XV


ELS PRECEPTES DE LLUÍS D’ULTRAMAR

A primers de gener del 936 moria el rei Radulf, el borgonyó. Els grans magnats que manifassejaven en el regne franc vacil·laren algun temps sobre l’establiment de la successió: a la fi, al cap d’uns quants mesos, es féu una certa unanimitat sobre la candidatura de Lluís, el fill de Carles el Ximple, refugiat fins aleshores a Anglaterra a casa la seva mare. Era un jove inexperimentat, de quinze anys; com que venia de l’illa anglesa portà el sobrenom «d’Ultramar». Els historiadors francesos el designen com a Lluís IV. Fou consagrat a Reims el 19 de juny del dit 936.

Aquells mesos de retard i vacil·lació abans de consagrar a Lluís foren, naturalment, acusats en les nostres regions del migdia: els escrivents hagueren de comptar a partir de la mort de Radulf i encara fent constar, a vegades, que esperaven rei: «Christo regnante et regern expectante»^[001]. Però, tot seguit de la coronació Lluís, fou reconegut per tothom en el nostre país, on són repetits els documents que compten pel primer any del seu regnat, 936-937, fent constar, això sí, que era fill de Carles, expressió de la legitimitat del seu poder, de la continuïtat dinàstica a la qual sempre fou donat un gran valor en les nostres terres. Un document de Sant Joan de les Abadesses, de gener del 937, arriba a opinar així: any i, regnant Lluís rei, fill de Carles, que devia ésser rei i no ho fou, «qui debuerat esse rex et non fuit»^[002], referint-se a l’interval que passà de la mort de Carles el Ximple en 929 a la del considerat intrús Radulf en 936.

Tornava, doncs, a restaurar-se la legitimitat carolíngia amb Lluís, com s’havia restaurat amb el seu pare Carles una quarantena d’anys abans, però ja no es donà amb el fill la represa, ni que fos momentània, d’autoritat i poder que havia acompanyat l’ascensió del pare. Les terres meridionals, les catalanes especialment, se sentien molt allunyades d’uns reis que convertien en centre exclusiu de llurs activitats les regions que llençaven les aigües al llunyà mar del Nord o a la Mànega; se sentien molt despreses d’un poder que passava tan fàcilment dunes mans a les altres sense més títol que la supremacia momentània d’ambicions d’un o altre dels grans magnats del regne, tots ells ben forasters i aliens a la vida d’aquelles nostres terres. Tomava la legitimitat, però no tornava l’autoritat, molt menys en mans d’un jove, tot just entrat en la majoritat legal, que no pogué fer sinó debatre’s per la pròpia conservació enmig d’un joc d’intrigues que, mirades a distància de mil anys i en perspectiva sintètica, ens fan rodar el cap.

No és d’estranyar, enmig d’aquestes circumstàncies, que la reinstauració carolíngia no comportés a casa nostra una represa de domini franc. Hi hagué certament una relativa activitat en l’aspecte diplomàtic. El rei seguí donant preceptes; en els nostres Diplomes carolingis n’hem pogut reunir per a Lluís d’Ultramar una dotzena, en text o en notícia. Però aquests preceptes no són, ara menys que mai, d’iniciativa reial; obeeixen sempre a sol·licitacions externes vingudes del nostre país. Encara els sol·licitadors, moltes vegades, ni són els mateixos interessats; són un homes emprenedors, d’empenta, que actuen com de gestors intermediaris, sense que això s’oposi que en definitiva treguin a través de llurs gestions per a tercers, el màxim profit propi.

Vegem ara com es descabdellava aquesta característica activitat en mans d’aquests homes. N’haurem de considerar tres: el monjo Gomar de Sant Cugat del Vallès; el monjo Cesari de Santa Cecília de Montserrat; el monjo Sunyer de Cuixà del Conflent.

Al lector, li farà estrany que els homes d’empresa del temps, almenys els que anomenem, siguin tots monjos. No és pas que la realitat fos exactament aquesta; també dintre el món civil es produeixen algunes individualitats sobresortints; però en les condicions reduïdes i localistes en què es mou la vida política i social del nostre país en el segle X, els homes civils d’empresa no passen d’ésser uns aventurers; ja en trobarem algun, Adalbert, per exemple. No obstant això, les armes, l’instrument de lluita i d’eficàcia propi d’elements civils, s’han tornat petites, casolanes; el gran instrument, encara que per a l’època pugui semblar al lector acostumat a sentir parlar d’un temps de ferro i sang, una incongruència, són els documents: preceptes reials, privilegis papals, decrets conciliars, sentències judicials, cartes oficials; i aquests instruments són propis de gent d’església, dels que saben llegir-los, redactar-los, entendre’ls, que saben jugar amb ells el joc de l’ambició i l’ascensió. És un joc d’intel·ligència i d’audàcia, que s’ofereix, més que als grans que ocupen per tradició familiar els llocs sobresortints de comandament, als humils que neixen sota l’estrella de l’enginy i el vigor.

I per a aquests humils, prenyats d’avenir, un camí és sempre obert: el de la mongia. El gran exponent del temps en aquest aspecte és el monjo Gerbert, que arriba al nostre país com un simple escolar aplicat i en surt per anar fent l’ascensió més espectacular del temps, política, diplomàtica, intel·lectual, fins a arribar a assolir el lloc màxim del papat amb el nom de Silvestre II.

Els nostres monjos, els que hem anomenat, i dels quals parlarem ara, no arriben a semblants altures, però també ells, entre alts i baixos, fan llur camí i remouen el país.

