Vuit de desembre de 1927

El dia set de desembre de 1927 va morir la meva mare, al pis que teníem al carrer de Girona, número 108, la darrera casa abans d’arribar al xamfrà del carrer de València, pujant a mà dreta, a Barcelona.

Mai no vaig saber quina era, exactament, la seva malaltia i avui em veig amb cor d’anomenar el càncer, un mal del qual llavors mai no se’n parlava o que, si de cas, hom l’esmentava amb uns eufemismes tan subtils que fan molt difícil la identificació amb la terminologia d’avui. «Un mal lleig» —denominació comuna— podia significar qualsevol element d’un immens ventall patològic.

(A Mèxic, molts anys més tard, un metge va preguntar a en Pere Calders si no havia sofert d’al·lèrgies quan era petit, i el meu cunyat va respondre:

—No, senyor. Encara no les havien inventades).

Hom havia parlat d’una plaga a l’estómac i havia estat sotmesa a una intervenció quirúrgica (efectuada pel doctor Justo Caballero i Fernández, que es va exiliar a Mèxic com nosaltres mateixos), i tinc entès que li havien tret aquesta porció de l’aparell digestiu. Me’n resta la vaga impressió que havien deixat que el duodè fes, amb totes les mancances fisiològiques, les funcions de l’òrgan extret. La mare, de debò, va sofrir una prolongada agonia i la seva darrera foto quan encara estava més o menys bé és presa a la platja de Vilanova i és l’única imatge que tenim de la família sencera: el pare, la mare i els cinc germans (l’hem publicada en el primer volum de «Viure i Veure»). L’estat físic d’ella, demacrada i amb un aire inconfusiblement amarg, és com una premonició d’aquella caiguda que sobrevindria quan tornaríem a Barcelona i de la qual ja no es refaria.

A casa no érem religiosos. El meu pare tenia unes idees liberals molt ben definides, les quals li feien respectar tota mena de creences alienes, i ens les havia sabut inculcar sense escarafalls ni insistències discursives i indelicades. Probablement devia ser la mare la més afectada pel clima casolà, puix que ella havia pujat en l’ambient més aviat resclosit del Vendrell, amb una severa escolaritat a càrrec de monges, exigua en contingut i projectada, sistemàticament, a fer de les nenes futures mullers, mares de família i mestresses de sa casa, però a Barcelona havia evolucionat i admès el pensament del seu marit, ignoro, naturalment, amb quin grau de recel. No ens havien batejat. El meu pare deia que afiliar una persona a una església, a una creença, era un acte transcendent que hom no podia realitzar quan l’interessat encara no tenia ús de raó. No s’oposava pas que, quan fóssim grans i ho haguéssim decidit, els fills ens bategéssim i afirmava que l’església mateixa ja ho havia previst i no establia cap límit d’edat per administrar el sagrament. N’era una prova el bateig de Jesús mateix, ja adolescent en les pintures clàssiques sobre aquest tema.

Un tenebrós sacerdot d’una església de Gràcia, mossèn Aleix, venia cada dia a casa de seguida que el meu pare se n’havia anat a la impremta (o sigui, que ho espiava al carrer) i xiuxivava a cau d’orella de la mare, assegut al capçal del llit, durant una hora llarga. Vull creure en la puresa de la fe apostòlica de mossèn Aleix, però per més que hi faci no puc aprovar la legitimitat del seu mètode de guanyar ànimes esgarriades. Només la mare sabia què li deia el sacerdot i no era gens difícil, per a nosaltres els fills grans, endevinar com l’aterria. Ella, la mare mateixa, ens havia pregat de no dir res al pare respecte a les visites de mossèn Aleix. Un dia, però, la mare va parlar amb la Glòria i amb mi, els dos més grans, i ens va dir que estava molt malalta, que sabia que ja no viuria gaire temps i que no se’n volia anar d’aquest món sense que, almenys, els seus dos fills grans fossin batejats. La Glòria tenia divuit anys i jo, quinze. Ens va dir que aquella era la seva voluntat i que si la volíem complaure, calia que fos d’amagat del pare. No van mancar velles parentes i amigues que van fer les gestions escaients i, un dia de mitjan novembre d’aquell any de 1927, la Glòria i jo vam ser batejats a la Seu barcelonina.

