^[001] Donacions a Ripoll i a Cuixà; vegeu la segona i notícia de la primera en abadal: Eixalada-Cuixà, ap. 66. [Torna]

^[002] Eixalada-Cuixà, ap. 67 i 68. [Torna]

^[003] RIUS: Cartulario de «Sant Cugat», doc. 9. En el mateix document, una donació de Riudebitlles al monestir de Sant Cugat, Ermenard i el seu germà Udalard parlen de llur «senyor Sunyer, comte i marquès». [Torna]

^[004] Marca Hispanica, ap. 84. [Torna]

^[005] Marca Hispanica, ap. 118. [Torna]

^[006] Diplomes carolingis, p. 203. [Torna]

^[007] JULIEN HAVET: Lettres de Gerbert, Paris, 1889, carta núm. 45, escrita en 985. [Torna]

^[008] En l’acta de consagració de Santa Cecília, PASQUAL, Monumenta (ms. 729 de la Biblioteca de Catalunya), III, pp. 76-78. [Torna]

^[009] Marca Hispanica, ap. 112 i 113, respectivament. [Torna]

^[010] RIUS: Cartulario de «Sant Cugat», doc. 217. [Torna]

^[011] Vegeu-lo en els Diplomes carolingis, p. 72. [Torna]

^[012] En el llibre IV, paràgraf 12, de RICHER: Histoire de France (888-895), edició i traducció de R. LATOUCHE, II, París, 1937, p. 164. L’expressió per a designar el país català creu R. LATOUCHE que és un arcaisme pres de SALUSTI: Conjuració de Catilina, cap. XIX. SALUSTI ha estat utilitzat com a model per RICHER. [Torna]

^[013] Vegeu-los en els Diplomes carolingis, pp. 394 i 210, respectivament. [Torna]

^[014] Entro en aquests detalls i aclariments per desfer d’una vegada els castells que aquestes apel·lacions feren bastir a l’erudició de cinquanta anys enrere. Vegeu sobre això la nota de CALMETTE: A propos d’un «duché de Roussillon» au X^e siècle, en «Études Médiévales», Tolosa, 1946, pp. 167-168. [Torna]

^[015] En oposició a aquest tracte que jo remarco donat pel rei a Gaus-fred, LEMARIGNIER, en el seu interessant estudi sobre Les fidèles du roi de France, p. 160, presenta el cas del comte Sunifred de Cerdanya. Diu LEMARIGNIER que en un diploma de Lluís IV «le roi qualifie Sunifred, comte de Barcelona (vol dir el de Cerdanya), de comes nostrae dicionis. C’est-à-dire que Sunifred est comte d’un pagus ou d’un groupe de pagi soumis à la suprématie territoriale du roi; c’est un comte du regnum Francorum; à ce titre, il est soumis au roi, il le reconnait comme tel et ce sentiment de l’appartenence au royaume est si vivant, si général, que les chartes, fussent elles des confins extremes, sont toujours datées des années du regne des souverains carolingiens». Prescindint de les interpretacions, tan diverses de les que hem estat donant nosaltres en aquest capítol, el fet essencial és que, sobre la frase de «comes nostrae dicionis», no s’hi pot basar res, perquè el document que la insereix, un suposat precepte de Lluís IV, és una falsificació bastant posterior a l’època. Vegeu-ne la prova en els meus Diplomes carolingis, p. 86. Lauer ja sospitava del diploma, però no sabé veure clara la seva completa invenció. [Torna]

^[016] Marca Hispanica, ap. 93. [Torna]

^[017] Marca Hispanica, ap. 112. La mateixa fórmula es troba en la venda que el comte Borrell fa a Ansulf de Granollers de la Plana, també de 972, Marca Hispanica, ap. 113. [Torna]

^[018] Marca Hispanica, ap. 116. En el mateix any 974, però, la consagració de Cuixà usa la fórmula una mica ambigua: «anno XX. Leutario Franchorum rege presidente regno», Eixalada-Cuixà, doc. 99. [Torna]

^[019] Marca Hispanica, ap. 122. [Torna]

