L’absurd encàrrec

Un dia, en Ferrándiz em va dir, enriolat, que finalment havia entès la diferència entre els mots tàctica i estratègia. Em va sorprendre que hagués captat la subtil distància que separa ambdós termes (en la qual s’ha extraviat tanta gent erudita quan calia avaluar-la des d’un punt de vista estrictament militar) i vaig restar amb l’anhel de saber en què consistia la troballa.

—És molt senzill —em va dir, tranquil·litzador—. Als militars professionals els agrada presentar la seva ciència obscurament i de tot en fan un garbuix ben enrevessat, a la manera dels metges quan t’han d’explicar una cosa tan simple com és un refredat. Mira si és fàcil, aquesta hòstia: tàctica és atacar per davant i estratègia per darrera.

Al cap d’una setmana, en Ráfales em va dir que en Ferrándiz em volia veure i que m’esperava a baix, al seu refugi-despatx, el vell trull emblanquinat i desproveït de tresors. Em va fer seure a l’altra banda de la taula i allò era el primer acte insòlit de la llista que inauguràvem, puix que ell solia delectar-se amb la gent dempeus davant seu, erta de rigor militar, i em va dir que se li havia ocorregut una maniobra genial, que acolloniria el Franco i el deixaria fet una baieta, però que no la podia efectuar sense l’autorització del cap del V Cos d’Exèrcit al qual encara pertanyíem (en què quedem?, vaig pensar. Pels calés, som gent d’en Del Barrio, però militarment, no) i volia que jo, com a cap de la Segona Secció, anés al campament que en Líster tenia a l’Hospitalet de l’Infant, li expliqués la maniobra imaginada i assolís la seva conformitat per a realitzar-la. Tenia desplegat damunt la taula el full número 522 de l’Institut Geogràfic i la seva idea —tàctica o estratègica, em preguntava jo tossudament— era d’un infantilisme commovedor: consistia a fingir una forta concentració d’homes i material a Tortosa, que acoquinaria el Franco i l’obligaria a reforçar aquell sector, amb la qual cosa hauria de distreure d’altres fronts, inútilment, molts soldats i material i, en conseqüència, modificar els seus dispositius d’atac.

L’operació era senzilla com l’ou de Colom, afirmava: es tractava d’organitzar un moviment nocturn continu de camions buits, que anirien de Tortosa a Camarles durant tota una nit, amb els fanals encesos durant el camí cap a Tortosa i apagats en el trajecte a Camarles aprofitant-nos que les Comes de l’Alenar, la Mola Porquera, el Tossal Rodó i la Mola de l’Espluga farien invisible el gir dels camions. De res no servirien els observatoris que els feixistes poguessin tenir a Roquetes. Fatalment pensarien que la interminable caravana de camions indicava una enorme concentració, potser un altre pas del riu, i aconseguiria que l’adversari es mobilitzés de valent. Amb la qual cosa l’Exèrcit de la República podria maniobrar còmodament per alguna altra zona. Vaig sentir que, en el fons, era una operació ingènua i no gens versemblant: Franco sabia que no podíem ser tan ases d’advertir notòriament una operació projectada. En Ferrándiz em va preguntar:

—No és una idea sensacional?

—Sí, sensacional sí que ho sembla —vaig fer.

—Més val que tu també la trobis bona: així et serà més fàcil de convèncer en Líster. Caldrà que «eches perico» hàbilment, perquè a aquest home els èxits li han pujat al cap i «se cree la divina caca con ojos». I a aquesta gent tan creguda els fan falta criteris nous, més frescos, de persones que no diguin «sí, senyor» sistemàticament, «pinche bola de lambiches!». Senten que el semidéu deixa anar un pet i es foten a ensumar-lo goludament qualificant-lo de genial, de suprem. Vés-hi ara, aquest vespre mateix.

—Li ho has anunciat?

—No. Tu li diràs de què es tracta.

—No rep ningú que no hagi cridat.

—Ja en parlarem! Te n’hi vas i dius a tot déu que et surti al pas que jo t’hi he enviat. Vejam si té els pebrots de no escoltar-te!

No vaig poder dir res a l’Scotti, a en Ráfales o a en Morera i Falcó i va ser millor, puix que m’hauria delatat com a batxiller. Vaig agafar el meu cotxe i me’n vaig anar cap a l’Hospitalet de l’Infant (hi passo ara i no em sé avenir dels canvis que tot allò ha sofert en cinquanta anys, que el fan incognoscible). El vaig estacionar entre les tendes de campanya còniques i em van barrar el pas uns sentinelles, que comandava un sergent. A l’home que em va saludar amb el puny clos al front li vaig explicar que el cap de la meva Divisió m’enviava a veure en Líster per una cosa delicada i urgent, i que calia que m’hi anunciés de seguida. Li vaig dir el meu nom, el del cap de la 60 Divisió i el del seu comissari. Em va fer esperar una bona estona i al capdavall va tornar i em va dir que el seguís.

