«Oblida els historiadors!»
Un company de redacció de «Tele/eXprés», apassionat estudiós de la guerra, un dia em deia que, lògicament, tota la seva font d’informació procedia del franquisme.
En Santiago Perinat, que aleshores era capità (parlo de deu o quinze anys enrera), havia estat cofundador de la UDM, cosa que havia entorpit considerablement la seva carrera militar. (Avui mateix, quan escric això, encara no el troben prou «depurat» i no l’han readmès en l’escalafó; ara és el cap de la policia municipal de Sevilla). Especialitzat en l’anàlisi de l’estratègia, s’havia encallat en un treball que escrivia sobre la Batalla de l’Ebre i va voler que algú que hi hagués participat per part republicana l’acompanyés i li expliqués «in situ» alguns aspectes que, examinats únicament damunt el paper, no acabava d’entendre. Un dia ens va convidar, a l’Edmon Vallès i a mi, a fer-li costat en un recorregut per l’Ebre. Pretenia que travesséssim el riu pel mateix indret per on ho havíem fet a la matinada del 26 de juliol de 1938 —o que li assenyaléssim exactament el lloc, admès que aleshores no podríem repetir la feta— i li indiquéssim fil per randa el camí que havíem fet en la nostra penetració (cadascú el seu, puix que en Vallès i jo havíem pertangut a Unitats diferents). Volia que anéssim a la Fatarella (punt de reunió de les nostres forces atacants) i jo li havia d’ensenyar el barranc de la Serra de Pàndols on ens havíem deturat i indicar-li, fins on fos possible, l’indret on hi havia hagut excavada la meva tuta, on teníem el camió que feia de quarter general a en Ferrándiz i l’Scotti i àdhuc, si podia reconèixer el terreny, assenyalar-li on hi havia hagut les transmissions, la cuina, la sanitat, els serveis auxiliars de la Divisió, etcètera. Volia tenir una noció exacta i detallada del nostre desplegament, cerciorar-se de fins a quin punt la República intuïa —o havia assimilat— les nocions tàctiques més elementals. I, si encara ens quedava prou empenta, pujar plegats a la serra i mostrar-li els successius emplaçaments de les nostres trinxeres.
Almenys tot això era el que deia en les nostres converses preparatòries al diari, però a la pràctica la seva exigència esdevenia molt més elevada. Duia una llibreta amb uns apunts, i la llista de coses que havia de comprovar era aterridora. Havíem sortit de Barcelona molt d’hora, una mica enllà de la matinada, i vam tornar ben entrada la nit, no tot degut a la feina, naturalment, sinó també a causa de les parades per fer un mos o, simplement, reposar i distreure’ns mirant els seductors paisatges, fins aleshores contemplats amb esguards no gens turístics. Fos com fos, en Santiago Perinat havia assolit una bona part de la documentació que freturava.
Ell mateix va preguntar a diversos veïns de la Fatarella —cercava la gent més anciana— si algun d’ells coneixia l’episodi d’aquell coronel que havien atrapat els «roigs» (ell, en Perinat mateix, havia aconseguit aquella història franquista que admetia la caiguda en mans enemigues d’un coronel de la 50 Divisió del Cos d’Exèrcit de Yagüe), i l’altre episodi, no pas menys absurd, de la meva captura personal, sense cap altra col·laboració llevat de la que, en tot cas, em van brindar els mateixos capturats, de divuit soldats moros que vaig fer presoners no pas per cap acte coratjós i arriscat sinó per un simple error, embolicat per a regal amb el paper amb floretes de la tafaneria barrejada amb un excés de sentiment de compliment del deure. En Perinat volia veure el mateix turó on s’havia esdevingut el fet, conèixer l’indret on, des de la falda del pujol, jo havia comès el nyap i, encara, refer tot el trajecte caminat amb els meus captius. Li vaig ensenyar la cota 450 vista des del barranc de les Llosanes, el punt exacte on havia deixat el cotxe, i vam pujar fins al cim —tots tres d’allò més divertits— i li vaig mostrar l’un rere l’altre els indrets que reclamava: on havia tingut lloc la captura i tot el trajecte fet amb el meu ramat de moros presoners, obedients i subjugats per aquell gos d’atura en el qual m’havia convertit, fins a la caseta que ens feia de quarter general. L’episodi sempre havia fet petar de riure el meu amic capità i, de debò, la comicitat saltava esbojarrada del relat.