^[020] El sentit de «imperant», ens el dóna un document de 1004, quan ja ha desaparegut del tot el domini reial, que diu: «imperante Bernardo (és el Tallaferro de Besalú) gratia Dei comite», i parla dels seus «regni proceres», Marca Hispanica, ap. 151. [Torna]

^[021] El precepte, donat des de Laon el 9 de juliol de 981, és publicat en els Diplomes carolingis, p. 394. [Torna]

^[022] Vegeu més amunt a p. 308. [Torna]

^[023] El precepte, del mateix dia que l’anterior assenyalat en la nota 21, publicat en els Diplomes carolingis, p. 210. [Torna]

^[024] El precepte de Ripoll recaptat per l’abat Sunifred, expedit des de Parentignat, es publica en els Diplomes carolingis, p. 166. El de Rodes, donat a l’abat Eldesind i des de Boussac, en Diplomes carolingis, p. 235. [Torna]

^[025] Vegeu l’acta de dedicació en VILLANUEVA: Viage, X, ap. 20. [Torna]

^[026] L’acta de fundació en la Marca Hispanica, ap. 124. [Torna]

^[027] Vegeu en Marca Hispanica, ap. 122. [Torna]

^[028] Document publicat en la Marca Hispanica, ap. 126. [Torna]

^[029] El text de la consagració de 977, i amb ell el del decret, és donat en la Marca Hispanica, ap. 123. Que per a la redacció del decret es tingué en compte el precepte de 939, i no solament els antecedents de Guifred i de l’acta de 935, ho certifica la clàusula final: «Et ut haec nostrae auctoritate concessio per succedentia tempora firmius conservetur, manibus nostris subscriptione que roborare studuimus», en la qual els mots que subratllem convenen amb els del precepte. [Torna]

^[030] L’acta de consagració de 935 no s’ha conservat, però en féu un bon resum la Brevis historia de Ripoll, de 1147, publicada per BALUZE en Marca Hispanica, ap. 404, a la col. 1296. [Torna]

^[031] La carta de Montmell és publicada en la Marca Hispanica, ap. 119. [Torna]

^[032] Que Tassi anà a Roma i hi obtingué una butlla, encara que no hagi quedat cap altre record d’aquesta butlla, no sembla que pugui dubtar-se’n. En la làpida que decorava el seu sepulcre —morí en 958— és dit: «Sedem Romanam adivit et decretum accepit | Francorum regem petiit et preceptum adjunxit», anà a Roma i rebé una butlla, sol·licità i obtingué un precepte del rei franc. Si la butlla no ha estat conservada, tenim encara els textos dels preceptes del rei Lluís de 944 i 948, amunt esmentats. [Torna]

^[033] A Sala, li redactaren aleshores un projecte d’acta per a documentar la fundació i el lliurament a Roma del monestir que preparava a Bages. En parlarem, si Déu vol, en el volum que per a la Catalunya carolíngia estem preparant sobre El comtat d’Osona. [Torna]

^[034] La butlla per a Cluny pot llegir-se en BOUQUET: Recueil, IX, p. 226. [Torna]

^[035] El document en Histoire de Languedoc, V, ap. 91. A més de la firma del papa, la del bisbe Esteve i molts altres testimonis, clergues i laics, el document era signat pel bisbe de le Puy, el cèlebre Gotescalc, que tant podia haver estat present a l’acte com haver estampat la signatura amb posterioritat al retorn dels expedicionaris. [Torna]

^[036] La butlla per a Cuixà en Eixalada-Cuixà, ap. 73. La de Ripoll en Marca Hispanica, ap. 89. La d’Urgell, també en Marca Hispanica, ap. 88. La de la Grassa, en BOUQUET: Recueil, p. 231. Encara el papa Agapit donà a última hora una butlla per a un altre monestir veí del nostre país, el de Sant Martí de Lys, en l’estreta vall de l’Aude, dins del «pagus» de Fenollet. KEHR: El papat i el principat de Catalunya, pp. 329-330, s’equivocà, comentant aquesta butlla, en suposar que el papa donava béns de l’Església romana; en rigor, la butlla no féu més que confirmar béns propis del monestir en les contrades veïnes dels comtats de Fenollet, Rasés i Rosselló. El que és tanmateix una troballa de KEHR és la utilització en el present cas de la fórmula del Liber diurnus. La butlla en la Histoire de Languedoc, V, ap. 96. [Torna]