El primer, el monjo Gomar de Sant Cugat del Vallès, apareix inicialment a la cort del rei Lluís, a Breisach, per l’agost del 939, recaptant un precepte per al monestir de Ripoll i el seu abat Ennegó. El rei diu que «comparegué a la seva presència un cert monjo del cenobi de Sant Cugat anomenat Gomar» i que li demanà que volgués confirmar amb un seu reial decret els béns actuals i futurs del monestir de Santa Maria situat a la vall de Ripoll, cosa que el rei féu. El precepte, el text del qual s’ha conservat^[003], conté la descripció de l’alou del volt de la casa, una llista de drets fiscals que li pertanyen, una altra de les parròquies que li són subjectes, i fa una referència general als béns que tingui o pugui tenir el monestir en «els comtats de Barcelona, Osona, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Empúries, Peralada, Besalú i Girona», dibuixant per primera vegada l’àrea precisa del que serà amb el temps el principat de Catalunya, com volent-ne fer una zona d’influència per als nostres monestirs, separada ja de la Narbonesa, amb la qual solia anar fins ara aparellada. El precepte acaba amb una fórmula simple d’immunitat i consignant el dret de lliure elecció abacial. La minuta del document venia de segur redactada ja de Ripoll i el monjo Gomar la portava dintre el seu sac; el rei no innovava res en un estat jurídic que procedia de l’estatut originari de Guifred el Pilós^[004]; es tractava, doncs, d’un simple document de confirmació de béns i drets, però era el primer precepte reial que obtenia Ripoll, i per aquell temps la possessió d’un document així semblava obligada per a tot monestir que volgués aparentar i tenir una certa importància. Era sobretot una qüestió de prestigi.

Aquest precepte de Ripoll no feia més que repetir en el formulari general, és a dir, allí on no venia obligat per l’enumeració precisa de possessions i drets, el text d’un altre precepte que pels mateixos dies fou donat per Lluís al monestir de Sant Cugat del Vallès^[005]. Precepte també de confirmació, l’obtenció del qual hauria estat l’excusa i el motiu primer del viatge del monjo Gomar, puix que monjo era d’aquest monestir; l’encàrrec de Ripoll era de més a més.

També fóra de més a més l’obtenció per Gomar d’un tercer precepte per a l’església de Vic, confirmant-li la donació del terç de la moneda feta pel comte Guifred-Borrell, si és que aquest precepte hagi realment existit^[006].

Gomar havia de tenir interès a arribar a la cort reial amb el màxim de recomanacions possible; del bisbe d’Osona, dels abats de Ripoll i de Sant Cugat, d’altres que no sabem, però que podem suposar. Com a home d’empresa anava a explotar el seu viatge. Per un seguit de coincidències tenim la intuïció —no pas la seguretat— que, a la cort, hi anava a buscar, més que els preceptes que en portà, el patrocini reial per a obtenir la successió episcopal en la seu de Girona. El bisbe Guigo, el palatí del rei Carles, havia mort; i res més natural que acudir al Palau per obtenir la complaença del rei Lluís en la successió d’un càrrec que havia estat atribuït pel seu pare al difunt; la indicació reial pogué venir, si no en forma de mandat, en forma de carta del rei a l’arquebisbe a Narbona. De fet, al bisbe Guigo^[007], a Girona, el succeeix un bisbe Gomar, i un bisbe Gomar és el que compongué entre 939 i 940, arran de l’estada del monjo Gomar a Breisach, una curta relació històrica (de la qual deu ésser un resum el text que ens n’ha arribat) sobre la successió dels reis francs des de Clodoveu al contemporani Lluís Ultramarí; pensem que a la cort, i en aquest moment que l’hi trobem (si, repetim, el monjo Gomar i el bisbe Gomar són, com em penso, la mateixa persona) degué prendre les notes que li serviren per a redactar-la. L’obreta és d’una confusió meravellosa, més pròpia d’un home d’empresa que d’un lletrat; suposa el bagatge superficial que calia a un home que anava a alternar a la cort, no pas el coneixement precís que escauria a un ver cronista. Com a tal home d’empresa encara volgué aprofitar l’aurèola de la seva estada i dels seus èxits a la cort del rei franc vantant-se’n a l’altra cort, en plena puixança aquesta, de Còrdova: lluí els seus ben magres coneixements d’història franca dedicant l’esmentada relació al fill del gran califa Abd al-Rahman III, al-Hakam. Així ho conta un literat, al-Masudí, que en el seu llibre Les prades d’or, escriu: «Em trobava a Fostat d’Egipte l’any 336 de l’Hègira (947-948) quan em vingué a parar a les mans un escrit compost l’any 328 de l’Hègira (939-940) per Gomar, bisbe de Girona, ciutat del país que els francs senyoregen. És dedicat a al-Hakam, fill d’Abd al-Rahman. En el dia aquest al-Hakam és reconegut com a príncep hereu del seu pare Abd al-Rahman, senyor de l’Andalús, el qual per la seva ciència és designat amb el títol de Miramolí»^[008]. No creiem pas que el bisbe Gomar anés personalment a Còrdova; és més prudent de pensar que se serví d’un tercer per a establir aquest nou llaç de relació que responia a les seves inquietuds i frisances d’obrir-se al món.

