VI


L’OCUPACIÓ I REPOBLACIÓ
DE LES COMARQUES D’OSONA I BAGES

Amb l’adjudicació feta a Guifred per la tardor del 878 dels comtats de Barcelona i Girona-Besalú, tenint com tenia des dels volts del 870 els de Cerdanya i Urgell, es posava al comte un problema geogràfic de seguretat i de comunicacions. Es trobava amb el fet que els seus honors dibuixaven un gran cercle al volt d’una regió central constituïda per les comarques d’Osona i Bages, terra de ningú que s’endinsava profundament en els seus dominis. Mentre els comtats marítims catalans eren regits amb independència dels pirinencs, aquest enclavament no tenia, geogràficament ni estratègicament, una gran importància; els primers vivien lligats amb Narbona, i la seva natural relació es feia per la costa, o per les planes interiors del Vallès, la Selva, l’Empordà, o bé per mar; els segons, els preocupava només llur comunicació amb el nord, amb Carcassona i Tolosa. Ara, reunits en mans de Guifred l’Urgellet, l’alt Berguedà, la Cerdanya, la Garrotxa, el Gironès i el Vallès fins al Baix Llobregat, la Plana de Vic esdevenia pas i lligam directe i imprescindible entre els centres bàsics de Cerdanya i Barcelona, els dos perns del domini de la casa comtal, i l’ocupació del Ripollès, la Plana, el Lluçanès, Moianès, Bages i Baix Berguedà, fins al Montserrat i Solsona, es feia necessària per a arrodonir aquell domini i assegurar-lo en una nova línia seguida de frontera, la del Llobregat-Cardener-Segre mitjà. La necessitat estratègica d’aquesta nova línia queda demostrada per la seva permanència i llarga vida que arribaren a imprimir tal caràcter a les dues regions que separava a banda i banda que els historiadors han pogut distingir-les amb els noms de Catalunya Vella i Catalunya Nova.

El comte Guifred es plantejà aquest problema i n’abordà de seguida la resolució. Fou potser l’empresa més gran de la seva vida i el més alt títol d’honor que la posteritat ha de retre-li. Però cal anar amb compte a no desorbitar-ne la valoració: les empreses de repoblació són característiques de l’època a Espanya; el temps, les condicions econòmiques i polítiques, ho porten. Paral·lela a la repoblació del centre català per Guifred és la de les planes de Castella per Alfons el Magne: Burgos és fundada en 882-884 pel comte Diego de Castella, Zamora reconstruïda en 893 amb mossàrabs toledans, Simancas repoblada en 899^[001]. Aquestes empreses suposen sempre l’existència de dues premisses: el territori a poblar, el personal necessari per a fer-ho. El territori existia pel fet de l’allunyament de fronteres que s’havia produït a Espanya en el segle IX; les guerres entre cristians i sarraïns, amb les corresponents campanyes de devastació, havien donat lloc a la formació d’amples zones despoblades entre els respectius dominis; quan venien èpoques d’apaivagament, afavorides precisament per la separació espacial dels contendents, es feia sensible aquest buit i l’oportunitat d’omplir-lo sempre que coincidís amb un excedent de població en llocs no massa llunyans. Si el buit constituïa una bossa, com en el cas que ara considerem, l’oportunitat es convertia en necessitat, estimulada per raons estratègiques.

Eren ja raons estratègiques les que havien ocasionat la despoblació de l’enclavament central català. Havia estat la revolta d’Aissó de 826-827 contra les autoritats franques del país la que havia escollit com a centre d’actuació la Plana vigatana: la seva posició central a Catalunya, que permetia atacs radials, la seva comunicació per ponent amb les terres sarraïnes aliades d’Aissó, la convertien en tascó formidable contra el cos dels dominis francs. Fracassada, però, la rebel·lió, la seva base, les comarques manresanes i vigatanes, havien quedat destruïdes i abandonades. La separació de què suara parlàvem entre les regències dels comtats pirinencs i els marítims els havia, momentàniament, llevat interès polític i estratègic; la carena muntanyosa que, baixant de sobre Molló per Santigosa, Puigsacalm, Collsacabra, les Guilleries i el Montseny, anava a tancar-se per Bertí, i Sant Llorenç de Munt als peus del Montserrat, feia de muralla de protecció als comtats marítims; les serres meridionals pirinenques constituïen la barrera defensiva dels comtats d’Urgell-Cerdanya. Era ara, amb la unificació de regència d’uns i altres comtats, que la regió es convertia en bossa incòmoda.

¿Com emprengué Guifred la tasca de recuperació? Ho explica en termes molt generals el parlament que vint-i-set anys més tard, en 906, féu el bisbe de Vic, Idalguer, en un concili de Barcelona; deia: «Després de molts anys d’estar despoblada la terra, compadit el Senyor, hi suscità el nobilíssim príncep Guifred i els seus germans, els quals, reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren l’església ausonesa amb el seu territori en Testat primitiu»^[002]. Ja en forma més concreta, referint-se a Sant Joan de les Abadesses, els pobladors de la vall declaraven en un judici de l’any 913 «que el difunt comte Guifred vingué amb els seus fidels a la vall, que es trobava deserta, i l’aprisionà amb els seus vilars i l’atermenà… i en revestí l’abadessa Emma, filla seva, en nom del rei “per vocem regis”, en honor del monestir de Sant Joan, de manera que tots el homes que ella i les seves successores col·loquessin per habitar en la dita vall fessin en tot servei d’això a la dita abadessa Emma i a les seves monges»; ella aleshores «ens establí a nosaltres o els pares nostres per habitar, i aquí edificàrem cases, corts, horts, vinyes, molins, i cultivàrem terres ermes; tot ho férem a benefici d’Emma abadessa, i, per tant, devem tot servei a ella i a les seves monges com en les altres propietats que tenen…»^[003]. En un altre judici del mateix dia és el mandatari de la pròpia abadessa qui s explica: «trobant-se la vall deserta i erma vingué el difunt comte Guifred de bona memòria… i revestí la dita abadessa per mandat del rei, “per jussionem regis”, dels dits vilars, amb llurs fins i termes, tal com és dit en (1 anterior) judici de professió, i l’abadessa col·locà ací aleshores els primers homes en aquests vilars on habiten, i tots els edificis, les cases, les corts, els horts, les vinyes, els molins i les terres que posaren en cultiu, tot ho feren a benefici de l’abadessa…»^[004].

Un segle més tard de l’ocupació, el nét del comte Guifred, el bisbe-comte Miró, en l’acta de consagració de Ripoll del 977, conta que el seu avi «construí el cenobi de Ripoll a honor de la Verge Maria i que, expulsats els agarens que en aquell temps hi eren de colons, repoblà la terra deserta mitjançant aprisions»^[005]. Encara una generació més tard el bisbe Oliba, en una reclamació judicial, explicava referint-se al Montserrat «que el seu besavi comte Guifred el prengué de les mans dels agarens i el donà al cenobi ripollès per carta de donació»^[006].

De tots aquests records, cal deduir-ne que l’empresa fou una obra personal del comte Guifred per a l’execució de la qual s’ajudà dels seus germans i dels seus fidels; que realitzà les operacions en nom i per mandat del rei; que l’ocupació es feia sobre terres desertes i abandonades.

Sobre el primer extrem, els col·laboradors de Guifred, tenim una confirmació documental que ens ofereix bon rastre de l’ajut que el germà Sunifred (aquell monjo exclaustrat, després abat d’Arles, que havia fet costat a l’altre germà Miró en la campanya del Rosselló)^[007] degué prestar almenys a la Plana de Vic: en l’acta de consagració de Sant Martí de Congost, l’any 899, Emma de Sant Joan fa constar que lliura a l’església «tota l’aprisió que el seu oncle Sunifred, difunt, hi havia destinat», aprisió que descriu i que es troba pels voltants^[008]. És natural que, com diu el primer judici de 913, els fidels del comte Guifred acompanyessin i ajudessin el seu senyor en una obra de tanta envergadura i en la qual tant d’interès devia posar; també les esglésies del Baix Berguedà foren bastides pel comte amb els seus «sequacibus», segons consta en actes posteriors. Això no obstant, els documents, en aquest aspecte, són molt avars de notícies: posats a esbrinar qui fossin aquests companys col·laboradors de Guifred, podríem esmentar un vescomte Francó, un mandatari judicial Langobard, un vicari Fedanci, potser dos vicaris més: Centuri i Terçol, els noms d’uns pròcers, que l’acompanyen en actes solemnes: Miró, Sentildes, Quirze, Eldesind… però el mer so d’uns noms no diu res: només d’Eldesind sabem que havia fet aprisions des del primer moment al Ripollès i que en ven aviat partides al comte.

El segon extrem, que el comte feia les operacions a nom i per mandat del rei, es dedueix molt clar de les paraules que hem reportat dels judicis de 913. Cal pensar que la formulació d’aquests judicis és deguda als mateixos jutges, als tècnics del dret: quan ens diuen que Guifred revestí la seva filla de la vall de Sant Joan «per vocem regis» o «per jussionem regis» és molt probable que vulguin significar que a Troyes s’hagués parlat de la conveniència de l’operació, que el rei hi hagués donat el seu beneplàcit i que, per tant, quan el comte obrava sobre això no ho feia per dret propi, sinó en tant que representava el rei. Volen significar, anant més enllà, que el domini eminent sobre les terres novament ocupades no pertany al comte que les ocupa, sinó que, com a ermes i despoblades, pertanyen al rei, formen part del fisc reial, són, com diran diversos documents, «terra regia»^[009]. Aquesta situació jurídica tindrà les seves repercussions en la repoblació, com veurem després.

Tercer extrem: si la regió que el comte Guifred ocupa és una regió deserta, abandonada. De «despoblada» la qualifica el bisbe Idalguer, de «deserta» i «erma» els primers pobladors de Sant Joan i el mandatari de l’abadessa. Això no obstant, més tard, un segle després, Miró, el nét del comte Guifred —ja ho hem vist—, parla d’uns agarens que l’ocupaven i que ell hagué d’expulsar; i encara, una generació més enllà, el bisbe Oliba diu que Guifred prengué Montserrat de les mans dels agarens, deixant suposar que es tractà de conquesta i no de simple ocupació. Tinc la convicció que aquests agarens que per primera vegada s’esmenten en 977 són purament imaginaris, que la llunyania dels esdeveniments ha esborrat la precisió dels records i s’està formant una llegenda familiar que de l’oncle bisbe Miró passarà al nebot bisbe Oliba. Dubto molt que, si hi hagués hagut lluita o resistència al moment de l’ocupació inicial del comte Guifred, el bisbe de Vic, Idalguer, no hagués parlat de l’operació de manera ben diferent de com ho féu.

