III


LA LLEGENDA I LA HISTÒRIA DEL COMTE
SALOMÓ D’URGELL-CERDANYA

Resulta, doncs, del que s’ha explicat en els dos capítols anteriors, que en morir Sunifred i Sunyer, probablement el 848, passaren a mans franques els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries, Narbona i els altres septimanians satèl·lits d’aquest, però no el de Girona-Besalú, on en 850 hi ha un comte Guifred, ni el d’Urgell-Cerdanya-Conflent, on trobem un comte Salomó entre les dates 862-868.

Anem ara a ocupar-nos d’aquest últim comtat i del seu cèlebre comte Salomó, que ha donat lloc a grans confusions i fantasies.

I fem notar en primer lloc com aquest comtat d’Urgell-Cerdanya-Conflent ha seguit una trajectòria ben diversa dels altres comtats catalans llevantins o marítims; no estigué mai encomanat a comtes francs; ni Bernat de Septimània, ni el seu germà Gaucelm, ni Berenguer de Tolosa, en llurs màxims moments de poder, no hi han tingut jurisdicció. El comtat estava, és veritat, sota el domini del rei franc, però el seu regiment era encomanat pel rei a pròcers del país… No sabem del cert d’on era originari el comte Borrell que el regia en temps de Carlemany, però no tenim dubte que fóra un pirinenc. El seu successor, Asnar Galindo, nomenat cap al 820, és aragonès muntanyenc. Galindo, que ve després, és fill d’Asnar. Sunifred, pare del nostre Guifred, que per manament reial expulsà i substituí Galindo, era de Carcassona i d’ascendència conflentina.

Encara que en la documentació conservada fins a nosaltres no aparegui Salomó fins l’any 862, no existeix indici que entre Sunifred i ell hi hagi hagut cap comte intermedi, i això ens permet de suposar que fou investit del comtat arran de la mort d’aquell. Si fos així, com ens pensem, Salomó degué usufructuar el comtat una vintena llarga d’anys: del 848 fins al 870.

De la mateixa manera que les Gesta comitum Barcinonensium varen despistar, en fer la biografia de Guifred, tots els erudits i historiadors sobre la genealogia del famós comte, també els han despistats sobre la personalitat i el caràcter del comte Salomó. Conten les Gesta que Salomó fou comte de Barcelona, de nació gàl·lica o franca, i no diuen, però deixen entendre, que tenia el comtat d’acord amb els amics francs que mataren el pare de Guifred en el Puig de Santa Maria; havent estat enviat anys després el jove orfe Guifred per la comtessa de Flandes a Barcelona, a la seva mare, que encara vivia, disfressat de pobre, fou reconegut per ella per una mota de pèl en un lloc insòlit del seu cos i presentat d’amagat als magnats i pròcers de la seva pàtria que havien conegut el seu pare i li havien restat fidels. Els quals, indignats de la mort traïdora del pare i del desheretament del fill, prengueren aquest per senyor i li juraren fidelitat com a tal. Convingut un cert dia, es reuniren tots ells, junt amb l’infant, en un lloc on havia de trobar-se Salomó, de nació gàl·lica, que aleshores era comte de Barcelona; allí, de comú consell, l’infant matà amb les seves pròpies mans, davant de tots, el dit comte, i així obtingué per ell mateix el seu comtat des de Narbona fins a Hispània.

D’aquesta fantàstica narració, se’n destaquen dos fets principals: primer, que el comte Salomó era un foraster, un franc, imposat contra la voluntat del país; segon, que fou mort violentament per Guifred, en venjança de la mort del pare, i que Guifred, gràcies a aquest acte heroic, n’obtingué la successió. El conte és molt bonic i es comprèn l’èxit que ha tingut malgrat que els descobriments històrics moderns l’hagin fet trontollar cada vegada mes. Era una bona entrada, en moments d’exacerbació romàntica, per a entonar solemnialment la biografia del «pare de la Pàtria» i «fundador de la Nació catalana». Àdhuc els historiadors forasters més seriosos: Calmette, Auzias, Dhondt, no han gosat prescindir-ne; els ha semblat que, si el riu feia remor, és que aigua duia i que la llegenda havia de tenir algun basament de veritat. Calmette es pregunta: «¿Jofre (així anomena Guifred) ha realment mort Salomó?». I contesta: «Cap font contemporània no assenyala el fet, però la llegenda brodada per les Gesta comitum i desenvolupada després per tota la historiografia catalana parteix d’aquest assassinat. Altrament, la mateixa llegenda fóra inexplicable si no tingués per base un fet històric. Per això, feta reserva sobre les circumstàncies, que desconeixem, crec per la meva banda que cal considerar aquell esdeveniment (l’assassinat) com el nucli irreductible als volts del qual s’ha creat la llegenda tradicional, ja que la personalitat de Salomó és autèntica, el mateix que el seu reemplaçament per Jofre»^[001].

