that’s the question!», broma l’abast de la qual solament capíem ell i jo. Les altres eren més senzilles però no pas més benèvoles: «Ara entenc la utilitat de la premsa!», exclamava en Pérez, i en Vilardebò —més coent— deia: «Tot torna a casa! Feu els diaris amb els peus i, té!, retornen als peus d’on han sortit!».

Era una protecció que amb prou feines durava mitja hora de marxa. El paper s’esquinçava, la palla es trencava i em punxava i aviat sobrevenia l’anestèsia local, amb els peus indolors però terriblement feixucs, com si a cada passa hagués d’aixecar una barra de gel de les de la «Comparativa» de Pescadors de la meva Vilanova.

Finalment vam arribar a la carretera —hi vam sortir entre Alcorisa i Calanda— i vam començar a trobar gent militar sense que mai, ni per atzar, topéssim amb ningú capaç de dir-nos res concret de la 60 Divisió. Molts feien cara de no haver-la sentida anomenar mai i entre nosaltres, més tard, comentàvem l’aire d’estupefacció que algunes persones adoptaven i que aconseguia encomanar-nos una estranya perplexitat, com si haguéssim abandonat uns instants el nostre habitual clima oníric en el qual, entre d’altres coses insòlites, hi havia una Divisió dita la Seixanta i que en uns temps remots d’una guerra llunyana, en una estranya ocasió, havia ordenat que uns quants dels seus homes benamats i estrenus sortissin a atacar uns gegants dits els Cabezos per la gent aterrida de la comarca, lassa de pagar-los el tribut anyal de vint donzelles. En la imatge evocada en el somni, els Cabezos eren com la Torre de Babel de Peter Brueghel. (Altra vegada Guimerà!).

Caminàvem en fila índia pels solcs que els vehicles havien obert entre la neu de la carretera. Quan s’apropava algun camió, ens havíem d’enfilar als marges, coberts per una capa de neu tova que no feia pas menys d’un metre i mig de gruix. Vam arribar tots deu, extenuats, a Alcanyís, a quarts d’onze de la nit.

Devíem ser tossudament optimistes perquè havíem creat, sense cap mena de fonament, una absurda associació entre els mots Alcanyís i benestar. Hi havia un comitè local —difícil de discernir, a aquella hora, si era civil o militar— i ens van dir que la 60 Divisió ja havia sortit cap a les seves bases, camí de Morella, feia ben bé uns tres dies. Semblava que ens parlessin en llenguatge xifrat! Vam demanar aixopluc per aquella nit i un vehicle per a l’endemà, amb el qual poguéssim fer la via cap a Morella, fins que no atrapéssim la nostra gent, i van riure com si els haguéssim explicat el millor acudit d’en Ramper. Tot Alcanyís era desbordat de forces de la República i no podien donar estatge, no a deu, sinó ni a un parell de persones. I estàvem sonats si ens imaginàvem que trobaríem un camió per a nosaltres, car a Alcanyís no hi havia Cos de Tren i el comitè local no posseïa ni tan sols bicicletes. Com que tot semblava dat i beneït els vaig dir:

—Què hi fotrem! Ja no ens ve d’un pam ni d’una contrarietat de més o de menys! Cercarem pels volts d’Alcanyís una paridora on puguem passar la nit.

Es veu que aquella nit traginàvem vena humorística, i allò també va provocar grosses riallades. Un dels camarades del comitè local va poder articular entre sacsejada i sacsejada:

—Una paridora! Esteu sonats com una «parihuela»! Totes són plenes, i de ferits la majoria. Ja podreu anar explicant pel món la vostra «xiripa» si trobeu un paller! És ben bé que baixeu de l’hort i no sabeu res de la Batalla de Terol! Éreu a la Lluna? O en missió de propaganda a l’estranger? No sabeu que els fills de puta ja han recuperat Alfambra i els tenim a dues cantonades d’aquí?

Vam abandonar el comitè i la idea que allí pogués sorgir una solució. Ja se’ns havien acabat les provisions de boca des de feia un dia i la fam ens alçava altra vegada. Vam iniciar una excursió pels afores del poble a la recerca d’un cobert on poguéssim passar la nit (tornava a nevar de valent) i, efectivament, totes les paridores eren plenes de catres i a les portes de cadascuna hi havia sanitaris armats que hi feien guàrdia.

