La gran desbandada

Mai no vaig haver d’anar al quarter general de Juan Modesto Guilloto i tampoc mai no vaig saber on el tenia. En canvi, vaig visitar quatre vegades el de Líster, dues al Perelló i dues més a l’Hospitalet de l’Infant, en els campaments que instal·lava als afores de les poblacions, en tendes de campanya còniques, de lona impermeabilitzada amb pintura d’alumini, idèntiques a les tradicionals de l’exèrcit espanyol. Per terra eren senzills de localitzar els seus llocs de comandament, però no pas des de l’aire, puix que plantava les seves tendes entre denses arbredes que feien un camuflatge perfecte.

Quan érem al barranc de la Bremonosa —Franco atacava de valent i ja ens havia fet moltes baixes—, un dia ens va passar una cosa terrorífica que es va traduir en una pila d’hores inquietes, les més angoixoses que vaig viure durant tota la guerra. En Ráfales, en Fíguls i jo vam passar divuit hores fent equilibris damunt el tall de la ganiveta, regalimant suor freda. Moltes vegades havíem travessat situacions realment compromeses, però cap no havia tingut la prolongada intensitat ni encara menys l’esgarrifosa durada d’aquella.

Eren quarts de vuit del matí d’un calorós dia d’agost, i jo anava en eslips i espardenyes a retaló. M’havia dutxat, seguidament ho havia fet en Fíguls i aquell dia, excepcionalment, havíem convençut en Montfort —o qui l’havia persuadit havia estat la forta calor— que també ho fes. Era darrera el paravent de canyes encreuades —enginyosa obra artesana d’en Pere Fíguls— i jo, enfilat a la cadira de boga (a la Bremonosa en teníem una que ens feia de tot), li abocava damunt les regadores d’aigua que em passava el meu enllaç. En això estàvem. Teníem una treva còmoda d’unes quantes hores, puix que jo acabava de parlar telefònicament amb tots els observatoris de les Brigades i havia anotat en la llibreta on feia els esborranys les escasses novetats, i havíem quedat que, si encara sobrava aigua, en Montfort m’afaitaria el crani, quefer en el qual era molt destre. Ja feia més de quinze o vint dies que no em rapava la closca i era en aquell moment galdós, equivalent a la barba de sis o vuit dies, que no és barba sinó deixadesa.

En aquells instants es va produir la insòlita circumstància: van pujar pel barranc, com uns posseïts, en Ferrándiz, l’Scotti, tres companys de l’Estat Major, en Morera i Falcó i una munió de telefonistes, cuiners, escrivents i cartògrafs enfollits, la majoria d’ells amb la pistola a la mà i gairebé tots traginant sota els braços les coses més impensables. En Ferrándiz em va cridar:

—Què fots, despullat? Au, de pressa, posa’t alguna cosa al damunt i anem! Vosaltres dos, amunt, també! Immediatament! Els feixistes han trencat les nostres línies i ja els tenim aquí dalt! (Assenyalava la cresta esquerra del barranc). És l’ordre de retirada!

Vaig interrogar l’Scotti amb la mirada. També duia la pistola a la mà i amb els ulls em va confirmar les paraules d’en Ferrándiz. En Morera i Falcó em va dir:

—Au, afanya’t, que sembla que va de debò!

I se’n va anar barranc amunt, afegit a la pertorbada corrua. En Montfort i en Fíguls s’havien vestit en una exhalació mentre jo amb prou feines m’acabava de posar la camisa. En Montfort em va dir:

—No sabem què pot passar, però em sembla que fóra millor que te’n posessis una que no dugués cosits els galons.

No era cap mesura de prudència, sinó una simple covardia, i no vaig contestar. Em va dir:

—Començo a passar, oi? Ja ens trobarem una mica més amunt.

El vaig cridar quan ja havia caminat uns passos:

—Montfort! Agafa la teva màquina d’escriure!

Em va guaitar estupefacte i va trigar uns segons a entendre el sarcasme. Va arrencar a córrer, segurament per recuperar el temps que li havia fet perdre. En Fíguls ja era a punt de marxa i em va dir:

—Vas molt a poc a poc!

—Vés-te’n, tu també. Jo he de cremar uns papers i fer unes trucades telefòniques, admès que encara hi hagi línies.

—No, jo no guillo. Marxarem plegats o ens quedarem plegats.

—No te’n vas per la teva voluntat, Pere. Jo no t’ordeno pas que et quedis sinó el contrari: t’aconsello que guillis.

—Ja t’he dit que marxaríem plegats.

—Quant de temps fa, que he parlat amb els observatoris?

—Potser mitja hora.

—Doncs ara fa mitja hora tot era completament normal. És estrany que en tan pocs minuts hagi sobrevingut un daltabaix tan gros, no trobes? T’has fixat si en Ráfales anava amb la colla?

S’ho va haver de rumiar durant uns instants. Va fer:

—No, em sembla que no hi era.

—Jo també tinc aquesta idea. Vés a veure si és a la seva cova. Si observes alguna cosa sospitosa, torna de seguida. No caminis pel fons del barranc, sinó pels talussos d’aquesta banda, i amaga’t sempre entre els arbres i les mates, sense fer fressa. Sobretot, que no et vegi ningú. Agafa un parell de granades de mà per si de cas.

—No sé ni com es fan anar!

—Vés-te’n sense res, doncs. I torna tan aviat com puguis.

Vaig despenjar el telèfon i em va contestar en Suau (era el germà de la Rosa), que feia guàrdia a les Camposines. Li vaig dir:

—He de parlar amb tots els observatoris dels Batallons, un a un, i amb els de les Brigades. Aguanta’m la línia, Enric, i quan enllesteixi una trucada tingue’m a punt la següent. És molt important. Vull començar amb la 95, continuar amb la 224 i acabar amb la 84. Apunta-t’ho. Faré les dotze trucades ben curtes. I si algun observatori no contesta, m’ho fas saber immediatament, interrompent-me si cal. També em pots tallar si surt alguna comunicació urgent. Entesos?