Una de les persones encarregades dels bons oficis —la senyora Teresina— em va dir quan tornàvem de la Catedral:

—Ara mossèn Aleix ja no podrà dir a ta mare que anirà a l’infern com a càstig de tenir fills moros!

Ja he dit que no podíem escoltar els raonaments que el sacerdot mussitava a cau d’orella de la mare, però si tots eren per l’estil d’aquell que ens explicava la senyora Teresina, el meu pare automàticament esdevenia exonerat de tota culpabilitat. Perquè un dia que va tornar impensadament a casa a recollir uns papers que havia oblidat i que li feien falta a la impremta —vivíem al carrer de Girona, 108, i l’obrador era al número 116 del mateix carrer— va enxampar mossèn Aleix al capçal del llit de la mare i el va treure del nostre pis literalment a empentes, sepultant-lo en una allau d’improperis, el més benigne dels quals era el de corb.

(En la gairebé secreta cerimònia del nostre bateig, vaig tenir un greu incident amb l’escolà que assistia el capellà que ens batejava a la Glòria i a mi. Ella, la meva germana gran, es va prendre molt seriosament la cristianització i tota l’estona es va captenir amb gran dignitat. Jo, que probablement hauria volgut imitar-la, vaig tenir un gros obstacle en l’escolà que assistia el sacerdot. Era un noi potser una mica més petit que jo en edat, però m’ultrapassava amb escreix en insolència, en capacitat de mofa i en immunitat. Mentre la senyora Teresina i l’altra dama padrina aguantaven respectuosament llurs ciris i resaven entre dents el credo, l’escolanet merdós no havia parat de fotre’s de mi en veu baixa, d’anunciar-me mofeta «Ara hauràs de llepar un tros de sal ple de baves!», «Ara el mossèn et xoparà amb aigua gelada!», «Digues a la teva padrina que et pugi a coll, que cal fer-ho així!», o de preguntar-me, sagnant: «No et fa vergonya, tan ganàpia?». Li havia dit diverses vegades que callés i que si no ho feia li clavaria una hòstia i el capellà, que havia sentit el final de la meva amenaça, m’havia guaitat esfereït. El minyó havia murmurejat un desafiador «Merda, faràs!», intolerable provocació en aquella època, i quan vam sortir al claustre vaig escopir a terra i li vaig dir que si era home vejam si trepitjava la meva salivada. I ho va fer, el desgraciat! Li vaig clavar una allisada memorable, que el va fer rodar per terra amb el roquet estripat, i quan el tenia sota meu i l’apunyegava amb ferocitat, van sortir el capellà, la meva germana i les padrines i el mossèn, esgarrifat, es va posar a cridar que jo era un ésser diabòlic, que profanava la casa del Senyor, i que m’havia de retirar el sagrament que ja m’havia administrat. L’animal de l’escolà —que a més a més era un hipòcrita— va dir entre plors que jo l’havia atacat perquè sí, que ell no havia fet res de dolent i entre la senyora Teresina, l’altra padrina i la Glòria van convèncer el capellà que allò no era sinó una criaturada i tots van sortir de la Catedral compungits. He dit «van» perquè, lògicament, no m’incloc en la relació de contrits).

Ara, aquesta tarda del vuit de desembre de 1927, érem al pati davanter de l’església de la Concepció (justament el dia de l’any que el santoral li consagra), arrenglerats els qui encapçalàvem el dol: el meu pare, jo, el meu oncle Manuel i el meu cosí germà Avel·lí, el «Sempronio» del periodisme actual, quatre anys més gran que jo i, doncs, aleshores un adolescent de dinou anys fets. Davant nostre la carrossa fúnebre esperava el fèretre de la mare, que era a dins del temple per a l’acte del responsori, i darrera hi havia dos o tres cotxes de lloguer que ens durien al cementiri de Montjuïc. Nosaltres romaníem a l’exterior mentre hom feia la cerimònia religiosa.

