Una prova realment difícil

Era, de debò, una senyora prova! Me’n vaig anar al jardí a examinar el plec de patracols, assegut en un dels bancs de pedra. Aquell divendres d’octubre, a quarts d’onze del matí, feia un temps molt agradable i a l’altura de Sarrià, que llavors era molt més a muntanya, diguem en despoblat, que no pas ara, l’aire era net i la vista de la meva ciutat, entre els arbres ben retallats del jardí, sobreeixia de propietats tonificants.

Com a primera providència, vaig estendre el mapa i vaig posar pedretes als angles per tal que el vent no m’ho engegués a rodar, i vaig emprendre l’examen centímetre per centímetre, a fi i efecte d’aconseguir una idea ben clara de com era el terreny sobre el qual havíem de treballar. No vaig mirar cap altre paper de la carpeta, concentrat en l’anàlisi de la carta, i la vaig doblegar quan estava perfectament segur de com era aquella àrea i, pràcticament, n’hauria pogut dibuixar els perfils. No havia mirat de memoritzar camins o accidents geogràfics, sinó de sentir, de veure i olorar realment el territori que la carta representava i aleshores imaginava, clarament perfilats, el poble i les cases separades, els caminois, el pont sobre el riu, les muntanyes del fons, el profund barranc a l’est, etcètera.

Aquesta operació em va arrabassar una bona part del temps i quan me’n vaig adonar me’n va esdevenir un gros sobresalt, amb la coltellada del pensament que ja no em restaria espai per a la resta d’exercici, que ni tan sols havia mirat. Al cap d’unes hores, però, tindria la certesa que havia estat un lapse ben esmerçat.

Vaig cercar un racó d’aula tranquil, vaig endreçar tots els meus papers —sóc, honestament declarat, enemic nat dels garbuixos— i llavors vaig començar a llegir en què consistia la tasca. Teníem l’ordre d’operacions que una hipotètica Divisió acabava de rebre del seu Cos d’Exèrcit i calia imaginar que qui s’anava a examinar era el cap d’Operacions d’aquella Divisió i havia de redactar l’ordre de mobilització de cadascuna de les tres Unitats dependents, les corresponents tres Brigades. En això consistia l’exercici. Dellà de la suposició que dues Brigades entrarien en combat i que l’altra restaria com a reserva, calia imaginar el desplegament dels vuit Batallons fins que fessin contacte amb l’adversari i les ordres als caps de les Brigades havien de reflectir la idea de conjunt. Vaig meditar durant una bona estona, a la recerca d’una idea original, que aprofités els recursos que oferia el terreny —ara que ja el coneixia com els palmells—, i vaig procurar de retenir al fons de la memòria el trajecte sinuós que feien les línies enemigues, que havíem d’atacar i ocupar.

Però en primer terme vaig descobrir una altra cosa: pel que es veia, era important de planejar una operació teòrica en la qual nosaltres no sofríssim pèrdues; que a més a més el factor sorpresa hi fos ben present i que hom tragués tot el profit possible de les armes. O sigui, que calia resoldre el problema «com si ja haguéssim estat alumnes de l’Escola!», posant a prova uns coneixements que encara no posseíem; o, capgirant els termes, si de debò ja érem capaços de resoldre’l netament, per quins set sous havíem de cursar aquella escolaritat? La prova constituïa una incongruència rotunda. «Si allò que necessiten són mestres, per què no parlen amb franquesa?», vaig pensar.

Abans de posar-me a redactar vaig anar a fer un cafè. A la cantina hi havia molts xicots que feien el dòmino: ja havien acabat! Un d’ells em va preguntar si jo també ja havia resolt el problema i li vaig dir que encara no havia escrit res, però que tenia la impressió que em posaria a omplir fulls de paper llavors mateix, de seguida que m’hagués acabat el cafè. Em va dir amb clara impertinència:

—Fulls, en plural? Gaires? A nosaltres tot ens ha cabut en un de sol. Ja fa més d’una hora que l’hem donat a l’oficina de recepció! Espavila’t si no vols fer tard —va afegir, després d’haver clavat un cop d’ull al seu rellotge.

L’Agustí Vilella va obtenir el número u. Un capità de la 43, que em fa l’efecte que es deia Boix, va ser el segon i jo, el tercer. Presidia el jurat qualificador el coronel Salavera, aleshores director de l’Escola, i comentava els treballs un a un, a mesura que notificava la puntuació que havien assolit. Abans va fer la relació de tots els aspirants que no havien obtingut la qualificació, i que ultrapassaven el nombre cabalístic de setanta-cinc. No cal dir que en aquest desmoralitzat grup hi havia els intrèpids jugadors de dòmino. Escoltaven capcots el veredicte que els sentenciava a tornar immediatament a llurs Unitats de procedència.