—Entesos! Penja. Treballo la primera trucada.

Hi havia línia amb tots els observatoris i la conversa amb els seus caps reflectia adesiara una tranquil·litat total. L’enemic atacava, en alguns indrets amb més fúria que en d’altres, però la nostra gent aguantava bé les envestides. Quan anava pel segon Batalló de la 224 (havia començat pels més delicats, els majorment susceptibles d’ensulsiada) van arribar a la meva tuta en Ráfales i en Fíguls. Vaig fer un gest amb la mà al cap de l’Estat Major i vaig continuar amb la meva perquisició.

—Ha estat allò que en termes taurins en diuen una «espantáa» —em va dir en Ráfales. Va afegir—: En Ferrándiz ha confós els trets d’aquesta nova artilleria antitanc de tir ràpid que fan servir els de la Còndor. Com que els esclats de sortida i d’arribada són tan seguits l’un de l’altre, s’ha pensat que els feixistes ja eren aquí. Ha vist siluetes d’uns soldats —nostres!— a contrallum al cim de la cresta i ja n’ha tingut prou! Ha donat ordre general de retirada.

—Quan ha passat per aquí m’ha dit que l’enemic havia esbotzat el nostre front.

—Això s’imaginava! La cosa més extraordinària és que hagi convençut tothom, l’Scotti fins i tot, i hagi donat ordre d’evacuació que ningú no li ha discutit. S’ha tret la pistola (era rigorosament còmic, paraula d’honor, un cony de «Caballero de la Triste Figura»!) i tothom ha arrencat a córrer. Jo li he dit que sí, que ja me n’hi anava, però que havia d’empaquetar uns papers que no podien caure en mans dels franquistes. Em pensava que tu també hauries guillat i quan ha arribat el Fíguls a la meva «chabola» no tens idea de l’alegria que m’ha clavat!

—Encara no feia mitja hora que havia parlat amb tots els observatoris (té, aquí hi ha les notes que he pres d’allò que m’informaven) i cap no havia esmentat una situació inquietant. He vist això manicomial del Ferrándiz i tota la patuleia, amb els cuiners que en comptes dels cullerots duien la pistola a les mans, i no he esclafit la rialla per una sola raó: perquè entre els pertorbats hi havia l’Scotti i en Morera!

—Es veu que són coses terriblement contagioses!

—Tu, en Fíguls i jo! Vet aquí tres immunes. Llaor als herois!

—Segons sembla, hi ha com una evasió d’allò que hauria de ser el control racional. És estrany! He observat com l’artilleria disparava contra el talús est o al centre del barranc en tir indirecte i he pensat que avui devien haver encapçalat la llista d’objectius amb la Bremonosa. Si, de debò, haguessin trencat les nostres línies, els canons no haurien fet foc contra aquests indrets: és una lògica que de tan elemental fot la pell de gallina. Però contra aquesta mena d’excitació que els ha agafat no hi ha lògica possible, ni cap argument és prou vàlid contra la bogeria col·lectiva!

—I ara, què farem?

—Per començar, fiquem-nos dintre el teu catau: aquests avions vénen amb ganes de bombardejar i els caces ja es despengen. Mirem bé què fan i cap on ataquen i traguem-ne conclusions. Si disparen contra les nostres posicions, senyal inequívoc que la nostra gent no se n’ha mogut!

—Caldria advertir en Ferrándiz i tota la gent que el segueix de quina és la situació real i fer-los tornar. Jo crec que en Fíguls, que té bones cames, podria fer una correguda barranc amunt i mirar si a més a més de nosaltres tres s’ha quedat algú altre a la Bremonosa. Si trobàvem un sanitari, un cuiner, un oficinista, fos qui fos, el podríem fer anar barranc amunt, que els encalcés i els expliqués que s’havien equivocat, que havien interpretat erròniament un foc d’artilleria.

—En Ferrándiz és capaç d’aplicar l’antiga tècnica de matar el missatger que porta males notícies!

—Li duria una bona notícia!

—Que l’havia cagada et penses que s’ho prendria mai com una bona notícia? No el coneixes prou! Si en Líster s’assabenta que han abandonat el lloc de comandament, els afusellarà! —vaig dir. En Ráfales hi va anar d’acord i l’única opinió desfavorable va ser la que restava, la d’en Fíguls. Però se n’hi a anar, no gens convençut, i va manifestar lleialment:

—No penso separar-me massa de vosaltres, us ho adverteixo! Miraré fins aquí dalt, fins on arriben els nostres cataus, si no trobo ningú baixo de seguida.

Vaig proposar al cap de l’Estat Major que tot seguit ens instal·léssim al camió d’en Ferrándiz i hi romanguéssim com si res no hagués passat, parlant amb els caps de les Brigades i els Batallons i contestant les trucades telefòniques, amb l’esperança que els fugitius haguessin anat a parar a una de les nostres Unitats estabilitzades, s’assabentessin de la veritat i ens telefonessin. En Ráfales va aprovar la meva idea i vam anar cap al vehicle-oficina.

—Hòstia, quin espant m’heu clavat! —va dir en Fíguls—. Vaig a la teva cova i no hi trobo ningú i dic: «Cagada, Roc, ja els han enxampat!». Podíeu haver-me avisat, que baixaríeu fins a la residència estiuenca dels «quefassos»! Sort que ho he endevinat! He anat fins als darrers cataus del barranc i no he trobat ni déu. Tots han guillat! Si ens ataca un tàbor de moros, el derrotarem entre nosaltres tres, què cony!