Sento haver de discrepar d’interpretacions poètiques, encara que tinc el consol de pensar que, si per un deure d’historiador sincer em cal podar aquest aspecte heroic inicial del nostre comte Guifred, podré esmentar-ne d’altres que als nostres ulls de catalans n’amplificaran i n’engrandiran la figura.

Els resultats dels meus treballs d’investigació històrica sobre el tema em porten a creure: que Salomó no fou franc i que no fou comte de Barcelona, sinó sols d’Urgell-Cerdanya-Conflent, on succeí a Sunifred; que fou una personalitat d’una certa envergadura; que ni el seu nomenament ni la seva successió no comportaren cap trontoll polític.

Es partia, com a confirmació de l’atribució d’origen franc afirmat per les Gesta, del fet que el nom de Salomó era estrany a les famílies comtals del nostre país i en canvi pel mateix temps un altre Salomó era duc a Nèustria; jo, en canvi, puc al·legar la freqüència del mateix nom entre personalitats sobresortints de casa nostra: entre 832 i 834 un Salomó és bisbe d’Eina; en 842, un altre és jutge del comte Alaric d’Empúries; el propi comte Salomó se servia en 862 d’un jutge del mateix nom; un tercer Salomó, si no és el mateix, presideix un judici en 873 com a «missus» del vescomte Isembert de Narbona; un Salomó figura entre els bons homes assistents a uns judicis celebrats a l’Empordà en 881 i 887; un altre, sacerdot, assisteix a diversos judicis gironins en 893…, encara un segle més tard intervé un Salomó en uns documents importants dels comtes de Cerdanya (commutació de Vidrà per Camprodon amb l’abadessa de Sant Joan, 964), com un Salomó és almoiner de la comtessa Ermengarda, la vídua d’Oliba Cabreta, en 996.

Però hi ha més: en una narració gairebé contemporània que contarem de seguida, s’explica que el comte Salomó al·legava en certa ocasió tenir un «parens» i «propinqui sui», Sunyer, i és evident que en l’al·legació cercava la màxima versemblança; ara bé, Sunyer sí que és nom característic en les nostres cases comtals i recordem pel mateix temps Sunyer comte de Rosselló-Empúries, probable germà del comte Sunifred; talment que ens sentim temptats de pensar, no tan sols que Salomó no era franc, sinó que podia ésser un parent, ni que fos per afinitat, de la casa comtal cerdana. Tornarem a parlar-ne.

Salomó no fou comte de Barcelona. En el seu temps foren comtes de Barcelona els marquesos Aleran, Odalric, Humfrid, Bernat de Gòtia que el sobrepassà de molts anys. Els tres documents judicials que ens queden de Salomó el fan actuar a Cerdanya o a Conflent; la narració sobreesmentada el qualifica de «Cerdaniensi comite».

Fou una personalitat d’envergadura a judicar pels pocs testimonis, pocs però ben explícits, que ens n’han quedat; tan explícits que, enmig de les foscors en què ens movem sobre la generalitat dels personatges del seu temps, el comte Salomó queda relativament dibuixat.

El millor testimoni és la narració dues vegades esmentada. Es tracta de la Història de la invenció i translació del cos de sant Vicenç des d’Hispània al monestir de Castres^[002]. L’escriví el conegut monjo Aimó de Saint-Germain-des-Prés a petició de l’abat Bernó i dels monjos del monestir de Castres, en l’Albigès, i ho féu basant-se substancialment en els informes orals dels testimonis, especialment els del monjo Audald, que en fou el principal protagonista. Com que es tracta d’un document contemporani, ple de sabor d’època, en donarem una referència general, encara que forçosament resumida.