On torna a anar l’antic monjo és a la cort del rei francès, que en aquells moments sojornava a Laon, la fortalesa senyera aleshores de l’oscil·lant monarquia franca. L’hi trobem —ens ho pensem amb molt de fonament— actuant pel juliol del 944. El dia 7 d’aquest mes el rei Lluís lliura un precepte per al nou monestir de Sant Pere de Rodes. Segons conta el mateix precepte, el prior Tassi, amb consentiment del marquès Sunifred i del comte Gausfred, trameté uns monjos de Rodes al rei que li contaren l’antiga discussió —prou coneguda de nosaltres— entre Banyoles i Sant Policarp de Rasés sobre la propietat del lloc; i li pregaren, d’acord amb el bisbe Gomar, que, remoguda tota contesa i altercat, concedís a la casa la seva tuïció i immunitat. Cosa que fa el rei usant les clàusules corrents d’immunitat i aplicant-la, ultra a la casa de Sant Pere, a les esglésies seves de Santa Maria de Roses, Sant Tomàs de Pení, Sant Joan ses Closes i Sant Cebrià de Pineda^[009]. És clar que aquí la iniciativa del rei és nul·la; ell es limita a sancionar el que li demanen, i de la forma del context deduïm que el qui avala la petició dels monjos és el bisbe Gomar, que deu presidir personalment la gestió. També n’era el més interessat si recordem que el rei Carles havia atribuït en 899 a la seu de Girona les cel·les, la de Sant Pere al cap d’elles, que ara s’acorda constituir en monestir independent; era ell qui anava a ésser-ne un dels despullats. La intervenció del marquès Sunifred i del comte Gausfred, el seu permís previ a 1 operació, obeïen al fet que el primer era comte de Besalú, comtat al qual pertanyia Banyoles, faltre despullat, i el segon d’Empúries, comtat on radicava el nou monestir privilegiat. I noti el lector que si s’acudeix al rei per solidar una qüestió que venia tradicionalment sotmesa de generacions a decisió reial, això no es fa pas sense que prèviament ho permetin els nostres comtes locals: ¡que lluny que estem dels temps en què el rei manava als seus comtes l’execució de les determinacions que ell havia pres sobre les tan discutides cel·les del «pagus» de Peralada!

És probable que aquesta solució de la secular baralla sobre les cel·les de Rodes, que de fet resultà ésser la solució definitiva, fos filla de l’empenta del nostre Gomar, encara que la iniciativa s’hagués d’atribuir al pròcer Tassi i que fos Gomar qui concebés la idea de fer-la sancionar pel rei per donar-li un caire de juricitat que altrament no hauria tingut. Ell, conegut del rei, amic i probablement lligat al rei en el seu nomenament episcopal, era la persona indicada per a acudir-se-li i realitzar aquest encarrilament d’una qüestió tan vidriosa.

Tres dies després del precepte per a Rodes, el 10 de juliol, el rei Lluís en donava un altre que tenia relació amb el país gironí. Era a favor d’un tal Adalbert clergue: el rei li confirma, a ell i als seus germans, les propietats que tenien en els comtats de Besalú i de Girona, i els concedeix sobre d’ells la immunitat judicial, tributària i de policia^[010]. Aquí el recaptador és un abat Gomar, que es presentà davant del rei. No sabem —ja ho hem dit de bon començament— deixar de fondre en una sola persona el monjo Gomar, el bisbe Gomar, l’abat Gomar, que trobem vora el rei Lluís arrencant-ne preceptes.

El monjo Gomar de Sant Cugat, prou emprenedor, pot molt bé haver obtingut també l’abadia del seu monestir. Així ell hauria iniciat a Girona el costum de conjugar episcopat i abaciat; el seu successor Amulf serà bisbe de Girona i abat de Ripoll; més endavant Odó serà bisbe de Girona i abat del mateix Sant Cugat.

Adalbert, l’afavorit amb el precepte, pot tenir molt a veure amb el bisbe de Girona, no pas res que es trasllueixi amb un abat de Sant Cugat; és com a bisbe de Girona que s’explica la gestió a Laon de Gomar, no com a abat; només si els dos títols pertanyen a la mateixa persona, com ens pensem, tot s’entén. Adalbert, que el precepte qualifica de clergue, és segurament un canonge de Girona en 947 i el personatge que capitanejà la gran rebel·lió del 957 que expulsà el comte Guifred de Besalú del seu castell i el matà quan fugia; de totes maneres, es tractava d’un gran personatge de les comarques gironines^[011]. El nou bisbe de Girona havia de tenir un gran interès a cultivar l’amistat dels potents del país com eren Adalbert i Tassi. El mateix havia fet el seu predecessor Guigo; l’un havia de fer-se perdonar l’estrangeria, l’altre el seu origen humil.

L’encarrilament per Gomar de la qüestió de Rodes encara donà lloc a dos preceptes més del rei Lluís. Aquests, ja no els anà a recollir personalment Gomar; els altres interessats coneixien ara el camí, però, almenys per al primer, devien acudir-hi amb cartes seves de recomanació per a les persones i sobre l’afer. Aquest primer fou donat a Reims, el 29 de setembre del 948. Explica que des de la «regió d’Hispània» comparegueren davant el rei l’abat Acfred de Banyoles (recordem que Acfred ja havia anat ell tot sol a trobar Carles el Ximple a Herstal en 916) i Tassi, i li explicaren que per comú consell del bisbe (Gomar) i dels comtes de la regió, Sunyer (de Barcelona, ja retirat), Gausfred (d’Empúries-Rosselló), Borrell (de Barcelona i d’Urgell) i Guifred (de Besalú) i de molts nobles civils i eclesiàstics, havien fet les paus; que Tassi i el seu fill Eldesind, constituït ja abat del monestir de Sant Pere, havien fet donació de béns propis a Banyoles i Acfred havia en canvi renunciat a Rodes. Demanaven el consentiment regi a l’acord i que es fes un decret a favor de l’abat Eldesind. El rei, accedint-hi, posa sota la seva immunitat i tuïció l’abat i el monestir; fa seguir la clàusula antiga i clàssica d’immunitat, una llista de béns i el permís de lliure elecció d’abat^[012]. Quedava per fi, gràcies a l’eficaç intervenció del bisbe Gomar, liquidada la secular qüestió.