Ens vam decidir per un paller i al capdavall en vam trobar un sense cap rastre d’anades i vingudes, de sollaments que la neu que queia encara no hagués tingut temps d’esborrar. Vam obrir primer una rasa entre la neu i després un túnel palla endins, i vam fabricar un reducte en el qual ens poguéssim amuntegar.

Vaig explicar a en Morera i Falcó el meu temor que no se m’haguessin congelat els peus i que la gangrena —i la consegüent amputació— m’aterrien. Una mena de prestigi màgic fa indispensables tots els nostres recursos orgànics i per endavant ens esgarrifa la idea de qualsevol supressió. Amb gros dolor aprenem que no n’hi havia per a tant, que van molt bé els dos ronyons, però que, quan treballen malament, fer que en rutlli un és una victòria.

—Anem ara mateix a l’hospital! Podem improvisar una civera i t’hi duem entre quatre.

Li vaig haver de suplicar serenitat i confessar-li que jo havia tingut una arrencada de pessimisme, conseqüència segura del mal que em feien els peus, i de la qual ja em penedia. Li vaig dir que, en efecte, aniria a l’hospital perquè em clavessin un cop d’ull als peus, però que ho faria caminant i tot sol. Ho van acceptar tots, a partir de l’aquiescència d’en Morera i Falcó, però van insistir d’allò més en la conveniència que, almenys, m’acompanyés un dels nostres xicots, no solament per fer-me costat en el camí sinó per tal de poder advertir els altres d’allò que haguessin decidit els metges. Ja es barallaven entre tots per veure qui venia amb mi i van acabar fent-s’ho a palletes —abundava la matèria primera!— i va guanyar en Maurici Ferreres, aquell minyó de la Brigada d’en Grañén.

Ambdós vam anar a la casa més gran del poble, ara convertida en hospital de guerra. L’enorme casalot era una prova contundent de la puixança del vell caciquisme a Alcanyís. Al soldat de la porta li vaig demanar pel metge de guàrdia. Em va preguntar asprament, en to estricte de comitè seleccionador:

—Véns ferit?

Vaig mentir fent que sí amb el cap.

—Espera’t un moment.

Ens envaïa la fortor de formol i vaig tenir la sensació que anava a perdre el coneixement. Va venir un capità jove i era el metge director de l’hospital. Em va preguntar:

—Quin de vosaltres dos és el ferit?

—Cap.

Instantàniament va canviar d’actitud. Va dir, ple d’agressivitat:

—Heu dit al soldat de guàrdia que un de vosaltres venia ferit! Hi ha molta feina i no podem perdre temps amb bromes. Què passa, què voleu?

Li vaig dir que duia aquelles botes de cautxú, que havíem caminat damunt la neu durant una pila de dies, i que tenia por que no se’m congelessin els peus. Em feien un mal horrible i per això havia fet que sí amb el cap quan el soldat havia preguntat si un de nosaltres dos venia ferit. El metge em va dir:

—En això que figura que és un hospital, hi caben quaranta llits i hi tenim més de tres-cents ferits, alguns de molt greus. Em penso que entendràs que és difícil que ens torbem amb un senyor que se’ns presenta a (va mirar el rellotge de pols) quarts de dues de la matinada i ens diu que té fred als peus!

—Deus tenir tota la raó, company metge, a pesar que no és exactament això que dius. Bona nit i dispensa’m. No hi tornaré mai més! Anem, Maurici, que el doctor va molt atrafegat!

—Passa aquí dintre. Seu en aquesta cadira i descalça’t.

Em feia una vergonya enorme haver d’ensenyar aquelles misèries a un desconegut, però és evident que sabia que havia de passar pel tràngol. D’altra banda, el capità era un metge de guerra i no fóra home d’escarufs. Em vaig posar a desfer nusos de cordill i a eliminar capes de paper i de palla. El metge es va agenollar davant meu i va dir:

—Aquests mitjons els haurem de treure amb una escarpra i una maça! Fa molt de temps, que no et rentes els peus?

—Moltíssim! Potser cosa d’un mes, pel cap baix.

Va arrencar de bursada els parracs que duia enganxats a la pell i va exclamar:

—Aquí hi ha un blindatge de quisca que no deixaria passar cap mena de congelació! Sembla que t’hagis sucat els peus amb uralita tova i l’hagis deixada endurir damunt teu!