L’any 855 un monjo del monestir aquità de Conques, Hildebert, tingué un somni divinal que li manava d’anar a València d’Hispània on, fora els murs de la ciutat, reposava el cos sant de Vicenç levita i màrtir, abandonat de tota honra en una església arruïnada, a fi de recollir-lo i transportar-lo en un lloc on se li rendís en pau el legítim culte. Hildebert féu partícep del seu somni a un altre monjo del mateix monestir, amic seu, Audald. Rebuts informes sobre les possibilitats de l’empresa per part d’un noble hispà, dit Berta, i obtingut el consentiment de l’abat, els dos monjos, acompanyats de dos fàmuls, marxa-ren alegrement. Pel camí, Hildebert es posà malalt i es veié obligat a retornar al monestir; Audald, en canvi, arribà després de moltes tribulacions i ensopegades a València. Aquí els cristians li esquivaren tot ajut i hagué de confiar-se a un moro dit Zacarias (¿potser un jueu?), el qual, informat del seu desig, digué saber el lloc de la tomba: «¿Quant em dónes si te l’ensenyo?», preguntà. El tracte es tancà a 40 argenços. Anaren a les ruïnes i trobaren el sepulcre incòlume i amb la corresponent inscripció, on constava que allí reposava sant Vicenç, levita i màrtir, fill d’Eutici i d’Enole. Efectivament, en el sepulcre hi havia el sant cos incorrupte, que recolliren i s emportaren amagat i trossejat dins d’un sac. Amb la preciosa càrrega Audald es posà en camí i al cap d’uns quants dies arribava a Saragossa. Acollit com a pelegrí a casa d’una dona pietosa, que vivia fora la ciutat, vora la muralla, se li acudí al monjo d’encendre de nit uns ciris i cantar uns salms a la relíquia, ço que, vist per la dona, anà a denunciar de bon matí al bisbe. Aquest manà recollir el sac i, després de fer-lo obrir i trobar el cos trossejat, sospitant ja que es tractava de la relíquia d’un màrtir, el féu dipositar a l’església de Santa Maria, mare de totes les esglésies de la ciutat. Audald, contristat pel fet, s’exclamà davant el bisbe, de nom Sènior, argüint que es tractava de les despulles d’un parent seu mort a Hispània que volia portar a reposar en país cristià entre els seus. El bisbe, però, no es deixava enganyar; amenaçà el monjo amb forts turments si no li confessava en quina ciutat havia robat el cadàver i quin nom era el del sant; fins que, començant el turment, el monjo acabà per declarar inventant-se una mentida: que es tractava d’un sant de nom Marí, Nogensmenys, el bisbe retingué la relíquia i Audald hagué de tornar-se’n al seu monestir de Conques, trist, fracassat i amb les mans buides. Els seus companys, no creient res del que els contà, prenent-lo per mentider i vagabund, el llençaren del monestir.

És així com anà a parar al de Castres, on, feta la seva relació a l’abat Gislebert i germans, admirats aquests, determinaren de rebre’l per sempre en el seu convent i procurar de rescatar la relíquia quan se’n presentés l’oportunitat.

Passats vuit anys i mig, reberen encàrrec de Salomó, el comte de Cerdanya, gran amic seu, que acudissin a Saragossa a buscar el cos del sant màrtir, que ell els procuraria. El que havia passat entretant era això: Salomó, havent tingut ocasió d’anar a visitar el gran rei de Còrdova, entre altres coses tractades se li queixà que el bisbe de Saragossa havia retingut violentament el cos d’un parent seu, Sunyer, que feia transportar d’Hispània al seu país; li demanà, doncs, una ordre per al governador d’aquella ciutat, Abd Allah, que li fes tornar el cos pel bisbe; el rei, mogut per altres presents i per cent sous promesos a aquest fi determinat, manà fer la carta per la qual ordenava que, contra recepció dels cent sous estipulats, es fes restituir al comte Salomó el cos del seu pròxim Sunyer.

Ja a Saragossa, Salomó i els monjos vinguts de Castres, entre ells el mateix Audald, el governador, tocats els diners, cridà el bisbe incriminant-lo per la retenció iniqua i irreverent d’un cadàver; el bisbe negà rodonament el fet, malgrat les asseveracions d’Audald; talment que, cansats de paraules vanes, fou proposat d’aplicar-li el turment. Aleshores el bisbe, carregat de por, va confessar els fets i descobrí, adolorit, on era enterrat el sagrat cos. Els monjos se’n feren càrrec.