Ara bé, ¿què es volia dir quan es parlava de terra «despoblada», «deserta», «erma»? El bisbe Idalguer arriba a afirmar que «no quedà cap cristià a la comarca d’Osona»; l’expressió sembla exagerada si volia significar que no hi quedà cap habitant. La conservació d’una toponímia primitiva, posem el Gurri per cas, la quantitat de topònims de formació altra que personals o d’accident topogràfic que apareixen des dels primers moments de la repoblació, demostren que el país no pogué pas restar absolutament deshabitat; la lectura dels nombrosos documents que els arxius de la seu de Vic, dels monestirs de Sant Joan i Ripoll, ens han llegat dóna la impressió que quedà un record precís de l’estructuració antiga, que no s’opera sobre un fons verge, sinó que es ressusciten, es restauren, entitats existents en temps passats.

Ja el bisbe Idalguer en la seva peroració diu taxativament que «restauraren l’església ausonesa amb el seu territori en l’estat primitiu»; es tracta, per tant, de retornar a una situació antiga, sabuda i recordada. Quan en 906 és consagrada l’església de Manlleu, el seu constructor, el vicari Fedanci, l’ha reedificada, es diu el seu restaurador, el bisbe hi adjudica l’oratori de Corcó amb els seus termes tal com ho tenia en els temps antics «ab antiquis temporibus»^[010]. Els temps antics no poden referir-se a vint-i-cinc anys enrere; cal reportar-los a l’època anterior a Aissó. També a Olost, en 909, el comte Guifred-Borrell reedificà l’església perquè havia romàs per molts anys destruïda pels pagans, «quia per plurimorum annorum spatia a paganis extiterat destructa»^[011]. Tot això fa suposar que durant el període de seixanta anys que passà de les destruccions d’Aissó fins a la repoblació de Guifred les comarques afectades no quedaren pas enterament desertes, que indígenes dispersos pel país continuaren habitant-les, per més que sense cap mena d’organització política ni eclesiàstica, gents mig perdudes en terra de ningú. Gents que, igual com antigues famílies emigrades, conservaren el record i la tradició de l’estat primitiu.

Els mateixos documents als quals ens referíem abans ens informen també sobre moltes de les particularitats de la repoblació; no pas en la forma concreta que desitjaríem, però sí amb prou indicacions perquè puguem formar-nos una idea aproximada del que fou, de com es desenrotllà, la gran operació que havia de donar fama perdurable al comte Guifred.

Anem ara a examinar-ho presentant-ne els aspectes que considero més fonamentals. Que són: inicis i duració de l’operació; extensió geogràfica que comprèn; com s’organitzà políticament; com ho fa per a l’eclesiàstic; procediments de repoblació; la seva importància demogràfica; procedència dels immigrants.

INICIS I DURACIÓ DE L’OPERACIÓ.— Investit a Troyes pel setembre de 878 dels comtats de Barcelona i Girona amb la probable comanda d’ocupar l’enclavament central, el comte Guifred començaria a posar-la en pràctica l’estiu següent. Del setembre de 879 és un judici pel qual el vescomte Francó fa una reclamació sobre unes terres; el document és molt fosc i sembla que els antics possessors (potser uns dels indígenes residents dels quals parlàvem) les han venudes dues vegades; el document tampoc no dóna detalls de lloc. El fet, però, que hi intervingui el prevere Revocand i subscriguin uns tals Daniel i Eldesind, tots els quals trobarem repetidament actuant pels volts de Ripoll, ens certifica que es tracta del Ripollès^[012]. Ve a confirmar l’actuació en aquesta comarca des del primer moment el fet que en 880 el monestir de Santa Maria ja és fundat i funciona^[013]. Pocs mesos després, pel gener de 881, l’arxiprest Gomar de Vic es preocupa d’adquirir terres segurament destinades a dotar l’església de Sant Feliu, les quals es descriuen com situades en el «terme del castell de Torelló»^[014]. Pel maig del mateix any se celebra un altre judici sobre atribució d’uns predis situats a Ogassa, sobre Ripoll: hi intervenen ja dos arxiprestos, segurament els Revocand i Gomar, que acabem d’anomenar^[015].

Tenim, doncs, que abans de passats tres anys de la investidura de Troyes, al Ripollès, a la Plana de Vic, funcionen jerarquies civils i eclesiàstiques, actuen els tribunals, s’han rebastit castells i s’han fixat llurs termes, s’organitzen parròquies, s’han fundat monestirs. Podem en conseqüència afirmar que l’operació fou molt prompta i portada a tota empenta. El 886 —ho veurem de seguida— Vic ja tenia bisbe, perquè la situació del país ho permetia i necessitava; el 887 l’església del monestir de Sant Joan ja era acabada i es consagrava; en 888 són acabades i consagrades les de Tona i del monestir de Ripoll; en 890, la de Sant Pere de Ripoll. I cal pensar quantes i quantes actes es deuen haver perdut d’aquest temps! El precepte del rei Odó per a l’església de Vic del 889 fa suposar que també aquí l’església era alçada, igualment com deixa entendre que la ciutat de Manresa ja rutlla.

La impressió que es treu de l’examen de la documentació del temps és que la primera fase de l’operació, l’ocupació en forma més o menys real i efectiva de tot l’ample territori comprès en l’enclavament, fou feta ràpidament i molt aviat; que l’organització civil, militar i eclesiàstica del país tampoc no va demorar-se; la pròpia repoblació, però, degué ésser més lenta, per més que en morir el comte Guifred, estiu del 897, bàsicament s’havia estès per la generalitat de la regió afectada. Quedaven indrets interiors més o menys buits o negligits, a les Guilleries, al mateix Lluçanès, per exemple, que s’aniran omplint amb el temps, i, sobretot, quedava una zona, la del sud-oest, acostada a la frontera, que serà objecte d’una repoblació pausada a tot el llarg del segle X i esperant encara nous avenços militars per a reprendre noves repoblacions. Però la repoblació de frontera és una operació successiva molt diferent de la del conjunt simultani empresa pel comte Guifred.

EXTENSIÓ GEOGRÀFICA AFECTADA.— Aclarir quina fou l’àrea quo es beneficià de l’operació repobladora del comte Guifred comporta fixar abans quina fou la línia de partença. Cal tenir present que la repoblació s’emprengué des del nord, des dels comtats d’Urgell i de Cerdanya; ni per la banda de llevant, des dels comtats de Besalú i Giroiui, ni pel cantó de migdia, des del comtat de Barcelona, no es féu la més petita pressió, no hi hagué expansió de cap mena cap a la regió central. Tampoc no hi han estat mai després.

L’avenç des del nord, saltant les collades de la serra que va des del Cadí fins al Puigmal, ja venia fent-se des de principis de segle, segurament des que, en 798, Lluís el Piadós manà ocupar militarment pel comte Borrell les places d’Osona i Cardona i els castells de la regió amb escamots de vigilància; la rebel·lió d’Aissó de 826-827 en féu una escombrada, però el moviment, ni que fos lentament, tornà a reprendre a la ratlla de la muntanya. A l’Alt Berguedà sabem que es repobla Borredà abans de mitjan segle^[016], que abans de 835 l’abat Calort de Sant Serní de Tabemoles ha extirpat erms, ha construït vil·les, ha bastit un monestir, el de la Vedella, vora Fígols, en la canal del Llobregat^[017]; el «pagus» de Berga reviu.

Ens ho confirma l’existència d’una ratlla posterior als esdeveniments d’Aissó, molt orientadora: és la marcada per l’inventari de parròquies de la diòcesi d’Urgell dreçat en l’acta de consagració de la Seu l’any 839^[018].

Segons aquesta acta la línia extrema organitzada eclesiàsticament en aquella data s’iniciava a ponent per Rialp, la Clua en el Segre, pujava cap a Madrona i Solsona i, per l’altiplà sobre el baix Cardener passant per Joval i Serrateix, anava a parar al Llobregat sota Merola; aquí agafaria la riera de Merlès i la seguiria en direcció nord fins a les seves fonts per a saltar la serra i caure al coll de Marolla, pujar a l’alta serra de Comarmada; aleshores cap a llevant fins a Cavallera i per dalt a morir a la cresta alta del Pirineu entre les valls altes del Ter i del Freser. Aquesta era en tot cas la situació en 839, però no pot donar-se totalment com a línia de partença de l’operació Guifred: entre el 840 i el 870 i tants, hi hagué un retrocés geogràfic de poblament que afectava les regions del Cardener i del Llobregat. Sabem documentalment que Guifred reorganitzà la població de les valls de Lord en el Cardener i l’Aiguadora, que inicià la construcció de noves esglésies a Avià, a Casserres, a Serrateix, a Puig-reig; calia, doncs, que hi hagués hagut un cert abandó en aquestes comarques. En conseqüència hem deduït que la línia inicial de partença de Guifred fou aproximadament aquesta: a partir del Segre i cap a llevant passat Madrona prendria la direcció nord seguint la cresta de separació d’aigües dels vessants del Segre i el Cardener fins a Port de Comte, allí faria la volta per les serres del Verd, d’Ensija i de Peguera per saltar sobre Berga per Castellar del Riu i, seguint cap a ponent, travessar el Llobregat i arribar per gota la Baells, Vilada i Borredà a la riera de Merlès, i aquí, riera amunt, reprendria l’antiga ratlla del 839 fins al Pirineu, a Noucreus.

