I


EL SUPOSAT NAIXEMENT DE CATALUNYA EN 865

Joseph Calmette, que amb justos i ben guanyats títols exercí durant tota la primera meitat del nostre segle una mena de dictadura sobre la primitiva història catalana, ha sostingut sempre que en 865 vingué al món Catalunya.

Es basava en el fet que en tal any, amb motiu de liquidar les conseqüències de la rebel·lió del duc de Gòtia Humfrid i d’atendre a la seva substitució, Carles el Calb, trobant-se a Servais, on celebrà la Pasqua, adjudicà a un tal Bernat la Gòtia i —com diuen els Annals Bertinians— «partem illius markiae illi committit», li encomanà una part de la seva marca. Calmette interpretava, com ho havien fet abans d’ell els historiadors del Llenguadoc, que aquestes paraules del contemporani Hicmar, bisbe de Reims, volien significar que el rei trencava en dues la Marca de Gòtia, que fins aleshores s’havia estès des del Roine als confins del Llobregat, i creava una nova circumscripció administrativa, que partint de les Corberes cap avall seria anomenada Marca Hispànica.

Calmette comentava: «Pocs actes han tingut majors conseqüències històriques que aquest de Carles el Calb en 865. Carles es creia que no feia més que dibuixar un nou límit administratiu a l’interior del seu reialme; de fet el seu gest tenia una molt major transcendència. De cop plasmava el quadre territorial de la futura Catalunya, i, en aquest quadre d’un dels elements de la futura Espanya, incorporava, sense preocupar-se de la geografia ni de la història, un fragment de la vella Gàl·lia: el Rosselló. El Rosselló, en efecte, era arrencat de la Septimània, d’aquella Narbonesa romana i preromana de la que, havia format part en els temps d’Hanníbal, d’August, de Constantí. Amb això s’originava per a l’avenir la gran qüestió de la frontera pirinenca, un dels aspectes d’aquest problema vital de la història de França que és el problema de les fronteres naturals, i del qual formen part igualment les qüestions del Rin i de l’Alsàcia. Però la nova marca creada, la Marca dita d’Espanya, comprenia, a més del Rosselló i de la Cerdanya, els comtats subpirinencs: Urgell, Vic, Girona, Barcelona, i en això consistia precisament la Catalunya primitiva. És, doncs, Carles el Calb el qui ha dibuixat els contorns d’aquesta Catalunya, i l’acte de 865 és no menys, en suma, que l’acta del naixement de Catalunya^[001]». Per a acabar d’acusar la transcendència del moment, calia, al dir de Calmette, insuflar una ànima a aquest quadre territorial; aquesta ànima, la proporcionà —sempre segons Calmette— l’emigració hispana genialment captada per Carlemany i que continuaren protegint els seus successors; amb l’aportació d’aquest nou i fresc element ètnic, que es barrejà amb el fons indígena local, «va sorgir, en el segle IX, una consciència nacional».

Prescindint i tot del fet que no és certa la separació política ni administrativa del territori català i la Gòtia en 865, puix que, com molt bé assenyalà ja en 1890 l’excel·lent historiador gironí Botet —precursor en tantes coses—, el nou marquès de Gòtia. Bernat, fou a la vegada comte de Narbona i de Barcelona^[002]; prescindint també del fet que tampoc no existí la suposada escissió de la Gòtia del comtat de Rosselló, puix que igualment Bernat fou comte de Rosselló^[003], fets que conjuntament tiren per terra tota la construcció històrica de Calmette, la idea cabdal d’una naixença de Catalunya i de l’aparició d’una consciència nacional, així de sobtada, concretada als volts d’una data, 865, no deixa d’ésser una fantasia lligada a concepcions i preocupacions polítiques modernes i, en la seva presentació, a trucs de composició literària.

Això no obstant —ja hem dit abans que Calmette era qui donava el to en la nostra història carolíngia—, tota la historiografia moderna catalana adoptava el punt de vista del mestre. Per això creiem convenient una revisió general del tema dels orígens polítics catalans i en concret de les anècdotes que la historiografia ha considerat com a fonamentalment representatives. I fent notar per endavant que, devolucions tan profundes com les que suposen la concreció d’un poble en el que avui s’entén per entitat nacional, no se’n produeixen sobtadament, sinó a còpia de molt de temps i sota l’acció de prolongades circumstàncies històriques. Gairebé sempre les anècdotes que amb un lleuger examen podríem prendre com a causes no són més que símptomes externs d’aquella profunda i lenta evolució.