^[037] Únicament s’estableix un cens recognitiu al monestir fenolletià del Lys, del qual hem parlat en la nota anterior. [Torna]

^[038] KEHR: El papat i el principat de Catalunya, pp. 332,-333. [Torna]

^[039] El testament en Eixalada-Cuixà, ap. 92. [Torna]

^[040] El fet en rigor no era cert; el monestir d’Arles fou construït per l’abat Castellà probablement a darrers del segle VIII. El que hi ha és que després de la seva destrucció pels normands degué contribuir molt a la seva reconstrucció l’abat Sunifred, i aquest sí que era germà de Guifred el Pilós, avi del Cabreta. De tot això, n’hem parlat abans. El text de les butlles es troba: la de Cuixà, en Eixalada-Cuixà, ap. 94; la d’Arles, a la Marca Hispanica, ap. 110. El mateix papa Joan XIII havia donat dos anys abans, pel novembre del 966, just a la seva tornada a Roma, una butlla per al monestir de Gerri del Pallars, gestionada per un enviat de l’abat Ató, un Daniel que no sabem qui fos. La butlla, dintre el to de les que estem comentant, posava sota la jurisdicció de la Seu romana el monestir i els seus béns, que inventaria; li concedia l’exempció episcopal, la immunitat civil. Vegeu-la en Els comtats de Pallars i Ribagorça, doc. 200. [Torna]

^[041] Els nostres historiadors han posat poc esment a aclarir la veritable genealogia de la muller de Borrell i han afirmat sovint, seguint els historiadors del Llenguadoc, que es tractava d’una filla de Ramon-Ponç de Tolosa; jo crec poder afirmar que ho era de Ramon I de Rouerga. Proposo aquest quadre genealògic de la pàgina següent. De la casa de Rouerga provingué el nom del fill gran de Borrell, el comte Ramon-Borrell de Barcelona. [Torna]

^[042] RICHER, Histoire de France, II, pp. 50-53. L’obra de RICHER, de la qual s’ha conservat un únic manuscrit, l’original autògraf, fou composta entre 996 i 998. [Torna]

^[043] KEHR: Die ältesten Papsturkunden Spaniens, pp. 41-43. [Torna]

^[044] KEHR: Die ältesten Papsturkunden Spaniens, pp. 43-45. [Torna]

^[045] Publicades en España sagrada, XXVIII, p. 96; KEHR: Die ältesten Papsturkunden Spaniens, pp. 46-47; VILANUEVA, Viage, VI, ap. 17. [Torna]

^[046] Vegeu-la en el meu treball El pseudo-arquebisbe Cesari. [Torna]

^[047] España sagrada, XXVIII, Madrid, 1774, p. 100. [Torna]

^[048] Sobre la competència Guadall-Fruia vegeu FLÓREZ: España sagrada, XXVIII, pp. 103-106. [Torna]

^[049] Publicat en la Marca Hispanica, ap. 117, amb l’inventari detallat dels béns del monestir. [Torna]

^[050] Publicades una en l’España sagrada, XXVIII, ap. 6, l’altra per VILLANUEVA, Viage, VI, ap. 19. És curiosa l’excepció que es fa en la segona butlla del comte Borrell personalment, de la seva esposa Ledgarda i del seu fill legítim Ramon de la pena d’excomunió decretada contra tots els qui s’oposessin al bisbe Fruia. ¿Potser Borrell féu costat a l’intrús Guadall? Ramon, més tard, li féu oposició. [Torna]

