Inesperada pausa

Tots els qui havíem anat a l’Escola d’Estat Major i Comandaments Superiors amb els nostres cotxes, els teníem estacionats pels carrers circumdants i cada nit, abans d’anar a dormir, ens permetien sortir a engegar-los i deixar el motor en marxa durant una estona, per evitar que la llarga inactivitat de tres mesos no els engargussés per sempre més. No esperàvem pas que fóra menys d’un trimestre sense haver-los de tocar i poc imaginàvem que ens cauria el mannà de tres dies lliures: el trenta-u d’octubre i l’u i el dos de novembre (un dilluns, un dimarts i un dimecres), de la qual cosa resultava que ens atorgaven la celebració de dues festes del calendari religiós, les diades de Tots Sants i dels Morts, que pertanyien a una remota òrbita. Ens van donar la notícia al final de la darrera classe del diumenge. El mestre va dir:

—A partir de demà teniu completament lliures tres dies sencers, que podeu passar fora de l’Escola. Però dijous que ve, a les sis, heu de ser als habituals exercicis gimnàstics. Podeu venir a dormir aquí, però la cantina estarà tancada i no se serviran àpats. Haureu de menjar a fora, si us quedeu. Cadascú pot fer allò que li sembli, amb el benentès, insisteixo, que dijous, a les sis, gimnàstica. No serà tolerada cap impuntualitat i si algú la cometés s’hauria guanyat un consell de disciplina, l’expulsió, o potser alguna cosa més greu derivada del qualificatiu de deserció.

En Vilella em va dir que aniria a Sant Feliu de Llobregat (llavors se’n deia «Roses de Llobregat») i que passaria els tres dies amb els seus pares. A mi se’m va acudir d’anar al Montseny, a Sant Marçal, on hi havia la meva germana Glòria per tal d’alliberar-se de l’angoixa de reraguarda. Calia que reposés, que es desempallegués de la tensió que li produïen els bombardeigs, la fam i la irregularitat de les notícies del seu germà —com l’havia desmoralitzada la mort del petit!—, factors que, tots plegats, anihilaven la seva estabilitat. Allí, a l’Escola de Sarrià, jo no tenia cap mena d’ascendent en la Intendència i no en podia treure ni una rajola de xocolata per a obsequiar la meva germana, o una mica de queviures per a la bona gent de la masia de Sant Marçal que l’acollien. Em vaig fer ràpidament un itinerari, més aviat fàcil, car era traçat damunt uns camins que coneixia prou bé. Aniria per la carretera de Girona, via Cardedeu i Sant Celoni (no recordo quin nom li havien posat, com tampoc el que havia tocat a Sant Marçal en el rebateig laic) i des d’Hostalric pujaria a Arbúcies i Viladrau. Allí deixaria el cotxe i faria a peu l’ascensió fins a Sant Marçal. Estava completament segur que respirar Montseny a fons durant tres dies seguits em permetria de fer provisió d’aire pur per a una llarga temporada. D’altra banda, sempre he cregut que la major bellesa de l’alterós massís s’escau, justament, el darrer trimestre de l’any, o, si més no, és l’època en què més m’agrada.

Cada cop feia més llastimosament la via: l’embragatge patinava «in crescendo» —no fóra «in decrescente»?— i era una tragèdia deturar-me i arrencar sovint —remaleïts controls de carretera!— i si fa no fa rutllava en els trajectes plans, mentre no havia de tocar la directa. Feia dolorosament l’entranyable camí d’Hostalric a Arbúcies, convençut que mai no arribaria a Cal Piconaire, on volia comprar algunes llepolies per a la Glòria i els seus hostes de Sant Marçal. Havia sortit de Barcelona massa tard i no comptava que els controls fessin tan intransitables els camins: n’acabaves de passar un i de seguida topaves amb el següent, generalment d’una altra organització, davant el qual calia recomençar l’exhibició de papers, sentenciada a un lent i desconfiat examen. Puix que en els camins del front, on la suspicàcia hauria estat més justificada, hom podia circular gairebé lliurement, sense revisions massa burocràtiques i inútils. Tanmateix pels volts de la primera línia tampoc no era pas fàcil de trobar-hi gent que hi hagués anat a fer un tomb, o a transitar-hi sense justificació.

