No sabeu res de la Seixanta Divisió?

Passat Mollerussa, una mica abans d’arribar a Sidamon (ara, posat a parlar evasivament de qüestions de lèxic, hauria de plantejar el misteri d’«El cas del topònim canviat», que hauria titulat Earle Stanley Gardner: per què Sidamon —nom que fa ben clar el suggeriment d’aquí damunt, perfectament adequat al camí rost que ja s’acaba abans d’arribar a Lleida— el Comitè local l’havia substituït per Olèstria? I quina devia ser la seva etimologia, que bé en devia tenir, encara que no fos gaire?), en una casa a tocar de la carretera hi havia soldats asseguts al llindar i un xic més enllà, en una petita esplanada que devia haver estat l’era, uns minyons feien una rotllana de cara o creu. A prop de la part del darrera de la casa corria la via del tren, paral·lela a la calçada, i sota una olivera romania un cotxe mal camuflat. Era, evidentment, un lloc de comandament, potser d’una Unitat petita, i vaig baixar a recollir informació. La impressió que allò causava era que allí hi havia un grup de gent que ja tenia tota la feina feta i llur calma produïa un viu contrast amb el rusc de la ruta que passava davant mateix de l’oasi, efervescent de tràfic en ambdues direccions. Era un tragí autènticament de guerra, de camions militars, alguns de plataforma carregats amb artilleria o tancs, d’altres plens de caixes, i nombrosos vehicles de tota mena, des de taxis barcelonins fins a autobusos de línia, atapeïts de gent i amb les baques curulles, sovint tots plegats avançant lentament per culpa d’un carro estirat per un cavall retut.

Mancava, però, quelcom que havia estat un element habitual d’aquella mena de quadres Delmas: no hi havia soldats novells que s’incorporessin; era traüll de veterans transvasats. Entre ambdues modalitats de gent hi havia notòries diferències i era molt senzill d’identificar-les a primer cop d’ull.

Havia de ser allí, en aquella remota casa on l’atzar em faria deturar i davant la qual ja devia haver passat desenes de cops sense adonar-me’n, entre aquells minyons insòlitament desvagats, on descobriria la grossa projecció d’aquelles estrelletes que pràcticament estrenava. Jo mateix ignorava que ja havíem anat tan enllà en aquella militarització que d’antuvi ens havia semblat inabastable i restava moralment garratibat, com físicament els soldats als quals m’adreçava, que romanien enravenats i no deien res sense intercalar reiteradament els «sí, capità», «no, capità», «potser sí, capità!». És evident que me’n devia estarrufar i que encara me’n queda alguna cosa residual que m’empeny a relatar-ho ara. Els vaig demanar qui manava allí i què era allò, i un noi que feia sentor de barril d’arengades em va dir que es tractava d’un magatzem i, bon militar i cautelós, no va revelar de què a un desconegut per engalonat que anés i per autoritària que fos la seva manera d’interrogar. Un altre noi em va fer sabedor que el tinent Cebrià manava la Companyia i que en aquell moment havia anat a fer de cos a la via. (Els soldats de carn i ossos, no com els del cinema o les novel·les, paguen tribut fisiològic). La informació sobtadament acumulada cuitava camí. Va venir el jove Cebrià estrenyent-se el cinturó i de seguida se’m va quadrar, greu i sever com un magistrat en funcions. Més explícit vaig dir que jo era el cap de la Segona Secció de l’Estat Major de la 60, em va notificar que custodiaven un dipòsit subterrani de gasolina del XVIII Cos d’Exèrcit i que el seu comissari Giménez era a Arbeca. Vaig veure que duia la ve de voluntari brodada damunt la màniga esquerra, ell es va adonar de la meva, i allò va obrir l’aixeta de la confidència, o de la conversa sense reserves:

—Ets oficial d’Estat Major, veig. De quina promoció?

—De la sisena, la darrera fornada. D’allà vinc.

—Recony! Potser hauríem estat companys. Em van fotre a Manresa.

—En quina assignatura?