^[051] La de Besalú, en PUJADES: Crònica de Cataluña, VII, p. 228; la de Rodes, en la Marca Hispanica, ap. 125; la de Sant Hilari de Carcassona, en la Histoire de Languedoc, V, ap. 136. Les dues primeres contenen una clàusula especial en virtut de la qual els béns que possibles fidels donin a la Seu romana en la regió del monestir queden convertits en beneficis, d’aquest. Encara a Rodes el Papa li concedeix que, al qui no pugui anar a Roma a pregar, li serveixi fer-ho a l’església del monestir. [Torna]

^[052] El text del document en MIGNE: Patrologia Latina, CXXXVII, P. 336. [Torna]

^[053] Vegeu la butlla en KEHR: Die àltesten Papsturkunden Spaniens, pp. 50-52. [Torna]

^[054] KEHR: El papat i el principat de Catalunya, p. 338, nota 1, s’inclina a donar-hi la mateixa interpretació. [Torna]

^[055] Vegeu-la en la Marca Hispanica, ap. 146. [Torna]

^[056] KEHR: El papat i el principat de Catalunya, p. 343. [Torna]

^[057] Per a aquests esdeveniments podeu consultar Els comtats de Pallars i Ribagorça, p. 123. [Torna]

^[058] Sobre al-Tawil vegeu: LÉVI-PROVENÇAL, Histoire de l’Espagne musulmane, p. 277, i molt especialment la monografia de CODERA: Mohammed Atavil, rey moro de Huesca. [Torna]

^[059] A més del treball de Codera, citat en la nota anterior, vegeu MILLÀS I VALLICROSA: Els textos d’historiadors musulmans, pp. 154-155. [Torna]

^[060] Sobre el text d’Ibn Khaldun vegeu LÉVI-PROVENÇAL: Histoire de l’Espagne musulmane, p. 329; sobre la donació de Sunyer el document contingut en els Libri antiquitatum de la catedral de Barcelona, lib. III, fol. 75. [Torna]

^[061] Vegeu LÉVI-PROVENÇAL: Histoire de l’Espagne musulmane, p. 329. La notícia de l’ambaixada, la dóna l’historiador àrab tardà Ibn Khaldun, però traient-la del gairebé contemporani Ibn Haiyan. [Torna]

^[062] Mateix lloc que en la nota anterior. [Torna]

^[063] Aprofito la traducció francesa d’aquest text, que fou donat per primera vegada per LÉVI-PROVENÇAL: L’Espagne musulmane au X^e siècle. Institutions et vie sociale, París, 1932, pp. 48-49. En 956 també fou rebuda per Abd al-Rahman una ambaixada de l’emperador germànic Otó I, conduïda per Joan de Gorz. Fou narrada pel contemporani Joan, abat de Sant Arnulf, biògraf del de Gorz, i és una relació que s’assembla en tota la primera part molt a la nostra, certificant així la seva veridicitat; era un protocol manllevat a la vella etiqueta dels Sassànides perses a través de l’Orient. La divergència entre les dues relacions s’estableix en l’entrevista personal amb cl califa; plena d’amabilitat envers el legat d’Otó; bé és veritat que aquí no havia d’atemorir ningú. Els ambaixadors d’Otó, en llur camí cap a Còrdova, passaren per Barcelona; havien seguit l’itinerari: Verdun, Langres, Beaune, Dijó i Lió, i des d’aquí havien baixat pel Roine i arribat per mar a la nostra ciutat. Aquest pas per Barcelona dels anants i vinents del centre-occident d’Europa i d’Itàlia cap a Còrdova havia de tenir importància en la vida de relació del país. En canvi, els bizantins arribaven per mar al migdia de la Península; l’ambaixada de Constantí ho féu pel port de Petxina. [Torna]

^[064] Sobre això, MILLÀS, Els textos d’historiadors musulmans, pp. 156-157. [Torna]

^[065] Sobre aquestes i les següents ambaixades barcelonines a Còrdova hem consultat especialment els treballs de MILLAS I VALLICROSA, ja citat en la nota anterior, i el de CODERA: Embajadas de príncipes cristianos en Córdoba en los últimos años de Alhaquem II, en «Colección de Estudiós Árabes», IX, Madrid, 1917, pp. 181-205. [Torna]

^[066] Histoire de l’Espagne musulmane, I, pp. 400-401. [Torna]