La formació de Catalunya, la seva gestació, fou molt llarga, i ningú no podrà dir mai quan n’advingué el naixement, perquè les nacions no neixen com els homes en uns minuts, sinó en uns parts perllongats i indefinits. Només cal observar com és de llarg el procés de formació d’una llengua i pensar que precisament la llengua pròpia i distinta és un dels caràcters més bàsics i definidors d’una personalitat nacional.

En el present llibre sols anem a ocupar-nos d’un aspecte parcial de la formació de Catalunya, l’aspecte polític, i encara limitant-lo a un curt període de temps que no arriba a dos-cents anys; el temps que fou necessari perquè la terra que després serà catalana passi de la sobirania i del govern francs al govern i la sobirania d’autoritats indígenes. Això, aquest tema, que havia semblat tan simple als historiadors del segle passat fins al punt d’arribar a creure alguns que s’havia resolt per decret reial, és, a la nostra observació, bastant complicat, a estones obscur. Cal anar-lo rastrejant en els fets històrics que es produeixen al llarg del dit període; el mal està que els fets coneguts són relativament pocs i que el coneixement que en tenim acostuma a ésser molt insuficient. Aleshores, cal refer el passat sobre tènues bases, a cops d’intuïció. El resultat pot ser molt congruent, però no deixa d’ésser hipotètic. És un risc que cal afrontar; hi ha certs períodes de la història que, faltats de prou fonts d’informació, només poden ésser escomesos acceptant per endavant aquesta posició arriscada i amb la modèstia que comporta saber que és ben possible que anem errats, que si per un miracle poguéssim retrotraure’ns en la vida mil anys enrere i veure amb els nostres ulls els homes dels quals parlem i observar els fets que comentem, fóra potser ben petita la relació que trobéssim entre la realitat i la imaginació que ens n’hem fet, tindríem les més grans sorpreses.

El lector queda previngut. No es pensi per això que anem a volar amb ales simplement imaginatives; posarem el màxim esforç a donar-los l’estructura més sòlida possible, a apuntalar-nos en tots els fiters que trobem en el camí. El nostre ideal seria que almenys, si no podem assegurar que una cosa ha estat tal com diem, ningú no pugui provar-nos que no ha estat així, ni encara que no pogués haver estat així. Tampoc no esperem arribar sempre en aquest modest ideal; algú vindrà a rectificar-nos i serà benvingut, perquè el progrés en la història sols s obté afinant-la.

La primera dificultat amb què topem en la presentació del nostre tema és encertar des de quan hem d’emprendre’l i la manera d’enfocar-lo; la història no té límits, és una continuïtat, i a l’historiador se li fa precís trencar-la per a exposar-la, no pot començar mai pel començament. I, com ja hem començat l’any 865 per dir el que no representava, tornarem a l’any 865 i als fets que el precediren de prop per a recular després en cerca d’antecedents més remots que ens aclareixin les idees.

En 865 es liquidava, com hem dit, l’herència d’Humfrid. Humfrid era un comte hisendat a Itàlia, originari potser de la Rètia o Tirol, que governava el marquesat de Gòtia des del 858, nomenat pel rei Carles el Calb en substitució d’un altre marquès, el destituït Odalric. Pels documents sabem que la seva jurisdicció s’estenia no sols a la Gòtia pròpia, o sigui a Narbona i els comtats de sobre fins al Roine, sinó també a gairebé tots els comtats del litoral català: Rosselló, Empúries i especialment Barcelona, potser Girona. Com a la vegada regia el comtat d’Autun, a la Borgonya, era un magnat de considerable poder dintre el regne de Carles el Calb^[004].

Molt fidel i apreciat pel rei en els primers temps del seu mandat, es barrejà després, carregat d’ambició, en els conflictes i les baralles que a Aquitània es desfermaren entre el rei i el seu fill Carles l’Infant i partidaris. Els Annals Bertinians expliquen que l’any 862 Humfrid fou acusat d’infidelitat per un tal Berenguer i que el rei s’indignà, però que a precs dels seus fidels consentí a no portar el cas a les armes i pacificà Berenguer^[005]. No sabem qui fou aquest Berenguer, ni si era del nostre país o de França endins, ni com fou pacificat; el cas és que per aquest temps es produeix un fet a la nostra terra que fins ara no ha estat ben interpretat, ni per mi mateix.