Ara bé, aquí cal fer una distinció molt important referent a la vall de Lord, de la qual acabem de parlar i que cal separar de l’operació conjunta empresa per Guifred a partir del 879. És molt probable que la reorganització d’aquesta vall l’emprengués el comte Guifred com a comte d’Urgell, com a regent d’aquest comtat i abans de ser-ho dels comtats de Barcelona i Girona; també la vall pertanyia al comtat i al bisbat d’Urgell. La vall de Lord comprenia l’extensa comarca voltada per les altes serres que separen per ponent i nord els aiguavessants del Segre i del Cardener, per llevant les que llencen les aigües directament sobre el Llobregat, per migdia una zona imprecisa per l’indret del paral·lel de Navés; dintre d’aquesta comarca es comprenen les altes conques del Cardener, l’Aiguadevalls, l’Aiguadora i la riera del Cint. És una porció del país on hem assenyalat la inflexió feta cap al nord entre 840 i 870. En 839, l’acta de consagració d’Urgell hi assenyalava com a existents les parròquies de la Pedra, Maripol, la Corriu, Montcaup, Sis-quer, Llinars, la Mora, Valldora, Taravil, el Cint, Correà i Tantallatge. Aquestes parròquies degueren ésser poc temps després abandonades, ignorem sota la pressió de quines circumstàncies, potser degut a escàs poblament. El que podem afirmar és que el comte Guifred reorganitzà la comarca. Un document posterior dels volts del 948 ens ho deixa entendre, encara que sigui una mica confús en la seva redacció. Es tracta d’un capbreu «de les parròquies de la vall de Lord tal com foren constituïdes en temps del comte Guifred i de Galderic bisbe…»; el capbreu fa la llista dels clergues que les regiren legítimament posats per Galderic o bisbes successors i té per finalitat oposar-se a la usurpació que el comte Sunifred d’Urgell, el fill de Guifred el Pilós, havia fet de les dites parròquies; es desprèn clarament que Sunifred, basant-se en el fet que es tractava de parròquies fundades pel seu pare, se les feia seves per dret d’herència i que el bisbe d’Urgell les reivindicava demostrant, pel continuat ús del nomenament dels rectors, que originàriament foren adjudicades a la mitra^[019]. Molt temps després, en 1068, el comte Ermengol atorgava un privilegi als habitants de la vall i entre altres coses els concedia que s elegissin d’entre ells mateixos els sacerdots que havien de regir-los, la qual cosa vol dir que encara els comtes d’Urgell seguien creient-se patrons de les parròquies de la vall; altrament, els concedia tot quant hi hagués dintre els termes de la vall «sicut concessit vobis Guifredus comes parentibus vestris», és a dir, «com ho concedí el comte Guifred als vostres passats»^[020]. Resulta ben clar dels dos documents que Guifred reorganitzà la vall, des del punt de vista del poblament i des del punt de mira eclesiàstic. En aquest segon aspecte reféu les antigues parròquies de la Pedra, Sisquer, la Mora, Valldora, el Cint i Tantallatge, i bastí noves les de Castelltort, Terrers i la Selva. És probable que, a Castelltort, hi posés un vicari per al regiment de la vall.

SITUACIÓ DE CATALUNYA DESPRÉS DE 878 I L’OBRA REPOBLADORA DE GUIFRED EL PILÓS

Els honors de Guifred, comtats d’Urgell, Cerdanya, Conflent, Besalú, Girona i Barcelona, dibuixen un cercle al volt d’una regió central, comarques d’Osona i Bages, que són terra de ningú. Signes convencionals: 1, límits de comtats o «pagi»; 2, límits de territoris catalans administrats per un mateix comte; 3, límit del bisbat d’Urgell segons l’acta de 839; 4, línia de partença de l’obra repobladora de Guifred i que mostra el retrocés geogràfic de repoblament respecte a l’any 839; 5, zona repoblada per Guifred el Pilós.

¿En quina època acomplí Guifred aquesta tasca? El primer document fixa bé el temps del bisbe Galderic. D’aquest bisbe, no se’n tenia, ni de la seva existència, altra nova que la donada pel capbreu indatat que comentem; afortunadament he pogut esbrinar, i ja es fa constar més amunt, que fou un dels tants bisbes catalans que acudiren al concili de Troyes Festiu del 878, quan s’adjudicaren a Guifred els comtats de Barcelona i Girona, i podem pensar que el bisbe fóra un dels valedors del comte, puix que haurien col·laborat plegats si més no en la restauració de la vall de Lord.

La darrera notícia del predecessor de Galderic, Guisad, és del març de 872, la primera del successor Ingobert de 885^[021]; es pot donar per molt probable que d’entre aquestes tres dates, 872-878 abans de 885, s’ha d’atribuir a l’interval entre les dues primeres l’actuació comtal a Lord; després del 878 ja hem vist com estava el comte Guifred pres per la gran operació ausetana. La repoblació de la vall de Lord degué servir al comte d’assaig per a llançar-se, en venir l’ocasió, a empreses de més envergadura.

Anem ara finalment a veure quines foren les contrades afectades per la gran operació conjunta.

En primer lloc el Ripollès. Era la sortida natural de la vall Pedrera o de Ribes, poblada de sempre i pertanyent al comtat de Cerdanya, i sortida també molt amenosa de la vall de Lillet: aquí es funda de seguida el monestir i broten nombroses les viles pels voltants: Sagnari, Saltor, Vidabona, Balbs, Armàncies, Campdevànol, Ordina, Estamariu, Estiula, Matamala, Vilardanó, Puigmal, les Isoles, les Tenes, els Molins… Poc després de la pròpia vall de Ripoll seguia la de Sant Joan, on sota la direcció del nou monestir van apareixent les viles o vilars de Langobard, de Francó, Miralles, Genebrós, Cal vell, Perella, Enculats, Moix, Olceia, d’Esclua, de Rodebald, Forns, Puig-rodó, la Vinya, de Centoll, Boscarons, Santigosa, Clarà, Roverbell, Vedellar, Vilaplanes, Segúries…

Dintre el mateix Ripollès, a migdia de la vall de Sant Joan, la vall dita Vallfogona és sembrada d’aprisions que es concentren en el poblat de l’Església, en els d’«Arigo», la Vinya, coll de Canes. Més al sud encara sabem que es poblen les valls de Llaiers, de Vidrà i de Besora.

La Plana de Vic és repoblada de pressa en tota la seva extensió, des de Sant Quirze de Besora al nord fins al Congost a migdia. Torelló, Voltregà, Manlleu, Corcó, Vespella, Gurb, Roda, Casserres, Sabassona, Sant Llorenç (Vilatorta), Vic, Sent-fores, Santa Eulàlia (Riuprimer), Santa Eugènia (Berga), Taradell, Seva, Centelles, Aiguafreda. La ciutat de Vic es construeix nova a baix, vora la riera, per no perdre temps, l’antiga ciutat alta d’Osona estaria massa destruïda per a refer-la de seguida, amb calma tornaria a redreçar-se.

Tampoc no és negligida a llevant de la Plana la regió de les Guilleries, intermèdia amb el comtat de Girona; aquí sembla que l’ocupació no vagi tan de pressa, i s’explica per la mena de país, trencat i embrossat. De totes maneres, des dels primers temps s’hi assenyalen uns centres a Sau, a Osor, a Sant Hilari, a Joanet, a Vallors, a Sant Martí (Viladrau).

Paral·lelament a la repoblació de la Plana va fent-se la del Lluçanès, aquí potser amb una mica més de calma, deixant-la molt a la iniciativa particular i sense que s’hi endevini una acció directa del comte Guifred. Si haguéssim de judicar per la data de les consagracions parroquials conegudes, que sempre són filles d’iniciatives anteriors d’alguns anys, el Lluçanès occidental, el pertanyent al bisbat d’Urgell, s’hauria avençat d’uns quants anys a l’oriental, el de la diòcesi ausonesa. Merlès es consagrada en 893, la Quar en 900^[022]; en canvi Lluçà no ho és fins el 905, Olost en 909 De totes maneres cal admetre que a darrers del segle IX els centres de Sora, Puigoriol, Sant Agustí, Sant Boi, Prats, Sassorba, Olost i Oristà, a més dels sobre-dits, ja funcionen.

Aquest avenç en la repoblació de la vora esquerra del Llobregat té una explicació amb el que passa a la vora dreta. Aquí es palpa una envestida coetània però diferent de la que actuava sobre el Ripollès i la Plana de Vic: hi ha una expansió dreta del Llobregat avall, per sota Berga i les valls de Lord de què suara parlàvem, dirigida evidentment a lligar la plaça forta de Cardona amb les terres tradicionalment habitades. Cardona, baluard de defensa, degué ésser ocupada i sistematitzada des del primer moment de l’operació Guifred. Aleshores el comte s’hagué de preocupar d’enganxar-la al país constituït: Avià, Albiols, Casserres, Puig-reig, Mundarn, Serrateix, Gargallà, Sorba, són els nusos d’aquest lligam. Tenim notícia documentada de la intervenció personal del comte en l’erecció de totes aquestes viles; passà, però, que, bon cop rodonejat el conjunt de l’operació Guifred amb l’ocupació de Bages i de Montserrat, ja no degué apressar tant la comunicació de Cardona pel nord i dóna la sensació que l’organització de la comarca és una mica negligida. El fill de Guifred, el comte Miró de Cerdanya, l’any 907 hagué de preocupar-se, per exemple, de fer consagrar les esglésies de Casserres, d’Avià, de Puig-reig; explica en aquestes consagracions que «els llocs no tenien abans església i que el seu pare, el difunt comte Guifred, il·lustríssim marquès, no fa gaires anys junt amb els seus sequaços, les hi edificà, però que després no havien estat encara consagrades…»^[023]. Altres llocs hagueren d’encomanar-se a la cura de monestirs: Mundarn, a la de Sant Joan de les Abadesses; Albiols, Gargallà, Sorba, a la de Ripoll, que no sembla pas que de temps se’n preocupés massa.

Entre aquestes comarques del Baix Lluçanès i del Baix Berguedà queden encara separant-les del Vallès (la regió poblada del comtat de Barcelona novament adquirida per Guifred) les del Moianès i el Pla de Bages, que llencen totes les aigües al Llobregat als peus de Montserrat. Montserrat degué ésser ocupat pel comte aviat; que ho fou per ell és ben documentat. Però ¿des d’on hi anà? ¿Baixant de Cardona cap a Manresa i d’allí a la muntanya? ¿Venint-hi des de la Plana de Vic, el Moianès o el Lluçanès i el Bages? ¿Pujant-hi des de Barcelona, Llobregat amunt? No tenim prou indicis per a decantar-nos a favor duna solució determinada. El que és clar és que Montserrat constituïa, en l’operació de Guifred, l’altre pern, amb Cardona, de la porta que cap a occident quedava oberta a una futura expansió. De moment, la ratlla Cardona-Montserrat havia de tancar el gran enclavament que Guifred volia ocupar i —com diem— el Moianès i el Bages hi quedaven dins.