Un segon precepte seguí aquest. Els de Rodes havien ja fet la coneixença del rei Lluís i es complauen a solidar la seva casa amb títols reials. El comte Gausfred havia donat en 945 al monestir l’estany de Castelló; devia tenir algun dubte sobre la legalitat de la donació, sobre el dret directe del rei a les costes marítimes, car, feta la donació, manà a l’abat que anés a trobar el rei Lluís i li pregués que per precepte la hi tos confirmada. Així ho féu Eldesind; comparegué davant del rei a Laon, el 8 de setembre de 953, amb la petició del corresponent precepte, fent constar el consentiment i la voluntat de l’il·lustre comte Gausfred, al qual pertanyia ara el comtat. El rei ho atorgà tal com es demanava «manant per la seva règia autoritat que cap comte, ni vescomte, ni vicari, ni cap altre potentat, no gosi fer sobre això cap violència, sinó que resti en la potestat de l’abat^[013]».

Tenim, doncs, que almenys la meitat dels preceptes coneguts que donà el rei Lluís per a Catalunya foren recaptats o intervinguts per aquell emprenedor monjo Gomar del 939, que en la seva ràpida carrera havia d’arribar —així ho creiem— a l’abadia del seu monestir de Sant Cugat i a la seu de la importantíssima diòcesi de Girona^[014].

El segon monjo emprenedor que assenyalàvem fou el Cesari de Santa Cecília de Montserrat. Aquest, el propi alè l’enganyà, aspirà a molt més que no arribà. No obstant això, des del punt de vista que el considerem, com a recaptador de preceptes, també tingué el seu èxit.

No sabem l’origen de Cesari; quan el trobem per primera vegada està instal·lat a la banda nord de la muntanya de Montserrat, en un ample predi que vol ésser el terme d’un castell dit Marro. Un document de 942 que publicà Baluze^[015] suposa que comprà el castell a una seva tia Druda i cosí Ansulf; a mi el document em sembla molt sospitós i crec que forma part del lot de falsificacions que es fabricaren en el monestir de Santa Cecília de Montserrat per apuntalar els drets de la casa quan en el segle XIII estava discutint la seva independència enfront de la seu vigatana. Opino que el predi de Montserrat fou lliurat a Cesari pel comte Sunyer a instigació de la seva muller Riquilda. Anys a venir l’abat Oliba de Ripoll farà contra l’antiga comtessa l’acusació d’haver sostret aquell predi a Ripoll per donar-lo a Cesari.

Per la documentació del monestir de Santa Cecília sabem que la comtessa Riquilda fou la gran benefactora i propulsora de la casa; també ho fou de la de Sant Pere de les Puelles de Barcelona. D’aquesta segona, podem considerar-la’n com la fundadora. Per a les seves actuacions piadoses, la comtessa se serví de Cesari. Totes dues cases foren consagrades pel juny del 945. La de Santa Cecília ho fou pel bisbe Jordi de Vic, el qual, segons la mateixa acta de consagració de l’església, facultava Cesari per a erigir-la en monestir amb el consentiment del comte Sunyer i la protecció de la comtessa Riquilda^[016].

Cesari quedava des del primer moment constituït abat i àrbitre de la casa. Carregat d’ambició, sentí aviat la necessitat de donar-li un to i una importància que li permetés d’equiparar-se a les veïnes i opulentes de Ripoll i Sant Cugat, com si tingués ja la intuïció que serien aquests monestirs els que havien de maldar contra la personalitat de la seva fundació. I com que Ripoll i Sant Cugat havíeu obtingut dotze anys abans, per via del monjo Gomar, els preceptes del rei Lluís dels quals hem fet fa poc llarga referència, ell també volgué ornar la seva casa amb un diploma reial. I seguint l’exemple de Gomar acudí a la cort reial, en aquells moments a Reims.

En el precepte es diu que fou donat a petició de la reina Gerberga i d’un comte Odalric, en 951; no parla expressament de la presència de Cesari a Reims, però deixa suposar-la-hi. Els qui consten com a peticionaris eren més aviat uns recomanadors; ignorem com Cesari hagués obtingut la recomanació: la de la reina semblaria d’origen femení, una carta de la comtessa Riquilda, ¿potser? La del comte Odalric ha de quedar en el misteri, car, de tal comte, la història no en sap res. El precepte és donat a favor d’un cert abat, de nom Cesari, d’Hispània, i sobre una abadia fundada per ell en un predi de la seva propietat en el comtat d’Osona, en el lloc dit Montserrat, al castell Marro, en honor de Santa Cecília. El diploma descriu el predi i enumera les donacions que s’han fet al lloc. Acaba confirmant al dit abat la perenne possessió d’aquests béns i per a després de la seva mort «als seus parents segons la norma monàstica»^[017]. Estem davant una senzilla confirmació de béns ja propis o adquirits pel beneficiari, i si en alguna cosa ens sobta el precepte és en el to personal que pren la seva formulació; no és el monestir, sinó Cesari, el directament agraciat, i aquella previsió per a després de la seva mort deixa entendre que el document s’adreça al patró de la fundació, no a la casa fundada. Si aquest era el to de la demanda, com és probable, ens trobem davant un testimoni de l’egocentrisme de Cesari.

Sembla possible que Cesari aprofités aquesta gestió a Reims per a obtenir un segon precepte del rei a favor de la fundació de la seva protectora, la comtessa Riquilda, del monestir femení, «de les puelles», de Sant Pere, a les portes de Barcelona. Com que no tenim sinó una vaga notícia dé la probable existència d’aquest document, tampoc no podem fer sinó al·ludir-lo^[018].