Em va ajudar a fer els darrers quilòmetres l’esperança de trobar a Arbúcies en Joan Maixenchs, el meu personatge mític de la infància, i demanar-li que m’apariés el cotxe. Mai, en tota la meva vida, no he conegut cap altre mecànic d’automòbils tan enginyós i traçut com en Maixenchs, malgrat que n’he tractat dotzenes i dotzenes. N’he trobat de molt hàbils, és ben cert, però en Maixenchs era prodigiós! Feia catorze anys que no el veia i el servava immobilitzat en el record. Admetia un munt de possibilitats, algunes de negatives, però cap que en Maixenchs no em fes la feina. Era capaç de tallar a la mida del Ford uns ferodos de camió, o de fabricar-ne uns amb una coixinera embeguda de ciment, o d’adaptar com a plat d’embragatge el d’un gramòfon i fer un pedal amb un tros d’espardenya i un molinet de cafè! Només depenia de si encara treballava a Arbúcies; tota la resta era feta amb detalls secundaris.

Sí, treballava a Arbúcies. I quan hi vaig arribar, a quarts de nou del vespre, tancava la porta de ferro ondulat del seu taller. Em vaig deturar de cara a l’entrada i l’home em va voler donar entenent que ja havia plegat i va acabar de fermar, engalzant la portella auxiliar i fent el paperot d’ignorar-me del tot. Vaig baixar del Ford i li vaig dir amb naturalitat, talment ens haguéssim vist el dia anterior:

—M’has d’ajudar, Joan! Vinc amb l’embragatge desfet i m’ha costat enormement d’arribar fins aquí. No em pensava pas aconseguir-ho!

Se’m va quedar mirant, sense reconèixer-me, i va dir:

—No puc pas. Suposo que haureu vist que ja he plegat, oi?

—No demano auxili a un mecànic sinó al meu amic Joan Maixenchs.

Em va fitar de cap a peus, perplex. La darrera vegada que ens havíem vist jo era un noiet i ell ara guipava sobretot un uniforme militar. Va murmurejar:

—Amics? No recordo pas que ens coneguem. —Aleshores hi va caure—: Avel·linet? T’he reconegut amb la veu, macasuncony!

Ens vam estrènyer en una abraçada fortíssima, seguida d’una rastellera de nous i cada cop més admirats macasunconys. D’antuvi, va trobar que havia crescut molt.

—Ja passa, Maixenchs, dels dotze anys en amunt!

Una mica més asserenat va preguntar:

—I què cony ets, Avel·linet? General? Miraré el tel cotxe perquè ets tu, però els de l’exèrcit mai no els vull tocar. Veig que duu plaques de STE, o sigui que és automòbil oficial. I jo, amb els oficials, mai no m’emmerdo!

—Ni jo tampoc, Maixenchs.

—Ara sí que no ho entenc!

—I jo encara menys que tu. Però parlem del cotxe, vols? En què quedem?

—Macasuncony! Va enrotllar la cortina de ferro ondulat, va obrir la portella de l’esquerra del Ford i va agafar el volant, al mateix temps que empenyia el vehicle. Jo el vaig ajudar per l’altra banda.

—Espera’t, deixem-lo aquí. Ajuda’m a treure el cotxe que hi ha a la fossa.

Vam arrambar un vell Citroën i vam deixar el meu Ford damunt la rasa de reparacions. Mentre es posava l’enllardada granota de tota la vida li vaig explicar que venia de Barcelona i anava a veure la Glòria a Sant Marçal, pujant-hi per Viladrau.

—Faràs molta volta! —va comentar.

—Ja ho sé. Però tenia ganes de passar per Arbúcies.