Jo tenia quinze anys i mig, o sigui que era en plena edat de començar a posar seny i, això no contrastant, dispersava el meu pensament en coses alienes a la gravetat d’aquell instant. No voldria pas que semblés una frívola deslleialtat a la meva mare: l’he estimada de debò i ella ho sabia bé prou. I tampoc no era exactament com aquella situació al pati del «Colegio Ibérico», el dia que havia mort la mare del meu pare, l’àvia Rosa Balaguer. Però si en unes memòries no hi ha presents els secrets de confessió, on els posarem? Els llençarem a les escombraries embolicats amb rubor? Maldava per descobrir hipocresia en l’expressió apesarada dels meus parents, fins aleshores pràcticament aliens a les sofrences de la meva mare; rumiava en el fet que el germà gran del meu pare, l’oncle Josep —el pare del «Sempronio»— fos tan del morro fort que no hagués volgut venir a l’enterrament de la seva cunyada perquè ell i el meu pare no es feien d’un temps ençà; meditava que aquella fóra la primera vegada en la meva vida (i la darrera, puc afegir avui) que pujaria en un cotxe de cavalls barceloní i, encara, analitzava el posat de circumstàncies que feien els amics i coneguts que ens acompanyaven. A més a més, pensava que jo mateix m’havia de posar de seguida a fer comèdia, per tal de dissimular la meva dispersió mental. Però vaig suposar que, admès fins i tot que algú pogués seguir el curs dels meus pensaments, dictaminaria que era una conseqüència del dolor per la pèrdua de la mare. I avui, al cap de seixanta anys llargs, faig balanç aproximat i observo que potser aquella remota idea encara és vàlida. De la qual cosa s’esdevindria que hi tocava molt més que no pensava.

Una mica més tard vaig sentir segament de cames i va ser quan pujaven el taüt al cotxe de morts. Probablement jo ja tenia edat per a fer-me la pregunta, però no en vaig saber; m’hauria hagut d’interrogar respecte a quelcom fonamental: havia estat feliç, la meva mare? L’havíem estimada molt i ella ho sabia prou. Però va sofrir. M’he fet la demanda amb molts anys de retard, quan el temps que ha transcorregut no fa d’ajut sinó d’interferència. M’ha calgut cercar refugi en la frase de John Stuart Mill, quan afirma que hom pot prescindir perfectament de la felicitat i ho prova amb un fet incontrovertible: ignoren què és la benaurança nou desenes parts del gènere humà!

Després van iniciar allò tètric del comiat del dol, la inacabable relació de tòpics o frases vulgars de la gent que no vindrà al cementiri, subratllat amb abraçades llagoteres. Passaven a poc a poc davant nostre, ens estrenyien les mans i ens deien tot allò de la «conformitat», «és la voluntat de Déu», «al Cel ja no patirà més», etcètera. El senyor Rossend Muñoz, l’adroguer del xamfrà dels carrers de Girona i València, va estrènyer en els seus braços d’home robust el meu pare i li va dir:

—Que per molts anys.

Em va semblar que allò era una planxa monumental i no vaig esclafir la rialla per una pila de raons. Quan més tard comentava la frase amb mesurada refocil·lació amb el meu cosí homònim, em va dir que aquella era una usual manera de dir i que en aquell cas significava «que per molts anys la pugueu plorar». La qual cosa deixava net l’adroguer. (I resplendent d’erudició el meu cosí!).

La imatge més nítida que conservo és aquella caiguda de tarda d’hivern al cementiri del Sud-oest, entre els xiprers, i de cara a uns nínxols que daurava el sol damunt un fons de Mediterrània blavíssima.