Estem mancats de documentació contemporània sobre aquestes dues comarques, excepció feta d’un document molt significatiu de 898, per al Moianès, que és una venda de terres obtingudes per aprisió feta sobre «terra regia» en el terme del castell del difunt Terçol. Ja més tard l’acta de consagració de Moià, de 939, per exemple, ens certifica que el comte Guifred hi dotà una primitiva església^[024]; i d’una compra important feta pel comte Sunyer en 921 en termes de la mateixa població es dedueix que els venedors, si bé posseïen en part per aprisió personal, també en part havien heretat els béns de llurs pares, cosa que vol dir que ja es feien aprisions una generació abans^[025].

De la ciutat de Manresa, atribuint-hi drets a favor del bisbe, en parla el precepte del rei Odó de 890, i cal pensar que fou repoblada uns quants anys abans com a capital de la comarca del Bages, que amb la de Vic eren els grans objectius de l’operació Guifred. La capital devia ésser ocupada de seguida, però la nombrosa documentació que hem conservat del monestir de San Benet ens permet concloure que probablement la repoblació del Pla fou els primers temps poc nodrida i que no rebé una empenta forta fins que s’hi bolcà, una generació més tard, un corrent de la Plana de Vic; la primitiva sembla més aviat procedent del Lluçanès i del Berguedà.

Marcant el pas de la Plana de Vic al Pla de Bages un gran predi fou encomanat a la cura de la seu vigatana des de molt aviat; l’atribució fóra originàriament comtal i la confirmà el precepte d’Odó del 889. En aquest any existeixen ja dintre els amples límits de l’alou les viles d’Oló, de Matacans i de Torcó i, especialment, la d’Artés, que donà el nom històric a la vall, la vall d’Artés, la peça principal del patrimoni de la primitiva seu ausetana.

COM S’ORGANITZÀ POLÍTICAMENT LA RESTAURACIÓ.— L’operació Guifred, per més que, en un pla superior i fent abstracció de la restauració de les valls de Lord que la precedí, es presentés com a operació unitària i conjunta, políticament es distingia per la diversa situació dels territoris que afectava. Una cosa eren les prolongacions naturals cap al migdia dels antics com-tas existents i organitzats, una altra la sistematització de noves regions amb caràcter geogràfic propi. Segre avall no calia més que anar estenent i organitzant progressivament l’ampliació del comtat d’Urgell, com pel Cardener i el Llobregat s’havia d’anar ampliant el «pagus» de Berga, amb la seva peculiar organització i sota la dependència tradicional del comtat de Cerdanya. L’ocupació i organització d’aquestes comarques no comportava problemes polítics com no en comportava tampoc d’eclesiàstics, puix que en aquest aspecte no suposava més que una extensió, o encara sovint —com hem vist— una recuperació, de la diòcesi urgellenca.

La situació era ben diversa quan es tractava de les regions ausetanes i manresanes: les comarques del Ripollès, Plana de Vic, Guilleries, Lluçanès, Moianès i Pla de Bages es presentaven com una unitat, geogràficament i per tradició històrica, independent de tots els comtats constituïts que les voltaven: Cerdanya, Besalú, Girona i Barcelona. Geogràficament ja ho hem explicat. La tradició històrica d’unitat, l’havia representada la diòcesi visigòtica ausetana, que a la vegada devia correspondre —d’això n’estem molt poc informats— a una unitat civil romana, una ciutat, la d’Osona, amb el seu suburbi. Una unitat que de totes maneres comportava un ferment de divisió interna, obeint a una diferenciació real: la del centre d’atracció vigatà i la del centre d’atracció manresà. Al primer abocaven la Plana, el Ripollès, l’Alt Lluçanès, les Guilleries; al segon, el Baix Lluçanès, el Moianès i el Pla de Bages. Remotament, la diferenciació recordava els també diferents poblaments indígenes preromans: ausetans i lacetans.

El comte Guifred tingué plena consciència d’aquella unitat i responent a aquest concepte projectà l’operació com una restauració dels antics temps: restabliment d’un comtat únic, d’una única diòcesi. Res d’eixamplar, d’ampliar, sobre d’aquestes comarques centrals, els comtats veïns existents; ni tan sols aquell de Cerdanya que, vessant cap al migdia de la cresta pirinenca en les valls de Ribes i de Lillet, hauria semblat tan a propòsit d’estendre Ripollès i Lluçanès avall.

Guifred establí el comtat nou i únic d’Osona sobre les terres ausoneses i manresanes. Hi hagué molt aviat un intent de divisió: aprofitant unes circumstàncies polítiques favorables que s’explicaran en un dels capítols següents, el bisbe de Vic, en 889, intentà donar personalitat al «pagus» de Manresa i separar-lo pràcticament del domini comtal, fent-se atribuir pel rei Odó els serveis i els obsequis que els habitants del «pagus» feien abans al comte. Però la reacció de Guifred fou ràpida, i l’any següent el precepte reial quedà modificat en el sentit de restringir a la sola ciutat de Manresa els drets reials que el comte cedia voluntàriament al bisbe; en el text d’aquesta modificació, intervinguda per Guifred, es fa constar taxativament —i jo crec que intencionadament— que la dita ciutat de Manresa pertany al «pagus» o comtat ausonès, com es precisa indirectament que el comtat arriba fins als límits de Cardona i el Berguedà^[026]. No obstant aquesta unitat política afirmada des del primer moment i sostinguda després amb permanència, la diferenciació popular ausonesa-manresana es mantingué latent i es traduí en la toponímia en l’acceptació de l’expressió «comtat de Manresa» per designar aquesta comarca, expressió que ja trobem usada en 908^[027] i que, malgrat ésser de tipus eminentment polític, mai no tingué tal significació. Així es comprèn que un document posterior parlant de terres del Moianès pugui indicar que són en el comtat d’Osona dintre el comtat de Manresa^[028]: a la primera indicació, se li dóna el sentit polític, a la segona el geogràfic.

La implantació per Guifred del nou comtat polític exigí, com és natural, un cert temps, el necessari perquè l’ocupació del país fos afermada i estructurada; l’evolució en aquest aspecte seguí els mateixos passos que veurem fer a la instauració del bisbat; mentrestant el país és anomenat en els documents «territori d’Osona». Pel juny de 885 ja comencem a trobar la designació precisa de «comtat d’Osona», la qual en els primers temps que segueixen conviu encara amb la de «territori^[029]».

Guifred, per més que actués amb els seus germans (almenys amb el germà Sunifred) en la tasca d’ocupació, degué retenir per a ell el comtat d’Osona, com retingué els de Barcelona i Girona (no pas probablement el regiment del de Besalú). Des del primer moment, per ajudar-se, i com corresponia a un nou comtat, degué nomenar un vescomte. És el vescomte Francó, que trobem ja actuant en un judici del 879^[030]. Amb el vescomte fou nomenat també un equip especial de jutges per a l’administració de justícia en el nou comtat; en el sobredit judici, hi figuren Recosind, Elies, Quixila, Daniel. En un altre judici de 881, al costat dels jutges hi figuren uns «vassalls comtals^[031]»; malauradament, la curta notícia que en tenim no anomena ni els uns ni els altres, impossibilitant-nos així de fer identificacions que haurien pogut donar-nos llum sobre les persones^[032]. Tots plegats, amb la companyia eclesiàstica d’uns arxiprestos, formarien la cort comtal, òrgan de consell i de justícia en l’administració central del comtat.

Tant o més important que l’administració central era, per a la sistematització del país i per al seu govern, l’administració local. A aquest efecte el país és dividit en circumscripcions o termes territorials al voltant d’un respectiu castell; a regir un castell i territori adjunt, hi és destinat un delegat del comte, que pren el nom de vicari, engranatge essencial del règim. Fins a quin punt les circumscripcions dels castells i els castells mateixos que s’establiren en aquesta ocasió eren restauració d’antigues divisions i d’aquells castells que ja guarní el comte Borrell en 798 i que, en 826, els revoltats d’Aissó subornaren i ocuparen, no es pot precisar per manca de dades primitives, anteriors al temps que estem tractant; és de creure, això no obstant, que poca cosa s’innovava, que en general no es feia més que tornar a remuntar les antigues situacions i els edificis enderrocats. Es començà de seguida: pel gener de 881, per exemple, se’ns parla de l’apendici del castell de Torelló, en el territori ausetà, cosa que vol dir que funcionava el castell i que el seu terme era fixat^[033].

No tenim, per desgràcia, cap inventari o capbreu dels castells i termes que es repartien en temps del comte Guifred l’àmbit del nou comtat d’Osona; no en podem donar, doncs, més que una llista fragmentària, llista extreta de les citacions en documents contemporanis i subjecta, per tant, a la casualitat que s’hagi conservat documentació sobre el lloc. Ni que sigui així incompleta, fa respecte. Dóna una idea de com fou d’intensa i profunda l’operació restauradora de Guifred.

Al Ripollès: Llaiers, Besora. A la pròpia Plana de Vic: Voltregà, Orís, Torelló, Gurb, Sant Martí, Casserres, Sabassona, Sant Llorenç (Vilatorta), Sentfores, Orsal (Malla), Tona, Seva, Taradell, Sant Esteve (Centelles). A la Guilleria: Corneli (Sau). Al Lluçanès: Lluçà, Oló, Oristà. Al Moianès: Castellterçol. Al Berguedà: Casserres, Serrateix, Puig-reig, Cardona.

Seguint el corrent del temps, al règim general i comú d’administració, s’hi fan un seguit d’excepcions: concessions d’immunitat a entitats determinades, atribució de certs drets fiscals. En el cas que estem estudiant fruïren del privilegi d’immunitat els monestirs de Sant Joan i de Ripoll, fundats pel comte mateix, i la seu vigatana. Als monestirs, i per a les seves propietats i sobre els homes que les habitaven, degué concedir la immunitat el fundador, el comte Guifred; aquest és un extrem del qual parlarem més avall, en el capítol següent, quan ens ocuparem de la seva fundació. A l’existència d’aquest dret d’immunitat obeeixen uns judicis conservats, un per Ripoll, dos per Sant Joan, on el tribunal manifestament no és comtal, sinó que deu ésser monastírial; el de 917 ho diu clar, s’anuncia: «In juditio de domna Hemmone abbatissa, seu de judices qui jussi sunt causas dirimere…». En els tres, hi intervé com a jutge principal un anomenat Planquer, la qual cosa fa pensar que devia ésser un legista d’ofici al servei de qui li fes comandes, de Ripoll, de Sant Joan^[034]… També la seu de Vic gaudeix de la immunitat pels seus béns; li fou concedida pel precepte del rei Odó en 889 i reafirmada en la versió aprovada pel comte Guifred en 890.