—Amb això de l’embragatge —i suposant que tot vagi bé— tinc feina per tres o quatre hores, Avel·linet. Et puc anomenar Avel·linet o m’he de quadrar i dir-te «a sus órdenes, mi sargento»? No hi entenc, ni ganes! Toca el dos, tu! Vés a sopar a ca la senyora Ayats i després vés-te’n a ofegar gats a la riera, o a fer el tuti, o caramboles. La qüestió és que no et quedis aquí emprenyant-me, no m’agraden els tafaners quan penco. Torna cap a les dotze o la una. Aire! No cal que em toquis més els pebrots: amb això ja en tinc prou per avui, «mi sargento»!

—Em podria quedar i donar-te un cop de mà, si et feia falta.

—Si de debò em vols ajudar, guilla ara mateix!

Vaig fer cas de les seves instruccions gairebé al peu de la lletra: anar-me’n del taller i sopar a ca la senyora Ayats. Em va fer mandra allò altre d’anar a caçar gats i negar-los a la riera, i també tancar-me al cafè. En canvi, vaig fer una lenta i apassionada pipa a les escales de l’església, davant el corpulent i històric plàtan, testimoni de múltiples lluites carlines.

Quan vaig tornar al taller en Maixenchs ja havia acabat i es rentava les mans amb aquell sabó dels mecànics, que deu ser fet barrejant-hi terra d’escudelles.

—Duies els plats de l’embragatge completament llisos; feia temps que tocava ferro amb ferro perquè les pastes d’aquest «fotingo» es devien acabar l’endemà de la guerra de Cuba! Afortunadament, tenia un joc de ferodos de la marca i ha quedat com nou. Suposo que ja t’havies adonat que el motor fallava en alta, oi? T’he netejat el carburador i hi he posat un gicler nou. I t’he fet el ple de benzina aprofitant que el noi de l’estació de servei tanca a les onze. Venies amb el dipòsit gairebé buit i el carburador es deu haver fotut tips de xuclar tota la merda del fons.

—Formidable, Maixenchs! Penses en tot! Quant et dec?

—Estàs sonat! T’afigures que ho he fet per calés?

—No et vull ofendre, Joan, però aquest cotxe és de l’Exèrcit, te n’has adonat de seguida!, i ells paguen la reparació de les avaries i tot el que calgui. Els presento el teu rebut i, simplement, m’abonen l’import. I a mi no em costa ni cinc.

—L’Exèrcit no el conec, ni és client meu, i només vull que em torni sencer el meu noi. El servei te l’he fet a tu i a tu jo no et cobro, macasuncony! Ara és tard i tinc son, però un altre dia m’explicaràs moltes coses que et vull preguntar. Sobre els teus pares, sobre els teus germans, vull saber totes les peripècies que us han passat d’ençà que ja no veniu a Arbúcies.

—Anirà per llarg, Joan, i n’hi ha moltes de lletges: la mare és morta des d’ara farà onze anys i a en Raimon —el petit, te’n recordes?— el van matar l’any passat. Ja t’he dit que la Glòria era a Sant Marçal, però no t’he explicat que refent-se. Les ganes que tinc de veure-la justifiquen la meva pressa. Me n’hi vaig ara mateix.

—Ets boig! És més de la una i a Viladrau no trobaràs ni una sola casa on puguis passar la nit. Queda’t aquí i vés-te’n demà, a primera hora.

—Ja he preguntat a la senyora Ayats si no tenia una cambra, però la fonda és del tot plena. Em quedaré a Viladrau i si no trobo hostatge dormiré dintre el cotxe. No serà la primera vegada.

—T’hi congelaràs! En tot cas, queda’t aquí, dins el taller, i en surts demà, quan l’obri a les vuit o quarts de nou.

—No, Maixenchs, gràcies. És un oferiment assenyat, però vull ser a Viladrau ben aviat.

—Quan tornes?

—Demà mateix. Per força.

—Si véns a Arbúcies de bona hora, detura’t i anirem a fer un cigaló i m’explicaràs amb detalls tot això que ara m’has contat a batzegades. I ara, fot el camp, cony, que tinc son!

—Vols que et dugui a casa teva?

—No, gràcies, que hi vull arribar d’hora.