En Líster seia davant una taula plegable. Va ordenar al sergent que m’atansés una cadira, va obeir immediatament i va restar garratibat a l’entrada de la tenda de campanya. El personatge gairebé mític sobreeixia cordialitat pertot arreu. Jo també vaig romandre estirat davant seu, amb la salutació militar congelada.

—«¡Joder! ¡Baja la mano y siéntate! ¿Vienes como amigo o como militar?».

Mai no li havia d’haver respost com ho vaig fer. Vaig mormolejar:

—«No creo que sean términos incompatibles».

Va esclafir una riallada homèrica i s’aguantava la panxa amb les dues mans. No parava d’exclamar «Joder! ¡Joder con el tío!» i jo no sabia què dir, ni com posar-me, ni cap on mirar. No entenia què havia provocat l’atac d’hilaritat. Entre les riallades, o una sola riallada amb lleugeres pauses a fi i efecte d’agafar impuls, va fer un gest amb la mà al sergent, el qual va abandonar la tenda. Encara rioler, escarnint-me, Líster va fer:

—«¡Términos incompatibles!» —altra vegada es va rebolcar entre els esclats de riure.

Quan, finalment, es va calmar un xic, va dir:

—«¡Términos incompatibles! ¿Eres intelectual, o qué?».

—«Soy capitán, casi comandante. Tú mismo te me cuadraste y te pusiste a mis órdenes» —vaig balbucejar.

—«O sea que no eres amigo, sino militar. Muy bien, hombre, muy bien: ¡parece que ya nos vamos entendiendo!».

Em va costar quart i ajuda fer-li comprendre que era amic i correligionari seu (vaig intuir que se’m passejava des que havia entrat a la seva tenda de campanya) i aleshores va adoptar un aire d’interrogatori que potser encara creava major incomoditat que la rialla. Va voler saber si havia anat al front cridat per una lleva o com a voluntari i em vaig girar fent-li veure la ve baixa que duia brodada damunt la màniga esquerra. A continuació em va demanar què feia en la vida civil i quan li vaig respondre que de periodista va fer un «¡Ah, vamos!» que equivalia a declarar que ja ho entenia i que transigia amb allò tan exhilarant dels «términos incompatibles».

Em va dir que em recordava perfectament de les altres vegades que ens havíem vist i que no sabia si allò d’Artís-Gener era una broma afectuosa o un nom real. Em feia un plantejament desconcertant i li vaig respondre que els meus cognoms eren tan legítims com ho pogués ser el seu Líster i va anar d’un pèl que no li deia que el meu pseudònim era gairebé homònim del seu cognom, però no ho vaig fer perquè vaig flairar el nou fart de riure que es faria amb l’altre riu de quincalla, amb allò del «seudónimo casi homónimo». Finalment va voler conèixer per què hi havia anat i quan li vaig dir que m’hi enviava en Ferrándiz em va interrompre cruament:

—«¿Qué quiere, ese hijo de puta?».

Vaig contemplar, intrigat, el cim del pal que suportava la tenda i que, a la vegada, deixava una obertura per a la ventilació. L’interès per aquell dispositiu havia de funcionar com a evasió de cara a la seva pregunta, però el pretès hermetisme va fallar i en Líster va insistir:

—«¿De modo que no es un hijo de puta?».

Li vaig dir que ens referíem al meu superior jeràrquic i que no m’agradava malparlar de la gent que no era al davant per defensar-se. Tenia clara consciència que ho interpretaria com un afany meu d’alliçonar-lo i sabia que m’hi jugava una mena de panís moral. Aleshores, no pas com si m’ho digués a mi sinó com si parlés per a si mateix, va fer:

—«Como dijiste que venías como amigo, he pensado que quizás…».

Jugàvem al gat i a la rata, però era un gat tigresc, sense gens de compassió per la víctima que es debatia entre les seves urpes. Ell mateix es va encarregar d’assuaujar la situació: va despenjar un telèfon i va demanar un parell de tasses de cafè. Instantàniament va entrar un enllaç amb una safata en la qual hi havia una cafetera, una sucrera, tasses, platets i culleretes, un servei que vaig trobar fastuós. Ell mateix va omplir les tasses i em va demanar quant de sucre volia en la meva. Llavors em va invitar a explicar-li l’objecte de la visita i em va escoltar amb tota l’atenció d’aquest món, sense fer ni un sol comentari. Abans d’emetre el seu veredicte em va formular diverses preguntes molt concretes: quants soldats formaven en aquell moment la nostra Divisió, quines i quantes armes posseíem, quins tipus de metralladora i de canons, de quina llargada era el front que cobríem, quin era el nombre de camions que teníem i quants Batallons servàvem com a reserva i a quina distància eren del marge del riu. Les preguntes eren molt astutes i ja duien implícita la resposta; això no obstant, les hi vaig contestar totes: dos mil set-cents setanta homes, seixanta metralladores Maxims, zero artilleria, vint-i-sis quilòmetres lineals i zero en profunditat, catorze camions i tots els Batallons —i no res de Companyies ni tan sols de Seccions— de reserva: tot era en línia.