I emprengueren el camí de retorn. A Balaguer, tocant al riu Segre, com es prenguessin un repòs i la gent fos sabedora de la presència del sant màrtir, molts li oferiren presents. Una dona, prostrant-se davant la relíquia, recuperà la vista de poc perduda. Ràpidament es dirigiren aleshores al castell de Berga; aquí, entre altres, un tolit recuperà el moviment. El comte Salomó, que els acompanyava, tingué interès que s’aturessin a Cerdanya. Arribats a la seva província, a la vila que dels seus primers cultivadors havia rebut el nom d’Alp, posaren la relíquia damunt l’altar de l’església de Santa Maria. Durant dos dies hi acudí molta gent i s’operaren miracles. Pertot on feien estada se’n produïen de nous; així, per exemple, a Llívia en dos tolits, i a Carcassona, fora murs, a l’església consagrada al mateix sant Vicenç…

Prescindint ara de si el moro o jueu de València muntà un engany ben lucratiu a costes del monjo Audald, i de la part d’il·lusionisme que hi pogués haver en el rosari de miracles que van continuant la relació, i que nosaltres ometem perquè ja es refereixen a les regions meridionals franceses, que no ens interessen directament, és colpidor el to de veracitat històrica que té tota la narració. És un quadre inapreciable de la vida del temps, i per això, puix que pocs en tenim, l’hem donat una mica extens, pensant que el lector ha d’agrair-nos-ho. Per això i pel relleu que a través del quadre pren la figura del comte Salomó.

Cal entendre que el viatge de Salomó a Còrdova, la seva visita a l’emir Muhammad, no es feia pas certament pel rescat de la relíquia retinguda a Saragossa, que tenia finalitats més importants; l’afer del rescat era una gestió marginal encomanada pels monjos amics de Castres aprofitant l’ocasió del viatge. Per això s’explica el retard de vuit anys que anota la mateixa narració. ¿Quin fou, doncs, el motiu del viatge?

Crec que surt bastant clar d’un examen dels esdeveniments del temps. Els Annals Bertinians conten l’any 863: «En aquest any el rei (Carles el Calb) rebé solemnialment un legat de Muhammad, rei dels sarraïns, que portava molts i magnes presents i unes lletres per a un tractat de pau i d’amistat; el rei disposà que fos allotjat amb tot honor i seguretat i amb el subsidi necessari a la ciutat de Senlis, fins al temps oportú en què pogués ésser retransmès honorablement al seu rei»; en 864, «Carles, venint de Pitres, arribà a Compiègne vora el primer de juliol i des d’aquí remeté al seu rei, acompanyat dels seus “missi” i amb molts i magnífics regals, el legat de Muhammad, rei dels sarraïns, que era vingut abans de l’hivern»; en 865: «Carles rebé a Compiègne els “missi” —o legats— que havia enviat l’any anterior a Còrdova i que tornaren amb molts donatius: camells, llits, pavellons —o tendes—, robes i perfums»^[003]. Per la seva banda, l’historiador musulmà Ibn Idhari recorda que el rei de França, Carles, estimava la intel·ligència i el caràcter de Muhammad i li feia ofrenes i presents^[004]. Si ara lliguem aquestes negociacions de pau i amistat, iniciades en 863, amb la situació del Migdia i amb la rebel·lió del marquès Humfrid de Barcelona-Narbona contra el rei, iniciada en 862 i no superada fins enllà del 864 —rebel·lió que hem explicat més amunt en el capítol primer—, se’ns farà patent que la finalitat de tals negociacions era precisament no sols evitar una entesa del potent marquès amb l’emir cordovès que hauria pogut ser-li d’un ajut considerable per a la consolidació de les seves ambicions, sinó encara assegurar-se a l’altra banda del rebel, a la Hispània musulmana, una neutralitat favorable que permetés al rei d’atacar-lo sense donar-li escapada. Qui sap si l’abandó d’Humfrid, que es produí sobtadament i d’una manera inexplicable, obeïa en part als resultats favorables d’aquesta maniobra reial…

Ara bé: donat tot aquest plantejament, és plausible pensar que el viatge a Còrdova emprès per Salomó precisament en 863 no tingué altra finalitat que anar a temptejar i, si era possible, iniciar els tractes amb l’emir Muhammad; que la iniciativa reeixí i que és probable que, quan Salomó feia el retorn per Saragossa i Balaguer i Berga i Alp i Llívia, el fes acompanyant el legat de l’emir, que havia de presentar-se al rei de França a entrada d’hivern.

