Premsa de trinxera

Hauríem volgut que el nostre «Vèncer!» hagués estat autènticament això, premsa de trinxera, però solament el llegien amb interès els autors dels articles i, encara, només els escrits propis i ni tan sols clavaven una ullada al veí de pàgina. Nosaltres, els progenitors, el trobàvem ple de gràcies i l’aviciàvem embadalits. Però com a música de fons hi havia un greu error psicològic: parlar de combats a aquella gent que els esperava aterrida era completament inoportú. I inoperant, perquè la glorificació d’allò que temien augmentava llur impressió de covardia. Aviat faria dos anys que la lluita havia començat i el cansament era general (deien que era l’únic autèntic general que tenia la República!). En aquelles altures, mantenir-se ferm depenia exclusivament del gruix ideològic de cadascú i el nombre dels convençuts minvava estrepitosament dia rere dia. Ara ja s’havia fet moneda d’ús corrent manifestar sense embuts l’escepticisme en allò que es referia al final de la contesa, cosa que hauria estat impensable solament uns mesos endarrere, abans de Terol. L’acusació de derrotisme, que havia tingut força d’estigma, havia perdut gairebé tot el poder. Potser per això —i a partir del títol mateix— el nostre periòdic obtenia tan poc ressò i esdevenia balder com la xerrameca d’un míting adreçat a militants del propi partit, que ja coneixen el missatge i el comparteixen. Algú fullejava la portada i fragments de la pàgina dos i, a partir d’aquí, ja només mirava les imatges i, si es tractava d’un acudit, feia la concessió de llegir-ne el peu. Ara sentíem sovint un comentari que, també uns mesos endarrere, hauria estat inconcebible: «Sí, vaja, propaganda del Comissariat!» deixat anar en el to més despectiu, sense cap respecte per a la figura del comissari polític que, per a alguns de nosaltres, restava com una institució intocable, un tabú sagrat.

Aquell era un dels alts preus que cobrava l’avanç en la militarització i ens menava a la paradoxa que molts dels comissaris que hom ara volia arraconar havien estat els més decidits impulsors d’aquell pas cap a la professionalització. Hom movia a la babalà la palanca del canvi, cercant la marxa enrere. Alguns dels fullejadors —ves qui s’atreviria a qualificar-los de lectors!— dedicaven la major part del temps a això, a mirar els «sants», les fotos i els dibuixos i, en acabat, «Vèncer!» ja havia perdut tot l’interès. Poc podia imaginar que, al cap d’uns pocs anys, reviuria diverses vegades una situació com calcada d’aquella.