Vaig fer els setze quilòmetres que hi deu haver entre Arbúcies i Viladrau còmodament, gràcies al nou folre del plat d’embragatge. Era, realment, una hora intempestiva per a cercar allotjament a Viladrau i vaig plantar el cotxe en un carrer que feia fort pendent, de cara cap avall per si a l’hora d’engengar-lo la bateria no feia figa i, en aquest cas, el deixaria anar pel rost i fàcilment l’arrencaria en segona. Em vaig estirar tant com era possible damunt l’únic seient i com que no tenia cap més abrigall que el tabard, em sobreeixien extremitats pertot arreu, apressades per glaçar-se. No hauria pogut dormir ni deu minuts i vaig baixar del Ford per tal de picar de peus a terra, fer passos gimnàstics i gesticular enèrgicament a poderoses braçades en el no-res. Vaig fumar amb frenesia un cigarret rere l’altre i més tard vaig encendre una pipa amb l’absurda esperança que les espesses glopades de fum em llevessin la bocassa.

A quarts de sis —negra nit— vaig tancar el cotxe amb clau i vaig emprendre el camí de Sant Marçal. Vaig pujar pel xaragall de Coll Pregon i aviat ja hi havia prou llum blavosa per a veure, al fons i a la meva dreta, allí dalt, l’alterosa mola del Matagalls i el conspicu Turó de l’Home a l’esquerra. Feia l’ascensió a poc a poc malgrat que, en aquella època, hauria pogut efectuar el trajecte a pas viu sense cansar-me.

(Mai no he estat muntanyista —ni tan sols excursionista—, i la guerra va exhaurir els meus escassos neguits de caminador. Vaig pagar amb escreix la meva quota! I no és estrany, doncs, que actualment agafi un taxi quan hi ha més de tres travessies de l’Eixample entre l’indret on sóc i l’altre on he d’anar).

La gent de Sant Marçal —durant la guerra més masovers que no pas ermitans— em van acollir calorosament. Quan hi vaig arribar, la Glòria esmorzava, asseguda a la gran taula al costat de la llar de foc encesa, i no esperava pas —ni s’imaginava!— la meva visita. Se’m va llançar als braços joiosament i ens vam omplir de petons. Em va explicar que el dia abans la Rosa —que havia estat amb ella unes setmanes— havia baixat a Barcelona a veure el pare i que havien quedat que tornaria al cap de tres o quatre dies. La bona gent de la masia també exultaven i van fer que esmorzés amb la meva germana. Em van donar una suculentíssima i increïble botifarra, que havien cuita la brasa, servida amb un got de vi negre espès com xarop, i damunt unes llesques de pa amb tomàquet que feien la menja més saborosa que havia ingerit en els dos darrers anys.

En havent esmorzat, la Glòria i jo vam anar a fer un tomb pels voltants, estretament agafats amb els braços passats pel damunt dels muscles, com uns enamorats. Enormement comunicativa, m’explicava una cosa darrere l’altra i no parava d’intercalar preguntes en el seu relat; preguntes sobre tota mena de persones i fets i, de tant en tant, li havia de remarcar que moltes d’aquelles coses que ella volia saber eren ignorades per mi mateix, i aleshores la feia somriure la seva il·lògica perquisició i deia:

—Et deu fer l’efecte que he oblidat que ets al front! I pots ben creure que no, que mai no m’ho trec del cap!

Més tard em parlava de la darrera vegada —no pas gaire llunyana— que l’Arcadi havia pujat a Sant Marçal i m’explicava que plegats havien anat d’excursió fins a Santa Fe i havien passat llargues hores asseguts al costat de la riera, sota els arbres. La meva germana adorava la poesia i se sabia de cor nombrosos passatges del «Canigó» i de «L’Atlàntida» verdaguerians o del «Cant Espiritual» maragallià. Havia llegit enormement: literalment havia devorat la biblioteca del pare. Inevitablement sorgia el record de la seva recent i resplendent adolescència, quan era la dama jove del «Quadre Escènic Mossèn Cinto», una formació d’afeccionats que dirigia el meu pare i de la qual havia obtingut uns resultats que podríem qualificar de gairebé professionals pel que feia al decòrum, a base d’un criteri selectiu molt estricte, de tipus antològic, que feia pujar a l’escenari de «Mossèn Cinto» cada diumenge una obra dels autors més diversos en estils i èpoques. La Glòria havia estat la figura central d’aquell quadre escènic.

