En família

La meva visita a cals Suau, vaig veure de seguida que no els agradava gens. No ho dissimulaven pas ni perdien cap fracció de segon intentant-ho. L’opció que havia triat entre les dues que m’eren ofertes, era l’errònia, però a hores d’ara ja no tenia solució. El malestar començava amb la mateixa Rosa: era evident que la noia podia tolerar si fa no fa el seu capitanet en aquells pobles on podia omplir el seu sac de brigadista, i fer el mínim indispensable de concessions, però a casa seva, i davant els seus pares, el tracte que m’atorgava no anava gaire més enllà del que hauria fet servir per a acollir un desconegut. La porta del carrer s’obria estirant una corda des del replà i la Rosa va fer l’operació. No em va besar pas ni va deixar que jo ho fes i em va allargar una mà flàccida. Com que quan jo havia trucat els devia dir qui era, ja no va caldre que presentés ningú. El senyor Suau duia sòlidament encasquetada una gorra i mai no se la va treure. La seva muller ens va servir dues tasses de cafè i aviat n’hi va haver de posar una més, car havia vingut el Cisco, un veí que tampoc no es va llevar la gorra. La Rosa, mentrestant, feinejava a la cuina i la seva mare es va asseure a un racó i va continuar un teixit que feia de suèter o de qui sap què. La conversa havia llanguit en un instant i al voltant de la taula, coberta amb un hule florejat, es va produir un buit angoixós, del qual van ser testimonis les figuretes del «Retintín» i la «Nené», la parella de ninotets fets amb labor de ganxet que tripulaven un dirigible, que no era sinó la bombeta del llum del menjador ficada dins una xarxa feta —és una suposició— amb un fil incombustible, i que havien estat una moda furiosa feia uns anys. No hi havia noia que volgués ser moderna que no dugués penjats a la jaqueta o a la brusa la parella immortal, els inconfusibles «Nené» i «Retintín». El senyor Suau va tenir una idea brillant:

—Per què no fem un dòmino? —va preguntar. Va afegir, adreçant-se’m—: Hi sabeu jugar?

Vaig respondre que una miqueta, la qual cosa li va servir per a decidir que la senyora Suau i jo faríem parella. Van cargolar l’hule i van treure una capsa de fitxes groguenques. Ara la Rosa trescava allí dintre, en alguna cambra, i el senyor Suau la va cridar (vaig arribar a pensar que potser havia canviat d’idea i la faria jugar de companya meva en comptes de la mare, que no havia manifestat gaire entusiasme), però va ser per demanar-li la llibreta d’apuntar els jocs de dòmino, un bloc d’anunci de l’anís del «Mono», esgrogueït com les fitxes mateixes però amb els angles cargolats.

Vam jugar un parell o tres d’hores lúgubres, terroríficament ensopides, i vaig perdre alguns centenars de pessetes. Quan treia de la butxaca el darrer bitllet de la sessió vaig declarar la senyora Suau la dona més pepa d’aquest món en matèria del dòmino, però no li vaig comunicar el meu veredicte. Vaig dir que ja se m’havia fet molt tard i que havia de tornar a Barcelona i tots ho van trobar una idea excel·lent. Vaig estrènyer tres mans dretes toves i la Rosa m’acompanyava fins a baix al carrer, car mai no deixaven de nit la porta tancada de cop. Vam baixar el tram d’escala, ella uns esglaons més avall, i, a peu pla, abans d’obrir la porta, em va fer un petonet superficial i d’esquitllentes. Vaig cometre la bestiesa de voler insistir, però ella em va separar enèrgicament mentre em deia entre dents:

—Estigues quiet, que si ens veien!

Ja sé que era injust, però vaig fer el viatge de tornada rabiüt, odiant la Rosa Suau amb tota la meva força. Restava un bon escreix de fúria i el vaig repartir equitativament entre el bloc d’anunci, el «Retintín», les tovalles d’hule, el suèter de la senyora Suau, un armari raconer d’on havien tret la capsa del dòmino, la «Nené», la gorra del senyor Suau i aquell veí que mai no vaig saber com es deia —Cisco i què més— ni vaig fer res a fi i efecte d’escatir-ho.

