Singra!

Escric aquestes ratlles a mitjan 1987 i això vol dir que des de fa tres o quatres setmanes no faig sinó pensar en Singra. Ahir vaig anar al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, per assistir a un acte cultural al qual hom m’havia invitat gentilment. Vaig arribar d’hora a la Generalitat i vaig restar entre unes columnes, en un indret més o menys amagat, per tal de passar tan inadvertit com pogués. Sempre hi ha el perill que hom pensi que hi vas a treballar-te felicitacions pel premi atorgat darrerament i això produeix una grossa incomoditat.

Hi havia una cadira buida —darrera mateix d’una columna que tapava tota mena de visibilitat—, i un ciutadà que jo no coneixia em va preguntar si no la servava per a algú. Li vaig dir que no, que el seient era lliure, i el va ocupar. Quan s’asseia em va mirar de fit i em va dir a cau d’audífon un mot cabalístic:

—Singra!

Em va sepultar una onada d’estupefacció: la situació no podia ser més absurda. Vaig mirar el rostre del ciutadà i m’era perfectament desconegut. Vaig fer:

—Singra. Heu dit Singra. Per què?

—No et diu res, aquesta paraula?

Em tutejava, cosa que indicava, si més no, que ell sabia que anava sobre segur. Vaig respondre:

—És clar que la paraula Singra té significat! És el nom d’un poblet al nord de Terol. Passa, però, que mai ningú no me l’havia dit en qualitat de sant i senya. I, en el teu cas, m’ha fet aquest efecte. I et tutejo perquè tu ho has fet i per endavant dono per bones les teves raons.

—Els companys de l’Exèrcit de la República sempre ho fèiem i no crec pas que el curs dels anys hagi modificat aquella característica tan bonica de les nostres forces. A Singra jo era soldat i tu capità. Tu, lògicament, no et pots recordar de mi, però, en canvi, a la inversa és tota una altra cosa. Quan iniciàvem el primer atac als Cabezos, jo em vaig torçar un peu. Vaig continuar caminant perquè no volia fer drama per una cosa tan insignificant, però el turmell se’m va inflar molt (m’havia desconjuntat un os) i em feia un mal vivíssim. Un dels cops que m’havia deturat, vas passar i em vas preguntar què tenia. Em vas ajudar a treure’m la bota, vas veure el meu turmell, i em vas ordenar que restés allí on érem, que em faries venir a buscar per uns sanitaris, i que mentrestant m’assegués a terra i reposés. No vaig participar en els combats, doncs, gràcies a la teva intervenció. I potser si ho hagués fet ara ja no fóra aquí.

—No se sap mai. Jo també sóc aquí, al teu costat, i, no obstant això, vaig intervenir en aquella pila d’accions.

—Tots nosaltres us vam donar per morts. Al cap de molts anys vaig saber que vivies i que eres a Mèxic. I me’n vaig alegrar.

—Com jo mateix de retrobar-te! Com tens el peu?

Va riure i em va dir que bé, que moltes gràcies. Li vaig confessar que el fet que hagués dit «Singra!» m’havia sorprès tant per la casualitat que hom m’esmentés el poblet dels Cabezos justament quan revivia l’episodi en les memòries, i li vaig anunciar que escriuria un «flash ahead» relatant la troballa a la Generalitat. He complert, Pere Badal. (Oi que vas dir Badal? Hi sento malament i no n’estic segur del tot).