La seva resposta no va ser gens precipitada; ans al contrari, lenta i mesurada, guaitant indistintament els mapes o a mi dretament als ulls. Va fer:

—Imaginem que posem en marxa aquest pla del senyor Ferrándiz. I fem allò que cal que facin els militars: examinar-ho des del costat de l’enemic. Tu i jo som a l’altra banda del riu. Què pensaríem? Que els «roigs» preparaven una altra travessia de l’Ebre? No! Perquè tenim bons informes i sabem quina clatellada els hem clavat durant aquests tres mesos en què s’han entossudit («se han emperrado») a resistir. Que potser havien rebut gent i reforços, que els havien desembarcat a Tarragona, posem per cas, i que el nostre espionatge havia badat? No és possible, però aviat ho sabrem del cert! Demà mateix, quan es faci de dia. Tenim un bon aeròdrom —ple de bon material— a Sant Carles de la Ràpita, a cinc minuts de vol des d’aquí, de Roquetes. Que facin vint o trenta passades damunt Tortosa i acabin d’aixafar-la amb bombes de cent quilos. De seguida veurem la resposta dels «roigs»: si han acumulat material i gent, els faran servir i ja sabrem si caldrà concentrar més aviació i més artilleria per clavar-los el cop de gràcia. Senzill, oi? Això que m’has explicat ve ple de «términos incompatibles», que dius tu! En Ferrándiz es veu que vol que us matin aquest parell de milers d’homes que us queden i que enviïn a la merda els catorze camions! Què en queda, de l’engany? Encara podríem dir que havíem acollonit el Franco? Comprens el meu punt de vista?

—Perfectament, camarada.

—I ara et faré una pregunta: és o no és un fill de puta, el teu senyor Ferrándiz? Van desertar ell i el seu comissari, n’estic completament segur, però no en tinc proves. Tu i el Ráfales (i la vostra alcavoteria) va ser l’únic que va quedar en aquell cony de camió que teníeu al barranc. Però no et pregunto res, ni voldria pas que m’ho diguessis: prefereixo quedar-me amb això, amb la falta de proves. Fixa’t que no dic el dubte sinó la falta de proves! Prou que les buscàvem! Vam venir al vostre barranc empaitant possibles pistes, però ho vau muntar bé i tot déu va callar com un mort. Vaig decidir deixar-ho córrer! Per això no et pregunto res. I et diré una cosa, jove capità Artís-Gener: estic segur que si et mirava als ulls i t’ho preguntava directament, endevinaria la resposta sense que l’haguessis de pronunciar.

—Li he d’explicar el teu refús de la seva proposta d’engany a l’enemic. Què vols que li digui, concretament?

—Digues-li que el coronel Líster t’ha notificat que per una qüestió de principi engega els fills de puta a prendre pel cul. Aquesta és la meva resposta. Li pots dir —si endevines que es pensa que t’ho inventes com a cabronada— que em telefoni immediatament. M’agradaria això de fer-li saber la meva opinió sense intermediaris. Li pots advertir en nom meu que si toca un sol camió de cara a la conya idiota que m’has vingut a explicar, el faré afusellar. Acaba’t el cafè, cabró; que una cosa és en Ferrándiz i una altra el cafè. Ep! Si no són «términos incompatibles», és clar!

Vaig fer el viatge de tornada amb els ulls esbatanats pel cafè i amb el cor que em rebotava furiosament. En Ferrándiz voldria conèixer la conversa fil per randa, tot allò que jo havia dit i què havia contestat el cap del Cos d’Exèrcit. Assajava mentalment versions diferents, que excloïen els qualificatius massa crus i les ordres d’emprendre segons quins viatges, però cap no em sortia prou arrodonida i no sabia com triar. Tothom dormia i vaig despertar en Ráfales. Va escoltar golafrement el meu relat i quan li vaig dir que no sabia com transmetre literalment l’encàrrec de Líster, em va dir, excitat:

—No, tu! Jo li ho explicaré. Li diré a quina hora has arribat i que jo he volgut conèixer la conversa amb el cap del Cos d’Exèrcit. Per res del món no renuncio a la prerrogativa de transmetre-li senceres les paraules d’en Líster! Únicament silenciaré la seva convicció respecte a l’«espantáa»; d’això em sembla que val més no parlar-ne. Per ara, almenys. No és cap actitud compassiva, no et pensis! Només em dol extraordinàriament perquè hi ha enredat l’Scotti, i per ell sí que em sap greu. Estic segur que algun dia la gent veurà que ell, forçosament, havia d’acompanyar en Ferrándiz per evitar mals majors, i automàticament l’exoneraran.