El coronel ens va dir que jo havia concebut una enginyosa operació, audaciosa i inobjectable des del punt de vista castrense. Potser hauria de justificar davant el lector aquesta bava que em cau ara, quan explico aquest tercer lloc, com quan relatava el primer de Manresa. És més poderosa la vanitat que no pas les conviccions? La delectança del triomf sol tenir aquestes propietats obnubiladores? Et pots sentir tan afalagat per alguna cosa que, a dreta llei, t’hauria de fer caure la cara de vergonya? Com que fredament trobo que no, ho consigno amb les reserves que calen. El coronel em va dir que la puntuació que m’havia situat en tercer lloc havia estat per culpa d’un oblit inexplicable, únicament imputable a la brevetat del temps: no havia inclòs en el meu desplegament el servei de Sanitat! Havia mogut teòricament telèfons i cuines, Plana Major i serveis auxiliars, observatoris, municionament i totes les endergues i, en canvi, havia comès el gros bunyol de no recordar-me dels metges ni de tenir en compte l’evacuació de ferits, amb el desplaçament progressiu dels serveis de socors.

El coronel volia saber per què havia oblidat allò essencial i l’intrigava el fet, puix que la resta del treball era acurada i previsora i, doncs, la badada no hi encaixava. Volia conèixer les causes de l’error i com que no tenia cap excusa digna que justifiqués l’espifiada, vaig optar per un estirabot: li vaig dir que tal com jo havia concebut l’operació, nosaltres no tindríem baixes i que tocava al Franco resoldre la qüestió. El coronel, bocabadat, va dir:

—«¡Es sin duda una respuesta hábil, pero no le salva a usted del tercer lugar! ¡Si no hubiese sido por la calidad del resto del trabajo, puede estar seguro de que habría sido descalificado!».

En el meu treball m’havia limitat a reproduir certes maniobres que havia vist fer als militars franquistes, cosa que era una garantia de professionalitat capaç de convèncer els examinadors, de ben segur enlluernats amb el segell-garantia estampat al cul de la meva operació. Feia que una marxa d’aproximació es transformés de mica en mica en un desplegament ofensiu, i abans havia posat les armes de tir directe, com ara són els fusells i les metralladores, a fer tir indirecte, modalitat que ja havia vist que seduïa els sorges professionals (i que a nosaltres ens havia amargat l’estada al barranc de la Bremonosa!), o sigui que disposava que els projectils de les armes manuals de la infanteria caiguessin verticalment damunt l’adversari, com si fossin bales d’obús. No cal dir que l’estudi previ de les «posicions enemigues» que ensenyava el mapa de l’exercici revelava —em penso que intencionadament— un punt remarcablement feble del dispositiu enemic, clara incitació, doncs, a fer-ne l’eix de la penetració. Que duia aparionada, lògicament, la maniobra dita de diversió en la terminologia castrense, consistent a simular un atac intens per un indret diferent, a fi i efecte d’afeblir aquell altre, l’escollit de debò. Era, en resum, un ingenu exponent de tàctica, amb l’aprofitament a fons de les característiques del terreny i amb unes muntanyes que talment semblava que hi fossin posades de cara a facilitar el lluïment de qui sabés emprar-les.

Temo que el detall amb què explico tot això no pugui semblar sinó una recòndita delectança en l’acció de dur a terme un ofici que ja he dit mil vegades que detestava i que detesto. No puc fer res més enllà de penjar-me al clau de ganxo de les conviccions i situar l’antifranquisme com a peça essencial de la tèrbola mecànica, no gens convençut de la seva força argumental.

Els setanta-cinc supervivents vam començar des de l’endemà el ferotge règim de classes. En algunes ocasions restàvem a la mateixa aula per escoltar-hi tres o quatre assignatures i únicament canviava el professor. Altres vegades era a l’inrevés: els alumnes ens traslladàvem. Ens havien dividit en grups de vint-i-cinc i eixíem d’una aula i la cedíem a un altre grup de companys, que escoltaven la mateixa lliçó que hom ens acabava de donar. Per a cada assignatura hi havia professors diferents i ben pocs ensenyaven dues matèries distintes, llevat dels casos en què les disciplines eren absolutament diverses, com per exemple que un mestre de matemàtiques ens alliçonés en equitació o que un altre de cartografia dirigís, més tard, els exercicis gimnàstics al pati. Havien determinat els components dels grups de vint-i-cinc segons l’ordre alfabètic i en Vilella i jo, altra vegada, érem als extrems de la distribució. Només ens vèiem en els moments massa plens de coses per fer en relació amb el temps disponible de la dutxa i l’afaitat matinal, el del sumaríssim esmorzar i els dels dos àpats forts (forts sense matar, és clar), que ens deixaven un petit marge per a la conversa o, dit més ajustadament a la veritat, el canvi d’impressions.

