Predestinació

Hauria estat un cas de predestinació, si es tractava del mateix cotxe! Perquè un dia que hi feien una excursió l’Odó i la seva muller Carme, amb en Francesc Fontanals i la Càndida, amb en «Soka» —sempre fascinat per conduir— al volant, prop de Collbató van trobar un camió que venia en direcció contrària i que ocupava molt més de la meitat de la carretera. El ninotaire d’«El be negre» va maniobrar per esquivar-lo, va evitar la topada, però no va poder impedir que l’automòbil saltés pel marge lateral, enllà de la cuneta. Va fer mitja volta de campana i el vehicle va quedar aclofat entre les mates, amb les rodes enlaire. Tret de lleugeres contusions —i de l’esglai—, ningú no havia pres mal. En Fontanals romania assegut a terra, amb el cap entre les mans, i els seus companys li van preguntar si no s’havia lesionat de debò.

—No m’ha passat res. Només rumio.

—I què rumies? —va preguntar l’Hurtado—. No ha estat pas per culpa teva i sort hem tingut de la teva perícia!

—No penso en això —va respondre en Francesc Fontanals—. Meditava en una troballa que acabo de fer. He descobert que les carreteres, així, cap endavant, duren molt. I que pels costats, en canvi, s’acaben de seguida, en un instant molt curt. Que curiós, oi?