Independentment de la immunitat el comte Guifred féu concessions especials de drets públics en certs casos: sabem positivament que a Ripoll hi concedí el «servitium regale» que devien fer els homes de les viles d’Estiula i d’Ordina i a la seu de Vic «omnes regias dignitates de Menrense civitate», és a dir, les prestacions de caràcter públic que devien al comte respectivament els homes d’aquelles viles i els habitants de la ciutat de Manresa^[035].

Una altra mena d’excepcions al regiment general eren encara l’atribució d’impostos públics, impostos que normalment encaixava el comte i que en part traspassava als seus oficials: vicaris, jutges, exactors. A la seu d’Osona li és atribuïda el terç del teloneu dels mercats i el del pasquari (arbitri sobre les pastures en béns fiscals) en tot el terme del comtat. La concessió del terç del teloneu era de consuetud a les esglésies catedrals, totes les catalanes en gaudien^[036].

Una darrera excepció cal remarcar al règim jurídic comú en el comtat d’Osona. La concedida als habitants del terme del castell de Cardona. Hem parlat abans de la funció estratègica d’aquest castell, baluard protector del nou comtat de cara a la frontera sarraïna; el lloc era de perill i calia, fos com fos, reunir-hi gent per atendre a la seva conservació i defensa; per això s’obria la mà en l’admissió dels reclutats i se’ls donaven garanties i premis i exempcions especials. Una carta comtal establia aquestes privilegiades condicions, carta avui perduda, però que ens ha estat explicada per una altra de semblant que atorgà el comte Borrell en circumstàncies difícils, l’any 986, tot just després de la gran invasió d’al-Mansur quan fou presa i incendiada Barcelona. S’explicava així el comte Borrell en la seva carta, deia: «Quan el meu avi, el comte i marquès Guifred, de bona memòria, construí i edificà per primera vegada aquest castell de Cardona amb els seus termes, manà, segons les disposicions contingudes en el seu precepte, que tots els habitants que hi anessin a residir i hi acudissin per viure-hi amb llurs béns, els tinguessin i posseïssin sempre en pau. I si algun mal home, escandalós i ple de supèrbia, prenia o malmetia quelcom dels béns d’aquests habitants, aquell que ho perdi que prengui el doble sobre l’haver d’aquell malvat que li ha fet el perjudici. Que si ha perdut un ase, en prengui dos de millors; i semblantment en tots els casos manà que tot fos protegit amb el doble a recuperar. I si un dels habitants rebés una bufetada per part d’un mal home, en retornés prestament dues i fos lliure de tota responsabilitat i de tot judici. Semblantment, totes les altres violències i ferides manà que fossin esmenades en doble. I concedí a tots els habitants del damunt dit terme el quart del teloneu, que se’l partissin entre ells, com vénen fent-ho. I que no paguessin cap cens sinó tan sols el degut a la Santa Església, és a dir, la primícia, el delme, l’oferta i el sant sacrifici. I si un serf o una ancil·la (fugitius) vingués ací, o algun home (amistançat) amb muller d’altri, o algun lladre enginyós, o un falsari o criminal, estigui segur entre tots els altres habitants amb tota tranquil·litat. Però manà que en tota altra qüestió o culpa (a venir) fos feta llei i justícia entre ells, a través del jutge, pel patró a la potestat del qual els encomana^[037]». El text és prou clar per a no necessitar comentaris.

COM S’ORGANITZA LA RESTAURACIÓ ECLESIÀSTICA.— Al mateix temps que es procedia a l’organització política del país se’n realitzava l’organització eclesiàstica. En aquella època i en els països de civilització cristiana —no cal dir si en el nostre, immergit en l’àmbit carolingi i amb el pes de la tradició visigòtica— no es comprenen l’una sense l’altra. Com la base conceptual de la societat del temps és que Estat i Església deuen estar ordenats com a últim fi a la salvació de l’home, no es concebria que es pogués restaurar la vida civil en un país sense atendre a la seva estructuració eclesiàstica. Organisme civil i organisme eclesiàstic conviuen, col·laboren a un fi comú; però, com en últim terme són dos poders i en mans humanes, es barallen sovint amb ànsies de domini de l’un sobre l’altre. En la pràctica, les circumstàncies dels esdeveniments i sobretot de les persones determinen el predomini respectiu.

De quina manera s’inicia en les terres ocupades novament pel comte Guifred la restauració eclesiàstica, ho explica també i el bisbe Idalguer llavors del concili de Barcelona del 906. El comte Guifred i els seus germans —deia— «restauraren l’església ausonesa, amb el seu territori, en l’estat primitiu. Això no obstant, com de moment fos pobra de tal manera que no pogués sostenir bisbe, com antigament, el predit marquès (Guifred) gestionà del reverend bisbe Sigebut, metropolità de Narbona, que mantingués la dita església sota el seu regiment, ordenant-la i havent-ne cura ell personalment o els bisbes veïns sufraganis, fins que amb l’ajut de Déu, a poc a poc, anés prenent l’increment necessari per a poder sostenir bisbe propi, com era l’antic costum. Com fos que per la gràcia de Déu el dit príncep aconseguís d’eixamplar-la fins al punt que tothom cregués que podia tenir ja bisbe propi, i el venerable bisbe Sigebut hagués mort entretant, fou demanat pel dit marquès i per tot el clergat i el poble ausonès al reverend Teodard, nou bisbe de Narbona, que ordenés bisbe propi per a la dita església d’Osona. El qual, acollint com a justa la petició, junt amb els altres bisbes coprovincials, s’afanyà a consagrar com a pontífex de l’església el meu predecessor Gomar, d’excelsa memòria^[038]».

La relació d’Idalguer captiva per la seva claredat i precisió, no pas massa comunes en escrits del seu temps. Per ella veiem que el comte Guifred fou el propulsor i endegador de la restauració eclesiàstica com ho era de la política, que l’una i l’altra marxaren aparellades. També aquí com allí fou necessari un interval de preparació abans d’establir en ferm el bisbat aquí, el comtat allà. Els documents, que no fan més que confirmar la relació d’Idalguer, ens assabenten que ja de bon principi existeixen en el «territori ausetà», en 879, en 881, dos arxiprestos: Revocand i Gomar, que deuen ésser els elements executius i actius sota l’alta cura de l’arquebisbe Sigebut.

La mort de Sigebut coincideix amb l’any 885, que hem assenyalat com el de l’aparició documental de l’expressió «comtat d’Osona». El país havia arribat al moment en què —segons Idalguer— «tothom cregués que podia tenir ja bisbe propi» i per aixó el comte demana i aconsegueix del nou arquebisbe, Teodard, la nominació i consagració de l’antic arxiprest Gomar, aquell que pel gener del 881 ja es preocupava d’organitzar les parròquies de la Plana de Vic^[039]. Documentalment sabem que en 887 Gomar ja era bisbe de Vic. El trobem exercint una de les prerrogatives peculiars del seu càrrec, la consagració de temples, fent costat al comte Guifred a Sant Joan de les Abadesses, 887; a Santa Maria, 888; i a Sant Pere de Ripoll, 890; en 888, amb els pròcers del lloc, a Tona. El seu secretari, un prevere que sonarà per molts anys en la seu vigatana, Adanagild, li adjudicà repetidament uns qualificatius altisonants: «eximius vir almusque pacificusve pater reverentissimusque sacer Godmarus, episcopus sedis Ausonensis»; encara que la frase sigui-més que tot de lluïment de l’ingenu escriptor, és evident que Gomar degué ser un personatge d’envergadura. Només el fet d’ésser escollit en uns moments tan importants, primer com a arxiprest, després com a bisbe, ja ho demostraria. Gomar hagué de crear del no-res la diòcesi vigatana. Àdhuc per a la seu catedralícia hagué, cas insòlit, de buscar nou lloc on assentar-la; les ruïnes de l’antiga església visigòtica —que caldria avui buscar a Vic al costat del temple romà, sota l’actual església de la Pietat, si no és que fos el mateix temple el que servís d’església— deurien ésser massa enredades per a desembarassar-les i aprofitar-les. S’anà fora la ciutat, a l’exterior del cercle de la derruïda muralla, a la plana tocant a la riera, donant lloc a la formació d’un «vicus» que proporcionaria en definitiva el nom a la ciutat, «Vic». I així es dóna el cas no pas freqüent que a Vic la catedral, en lloc d’ésser al cimell de la població, s’hi aclofà a la falda.

L’erecció del bisbat ausetà no podia pas fer-se sense procurar-li tot seguit un patrimoni. Gomar, aprofitant unes maniobres polítiques confuses que seran explicades en un pròxim capítol i a les quals dóna la sensació que més aviat fou arrossegat que no pas hi anà per pròpia iniciativa, obtingué del rei Odó en 889 un precepte pel qual li era concedit aquest patrimoni. Extret de béns fiscals —«de rebus nostris» diu el rei— consistia: en la nova vila de Vic, on la seu era fundada, amb totes les seves pertinences; en el «pagus» de Manresa; en un gran predi a la vall d’Artés amb els delmes de les esglésies; en el teloneu dels mercats; en les pastures i els drets del pasquari; en els drets d’immunitat sobre aquells llocs atribuïts, de manera que els seus habitants fessin al bisbe el servei i l’obsequi que devien al comte i que cap funcionari públic no pogués exigir-los teloneus, multes ni exaccions. Aquest conjunt de concessions reials era en realitat extraordinari i fora de tota ponderació; amb el «pagus» de Manresa s’atribuïa a la seu una porció importantíssima del territori del comtat ausetà, amb el teloneu dels mercats i el pasquari les rendes més sanejades de l’haver comtal; suposava un despullament bàsic per al comtat i per al comte. No pogué sostenir-se, la política donà un tomb i el bisbe es veié forçat a fer una entesa amb el comte Guifred modificant el contingut del precepte i limitant-lo a uns termes racionals. Així i tot el bisbat quedava amplament dotat. Les modificacions consistien a suprimir la donació de la vila de Vic, a substituir l’atribució del «pagus» de Manresa pels drets reials sobre la sola ciutat, a limitar al terç la participació episcopal sobre teloneu i pasquari del comtat; es mantenia la donació de la vall d’Artés amb la immunitat corresponent. En canvi s’afermava amb fortes sancions el dret episcopal a les primícies i delmes de tot el bisbat^[040].

