El pes d’un mort

Era poc abans de les vacances d’estiu. Els tres germans, l’Avel·linet, l’Arcadi i en Raimon, anàvem un matí cap a l’escola. Al carrer de Bailèn, entre els carrers de València i de Mallorca i gairebé al xamfrà de dalt, un senyor em va emprendre —a mi, el gran, el noi de deu anys— i em va dir que anés a la botiga d’un pintor decorador que hi havia al mateix carrer de Bailèn, cantó dret pujant, i prop del xamfrà amb el carrer de València, i hi demanés pel senyor Mercader, que era l’amo, i li donés el sobre que m’allargava. Em va recomanar:

—Si et pregunta qui te l’ha donat, digues que una senyora i vés-te’n corrents. Jo em quedo en aquest portal amb els teus germans —són els teus germanets, oi?— i quan tornis i hagis fet això que et dic, et donaré una bona propina.

Ho vaig executar tal com pretenia. El senyor Mercader pintava un rètol damunt un cavallet. Li vaig donar el sobre i quan ja em disposava a fugir de bursada, em va preguntar d’on l’havia tret i jo li vaig dir que me l’havia donat una senyora, però em sembla que ni em devia sentir perquè jo ja havia començat a pujar els tres esglaons que menaven al nivell del carrer i probablement quan deia «senyora» ja era al xamfrà on m’havia de reunir amb el senyor desconegut i els dos germans com a ostatges. Li vaig dir que ja estava, que ja havia donat la carta al pintor, i volia saber si l’havia obert i què havia dit; semblava que esperava alguna altra cosa, que jo no em podia pas inventar. Em va recompensar amb una moneda de dues pessetes que, en aquells temps, era una autèntica fortuna: hom podia fer vint viatges en transport urbà, o comprar vint diaris, o sigui que equivalien a una mica més de mil pessetes d’ara. (Deu anys més tard, al «Papitu» i a «L’Esquella de la Torratxa» pagaven tres pessetes per una caricatura-acudit publicada a dues columnes). Els tres germans vam acordar que calia celebrar una cosa com aquella i, per començar, ja no aniríem a l’escola, car, d’altra banda, ja se’ns havia fet tard.

Vam anar a la fira d’atraccions que hi havia en un solar davant la Sagrada Família (que encara era en fase de construcció) i vam fer un autèntic festival. Vam pujar diverses vegades a les cadires voladores, vam comprar xufles i tramussos, caramels i cacauets i «mantecao helao» adquirit amb els darrers cèntims que ens restaven. Vam anar a prop de l’escola per marxar cap a casa quan veiéssim passar companys nostres i els germans vam donar paraula d’home que mai no xerraríem res al pare, ni a la mare, ni a les noies, o caiguéssim morts allí mateix.

Per mantenir en secret la malifeta teníem un avantatge extraordinari: a l’escola hi havia una sola forma de càstig dels alumnes indisciplinats i consistia a no deixar-nos-hi anar aquella tarda, o l’endemà al matí. El mestre ordenava simplement que et quedessis a casa i no calia portar cap paper signat pels pares, ni res. Aquest era el mètode d’ensenyar-nos civisme. Quedaven, és clar, les penques de cadascú: podies silenciar el càstig i sortir de casa amb els germans, anar a voleiar i tornar a l’hora escaient. Però no ho fèiem: ens quedàvem a casa tot endreçadets i confessàvem que havíem estat castigats. Ara, doncs, no calia parlar del senyor de les dues pessetes i de la campana: el secret era en nosaltres mateixos.

—Deixa’m jugar amb el teu cotxe —em va dir l’Arcadi aquell mateix vespre.

El «meu cotxe» era la porta de la galeria posada en angle de noranta graus respecte a la paret, amb una cadira darrere el vidre. Tenia un petit cèrcol de fusta, residu d’una cadira estil Viena, i el feia servir de volant. La palanca del canvi de marxes i el fre de mà eren únicament en la meva imaginació i passava llargues hores assegut a la cadira, amb el volant a les mans i fent brrrrm, brrrrm cada cop que agafava un viratge massa tancat o accelerava.