La inquietud, la frisança per surar, de Cesari, no saturà pas amb la sortida a Reims i l’obtenció del seu precepte. Tenim raons de molt de pes per a creure que també anà a Roma i en portà una butlla papal. De seguida veurem que hi havia anat un monjo de Cuixà en 950; ¿en tingué notícia, Cesari, i conegué l’èxit del viatge? El cert és que, quan l’any 956 féu consagrar l’església de Santa Cecília pel bisbe Guadamir de Vic, aquest confirmà a la dita església monacal els béns que hi foren atribuïts «pel papa de Roma i pel rei dels francs, prínceps de les nostres regions». L al·lusió a una butlla i a un precepte no pot ésser més concreta; el precepte, el coneixem, la butlla fou perduda. I és estrany, fins al punt de fer pensar si el seu tenor fóra tan personal que llavors dels plets de començament del xii amb Sant Cugat no convingué exhibir-la, i pel plet de 1220 amb la seu de Vic es considerà preferible de feria desaparèixer i fabricar-ne una de nova^[019].

Crida l’atenció el fet que, quan el bisbe Guadamir consagrà Santa Cecília, ho fes posant com a condició, segons consta en l’acta, que fos monestir segons la Regla de sant Benet i que, d’acord amb ella Cesari i els futurs abats l’obeïssin sempre a ell, Guadamir, i els bisbes successors seus^[020]. La condició posada per Guadamir no ho era pas capriciosament; les ínfules, l’empenta, de Cesari, la seva ambició, devien ésser vistoses i tangibles. I tan certes que per la tardor del mateix any 956 Cesari se’n va a Compostel·la i, aprofitant un concili, s’hi fa consagrar pels bisbes galaics i lleonesos, pel metropolità de Lugo i el bisbe apostòlic de Santiago, a presència i amb la subscripció del rei de Lleó Sanç el Gras, com a metropolità de la província tarraconense, amb jurisdicció sobre les diòcesis de Barcelona, Terrassa, Girona, Empúries, Osona, Urgell, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Oca, Calahorra i Taraçona. Pretenia Cesari no menys que fer reviure l’estat de l’Església visigòtica posant la província sota la seva fèrula. Tomat a casa, les coses no li rutllaren tan bé com li havien anat a París, a Roma, a Compostel·la. Quan, arribat de Galícia, hagué d’exposar les seves pretensions i volgué fer-se reconèixer arquebisbe pels bisbes coprovincials, es topà amb la més resolta negativa. Ell mateix confessa que ni Pere de Barcelona, ni Amulf de Girona, ni Ató de Vic, ni Guisad d’Urgell, i sobretot, és natural, l’arquebisbe Aimeric de Narbona, no volgueren saber-ne res; li deien que l’apostolat anomenat d’Hispània i Occidental no fou l’apostolat de sant Jaume, perquè aquest apòstol vingué aquí essent ja difunt i que, per tant, ell no era legítimament ordenat. S’hagué d’acontentar que els seus veïns del Bages i ell mateix, no cal dir-ho, posessin el títol ressonant però buit de «arquebisbe», al costat del més real d’abat, en els insignificants documents administratius de Santa Cecília.

El fracàs de Cesari no obsta perquè encara avui n’admirem l’audàcia, pels temps de reclusió en què vivia, en llençar-se pel món i emprendre gestions a Reims, a Roma, a Compostel·la.

Com a tercer monjo emprenedor hem anomenat Sunyer, del monestir de Cuixà, en el Conflent. En un altre lloc^[021] ens hem ocupat de la història primitiva d’aquest monestir de Cuixà i fèiem notar com l’actuació de l’abat Gontefred II havia estat molt important per a la casa; i dèiem: «En aquesta actuació es veié molt secundat per un monjo Sunyer i per la casa comtal».

«És una llàstima —afegíem— que no tinguem antecedents d’aquest monjo Sunyer que potser ens n’explicarien la personalitat diplomàtica i viatgera. Pel desembre de l’any 950, Sunyer se’n va a Roma i obté del papa Agapit II una butlla, adreçada a l’abat Gontefred i als seus successors, per la qual són confirmats perpètuament els béns actuals del monestir, que s’inventarien, i els que pugui adquirir en l’esdevenidor; li són concedits els delmes, les primícies i les oblacions que es recullin d’aquests béns; el monestir amb totes les seves pertinences i tots els seus servents, presents i futurs, són declarats “juris sancte Romane Ecclesie”, de dret de la santa Església romana, i exempts de tota altra potestat; el papa els imposa el deure d’hospitalitat, els concedeix el dret exclusiu d’elecció d’abat. L’eminent professor Paul Kehr ja féu notar que aquesta butlla era “el primer privilegi d’exempció que hagi rebut un monestir català”.

»Amb aquesta butlla, doncs, el monestir de Cuixà prenia la davantera respecte a les altres cases benedictines catalanes; el monjo Sunyer obria el camí de Roma als monestirs del nostre país. Feia més de mig segle que del nostre país no s’havia acudit a Roma, des d’últims del segle IX, en els temps tèrbols de la lluita d’Esclua d’Urgell contra l’arquebisbe narbonès, quan el bisbe Servus-Dei de Girona i el bisbe Ricolf d’Eina obtingueren privilegis confirmatius dels papes Formós i Romà. Encara es tractava d’afers episcopals; de fet, Cuixà és el primer monestir de Catalunya que rep un privilegi —no pas sols d’exempció— de Roma.