Tanta importància com la implantació d’una seu rectora tenia l’establiment duna trama d’esglésies parroquials espargides i cobrint tot el país novament ocupat, a mesura que s’anava repoblant. Una organització parroquial que era paral·lela a l’organització civil, les esglésies als castells, els rectors als vicaris; sovint coincidien els límits dels respectius termes, altres vegades dintre el terme d’un castell s’hi encabeixen dues o més parròquies, l’església parroquial ve condicionada, especialment pel poblament, el castell obeïa a més a unes condicions estratègiques.

L’organització parroquial de la diòcesi ausetana devia començar seguint els passos de l’ocupació. Quan pel gener de 881 l’arxiprest Gomar compra un predi en el terme de Torelló en el lloc dit la casa de Sant Feliu, de segur que ho fa per dotar aquesta casa parroquial. L’any 888, el mateix Gomar, ara ja bisbe, va a Tona a consagrar l’església parroquial. Per aquest temps deuen florir les esglésies-cabanyes en tot el país; el precepte de 889 en atribuir la vall d’Artés a la seu vigatana diu que s’hi inclouen les esglésies, viles i vilars que hi ha en el terme. El que passa és que la construcció dels edificis, en forma almenys mitjanament digna, comporta temps; el monestir de Ripoll, que ja funcionava en 880, no consagra l’església fins el 888, l’any mateix que Tona. Així que, quan ens trobem amb consagracions posteriors, d’entrat el segle X per exemple (Manlleu 906, Lluçà 906, Vilatorta vers 910), no hem d’entendre que en aquell moment s’hagin fundat les esglésies, sinó que s’han donat per acabades, diríem perfeccionades. En 898 és consagrada 1 església de Sant Martí del Congost: doncs bé, ja havia estat dotada pel comte-monjo Sunifred en vida, abans per tant del 891; encara més, en consagrar-la se li atribueix la parròquia de Santa Coloma (Centelles), l’església del castell de Sant Esteve, la qual cosa vol dir que una i altra eren de temps anteriors al 898.

Insisteixo sobre aquest aspecte perquè el miratge d’actes més tardanes podria donar lloc a fàcils desviacions i a retardar unes activitats fundadores que en gran part es desplegaren en temps del comte Guifred i el seu contemporani el bisbe Gomar. Moià és consagrada en 939, i el comte Sunyer fa constar en l’acta que el seu pare, Guifred, difunt, ja havia donat terres a l’església. Les primeres esglésies, les inicials, interines, degueren ésser molt rústegues; les que es consagraren al cap d’uns quants anys no foren pas tampoc d’obra gaire perfeccionada; el fet és que el segle XI, més enriquit el país, s’han de fer noves en bona part, començant per la catedral vigatana, i les que no són renovades el segle XI ho han d’ésser el XII. De les construccions dels segles IX i X, no en queda gairebé rastre.

¿Qui construïa les esglésies, qui les dotava, sota quin regiment quedaven? L obra de restauració parroquial, com la mateixa del poblament, fou una obra de col·laboració ciutadana; autoritats i poble hi prodigaren llur esforç conjuntament.

El bisbe degué actuar com a alt element propulsor i, en tant que pogué i fou necessari, ajudà a la dotació de les noves esglésies especialment amb llibres o vestuari litúrgic; a Tona, en 898, hi donà la casa parroquial. El comte Guifred porta la iniciativa en aquells casos que són afectats per raons político-estratègiques. A la zona dreta del Llobregat, en el Berguedà, ja hem vist que hi fundà personalment les esglésies d’Avià, Casserres, Serrateix, Puig-reig; era la zona de lligam amb el baluard de Cardona, on també, per més que no n’hagin quedat referències, degué construir una capella tocant al castell; però aquelles esglésies pertanyien a l’antic bisbat d’Urgell. En el nou d’Osona que es restablia, actua en les avançades, a Matamala, sota Ripoll, en el moment d’iniciar l’ocupació; a Moià, quan va per saltar de la Plana de Vic al Pla de Bages. El seu germà, Sunifred, dota l’església del Congost en el moment en què, ocupada la comarca, hi fa aprisions; la seva neboda, l’abadessa Emma, acabarà la construcció de l’edifici i el farà consagrar i establir-hi la parròquia pel bisbe Gomar en 898.

Més sovint són els encarregats dels castells, els vicaris, governadors dels termes, els qui s’emprenen, al costat de les tasques civils, l’erecció d’esglésies i la sistematització de les parròquies corresponents. En tenim exemples documentats a Tona, a Manlleu. A Tona consten com a edificadors i principals dota-dors els barons il·lustres Àlvar i Recared preveres, Centuri, Bera, El·la, Gal·leni; Centuri i Àlvar són pare i fill, contribueixen més que tots; no dubto que Centuri és el vicari del terme, tinent del castell, Àlvar es el sacerdot que serveix l’església que es consagra en 888. A Manlleu pren la iniciativa Fedanci, vicari, que es diu restaurador de l’església, i és qui insta el bisbe Idalguer perquè vagi a consagrar-la en 906; el rector que la regeix és el prevere Fruia.

Això no obstant, la regla general seria que fossin els sacerdots que anaven a servir-la, bé per pròpia iniciativa, bé per comanda episcopal, els qui s’encarreguessin de reunir l’esforç dels futurs parroquians per construir l’església i per dotar-la. A Tona acabem de veure el prevere Àlvar en primer lloc, a Lluçà és el prevere Vininça.

Quan l’església està edificada, moblada i convenientment dotada, com exigeixen els cànons, és cridat el bisbe per a la consagració. És el moment en què s’aixeca lacta, de les dotacions, en la qual, a més del patrimoni que és lliurat pels fundadors, es fa constar l’atribució dels drets parroquials feta pel bisbe, enumerant els límits territorials del terme o bé les viles i els masos que queden subjectes a la jurisdicció de la nova parròquia. El bisbe és, com a suprema autoritat de la diòcesi, l’únic que pot establir jurídicament una parròquia, que li pot assignar un terme^[041]. L’acta de dotació i assignació és el títol constitucional de tota parròquia. De l’època de què ens estem ocupant, és a dir, del temps del bisbe fundador Gomar, tenim algunes d’aquestes actes: la de Sant Joan de les Abadesses, de 887; la de Tona, de 888; la de Sant Pere de Ripoll, de 890; la de Sant Martí del Congost, de 898^[042].

En aquests primers moments de restauració de la diòcesi ausetana totes les parròquies queden sotmeses a la jurisdicció i al domini ordinaris del bisbe, encara que hagin estat fundades per tercers, el comte o altres^[043]; les apropiacions privades i les concessions especials de drets parroquials a tercers no vindran fins més tard. Una única excepció es fa des de primera hora a favor dels dos monestirs ripollesos: quan és consagrat Sant Joan, en 887, el bisbe Gomar concedeix al monestir els delmes i primícies, o sigui els drets parroquials, d’uns vilars que anomena i els de tots els altres que puguin edificar-se en el terme atribuït al monestir; onze anys més tard, en 898, li atribueix la parròquia de Sant Quirze de Besora. Al de Santa Maria, li és cedida la parròquia de Sant Pere, que comprèn el terme de Ripoll, en el moment de l’erecció, 890; i més tard, també pel bisbe Gomar i el comte Guifred, la veïna parròquia de Matamala.

L’estructura parroquial en els seus orígens té, doncs, en la diòcesi ausetana, i prescindint d’aquestes dues excepcions, un caràcter perfectament normal des del punt de vista canònic i jurídic. No el té en canvi des del punt de vista del plantejament territorial. S’endevina que no hi ha hagut un pla predeterminat en l’erecció de parròquies i la seva distribució en el país; han anat fundant-se esglésies per ací per allà, sovint sota l’impuls de la iniciativa particular; després aparegué la necessitat d’enquadrar-les i podem notar una tendència a agruparies i unificar-les, potser dintre dels termes d’un mateix castell. El primer exemple que en tenim és al Congost; quan és consagrada Sant Martí en 898, se li adjunta la parròquia ja existent de Santa Coloma (Centelles) i l’església del castell de Sant Esteve, tot dintre el terme del castell. Al cap de poc, i en temps del bisbe Idalguer (902-914), a Lluçà li són afegides les «sufraganioles» de Prats, de Sant Agustí de Lluçanès, de Puigoriol, també formant part del mateix castell de Lluçà; a Sant Julià de Vilatorta se li subjecten les esglésies de Sant Martí de Riudeperes i de Sant Ponç de Planeses, tot en el terme del castell de Sant Llorenç^[044].

PROCEDIMENTS DE REPOBLACIÓ.— Si té un interès indubtable el coneixement de com fou organitzada la restauració política i eclesiàstica del nou comtat ausetà, més en tindria encara poder fer-nos una idea clara i precisa de com s’organitzà i com es realitzà el repoblament, saber com arribaren, com s’instal·laren, els nous pobladors, en quines condicions jurídiques i econòmiques. Malauradament els documents són molt poc explícits en aquest important aspecte, i la carta de població de Cardona que hem traduït abans, i que es limita a un lloc concret i d’un especial interès estratègic, ni té parió en la resta del país ni pot ésser acceptada com a analogia, puix que les condicions generals del territori, llevat en la comarca de frontera, són essencialment distintes. Intentarem de totes maneres extraure d’aquells documents la màxima informació possible.

Primer tornarem a recordar conceptes ja exposats abans; com a deserta que és la terra que es va a poblar, així que l’ocupa el comte i entra a formar part del territori del regne es converteix en terra fiscal, terra dol rei. Qualsevol apropiació de caràcter privat necessita un títol, una concessió reial, que pot donar el rei mateix o bé, actuant en nom seu, el seu representant, el comte. En termes generals el rei atorga, o bé concessions particulars, a persones o entitats designades i mitjançant preceptes, o bé concessions de caràcter genèric sobre comarques o regions determinades mitjançant capitulars. Semblantment actua el comte en nom seu.