Li vaig explicar la gesta d’en Maixenchs la nit abans, i li vaig transmetre els records que el mecànic m’havia donat per a ella.

Vaig dinar amb la meva germana i amb la gent de Sant Marçal i quan li vaig dir que me n’aniria en havent acabat l’àpat, va esclatar en plors. Aviat, però, es va convèncer de la realitat i va acceptar el fet, sense ocultar, però, la seva contrarietat. Comprovava, adesiara, que l’estada al Montseny, lluny del sinistre tragí urbà, duia pau a l’ànima de la Glòria, la saturava d’aquella enyorada serenitat.

No vaig haver d’accentuar cap dels meus sentiments envers ella, malgrat ignorar el fet dolorós que aquell fóra el darrer cop que la veuria. Més tard, quan vaig saber que la nostra entrevista a Sant Marçal havia estat el punt i a part definitiu, mai no vaig tenir cap remordiment originat en la gasiveria de vehemència: havia donat a la meva germana gran la meva tendresa més pura. O l’havíem bescanviada, en un meravellós toquem i toquem, puix que per part seva tampoc no hi havia hagut cap mena de regateig. Cada cop que contemplo la nostra relació entre els cinc germans, m’omple de joia comprovar que tothora ha estat perfecta.

En comptes d’anar-me’n cap a Viladrau i fer de baixada el camí que suara acabava de pujar, vaig pensar que una profunda impregnació de Montseny em fóra enormement beneficiosa i aleshores vaig emprendre camí barrancs avall, cap al poble de Montseny. Mai no he oblidat aquell trajecte, fet a la tarda i a mesura que declinava el dimarts, dia u de novembre de 1938. En molts moments caminava amb els peus colgats en un jaç de sonores fulles seques, que gairebé ofegaven les esquelles de les vaques. Pensava mirar de fer nit al poble de Montseny, admès que algú em volgués atorgar aixopluc, i l’endemà, a peu, pujar cap al Brull i Seva per la carretera, i no abandonar-la fins a Viladrau. Si m’afanyava, res no obstaculitzaria la meva formació a l’esplanada de l’Escola el dijous, a les sis del matí. Encara que hagués de passar una altra nit sense dormir. Ara el meu Ford era capaç de córrer i arribaria a temps a la cita malgrat els controls de carretera. I els vint quilòmetres llargs que havia de fer a peu no m’inquietaven gens ni mica.

El carter del poble de Montseny posseïa una cambra en la qual acollia hostes i aquella nit la tenia disponible. Era una petita estança emblanquinada, amb un llit de ferro que l’ocupava gairebé totalment i que et feia caminar de costat. Li vaig dir que m’havia de llevar d’hora i li vaig explicar l’itinerari que havia de fer, i em va respondre que a quarts de vuit pujava un camió de la cooperativa de Sant Celoni, que recollia la llet de les masies, i que anava fins a Seva i Viladrau i encara més enllà, puix que baixava fins a Hostalric i Breda i que, pertanyent com jo pertanyia a l’Exèrcit, el xofer acceptaria de dur-me amb tota certesa.

Al llit hi havia un bon gruix de flassades i em vaig despullar del tot, disposat a rescabalar-me de la mancança de la nit passada i de la lassitud de la llarga caminada. Hi havia un rentamans en un racó i em vaig fregar tota la part del cos que era possible amb la reduïda ració d’aigua de la palangana i em vaig eixugar amb una enorme tovallola que feia sentor d’espígol. Em vaig acotxar entre els llençols un pic encartonats i flairosos a net i a lleixiu, i encara no feia ni deu minuts que havia apagat el llum del sostre amb la pera elèctrica que van tustar a la porta.