»La iniciativa de Sunyer adquireix, per tant, una significació especialíssima; no sols des del punt de vista canònico-jurídic, sinó en la vida de relació social i encara en la direcció política. Apunta la tendència cap a la subjecció romana, que anirà desbancant l’anterior subjecció al rei francès; després d’un període de vacil·lació, de duplicitat, les entitats eclesiàstiques, catedrals i monestirs, substituiran els preceptes per les butlles. Socialment, trenca l’època d’aïllament que la nostra regió havia viscut durant tota la primera meitat del segle X per a tornar-li a obrir els camins del món occidental. Cuixà, amb el viatge del monjo Sunyer, fa la seva entrada en la relació exterior que li ha de procurar dies de glòria.

»L’exemple, el reeiximent, del viatge del monjo Sunyer a Roma, s’acusen tot seguit en el país: al cap d’un any, pel desembre del 951, emprenien el viatge cap a la ciutat mare en caravana (la forma corrent del viatge en aquell temps), el bisbe Guisad d’Urgell, l’abat Amulf de Ripoll, segurament l’abat de la Grassa, el futur fundador de Sant Benet de Bages, Sala, el comte Sunifred de Cerdanya en persona; probablement els acompanyava i els féu de guia el monjo Sunyer.

»Acabem de dir que l’actuació de Sunyer a Roma, si bé iniciava una tendència, suposava un període de duplicitat papa-rei de França (recordem l’expressió de ‘prínceps de les nostres regions’ aplicada al rei i papa en la consagració de Santa Cecília de Montserrat de 956). El mateix monjo Sunyer a primers de febrer de 952 ja era a Reims vora el rei Lluís. No anava pas sol aquesta vegada, com degué anar a Roma l’any 950; acompanyava al comte Guifred de Besalú, el germà de Sunifred, com és probable, segons acabem de dir, que hagués acompanyat aquest a Roma en un segon viatge un mes abans. Així Sunyer se’ns presenta com un viatger consumat, bon acompanyant dels comtes de la casa patronal del seu monestir.

»A Reims els visitants recaptaren diversos preceptes. El comte, un per al monestir que acabava de fundar a Camprodon (no havia pas d’ésser menys que els altres monestirs de recent fundació: Rodes, Santa Cecília, Sant Pere de les Puelles), i un altre concernent interessos privats de la seva família comtal; el monjo Sunyer, com a mandatari de l’abat Gontefred, un per al seu monestir de Cuixà.

»El precepte de Lluís enumera les cel·les pertanyents a Cuixà, però s’estalvia l’inventari dels béns referint-se a la butlla: “sicut in illorum privilegio… continetur”, tal com és contingut en el seu privilegi; vol dir que Sunyer presentà la butlla d’Agapit a la cancelleria reial. En canvi, no es fa cap aüusió a l’antic precepte de Carles el Calb per a la casa primitiva d’Eixalada. La concessió d’immunitat, doncs, no es presenta com a una confirmació, sinó com a cosa nova. Havia passat tant de temps (des de 871) i tantes vicissituds eren sobrevingudes al monestir!

»El precepte detalla la immunitat tal com es feia en el precepte concedit el dia abans per al monestir de Camprodon de nova fundació, però s’hi afegia una concessió nova: “heremum quoque in pagis praenominatis (els de Conflent, Cerdanya, Fenollet, Berga, Rosselló, Vallespir) in quantum voluerint extirpare concedimus”, el dret d’extirpar en tant que vulguin els erms dels “pagus” sobredits, concessió important, de cara sobretot a les cases comtals de Cerdanya i Rosselló que detenien en aquells moments el fisc d’aquestes comarques. Es renovava el dret de lliure elecció d’abat que ja figurava en la butlla^[022]».

El de Camprodon consta gestionat personalment pel comte Guifred. El mateix document explica que el comte es presentà davant el rei i li explicà que havia adquirit regularment el lloc de Sant Pere de Camprodon, commutant-lo amb el nostre conegut bisbe Gomar de Girona, per fer-hi un monestir. Li demanava que per precepte reial l’hi confirmés. El rei, acceptant complagut la petició del comte Guifred, posa sota la seva règia tuïció l’abat, el monestir i els seus béns, que enumera; els concedeix la immunitat, d’acord amb l’àmplia fórmula tradicional, i la lliure elecció d’abat. El diploma duu la data del 3 de febrer del 952^[023].

Dels mateixos dies ha d’ésser un altre precepte perdut, però que, per les notícies que n’han quedat, adjudicava al comte Sunifred i germans els béns que havien estat del vescomte Unifred, culpable de traïció, en les comarques de Conflent i Ripollès^[024]. Com l’anterior degué ésser també gestionat pel comte Guifred. Aquest, segons conta un document posterior de deu anys, «anà a França davant el senyor Lluís emperador amb consell dels germans Sunifred i Oliba, comtes, i també de Miró, igualment germà seu, levita»^[025]. Cal pensar que en aquesta ocasió Guifred devia encomanar-se i jurar fidelitat al rei Lluís; no veiem com pogués escapar-se’n, i si fou així seria l’únic cas d’un comte català que prestés homenatge al rei francès tot al llarg del segle X, puix que Guifred-Borrell de Barcelona ho havia fet encara, al nostre supòsit, dintre del segle IX. I, com que tampoc no eren gaire transcendentals les causes que l’havien portat a visitar el rei, hem de judicar que no es donava pas una importància exagerada a la prestació d’homenatge al sobirà i a les conseqüències i al lligam que pràcticament pogués derivar-se’n. A Guifred, no li estalvià pas de morir a mans dels seus súbdits del comtat de Besalú cinc anys després.