En el tema concret que estudiem de la repoblació ausetano-manresana només es pot citar un cas d’intervenció directa del rei, i encara en unes condicions especials que s’explicaran en el capítol viu i que li treuen tot valor originari, el del precepte de 889 per a la seu vigatana. L’altre precepte del rei Carles el Ximple per al monestir de Sant Joan de les Abadesses, de 899, és un precepte d’immunitat que no concedeix béns, ans els confirma i protegeix. Foren, doncs, els comtes, determinadament el comte Guifred, els qui pogueren i de fet concediren valor al títol d’apropiació per a la repoblació d’aquelles comarques.

L’OBRA REPOBLADORA DE GUIFRED EN LA VALL DE LORD, BERGUEDÀ, RIPOLLÈS, PLANA DE VIC, MOIANÈS I BAGES

Figuren en aquest mapa els noms de llocs principals esmentats en la documentació del temps referent a la zona repoblada pel comte Guifred. Els ratllats representen altituds. Signes convencionals: 1, castells; 2, altituds de 500 a 1.000 metres; 3, de 1.000 a 2.000 metres; 4, més de 2.000 metres.

Aquest títol fou el tradicional de l’aprisió, introduït pels reis francs un segle enrere quan es tractava de repoblar, primer les regions de la Septimània devastades per Carles Martell i Pepí, després les regions pròpiament catalanes saquejades llavors de les lluites d’alliberació. L’aprisió consistia en l’ocupació d’una terra deserta del rei, amb permís de la potestat i amb ànim possessori; comporta, en els extensos predis erms, l’atermena-ment inicial, amb intervenció de funcionaris públics; en petits lots de terra, el cultiu o aprofitament directe.

Tot el repoblament de la regió novament ocupada pel comte Guifred es féu a base d’aprisions^[045]. Les més importants per la seva quantitat i per la seva extensió foren les fetes pels mateixos comtes, gairebé totes pel comte Guifred; del seu germà Sunifred hem esmentat la del Congost, que llegà com a dotació de l’església de Sant Martí.

El comte Guifred degué aprisionar moltes extensions, grans i mitjanes, espargides per tot el nou país, especialment en el Ripollès a l’arrencada de l’ocupació, i a l’altre extrem, a la marca o frontera que limitava el país ocupat de cara als dominis sarraïns. També aquí, com en el cas dels castells, ens falta un capbreu que degué existir en l’arxiu particular del comte i que ens hauria donat l’interessant inventari d’aquestes aprisions. D’algunes, n’ha quedat constància directa documental; les més, hem de deduir-les del gran nombre d’alous, els extensos especialment, que trobem més tard dintre la regió en mans dels comtes successors directes de Guifred i la procedència familiar dels quals es fa constar, o bé no en sabem un origen distint.

En el Ripollès destaca l’aprisió que féu de la vall de Sant Joan; els seus pobladors fan constar l’any 913 que el comte Guifred junt amb els seus fidels l’havia aprisionada i atermenada abans de lliurar-la al monestir de Sant Joan^[046]. Hem de suposar que el mateix hauria fet amb el predi, aquest més petit, que serví de base al monestir de Santa Maria. Tocant a aquest per la banda nord-oest havia aprisionat un terme que comprenia les viles d’Armàncies, Balbs, Saltor, Muiols i Vidabona; el comte Borrell de Barcelona diu taxativament en 957 que ell les tenia «del meu avi Guifred, difunt, que les obtingué per la seva aprisió»^[047]. També tocant al de Ripoll per la banda sud-oest hagué d’aprisionar l’alou de Matamala i edificar-hi una parròquia, puix que ens consta que el donà després a Ripoll i que el bisbe Gomar consentí a la cessió eclesiàstica^[048]. Pel cantó dels nord-est és probable que la vila de Cavallera fos aprisió de Guifred, puix que es trobava en mans del seu nét Miró en 959^[049]. Encara al nord havia aprisionat terres en la vila de Sagnari^[050].

És més dubtós si dos alous veïns situats a la Vallfogona, un la vila de Tolosa, l’altre damunt d’aquest entre Castell Palom i Milany, foren aprisió de Guifred mateix o del seu fill Sunyer; en tot cas, de Sunyer havien passat al comte Borrell, fill seu, i de Borrell al seu cosí de Cerdanya, el levita Miró, l’un per donació, l’altre per compra^[051].

Continuant cap a migdia, i sempre dintre la comarca del Ripollès, trobem els casos del terme de Llaiers i de la vall de Vidrà. El castell de Llaiers amb el seu terme, que va des de la serra de Milany al Ter i pel nord fins a la serra de Castell Palom, era dot de la noia Enquilia, néta del bisbe Radulf, besnéta del comte Guifred, i es fa constar la procedència familiar del predi, és de creure, doncs, que seria originàriament aprisió de Guifred, àdhuc és probable que fos Guifred qui encomanà el seu castell al vicari Fedanci contemporani seu^[052]. Quant a la vall de Vidrà amb la seva església, delmes i primícies, amb els seus habitants, homes i dones, amb les cases, horts, les terres cultivades i les incultes, els prats, els boscos, els molins, tot és propietat en 962 dels fills del comte Miró el Jove de Cerdanya, néts del comte Guifred, i ho és —segons es fa constar— per successió dels seus passats; també, doncs, ha de sumar-se a les copioses aprisions de Guifred en el Ripollès.

Si saltem ara a la Plana de Vic, ja no ens és tan fàcil la precisió, els documents conservats no permeten de cenyir el tema com ho feien els dels arxius de Ripoll i Sant Joan per al Ripollès, ni de bon tros. Ignorem si els béns que tenia el bisbe Radulf en la comarca, especialment l’important vilar Radulf sota Folgueroles, procedien del seu pare Guifred o era ell mateix qui els havia aprisionats; fos com fos, ens consta que Guifred havia tingut béns en el terme de la parròquia de Granollers^[053], i d’ell devia procedir l’alou de Palau, a migdia del Ter en l’angle amb el Sorreigs, que Sunyer donà a Ripoll en 943^[054].

També al Moianès —n’hem parlat abans— Guifred havia dotat la primitiva església de Moià, la qual cosa vol dir que hi havia aprisionat béns en el moment de l’ocupació.

La vall d’Artés, a l’entrada del Bages, que el precepte d’Odó adjudicava a la seu vigatana, és gairebé segur que procedia d’aprisió comtal; quan en 889 se’n fa l’adjudicació ja està termenada i poblada amb algunes viles i amb esglésies, cosa que vol dir que rutllava d’un cert temps abans; només s’explica admetent la prèvia aprisió i posada en marxa pel comte Guifred, que altrament n’admet l’adjudicació reial en 890, si no és que aquesta adjudicació no fos altra cosa que la confirmació d’una donació comtal anterior^[055].

En la regió sempre vaga i perillosa i, per tant, més difícil de poblar de la frontera, el comte es veuria forçat a aprisionar personalment els llocs estratègics i els grans predis veïns. Entre els primers, els dos baluards dels quals ja hem fet esment: Montserrat i Cardona. De Cardona, n’hem parlat extensament i no cal repetir-nos. Que el comte Guifred ocupà i aprisionà Montserrat, ho diu taxativament el comte Sunyer en 933 en fer donació d’una porció de la muntanya a Ripoll; diu que li pervingué en part per compra i en part «per aprisió del meu pare, el comte Guifred»^[056]. Entre els predis de la zona fronterera podem assenyalar els de Gualter o Ponts, Sorba, Mundarn, prescindint aquí de les esglésies del Berguedà (Avià, Casserres, Serrateix, Puig-reig, de les quals parlàrem abans). D’aquells predis, n’hem de suposar l’aprisió per Guifred, puix que sabem que els concedí després als monestir de Ripoll o Sant Joan^[057].

Com es dedueix de tota l’enumeració anterior, l’esforç directe fet per Guifred per a la repoblació de la regió que havia ocupat fou considerable; tant, que hom no arriba a veure clar com en la pràctica pogué dur-ho a terme ni de quins mitjans es valgué per a fer-ho. El cas de Cardona, que els explica, no pot pas generalitzar-se a les comarques de l’interior, on l’interès econòmic prevalia a l’estratègic. Acoblar la gent necessària per a poblar tanta terra i explotar-la era una tasca ben difícil; però, a la de reunir la gent, se n’hi sumava una segona potser més pesada: la d’establir-la. L’explotació d’una terra deserta no s’improvisa: calen uns estris de treball, un bestiar de feina i de cria, un habitatge i un parament, i tot això suposa un capital que no és pas fàcil que posseïssin molts dels qui s’oferien a expatriar-se i plantar-se en noves terres; suposa encara un temps, abans d’obtenir les primeres collites, sempre més limitades, un període durant el qual els nous explotadors han de viure de reserves, reserves que difícilment ells tindrien, que se’ls havien per tant de proporcionar. Capital previ i reserves anticipades havien de recaure sobre el repoblador; quan unes famílies disposaven d’uns i altres, aleshores no els calia anar a poblar les aprisions del comte; podien emprendre-les pel seu compte: les terres ermes sobraven i el permís general de fer-ho existia de segur.

La càrrega personal que les operacions de repoblació empreses directament pel comte Guifred suposaven, havia d’ésser molt pesada, i es comprèn que busqués un sistema d’ajut per a alleugerir-la: consistí a traspassar aprisions seves, encara sense poblar i explotar o poc poblades i explotades, als monestirs de la seva fundació, Ripoll i Sant Joan, a fi que el substituïssin en la feina. Als monestirs, el comte els féu tres menes de donacions: unes són de predis en plena explotació que els havien de donar un rendiment; altres de parròquies, que pels delmes i primícies que comportaven proporcionaven també una entrada; les terceres, les de les seves aprisions de què estem parlant, que suposaven originàriament una càrrega. A Sant Joan, el comte li cedí l’extensa vall al volt del monestir que ell havia aprisionat; li cedí a més un predi a la regió de Cardona, el de Mundarn; Sant Joan s’executà molt bé en la seva comesa de repoblació. A la vall de Sant Joan, en 887, quan Gomar en l’acta de consagració fa l’adjudicació parroquial, cita sols quatre vilars: la Vinya, Genebrosa, Perella i Olceia, i preveu els que «en endavant, dintre el seu terme, altres homes extirpin o puguin arrencar o les ampliacions que s’hi edifiquen per algú»; al cap de vint-i-cinc anys, en 913, són anomenats, a més dels quatre sobre-dits, disset altres viles o vilars copiosament poblats; a Mundarn, en 899, ja hi ha edificada una cella de Sant Joan que l’abadessa Emma substitueix per una església que fa consagrar en 922^[058].