—Que no veus que hi jugo jo? Busca’t una altra cosa.

—Vull guiar el teu automòbil.

—Fes-te’n un amb l’altra porta!

—No tinc volant i xocaríem. Vull aquest. Si no em deixes guiar el teu automobilet, dic a la mare allò de les dues pessetes!

Havia proferit l’amenaça vermell com un perdigot i vaig cometre el primer error d’una llarga i absurda cadena: li vaig cedir el meu invent íntegre, la cadira, la porta en angle recte i el volant. Vaig baixar del meu cotxe amb el senyal de derrota estergit damunt el front. L’endemà mateix, la mare va dir:

—Arcadi: baixa a comprar dues lliures de mongetes cuites.

Jo llegia de cap a la taula del menjador. El meu germà mitjà se’m va atansar i em lliurava uns diners. Em va ordenar entre dents:

—Vés a comprar les mongetes cuites!

—La mare t’ho ha dit a tu!

—Si no hi baixes tu, li dic allò de les dues pessetes d’ahir.

Em vaig passar tot un any fent viatges a la farmàcia, a la font a omplir el càntir, a ca la senyora Maria bacallanera, a ca l’adroguer senyor Rossend Muñoz, a la fleca… era una espiral irreversible!

Es va esbotzar quan feia un any (ja tornàvem a ser a prop de les vacances d’estiu). Em va fer l’efecte que solament ho podia resoldre amb un cop d’audàcia i, admès fins i tot el pitjor dels casos, m’imaginava que el càstig per a quelcom tan antic no podia ser massa greu. Vaig explicar a la meva mare el xantatge que em feia l’Arcadi i entre la meva abrandada explicació-plany i l’enrevessament del tema, la mare no ho entenia gens. Finalment, em va dir que la propera vegada que m’amenacés, no accedís a fer allò que ella hauria ordenat a l’Arcadi i que deixés que el meu germà dugués la qüestió fins al final.

—I no hi ha cap càstig per a mi?

La mare em va dir, somrient:

—Trobes que encara no t’han castigat prou?

Em penso que la mare ho va fer expressament; va manar:

—Arcadi, baixa a cal senyor Rossend i puja’m una ampolla de lleixiu. Té els cèntims.

No podia anar altrament. Se’m va apropar i em va dir:

—Ja ho has sentit. Vés a comprar una ampolla de lleixiu.

—Ha dit que hi anessis tu.

—Si no hi vas tu, li xerro allò de les dues pessetes!

—Fes com et sembli. Però jo no baixo: estic pintant aquest taxi «David» i no ho puc deixar.

La meva calma l’exasperava. L’Arcadi sempre ha estat viu com la tinya i devia flairar que alguna cosa no funcionava. Però tampoc no podia renunciar a la prerrogativa assolida per atzar i per tovor, transformada en una sucosa moma. Per això mantenia aquella actitud sense cap ni centener: esgotava les darreres municions i ho sabia. Se’n va anar, rabiosament vermell, a denunciar-me a la mare. Va dir atorrolladament:

—Mare! Un dia que anàvem a l’escola, l’Avel·linet va parlar amb un senyor desconegut, que li va donar dues pessetes, i en comp/

La mare el va fer emmudir amb una plantofada que el meu germà no esperava pas. Li va dir:

—Ets un espia i un xerraire! Au, de pressa, baixa a comprar el lleixiu si no vols que et clavi un bon clatellot!

(Avui sé que, a dreta llei, a mi me n’hauria hagut de clavar deu per cagacalces i deu més per calçasses. I aquest diagnòstic no és meu, sinó de l’Arcadi ara, cada cop que ha sorgit el cas de l’extorsió i dels babaus que es deixen extorquir, tema que, d’altra banda, el fa riure molt).