Com si hagués estat fet expressament per fer més gros el meu mal humor, una patrulla em va deturar a Ripollet. Van veure superficialment els meus papers —eren irreprotxables— i em van demanar un favor molt singular. Dos dels patrullers del control van pujar al seient —el Ford era model cupè i només en tenia un de llarg— i em van fer anar fins a l’entrada del cementiri.

—Queda’t aquí, camarada. Mitja dotzena de segons, si et plau.

Un d’ells, ja des de terra, em va dir:

—Encén els llums llargs i enllumena la paret, si et plau.

Amb la claror dels meus fanals van afusellar un parell de paisans, contra el mur del cementiri.

—Gràcies, camarada!

—Els amics són per a les ocasions. Salut!

Vaig arribar a casa i encara em durava el segament de cames.

L’endemà érem a ca l’Horta a l’hora convinguda i amb prou feines acabaven de començar amb la tasca del «Vèncer!», puix que durant tota la nit hi havia hagut llargues apagades de llum («Per què no em cridàveu?», vaig pensar. «Us podia haver ajudat amb el meu cotxe!») i ens vam posar a la feina de compaginar. En Fíguls, que mai no havia estat en una impremta, observava fascinat tot allò. El va subjugar, especialment, la facultat dels caixistes (i meva, ves!) de llegir el plom. Vam deixar les quatre pàgines llestes en les seves rames i ens en vam anar, en principi d’acord que el sendemà hi hauria els exemplars impresos, plegats, capiculats i lligats en paquets de cinquanta.

Amb en Pere Fíguls vam quedar novament per a l’endemà matí, pels volts de les deu, a ca l’Horta. Vaig fer que anés i tornés de Sabadell amb tren i jo vaig fer via cap a l’hospital, a veure la meva xicota. Es va arranjar fàcilment amb unes companyes per tal que hom cobrís la seva guàrdia nocturna i vam sortir de l’establiment mèdic sense cap mena de problema. I també sense cap mena de consulta prèvia vaig fer via cap al Pes de la Palla, on hi havia un d’aquells hotels dits discretament «meublés», tan astutament projectats que, pràcticament, saltaves del cotxe al llit sense gens de rebombori. El vehicle quedava tancat per unes cortines de tela gruixuda de color de cafè amb llet i cap tafaner no el podia identificar. Explicaven tot de contes picants de matrimonis, que ocupaven cambres contigües sense que cap dels cònjuges en tingués esment, com si s’haguessin preparat per a un vodevil que ni el mateix Feydeau hauria estat capaç d’imaginar.

No donaré detalls complementaris d’aquella nit. Ella era la nimfòmana més gran que he conegut en tota la meva vida i el tigre en zel baixat de Mollerussa no la va decebre. Em vaig dutxar a fons i ella —molt avesada professionalment a afaitar pubis— em va rapar prodigiosament el crani, ple de zones inabastables quan ho fas tu mateix, tot sol, puix que hi ha una pila d’àrees que romanen invisibles. Ja a mig vestir, va sorgir una inesperada urgència i ens vam posar mancomunadament a satisfer-la, car hom desaconsella deixar a mig fer o inacabades certes tasques. La vaig dur a Sant Pau i me’n vaig anar a ca l’Horta. Amb en Fíguls vam examinar acuradament les quatre pàgines del nostre òrgan de premsa, ben fet, ben imprès, sense errates ni errades. Vam acomodar els paquets en el maleter del Ford —que era la part realment generosa del vehicle— i vam fer proa cap a l’Urgell. Vaig guiar d’esma, mort de son, durant una pila de quilòmetres i a Jorba vam trobar una taverna on ens van servir pa amb tomàquet i pernil, un got de vi que tenia gust de xerrac i una cosa que el taverner va declarar, sota jurament, que era cafè. Va dir «que em mori ara mateix si no és cafè veritable!» i no va sucumbir; ergo: era cafè. Vaig fer unes capcinades i en Fíguls em va sacsejar:

—Au, capità, de pressa, no t’adormis, que farem tard al nostre afusellament!