Pressentiment
Quan avui sento pel carrer uns infants que m’han vist el pegat damunt la conca de l’ull dret, criden «el pirata! el pirata!» i fugen corrents, em recordo de com, quan érem infants, ens agradava de fer la santíssima als grans. La colla del meu carrer de Girona havíem anat darrera un coix durant un parell de travessies, sabedors que quan es girés per empaitar-nos mai no ens podria atrapar, i cantàvem aquella imbecil·litat superrealista que feia:
Alça la pota ranca
morros de penca
de bacallà.
Si quieres que te lo diga,
morros de figa,
te lo diré:
Que alcis la pota ranca…
Per què aquella promiscuïtat de català amb espanyol? Qui ens feia servir-nos de la llengua forastera, als anys 1920, 1921 o 1922? Potser l’autor de la incòngrua lletra no havia trobat cap consonància amb el pulcre «morros de figa» (no devia conèixer mots com amiga, fatiga, obliga, etcètera), malgrat que ja devia ser una persona gran, puix que a un infant difícilment li hauria passat pel cap l’insultant «morros de figa» ignorant-ne el significat.
També en aquella època, entre els vuit i els deu anys, tots sortíem al carrer quan vèiem passar un avió, fet que, d’altra banda, no sovintejava gaire. Moltes vegades m’he preguntat per què cantàvem «l’eroplano! l’eroplano!» en aquella fantasiosa barreja lingüística. Potser perquè els neologismes ens arribaven a través de la llengua opressora? La música feia una ensopida sonsònia que repetíem incansablement. Pressentia que un dia en veuria de molt més grossos, estrangers, que llançarien bombes contra el meu país?
(Mai en la meva vida no he fet caricatures o acudits basats en el defecte físic d’una persona. No haurà estat un acte subconscient d’expiació dels humiliants «alça la pota ranca» amb els quals he empaitat tants desconeguts?).