Aleshores ens sembla endevinar que Salomó és un peó important per a la política reial en la nostra regió, el sostenidor aquí de la fidelitat al rei, com ho fou en el seu temps el seu Predecessor Sunifred; aleshores ens aventurem a conjecturar que les probables designacions del 862, d’Oliba II per a Carcassona, de Sunyer II per a Empúries, puguin haver estat inspirades per ell; i, anant més enllà, que aquests afavorits fossin uns parents seus (recordem com al·lega a Còrdova el seu parentiu amb un Sunyer), que Salomó fos un altre membre, potser per afinitat, d’aquesta prolífica casa comtal catalano-carcassonesa destinada a regir per segles els destins del nostre país.

Passant de la narració d’Aimó als documents diplomàtics, ja hem dit que de Salomó n’havien quedat tres actes judicials, i són els únics diplomes que guarden el seu record històric. El més antic, agost del 862, és lacta d’un judici, celebrat a All de Cerdanya^[005]. Allí es reuní el mall públic del «vir inlustris Salomon comis» acompanyat del vescomte Adalelm (que ho seria per Cerdanya) i dels jutges que han d’oir les causes i rectament judicar-les. Es discutia la propietat de la vila de Sedret, a l’entrada de la Vall del Querol. El comte Salomó l’havia concedida a un seu fidel, Sonnane (?), com a benefici comtal i ara la reclamava Guitiscle al·legant que li havia estat llegada per la seva tia Ailo, que la tenia legalment del seu pare el comte Asnar Galindo, el qual l’havia rebuda com a aprisió per precepte imperial i l’havia rompuda i feta cultivar pels seus serfs. Resultava de la prova que a Guitiscle li fou presa en altre temps pel comte Sunifred, que l’havia lliurada ja en benefici comtal a un tal Isarn. Els jutges sentenciaren d’acord amb la «Llei dels gots» que la propietat fos retornada a Guitiscle.

El segon judici, celebrat pel març de 865 al castell de Sant Esteve de Pomers, damunt Clarà, en el Conflent, era també presidit pel comte Salomó, que residia amb els seus jutges^[006]. Ara el demandat era un Saroard, que, segons el mandatari de l’abat de la Grassa, havia pres il·legalment al monestir el vilar de Mata, a la vila de Prada, vilar concedit al cenobi com a alou en el seu temps pel comte Sunifred, que l’havia rebut per precepte del rei Carles. Saroard al·legava que la seva possessió era legal, puix que el tenia «de part del comte Salomó, com a bé reial i per benefici». Es féu la corresponent prova testifical, i, comprovada pel comte i els jutges la justícia i veritat de la demanda, ordenaren que fos revestit de l’alou el mandatari del monestir.

El tercer judici porta la data del 18 d’agost de 868^[007]. Igualment presidit pel comte Salomó, acompanyat ara dol vescomte Eldesind (que ho fóra per Conflent) i dels corresponents jutges, presenta la particularitat que aquí l’actor és el mateix comte, representat pel seu mandatari Hecosind «que està encarregat dels plets comtals». El mandatari comtal reclamava de l’abat d’Eixalada i del prevere Protasi l’alou de Canavelles, Tresvalls i Ocènies, en la proximitat del monestir, entenent que devia ésser de benefici del seu senyor el comte. El representant dels demandats explicà l’origen d’aquests béns: originàriament eren del comte Bera (que ho fou de Barcelona del 801 al 820 i abans ho havia estat probablement del Rosselló), i d’ell passaren a la seva filla Rotruda; aquesta els llegà en part a la seva filla Anna i en part a un abat Albert; tots dos finalment en feren donació a Protasi i al monestir d’Eixalada. Resultant de la prova feta pels demandats que Bera els tenia per compra o per alou dels seus pares i que els successius traspassos eren legals, els jutges ordenaren al mandatari comtal que s’exvacués d’aquells béns a favor dels demandats, reconeixent que no eren beneficials.