Jo anava pel barranc cap al lloc de comandament, de retorn d’una excursió per tots els observatoris, i vaig veure, al cim d’un pujol, en silueta entre els arbres, un grup de soldats —vaig pensar que nostres— que, o bé s’emboscaven, o fugien de fam i feina, car eren en una elevació que no pertanyia al nostre desplegament. Ple de zel professional, vaig pujar turó amunt per veure de quina Unitat eren i, quan ja hi era molt a la vora —i quan ells ja m’havien vist—, vaig descobrir que eren moros, evidentment fugitius. Si hagués retrocedit, m’haurien cosit a trets! Vaig pensar que si, tal com deduïa, era gent que havia perdut el contacte amb la seva força, no devien tenir gaires ganes de combatre. Jo no duia ni la pistola, puix que havia sortit en una missió rutinària, en la qual teòricament no hi havia cap possibilitat d’encontre amb l’enemic, les línies del qual coneixíem bé. Era, d’altra banda, un autèntic vaig i vinc de seguida. No anava desarmat del tot: duia al cinturó una granada de mà, puix que mai no havia renunciat a aquella arma ofensiva-defensiva, a la qual m’havia avesat quan pertanyia a una Unitat combatent de primera línia. La vaig treure del cinturó i vaig arrencar la petita molla-fiador. Així, prement ben estreta la palanca amb la mà dreta —aquell mecanisme que, un cop alliberat, provoca la percussió i l’esclat—, em vaig apropar als moros estupefactes, els vaig ordenar que llancessin lluny les armes i que formessin en rengles de tres de fons. Em van obeir morts de por —la meva sumava més que no pas la de tots ells plegats— i quan ja tenia llestos els sis prestatges d’escagarrinats els vaig dir que endavant, que jo marxava darrere seu i que deixaria anar la granada si observava el més petit gest que em produís desconfiança, encara que haguéssim de morir tots plegats. En honor a la veritat, he de dir que escoltava una veu que donava ordres enèrgiques i que no identificava pas com si fos meva. Quan ja havíem fet una quarantena de metres vaig pensar que era una veritable llàstima que llencéssim els fusells que duien i els vaig fer fer mitja volta, recollir-los, treure les pintes de municions i obrir i tancar els fermalls per tal d’expulsar la possible bala que hi hagués a la recambra. Obeïen estúpidament i inevitablement jo pensava que si hagués estat a l’inrevés, m’hi hauria jugat el tot pel tot i hauria obert foc. Però, venturosament, no era pas aquest llur tarannà. I vam arribar al lloc de comandament i jo tenia la mà dreta enrampada i adormida perquè la molla feia prou força i no era possible, de cap manera, canviar la granada d’una mà a l’altra, operació normalment irrealitzable sense ajut d’algú altre i totalment descartada amb una mà balba, que prem la palanca gràcies a l’engarrotament. Vam arribar al lloc de comandament, els vaig lliurar a la guàrdia i me’n vaig anar al pati del darrera a llançar la remaleïda bomba, assegurant-me abans que no rondava ningú per aquells topants. L’esclat que va fer em va semblar com d’obús i hom pot descomptar d’aquesta afirmació l’evident càrrega psicològica. Vaig haver de passar més de mitja hora obrint i tancant la mà i plegant i desplegant el braç per tal de restablir la circulació sanguínia i fer que desaparegués el formigueig.
Aquesta animalada, afegida a allò de l’acoquinat coronel, em van fer creditor d’una condecoració que hom havia creat per recompensar el mèrit combatiu, medalla triangular daurada amb una llegenda i un símbol en esmalt roig, que em vaig posar en molt poques ocasions i que duc excepcionalment en una foto com a capità presa a l’Ebre, quan feia un parell de dies que la tenia. Si sembla que, amb l’aire de tractar-ho supèrfluament, me’n foto per fer menys ostensible l’autoglorificació, vol dir que no m’expresso prou bé. Ara, rellegint-me, em ve a la memòria una frase que em solia dir la meva mare quan la narració que feia d’alguna cosa em sortia massa abonyegada: «Tens “explicaderes” de gall dindi!». No vull admiradors a causa d’haver fet presoners sense voler, per equivocació i amb canguelis divuit moros i un coronel acollonit molt veterà que em va sortir al pas quan cercava tabac negre per a la pipa.
I això que dic en aquest moment ho he manifestat cent vegades al meu estimat amic Santiago Perinat. El qual a hores d’ara encara no deu haver digerit que, en un barranc de la Serra de Cavalls, ell, en Vallès i jo hàgim jugat a fer punteria contra un vell tarot de palla amb la seva pistola reglamentària, des d’una distància de trenta metres, i que en Vallès i jo, els veterans i xacrosos, li hàgim clavat una pallissa memorable amb els nostres polsos més segurs. (I sense aclucar l’ull en l’instant de disparar!). I ara sí, que consti, m’autoglorifico! Perquè dissortadament l’Edmon Vallès ja no hi és i en Santiago convindrà de mala gana amb la meva veracitat.
Jo, per la meva banda, formularé entre dents un desig vehement: que en Santiago, l’entranyable i ferm Perinat, també sigui el mestre de tir de la bòfia sevillana!