Es tracta que Carles el Calb per l’agost d’aquest mateix any 862 donà dos preceptes o privilegis per a uns personatges de la nostra regió, el bisbe Frodoí de Barcelona i un Sunyer, comte fidel del rei. Cal que el lector es fixi bé en els noms d’aquests dos personatges que surten aquí per primera vegada i que prendran gran relleu en la continuació d’aquesta història. En virtut dels preceptes susdits, el rei adjudicà als dos agraciats, bisbe i Seu de Barcelona i el comte Sunyer, un gran lot de béns fiscals que ocupava tots els vessants orientals del massís del Montseny, donant-ne la part alta i meridional, des de Matagalls i Collformic fins als Palautorderes, al comte, i la part septentrional, a partir de Campins i amb Riells, Breda i Cer-dans d’Arbúcies, a la Catedral^[006]. La particularitat interessant d’aquesta important adjudicació consistia en això: que, segons dedueixo d’un dels preceptes, aquest lot l’havia posseït en benefici el comte Humfrid, com constava en l’inventari escrit que s’havia dreçat dels béns fiscals, i havia revertit al rei, que ara el cedia en plena propietat^[007]. Ens trobem, doncs, en un cas de liquidació anticipada d’honors del marquès Humfrid. Podem pensar que aquella indignació del rei contra el seu marquès infidel, de què ens parlen els Annals Bertinians, si fou mitigada pels consells amicals França enllà, aquí, en el nostre país, tingué conseqüències jurídiques efectives, la primera de les quals fou reprendre per part del rei els béns fiscals dels quals es beneficiava el comte en exercici i adjudicar-los a tercers. Això suposava la destitució del comte en dret, per més que de fet calia encara desallotjar-lo si, com fou el cas d’Humfrid que anem a veure de seguida, l’interessat prescindia de les ordres reials.

Efectivament: al cap de pocs mesos dels fets que contàvem, el marquès Humfrid —sempre segons els Annals Bertinians^[008]— donà un espectacular cop de mà: a espatlles del rei Carles prengué la ciutat de Tolosa ajudant-se en la traïció que alguns dels mateixos tolosencs feren a llur comte Ramon. Sembla que en aquesta ocasió el comte Ramon fou mort (863) i, naturalment, Humfrid acresqué els seus honors al Migdia amb el comtat de Tolosa i amb el de Carcassona-Rasés, que des de feia vint-i-cinc anys, segons moltes probabilitats, es trobava en mans dels regents tolosencs. Amb això no sols es produïa la rebel·lió oberta, sinó que el poder i la força abassegades per Humfrid el convertien en un perill immediat per a l’autoritat reial. Carles el Calb reaccionà de seguida i trameté uns «missi» o legats, hem de suposar amb més o menys tropes, que debades intentaren desallotjar-lo de Gòtia. Humfrid s’havia ben afermat, tant, que pogué en 864 resistir un atac conjunt dels normands i del rei dissident d’Aquitània, Pepí II, contra Tolosa.

Però tot seguit, per un cop de teatre que ha restat inexplicat si fou fill d’una ofensiva de més envergadura per part del rei, si fou per sentir-se abandonat per la gent del país, tot plegat fugi d’ací i anà a refugiar-se a Itàlia, on tenia possessions particulars^[009]. Aleshores el rei trameté nous legats que es possessionaren de les ciutats i castells del Tolosà i de la Gòtia, és a dir, que els féu ocupar aquests honors que Humfrid havia reunit en el Migdia.

Fou a Servais, per la Pasqua de l’any següent, 865, tal com hem avançat, que el rei Carles disposà d’una part d’aquests honors. El text dels Annals Bertinians és molt precís i no es presta pas a les interpretacions torçades de què ha estat objecte i que hem explicat. Diu: «Carles, havent anat a Servais des d’Attigny, hi celebrà la Quaresma i la Pasqua, i enviant Bernat, fill del difunt Bernat i de la filla del comte Rorigó, a la Gòtia, li encomanà una part de la seva marca^[010]». Es tracta, doncs, d’una part de la marca de Gòtia i, com hem dit més amunt, sabem que aquesta part consistí en el comtat de Narbona i els subjacents de Septimània cap al nord fins al Roine, el comtat de Rosselló i el comtat de Barcelona. Els Annals no parlen pas, en aquest ni en cap altre moment, de l’adjudicació de la resta dels honors acaparats per Humfrid. I recordem que al Migdia hi tenia, a més dels sobredits, l’importantíssim comtat de Tolosa, el comtat de Carcassona-Rasés i els nostres comtats d’Empúries i possiblement Girona. ¿Què els passà, a aquests comtats, després d’haver-se’n possessionat en nom del rei els seus legats tramesos a seguit de l’enfonsada d’Humfrid?