El tret comú dels tres judicis, altrament ben deslligats uns dels altres, és la identitat de tema de discussió. Es tracta sempre de saber si uns determinats béns són de propietat privada o alodial, o bé si són concessions beneficiàries que pertanyen al fisc reial: exactament si els comtes que els llegaren, el comte Asnar Galindo, el comte Sunifred, el comte Bera, podien traspassar-los legalment com a propietat privada particular de cada un d’ells, o si sols havien pogut cedir-los en benefici precari, tractant-se de béns fiscals dels quals el comte no era més que administrador. Si es tractava del primer cas, les cessions i els traspassos eren vàlids; en el segon, la mort del beneficiari o del comte concedent cancel·lava l’operació, i els béns devien reintegrar-se al patrimoni fiscal sobre el qual el comte podia fer noves concessions beneficiàries. Funció del comte, com a administrador del patrimoni fiscal radicat en el seu comtat, era la de vetllar contra la desintegració d’aquest patrimoni, a aquest fi es feia ajudar per un funcionari que en un judici posterior del 874 és designat com a encarregat de les qüestions fiscals: «Sesenandus, mandatario domno Mirone comite ad causas fisealis requirendas^[008]». El Recosind del plet de 868, «encarregat dels plets comtals» corresponia, pel comte Salomó, al Sesenand del comte Miró.

Si per la narració d’Aimó, doncs, hem pogut atribuir una importància i un valor polític al comte Salomó, pels tres judicis analitzats venim en coneixement de les seves activitats administratives, exercides, sembla, amb un gran sentit de justícia i equitat; en els tres casos és donada raó a uns interessos oposats als personals del comte. Seria ben aplicada aquí la fórmula estampada en el judici de 865: «Et congaudeant se (els demandants) in nostro judicio illonim percepisse justicia». Bé és veritat que les actes dels judicis que li haguessin pogut ésser favorables són perdudes perquè l’arxiu comtal no s’ha conservat. De totes maneres sembla que tenim prou fonaments per a creure que Salomó fou un comte d’acusada personalitat, fou un bon polític i un bon administrador.

Ja finalment no ens falta més que escatir si la seva regència comtal representà, com suposarien les Gesta comitum, una solució de continuïtat política; si la seva inserció entre els comandaments del pare Sunifred i dels fills Guifred i Miró suposà un trontoll violent. La qüestió ve ja una mica predeterminada pel que hem dit abans. Si resultés que no fou franc, sinó nadiu del país; si, anant encara més enllà, resultés emparentat amb la família comtal carcassonesa, constatacions totes plausibles, podríem arribar a sospitar que el seu nomenament fou degut a la circumstància familiar que els fills de Sunifred, en el moment de la mort d’aquest, eren encara menors d’edat, incapaços, per tant, de regir el comtat, i que per això entrà ell en el càrrec en llur substitució com per guardar-los l’expectativa del lloc per al dia de demà. No fóra pas un cas excepcional; se’n presenten sovint de semblants en la mecànica de les provisions comtals del temps.

D’altra banda confirma la continuïtat política en la successió el fet que no hi hagi canvis sobtats en el personal administratiu auxiliar del comtat. Pels judicis esmentats del comte Salomó coneixem l’equip de jutges de què ell se servia, figures sobresortints del qual eren Trasovad, Langobard i Bera. Doncs bé, Langobard i Bera són els jutges que figuren en totes les actuacions judicials del comte Miró el Vell, germà de Guifred, el successor directe de Salomó en l’administració del Conflent, que figuren encara actuant en aquest «pagus» en temps de Miró el Jove, el nebot i successor de Miró el Vell. Trasovad, en canvi, si bé no apareix entre els jutges de Miró el Vell, es troba actuant sota Guifred-Borrell a Girona en 898, i més tard forma part de l’equip de Miró el Jove, és a dir, que continua, després de Salomó, prestant els seus serveis als descendents familiars de Sunifred. Tot això és ben contradictori amb la narració de les Gesta comitum Barcinonensium, amb la mort violenta de Salomó a mans del jove Guifred, amb una lluita d’influències entre francs i indígenes.

La presidència del judici d’agost del S68 és l’última notícia que tenim de l’existència del comte Salomó. S’havia suposat que un Salomó que presidia un altre judici celebrat davant del castell de Minerva, en el Narbonès, per l’abril de 873, era el nostre comte; en realitat es tracta d’un jutge del comtat de Narbona que accidentalment presidia aquest judici com a «mis-sus» del vescomte Isembert; és un fet que ha estat ben aclarit per Robert Bautier^[009].

Salomó degué morir entre el 868 i el 870; en aquest darrer any ja era succeït en el comtat per Guifred el Pilós i el seu germà Miró el Vell.