Tocaven diana a les cinc del matí —detall cada cop més inconfortable a mesura que ens apropàvem al final de l’any— i teníem una hora sencera per a deixondir-nos, dutxar-nos, afaitar-nos —no admetien a classe un rostre pelut, disposició residual de l’exèrcit—, vestir-nos i esmorzar. La primera de les lliçons solia ser la de gimnàstica i la fèiem tots setanta-cinc plegats, al jardí davanter, lleugers de roba i pelant-nos de fred en els primers instants, de les sis a les set del matí. Vèiem sortir el sol cada dia! Tinc un paperet amb la llista de les assignatures d’aquells tres mesos i el copio: tàctica, tècnica militar, balística, geografia-cartografia-triangulació geodèsica, geologia, geometria analítica, química (en relació amb els explosius, únicament), trigonometria, dibuix, mecànica, redacció d’informes, equitació, comandament-instrucció, conducció d’automòbil i logística. Tots els qui ens havíem declarat coneixedors d’una matèria, creien en la nostra manifestació i ens excloïen de les classes. Ni en Vilella ni jo no fèiem equitació ni conducció d’automòbil, per exemple. Ni redacció. Jo no assistia a dibuix —en alguna ocasió vaig fer d’auxiliar del professor— ni a geometria analítica. Aquells lleures d’una hora eren providencials de cara a llegir, a fer amics o a jugar a escacs. O per cavalcar una estona, atès que no fèiem el curs d’equitació. Trobàvem lliures els cavalls i era esplèndid muntar i fer un tomb pels carrers de Sarrià, fet i fet l’única sortida tolerada.

També a l’aire lliure hi havia un altre gènere de classes: feien passar per l’Escola grups de nois cridats a rengles per la lleva i a nosaltres, els alumnes, ens pertocava de donar-los les primeres lliçons de formació militar, impregnades de regust napoleònic, sense cap mena d’utilitat però vigents per un estrany encadenament establert per la peresa mental. Fèiem córrer aquells homes —alguns de setze anys i d’altres de trenta i escaig— fins que nosaltres mateixos, els instructors, no trèiem el fetge per la boca. I si nosaltres, que cridàvem molt però no corríem gaire, quèiem retuts, no cal que maldi massa per fer veure com devien estar els aprenents, els quals, això sí, sabien arrenglerar-se, agenollar-se tots a la vegada, fer veure que disparaven uns fusells de fusta obeint tres ordres successives, etcètera. I calia haver estat únicament tres minuts i mig a un front de debò per saber que totes aquelles maniobres no eren sinó falòrnies sense cap utilitat, puix que un mecanisme que hom no pot ensenyar és l’encarregat de fer disparar una arma, i no pas la veu amatent d’un oficial que recomani agenollar-se, apuntar i fer foc. La carrera militar sempre ha estat plena de pràctiques involucionistes i ha creat un fenomen estranyíssim: requerir per una banda les armes més sofisticades i advocar, per l’altra, per dispositius fòssils, com són ara els galons, les faixes, les condecoracions i els uniformes.

La darrera classe acabava a les onze de la nit i en tota la jornada lectiva s’havien produït dues pauses de mitja hora cadascuna per a dinar i sopar. No hi havia ni dissabtes ni diumenges ni cap mena de dia festiu, la qual cosa significava un total de noranta dies llargs d’escolaritat i unes mil dues-centes seixanta hores de classes. Potser sí, doncs, que érem prop d’aquell Toledo exemplar molt més que no semblava.

Els exercicis que havien assolit els primers llocs en l’examen d’admissió eren temes en les classes de tàctica. Hom els analitzava fil per randa i el mestre els comentava i els vivificava a la pissarra. El dia que va tocar el meu em sentia esporuguit com una bacallanera del Pont de Suert dins una vagoneta del telefèric del port de Barcelona. El mestre emfasitzava l’ús del tir indirecte de fusells i metralladores i en treia unes conseqüències que ultrapassaven llargament les meves esperances de lloança. Honestament, no em pensava pas que aniria tan lluny, malgrat la sospita que servir-me de l’artifici militar fóra ben vist pels sorges professionals.