—Pregunta-m’ho en plural! Gairebé en totes: aritmètica, redacció, geometria… Sóc un d’aquells centenars de nois que vam anar a Manresa a fer el pepet, per tal que us lluíssiu la mitja dotzena de saviassos que vau passar.

—Parles amb despit.

—Probablement. I hauria hagut d’estar content, perquè ja sabia les raons que no em deixaven ascendir de tinent: sóc massa burro! Però són aquelles coses que sap greu haver-les de saber; val més ignorar-les!

No li podia dir ni sí ni no, puix que no el coneixia gens, la qual cosa m’incapacitava per a opinar, i tampoc no em podia quedar estàtic com el Mur de les Lamentacions. Vaig anar al gra, i en Cebrià tenia la certesa que el Cos d’Exèrcit sencer era al cap de pont de Balaguer, però ara en Cebrià es referia no pas al nostre sinó al dels feixistes: nosaltres ja no teníem ningú a l’altra riba del Segre. El tascó era cap a la nostra banda i ens l’havien clavat els franquistes.

A terra, damunt les trencades rajoles de l’era, en Cebrià va estendre uns mapes de l’Institut (ara que escric això els tinc davant meu i són els fulls números 327, 328, 329, 359, 360, 361, 367, 388, 389 i 390), va fer que encaixessin uns amb altres i posava pedres en els indrets on assolia coincidència. Ambdós, de quatre grapes, examinàvem els papers i en Cebrià em traçava el semicercle davant la ciutat de la Noguera que, si fa no fa, anava des de la Sentiu de Sió fins a una mica més amunt de Vallfogona de Balaguer, passant per la Ràpita. Em va explicar que, des de ja feia alguns dies, els militars rebels havien esbotzat el nostre modest cap de pont a l’altra riba del Segre i, amb gran desplegament artiller i aeri, la infanteria, amb el suport de tancs i màquines d’acompanyament, ens havia foragitat i s’havia establert al marge esquerre del Segre, tot ocupant un sector trenta vegades més extens que el nostre de la riba dreta.

El jove tinent m’aconsellava de tornar a Mollerussa i tirar cap a Linyola i Bellcaire d’Urgell. Feia el suggeriment que potser a Linyola mateix trobaria gent de la meva Divisió o, si més no, d’altres Unitats del nostre Cos d’Exèrcit. Segons deia, sabia del cert que en aquell poble de la Noguera hi havia un comandament de Divisió. No recordava quin número duia i s’esquinçava el pèplum:

—Ja t’he dit que sóc un ase! Vaig néixer amb els peus fotuts dins la galleda i no hi ha déu que me’n pugui treure, macagoncony!

Vaig retrobar la meva gent a Ca l’Arrufat, a mig camí entre Linyola i Vallfogona de Balaguer. Vaig observar instantàniament com una mena d’encarcarament general en relació amb mi. Aviat vaig fer una distribució aliquanta, atorgant tota la culpabilitat de la fredor als meus companys. No venia pas de les dues estrelletes blaves de diplomat d’Estat Major, car eren ells que m’havien incitat a fer el curs. En la meva elucubració a les palpentes, l’única explicació amb cert rerefons de lògica era una reacció com d’enveja pel fet d’haver passat de l’escala de Milícies a l’altra d’«en Campanya». Tenia la impressió que el fet consumat, els papers, el nomenament i els galons que ho demostraven, sonaven com a traïment per a aquells qui romanien en l’escala primigènia. Entre tots m’havien fet comprar un llampant vestit d’etiqueta i ara que em veien arribar duent-lo posat bavejaven escandalitzats. Solament dues persones entre tots ells, en Francesco Scotti i en Joaquim Morera i Falcó, em podien ajudar a fer la vivisecció que m’atansaria els elements de judici que freturava per tal de saber si acarava un cas real o veia visions. (Si hagués estat conseqüència d’hipersensibilitat meva n’hauria esdevingut malmesa la meva seguretat). Però tant l’un com l’altre tenien massa feina i massa angoixa, i no es podien pas torbar a examinar si la meva susceptibilitat entonava una ària en tot aquell tripijoc.