—Endavant. És obert —i vaig encendre la bombeta del sostre.

Era el carter. Quan va veure que ja m’havia allitat va dir:

—Perdoneu! Em pensava que encara us trobaria llevat. Avui és la nit de Tots Sants, sabeu? No vull pas dir que siguem religiosos, no sé si m’enteneu, però a pagès sempre celebrem aquesta mena de festes. O sigui que fem castanyada, vaja! I la dona i els fills m’han fet veure que com que sou català, potser us agradaria de passar-la amb nosaltres, en família, i m’han dit que pugés a convidar-vos, a demanar-vos si ens volíeu ajudar a endrapar els quatre moniatos, la dotzena de panellets, el grapat de castanyes i el petricó de xarel·lo, no sé si m’explico.

—Oh, sí, us expliqueu perfectament i us ho agraeixo. Em vesteixo en cinc minuts i baixo! I moltes gràcies per haver-me convidat!

També he d’afegir aquesta castanyada als records inesborrables!

Asseguts en semicercle davant la llar de foc hi havia un senyor vellet, que duia encasquetada una gorra que mai no es va llevar, saturn i silenciós, i que no va dir ni una sola paraula en tota la vetllada; dues nenes, una d’uns tretze anys i l’altra de vuit o nou; un nen que en devia ranejar els onze, el carter i la seva muller, un argent viu que mai no va parar de trastejar, de regirar les castanyes que es torraven a la paella perforada, de tombar els moniatos en el caliu i d’atiar el foc, la qual cosa no vol dir pas ociositat en els altres, aqueferats amb la plàtera dels panellets casolans —sensacionals!— i amb la cura que el porró de vi servés tothora un raonable nivell.

La nena gran em va preguntar planament què hi feia jo al Montseny i el carter la va fer callar acusant-la de xafardera. Això no obstant, li vaig dir que havia pujat a Sant Marçal a visitar una germana que hi tenia i tot seguit el marrec em va demanar si havia estat mai a la guerra de trets i canonades i també aquest cop el pare va servir-se del blasme de batxilleria i jo, a desgrat de l’obstaculització paterna, fi vaig respondre:

—Sí. I és una cosa molt lletja i tant de bo que mai no hi hagis d’anar.

—Doncs si és lletja i no t’agrada, per què hi vas?

—No deixen triar, Jaumet —va dir el pare. I va afegir, en havent clavat una ullada al rellotge de paret—: Són quarts d’una. Avui ja és demà! Ja som al Dia dels Morts!

Jo vaig fer:

—Ja són dos anys llargs que fan el Gran Any dels Morts!

(I encara avui no entenc per què vaig tenir aquella arrencada tan pessimista, tan contrària al meu esperit, si no era motivada per l’absurd afany de pontificar, de deixar caure una frase lapidària, pedant i sonora. Per tal d’impressionar els tres infants? O a mi mateix, potser?).

Em vaig despertar tot sol a les set del matí i, sense fressa, me’n vaig anar a la cuina a omplir d’aigua la gerra que havia buidat el vespre anterior, i em vaig rentar i afaitar. Però la mestressa també feinejava per la planta baixa i va pujar de seguida que em va sentir. Vaig refusar l’esmorzar que m’oferia puix que em sentia farcit de castanyes i panellets i, d’altra banda, el camió de la llet va arribar al cap d’un instant. El conductor em va acceptar de bell grat i abans d’enfilar-m’hi vaig voler saldar el compte amb la dona del carter, però va refusar tota mena de recompensa i em va desitjar molta sort i que aviat s’acabés la guerra.

El viatge va ser lentíssim, en primer lloc perquè el camió era una vella baluerna que ja feia els darrers badalls i en segon perquè el xofer es deturava a totes les cases de pagès o als trencalls de camins i recollia els pots de llet. I això va durar tot el camí, de Sant Bernat a Masvidal, passant per Coll Formic, el Brull, Seva i Espinelves. A Viladrau em vaig ficar dins el meu cotxe i tot jo feia catipèn de iogurt.