Per al de Tolosa no hi ha dubte de cap mena que fou adjudicat a Bernat, el fill del difunt Ramon desposseït per Humfrid en 863; Auzias, l’historiador de l’Aquitània carolíngia, pensa que és possible que el nomenament fos fet pel rei arran de la mort del pare, però que, de totes maneres, l’interessat no pogué pas prendre’n possessió fins que els legats reials, que ocuparen els comtats en 864, no li lliuraren el de Tolosa^[011].

Però si és evident l’adjudicació del comtat de Tolosa a Bernat en successió del pare, també resulta clar que no li fou pas concedit el de Carcassona-Rasés malgrat que el seu pare segurament el governava en vida. Ens consta que en 870 n’era comte Oliba, que rebia un precepte del rei Carles gratificant-lo en el comtat amb molts i importants béns fiscals^[012]; quan fou atribuït el comtat a Oliba, no ho sabem exactament, però és probable que ho fos arran de la invasió del Tolosà per Humfrid i amb el fi de sumar elements contra l’usurpador.

En el comtat de Girona, hi trobem un comte pel febrer de 866, Otger. En aquesta data és a Quierzy vora el rei i allí recapta del sobirà un precepte per al monestir de Sant Julià del Mont, en el «pagus» de Besalú i segurament, encara que no es digui, el donat el dia abans pel monestir de Banyoles^[013]. Aquesta data ens certifica que en S65 no fou pas adjudicada Girona al marquès Bernat quan li donaren Barcelona, però no ens aclareix pas el temps de l’investiment d’Otger, que només en suposició podem atribuir als moments inicials de rebel·lió d’Humfrid.

Són els moments, 862, en què degué ésser nomenat Sunyer comte d’Empúries. Abans hem dit que un comte Sunyer rebia per l’agost de 862, junt amb el bisbe Frodoí de Barcelona, un lot de béns al Montseny que provenien de la confiscació reial dels beneficis de l’infidel Humfrid. Doncs bé, aquest Sunyer, qualificat pel rei de fidel comte seu, ha d’haver rebut aleshores el comtat d’Empúries, on el trobarem després actuant pels volts del 870; sabem que es vengué més tard els béns del Montseny a un jutge Trasovad, el qual a la vegada els revengué en 908 al comte de Barcelona Guifred-Borrell^[014].

Resumim-nos. Pels volts del 860 governava la Narbonesa i bona part de Catalunya a nom del rei franc, aleshores Carles el Calb, un franc oriental, el comte marquès Humfrid. En 862 aquest comte donà mostres d’infidelitat envers el rei, i aquest degué destituir-lo almenys dels comtats catalans, atribuint de moment el de Girona a un comte Otger i el d’Empúries a un comte Sunyer. Al cap de pocs mesos Humfrid en rebel·lió oberta s’apoderava violentament dels comtats de Tolosa i Carcassona, que pertanyien al comte-marquès Ramon, el qual degué morir en defensa pròpia; el rei aleshores adjudicà Tolosa a Bernat, fill del difunt Ramon, i Carcassona a un comte Oliba. En 864 Humfrid abandonava el Migdia fugint a Itàlia, els representants enviats pel rei es possessionaven de les ciutats abandonades i devien investir-ne els nous titulars. Quedava a proveir el lot principal: el comtat de Narbona amb els seus adjacents de Béziers, Agda, Magalona i Nimes, els comtats del Rosselló i de Barcelona; tot aquest lot és el que fou atribuït a Servais per la Pasqua del 865 al marquès Bernat, que serà dit Bernat de Gòtia. D’ell, que fou l’últim franc que governà el nostre país, i dels fets transcendentals que passaren durant el seu regiment, ens ocuparem en un pròxim capítol. Abans farem una reculada per aclarir els antecedents dels nous comtes nomenats, Oliba de Carcassona i Sunyer d’Empúries, perquè són els primers comtes catalans amb els quals topem en aquesta disquisició i és interessant de saber-ne la procedència i per què sens presenten ací.