No parava de fer giravoltar les meves cabòries i vaig arribar a la conclusió que a tots ells els havia atorgat un temps excessiu per a desavesar-se de mi. Sense la meva presència, les coses havien continuat el seu curs i, evidentment, no s’havien produït ni col·lapses ni cataclismes. («Els cementiris són plens de gent que es pensava que era insubstituïble», havia d’escriure jo mateix, alguns anys més tard, a «Prohibida l’evasió»). Ara compareixia amb dues estrelletes blaves que eren la patent de cors de la meva suficiència, justament en aquells instants, quan estaven immergits en una operació de la qual jo no tenia cap mena d’idea, quan ja feia que era fora gairebé tres mesos, durant els quals ells havien hagut d’aprendre a heure-se-les amb tot allò que fins aleshores havia estat la meva competència. L’anàlisi —per culpa de l’amor propi— em menava a una conclusió sòrdida, que em feia veure «moros con tranchete» (Ferrándiz dixit) pertot arreu. Que en Florenci Ollé fes funcionar amb tota l’eficàcia el Servei d’Informació i que n’hagués après a cremadent; que en Montfort redactés comunicats impecables; que en Morera i Falcó fos puntualment on jo hauria pogut fer falta; que en Ráfales efectués uns interrogatoris exhaustius, etcètera, no constituïen motius d’enfurrunyament, ans exactament el contrari. Havia de treure l’entrellat d’una pila de coses que s’amuntegaven davant meu i riscaven de sepultar-me com cagarrulles de lava animades amb ondulat caminar de duna. Em preguntava tossudament si en Vilella, reintegrat a la seva 95, no fóra víctima del mateix fenomen que, en el seu cas, hauria estat pitjor, puix que ell comandava quatre Batallons. Vaig pensar a telefonar-lo i bescanviar impressions, però allò no era pas cap tema de conversa que pogués ser escoltat per gent aliena. Ho vaig deixar per a més endavant, per a qualsevol dia que coincidíssim en alguna banda i hi hagués lleure per a una xerrameca servida amb cafè.

Finalment vaig tenir l’oportunitat d’estendre el pont de cordes del diàleg amb en Joaquim Morera i Falcó. Tenia, realment, un abassegador munt de feina i no era pas comèdia que fes de cara a ajornar la conversa que d’antuvi vaig imaginar que defugia. Em va donar un munt de detalls de la tremenda ofensiva enemiga, que arribava precedida d’una insòlita acumulació de forces, detectada amb escreix des de feia unes setmanes, i que a hores d’ara ja ensenyava les urpes. En Quim em va dir l’exacte nombre de Cossos d’Exèrcit que Franco comprometia en aquella empresa que volia que fos la darrera, i feien una pila aterridora, fins aleshores mai no engatjada en una sola operació. En Morera i Falcó, com totes les altres persones ben informades i posseïdores de prou elements de judici i capacitades per a interpretar-los degudament, tenia la impressió que el general rebel volia liquidar de cop el problema sencer de Catalunya amb la certesa que, quan hi hagués reeixit, la guerra s’hauria acabat en tots els fronts, ja que l’ensulsiada del nostre país significava l’ensorrada definitiva de la República. Per a la República, doncs, aquella era una autèntica qüestió de vida o mort, amb un plantejament que no tenia ni una petita espuma de metàfora: era la seguretat de jugar-nos el tot pel tot en aquella darrera carta i tal cosa justificava la nostra aglomeració defensiva de cara a Ponent. («De Ponent, ni vent ni gent», deia l’antiga sentència popular que, ara més que mai, ens barrinava el magí!).

El meu excel·lent amic em revelava un panorama no gaire enardidor i jo endevinava, mentre l’home desgranava el seu rosari, que de res no em serviria tot allò après a corre-cuita a l’Escola d’Estat Major i Comandaments Superiors. Puix que, lògicament i fatal, en una escola d’aquell gènere hom ensenya l’art i les subtileses —perdoneu-me l’expressió!— de l’ofensiva i molt tangencialment les de la defensiva, que van contra el codi intrínsec de l’honor militar. Era elemental: hom t’instruïa per anar cap endavant i no pas cap endarrere! Ensenyem els infants a caminar; de córrer, n’aprenen tot sols.