Del monjo Sunyer, pel cert no en sabem res més. No obstant això, estem molt temptats d’identificar-lo amb un cert abat Sunyer que setze anys més tard, en 968, obtingué un precepte del rei Lotari; el fet cau molt en la línia dels personatges que hem descrit. Segons explica aquest precepte, que porta la data de 17 de maig del 968, temps enrere, venint del cantó del regne got, un cert abat anomenat Sunyer comparegué a presència del rei, conduït pel fidel Odalric, arquebisbe de Reims, i suplicà que li fos fet un precepte sobre dos monestirs, el de Sant Pol de Mar i el de Sant Feliu de Guíxols. Al rei, li plagué d’acollir la petició del dit abat i per consell de la gloriosa reina mare, Gerberga, i suggestió del dit arquebisbe i altres fidels reials, determinà de fer-ho en tal forma que mentre Sunyer visqués regís tots dos monestirs; a la seva mort, però, cada casa es regiria sola i amb abat propi, no depenent de cap altre príncep que del rei de França i vivint segons la Regla de sant Benet. Ordenava per decret reial que els béns d’aquests dos monestirs fossin inviolables, que no fessin cap cens a ningú i que no fossin subjectes a cap altra potestat que la del rei^[026].

No fóra gens d’estrany que l’emprenedor monjo Sunyer, que obrí el camí de Roma en 950, que hi acompanyà segurament la gran comitiva en 951, que en 952 féu costat al comte Guifred en el viatge a Reims, hagués desplegat després les seves activitats en el país i, no volent ésser menys que l’abat Cesari, al qual seguí en l’anada a Reims, fundés els dos monestirs de Sant Pol de Mar i de Sant Feliu de Guíxols. I encara menys estrany que, fundades les dues cases, volgués obtenir un precepte reial que li n’assegurés la possessió i l’estabilitat, si ja estava acostumat a arrencar preceptes i butlles i en coneixia el camí! Malgrat tot, pel contingut del precepte que acabem d’analitzar, s’endevina que de moment la seva gestió no tingué èxit: Sunyer fou presentat al rei per l’arquebisbe Odalric de Reims i féu la seva petició, però això fou «olim», temps enrere; calgué una recomanació de la reina Gerberga amb una nova intervenció de l’arquebisbe i el consell reial perquè el document fos expedit. Fa la sensació que hi havia alguna dificultat, segurament la pretensió del monestir doble, puix que es posa la condició de separar les dues cases a la mort de l’agraciat. És significativa la intervenció decisiva de la reina mare Gerberga, que ja havia estat disset anys abans la intercessora per a l’abat Cesari vora el seu marit el rei Lluís; aquell era dit «cuidam abbati… de Yspania», Sunyer «quendam abbatem… a partibus Gothici regni»; sembla que la reina tingués un interès especial pels llunyans abats de la nostra regió, per mantenir-hi uns lligams; també ella havia estat l’obtenedora d’un nou precepte per a Cuixà en temps de l’abat Pons, 958, ¿qui sap si encara aleshores n’havia estat gestor el monjo Sunyer com en 952 i d’allí li venia la coneixença amb la reina^[027]?

Si ara, després d’haver fet la presentació dels tres monjos que amb llur empenta motivaren, directament o indirectament, l’expedició de tots els preceptes que Lluís d’Ultramar concedí per a Catalunya i dels dos que hi donà el seu successor Lotari en la seva primera època, i, després d’haver analitzat cada un d’aquests preceptes, volem en síntesi donar una idea conjunta del que representen en relació amb el tema central que ens ocupa de la marxa evolutiva del nostre país cap a la sobirania, ens caldrà fixar-nos en un altre aspecte, el de llur destinació i finalitat.

Dels catorze preceptes esmentats, la gran majoria, onze d’ells, van destinats a monestirs, encara d’aquests onze, set són dedicats a monestirs de nova fundació. Dels tres que no tenen destinació monastirial, un és a favor d’un particular, Adalbert; un segon a favor dels comtes de Cerdanya; el tercer, si ha existit, era per a la seu de Vic, però en tot cas tenia un objectiu concret: confirmar una disposició comtal (del testament del comte Guifred-Borrell) sobre la moneda.

Precisament una de les característiques del temps, a partir del rei Lluís, és que cessen les sol·licituds i concessions de preceptes per a les esglésies episcopals. La nostra metropolitana Narbona, les seus d’Eina i de Girona, encara havien rebut dos preceptes cada una del rei Carles el Ximple. Girona especialment curava molt aquest contacte amb la reialesa; Girona havia rebut preceptes de Carlemany, de Lluís el Piadós, Carles el Calb, Lluís el Tartamut, Carloman, Carles el Gros, Odó i els dos citats de Carles el Ximple, l’últim del 922; a partir d’aquesta data les nostres seus episcopals viuen una vida separada del poder reial, i els nostres bisbes no compareixen als concilis forasters. Han trencat els lligams externs de relació, com no sigui el nou amb Roma, del qual parlarem en el pròxim capítol. La probable i en tot cas tènue participació del rei Lluís en el nomenament de Gomar per bisbe de Girona és una ultima supervivència; el mateix Gomar quan gestiona de Lluís un precepte per al seu protegit Adalbert ho fa amb el títol d’abat, no de bisbe.

També el precepte per a Adalbert és una supervivència; el bisbe Guigo se’ls havia fets concedir, en sèrie, pel rei Carles a favor dels seus fidels; Gomar n’arrenca un que serà l’últim que ens hagi estat transmès per a un particular català. No se li pot donar més importància de la que aquest seu caràcter de supervivència suposa.

El que reberen en 952 el comte Sunifred i germans sí que té una importància política especial; per als destinataris, que eren uns comtes en ple exercici; per al gestor, que era un altre comte germà seu i que obrava pel mandat de tots ells. Ja hem anotat que la presència de Guifred de Besalú a la cort reial, gestionant preceptes, fa suposar que allí prestà al rei l’homenatge que havia caigut en desús feia mig segle.

Tot el que acabem de dir sobre els destinataris pren la seva completa significació quan es considera la finalitat que se cercava amb els preceptes.

La de l’adreçat als comtes de Cerdanya era, com s’ha dit, adjudicar-los els béns d’un traïdor, llur vescomte Unifred. Tota traïció comportava la confiscació dels béns del culpable; els béns del traïdor Unifred, segons un document posterior, passaren «al fisc» i «després, per precepte reial» (és el nostre precepte), a mans dels comtes germans Sunifred i Oliba, que en fan donació a un altre vescomte, Isarn, en 959^[028]. És curiós aquest escrúpol jurídic —que els comtes de Cerdanya mantenen encara en 952, data del precepte— que calgui la concessió reial perquè uns béns passin del fisc a la propietat del comte. És evident que en la pràctica els comtes, per aquell temps, s’havien apoderat i disposaven en general dels béns fiscals radicats en llurs circumscripcions comtals. Aleshores cal pensar, i ho confirmarem més avall^[029], que en certs casos —aquests béns procedents de confiscació per traïció en són un— continua subsistint la idea que és directament el rei a qui en correspon la propietat. Estem, doncs, de cara a una continuïtat i persistència de certs drets eminents del rei, que són respectats, i que obliguen encara a acudir a ell per a poder-ne disposar.

Un sentit semblant tindria el suposat precepte a la seu de Vic, confirmant el llegat de la moneda fet pel comte Guifred-Borrell; però en aquest particular ja hem vist que després de Guifred, el comte Sunyer es permet de disposar-ne per Girona, prescindint de tota intervenció reial.

El que realment impressiona és la multiplicitat de preceptes per a monestirs. Fa l’efecte que ens trobem en un sector especial sobre el qual es conserva encara la idea de plenitud del poder reial, a plena consciència i per totes dues bandes, del rei i de les comunitats, i que aquesta idea és acceptada pels mateixos poders comtals.

El precepte reial continua essent, com en els temps de Lluís el Piadós i Carles el Calb, la carta fonamental dels monestirs, llur títol jurídic bàsic. Totes les noves fundacions van a cercar-lo: Rodes, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de les Puelles, Camprodon, Sant Feliu de Guíxols, Sant Pol de Mar. Les cases de fundació anterior que encara no n’havien rebut: Ripoll, Cuixà^[030], també en recapten ara. L’única casa que sembla que ja havia de tenir-ne un d’anterior, del temps de Carles el Calb, era la de Sant Cugat, però es tractava d’una etapa distinta; en l’endemig la casa havia perdut la seva independència, després recuperada.

¿Què anaven a cercar els nous monestirs en el precepte reial? ¿Quina finalitat els empenyia a procurar-se’l? S’hi endevina una intenció de prestigi, el desig d’equiparar-se a les cases antigues, totes les quals gaudien de llurs preceptes, màxims títols d’honor que encapçalaran més tard, quan es facin, tots els corresponents cartularis. Però continua havent-hi també l’interès polític d’independència i el jurídic de seguretat dels patrimonis.

Dependre directament del rei, en la pràctica volia dir escapar-se de tota autoritat; sobretot de l’autoritat efectiva de les jerarquies locals, que cada dia s’ha anat fent més pesada precisament perquè han estat més autònomes. Si es repassen els preceptes que comentem, veurem que gairebé tots concedeixen la immunitat a les cases a les quals van adreçats; això les deslliura, en teoria, de tota subjecció al poder civil local; tota intervenció comtal queda convertida en tirania. Ara bé, erraríem si interpretéssim això com una lluita de monestirs contra els comtes; són aquests que s avenen a plena voluntat a aquesta situació independent; àdhuc la cerquen per a llurs fundacions. És el mateix comte Guifred de Besalú qui recapta el precepte d’immunitat per a la seva fundació de Camprodon; el d’immunitat per a Cuixà s’atorga a presència seva; els de Rodes són sol·licitats amb anuència expressa dels comtes. També hi hauria la complaença dels comtes als preceptes de Santa Cecília de Montserrat i de Sant Pere de les Puelles, car es tractava de cenobis que naixien sota la protecció comtal.

Hi ha un sector social del país que continua volent escapar-se de l’autoritat política de la terra; és el sector monacal amb les seves institucions monastirials; això ho aconsegueix sostenint la figuració de continuïtat i persistència del poder reial. Les autoritats polítiques locals, els comtes, s’avenen al joc, hi col·laboren. Al rei és natural que li plagui i àdhuc que li interessi; encara que febles, no deixen d’ésser uns lligams que continuen la tradició de la seva autoritat en aquests països que ja han deixat de pertànyer al regne franc, que ell mateix anomena «regne got», «regió d’Hispània».

D’això, d’aquest manteniment de la seva autoritat en el sector monacal, en té plena consciència i s’hi aferra en els últims moments amb por que no se li escapi. Només ens cal llegir el precepte, l’últim dels que estem comentant, de Lotari a l’abat Sunyer, de 968: el rei hi diu: «No obeireu cap príncep, sinó sols el rei de França», «no sereu subjectes a cap altra potestat sinó a la reial»; si algú vulnerés «aquest precepte de la règia autoritat» haurà de fer esmena segons la llei eclesiàstica i serà reu de majestat amb les penes conseqüents.

A mitjan segle, doncs, el poder reial quedava reduït, genèricament, a un principat teòric sobre la nostra regió dita Hispània; concretament, al sector monasterial i a alguns aspectes secundaris jurídics fiscals, com les zones de la faixa marítima, com els béns procedents de confiscació per traïció.