Contrastant amb Sant Joan no sembla pas que el monestir de Ripoll posés cap cura ni interès de cap mena a repoblar les aprisions que el comte Guifred li havia confiat: Montserrat, Gualter, Sorba. Ni potser arribà a prendre’n possessió. El fet és que en l’inventari que dels hens del monestir conté el precepte de Lluís d’Ultramar, de 939, no hi figuren, i no s’esmenten fins a l’altre inventari contingut en el precepte de Lotari de 982^[059]. Vol dir que hagué de passar un segle perquè Ripoll prengués en consideració les donacions que li havia fet en altre temps el comte Guifred. Les circumstàncies havien canviat, el que abans era una càrrega ara podia ésser una prebenda. Ripoll no tingué vocació repobladora.

El judici de Sant Joan de 913 parlava d’una col·laboració dels fidels de Guifred en l’obra d’aprisió, com el bisbe Idalguer havia parlat en 906 d’una col·laboració dels germans. És evident que, com el seu cap, el comte, els pròcers de la seva cort, els potents del seu comtat, degueren seguir l’exemple del seu senyor i emprendre la repoblació i explotació de predis deserts i erms aprisionant-los i instal·lant-hi els pobladors necessaris. No podem en aquest cas seguir-los en la seva obra com ho hem fet amb el comte o amb el monestir de Sant Joan; els documents no donen per a tant. Endevinem, però, el rastre d’algun d’ells: aquell Eldesind que abans de 885 ja ven porcions de la vila d’Estamariu al comte Guifred, aquell Daniel que també li ha venut terres i que després trobem donant nom a un vilar, el vilar Daniel (avui encara Vilardanó), són sens dubte uns aprisionadors inicials, uns empresaris de la repoblació. Quan trobem, a la vall de Sant Joan, la vila de Langobard, la de Francó, a la Vallfogona una altra vila de Francó, a Llaiers les cases d’un Langobard, estem temptats d’atribuir la fundació de la primera i les darreres al Langobard que feia de mandatari judicial de Guifred en 886; de les altres, al Francó que hem trobat de primer vescomte en el nou comtat ausonès; la identificació és tan arriscada que només l’apuntem com una possibilitat remota, pensant que personatges com aquests serien els fidels comtals que a imitació del comte anaren emprenent l’aprisió de termes on fundar unes viles que sovint prendrien el seu nom. En prendríem el nom, no com a habitants, sinó com a fundadors propietaris o empresaris. Quan es tracta de cultivadors directes, dels que s estableixen per treballar personalment la terra i viure-hi damunt, també donen el nom, però en els primers temps se’ls troba encara al lloc; a la vall de Sant Joan, les viles dels sobredits Langobard i de Francó, les habiten uns tercers, però a les viles de Calvell, d’Esclua, de Rodebald, de Centoll, hi habiten, junt amb altra gent, Calvell i Esclua i Rodebald i Centoll. Aquests i els seus companys d’habitatge i de treball són els que Sant Joan (i, en son cas, altres empresaris d’aprisió) col·locà per habitar, «conlocavit ad abitandum», i són els que amb llurs mans «edificaren cases, corts, horts, vinyes, molins, i reduïren a cultiu les terres ermes», i tot això ho edificaren per «benefici» del seu empresari-aprisionador i li’n deuen «tot servei així com els cultivadors de les altres propietats que tingui».

Cal distingir encara una tercera categoria d’aprisionadors més humils: els que aprisionen una terra per treballar-la personalment i pel seu compte; aquests, un cop l’han ocupada, no la tenen com a benefici de ningú, en són jurídicament «quasi-propietaris» (l’aprisió, jurídicament, no és la plena propietat, però és més que la possessió), pràcticament propietaris; aquests poden vendre lliurement el lot aprisionat, no en deuen serveis a ningú. Aquests, però, han hagut de carregar amb les despeses d’instal·lació, han hagut d’aportar un capital en bestiar i utillatge, han hagut de viure un temps, preparatori de les primeres collites a llur costa. Vol dir que no podien ésser uns miserables, com els que anaven a explotar les aprisions del comte o dels seus pròcers, calia que disposessin d’uns mitjans de fortuna més o menys importants o bé d’un crèdit per a obtenir-los.

Aquesta mena d’aprisionadors directes són molt nombrosos, són els que han donat lloc amb les seves transaccions a bona part de la gran massa dels documents que de la primera meitat del segle X s’han conservat en els arxius de Sant Joan (avui al de la Corona d’Aragó) i de la catedral de Vic. En aquests documents fan constar sovint en els primers temps que ells mateixos aprisionaren el predi que venen, tal com és el costum de la terra, «sicut mox est in ipsa terra^[060]», niés endavant, que l’havien aprisionat els pares. La idea que ells mateixos tenen del dret d’aprisió és un record de la institució tal com fou formulada en altre temps pels reis francs a utilitat dels hispans immigrats^[061]: suposa la rompuda de l’erm —«nos traximus de heremo», diuen—, i l’ésser primers ocupants, «primi homines». Un escrivent de Sant Joan, el prevere Graciós, tradueix aquella idea amb una frase molt descriptiva: «nostra aprisione, que nos traximus de heremo, primi homines, terra regia, sub dicione Franchorum^[062]». Al Rosselló, al Gironès, un temps abans quan parlen d’aprisió al·leguen la dels hispans, «tal com la fan els hispans».

Ara bé, l’antiga aprisió aplicada pels hispans suposava, com hem explicat, una concessió, ni que fos genèrica, de la potestat. Hem de pensar que el comte Guifred en ocupar la regió central catalana degué, expressament o tàcitament, fer la declaració de permís genèric d’aprisionar sobre tota la regió, llevat dels trossos que ell reservés per a pròpia aprisió; que degué fer-se una crida, puix que el seu interès i la finalitat de la seva operació era repoblar el pals. Fins a quin punt aconseguí els seus desigs, en quina proporció respongueren la gent a la seva crida, és l’apassionant tema que, en la mesura que les fons ho permeten, anem ara a tractar.

DENSITAT DE LA REPOBLACIÓ.— El tema té dos aspectes: un primer, els nuclis d’habitatge, les viles o els vilars, que es funden sobre el país; un segon, el nombre de gent que pobla cada un d’aquests habitatges. Donat l’especial caràcter dels elements d’informació de què disposem sobre el tema (les actes de consagració d’algunes esglésies parroquials i un parell de judicis), que es limiten a unes contrades precises i determinades, no podem fer més que proposar els resultats obtinguts per aquestes contrades com a exemple, prevenint el perill que representaria voler-ne fer una excessiva generalització. Les dites actes de consagració acostumen a fixar els termes de la parròquia que presideix l’església i enumeren després els centres habitats dintre del terme; alguna vegada, cas de Tona, els parroquians que doten l’església signen el document. Dels dos judicis que podem utilitzar, un d’ells, esdevingut cèlebre en els cercles de l’erudició filològica per la riquesa onomàstica que conté, és el reconeixement que els habitants de la vall de Sant Joan de les Abadesses fan l’any 913 (és la data que ens hem posat com a límit per no passar en el nostre estudi de la primera generació de pobladors) d’haver poblat les viles de la vall per compte i com a benefici de l’abadessa; anomena tots els interessats, 476 persones, fent-ne la distribució entre les 20 viles o vilars que s’aixequen en la vall^[063]. L’altre judici és el reconeixement de pertànyer a la parròquia de Ripoll que fan els 14 homes que poblen la vila d’Estiula^[064].

L’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll anomena 16 viles o caserius com a existents en el terme l’any 890, o sia poc més de deu anys després d’iniciada la repoblació; són: Palleres, Campdevànol, Vidabona, Saltor, Armàncies, vilar Balbs, vilar de Lambert, vilar de Fafilà, vilar de Massó, vilar de Daniel, les Moles, les Tenes, les Isoles, Puig-mal, Ripoll, Ordina^[065].

Pel mateix temps, exactament tres anys abans, 887, l’acta de consagració de Sant Joan de les Abadesses consignava per a la vall quatre vilars: la Vinya, Genebrosa, Perella i Olceia^[066]. Vint-i-sis anys més tard, segons l’inventari del cèlebre damunt dit de 913, se n’hi havien afegit 17 més: de Langobard, Miralles, de Calvell, de Francó, Enculats, Moix, d’Esclua, de Rodebald, Forns, Puig-rodó, de Centoll, Boscarons, Santigosa, Clarà, Roverbell, Vedellar, Vilaplanes.

Si del Ripollès baixem a la Plana de Vic sobre el Congost, en 898, en el terme de la parròquia de Sant Martí s’esmenten: Nogueroles, vilar de Sant Martí mateix, Aiguafreda, Avancó, Canyelles, Cantallops, vilar d’Elies, Canyelles de Campllong; en el terme de la parròquia de Santa Coloma, que es fon amb l’anterior: Vallossera, Vinyoles, Nitbona, Casulles, Centelles, Baiona, Mamolla, Vallasnera, vilar de Ninfrid, vilar de Rigbald, l’Ollic, vilar de Guistrimir, Gèmines^[067].

Al centre de la Plana, a Manlleu, l’acta de consagració del 906 ens hauria també fet conèixer els vilars del terme si no ens hagués arribat tan mutilada: així i tot es pot deduir que contenia el nom de 16 vilars, viles o masos, un dels quals, la vila Cortada, és adjudicada al sacerdot rector de l’església per al seu manteniment^[068].

Menys dens sembla el poblament del Lluçanès si hem de judicar per les viles consignades en l’acta de consagració de Lluçà, 905, com a compreses en l’extens terme parroquial: Torroella, Prats amb sufragània, Massoneres, Manyaques, els Barbucells, les Heures, vilar de Constable, vilar d’Ermengol, vilar d’Ermerolf, torre de Parra, vilar Puigoriol amb sufragània, vilar Callenes. Comarmada, vall de Sunyer, Sant Agustí amb sufragània, els Malats de Vilaró; es diu que hi ha encara moltes terres a rompre i a poblar, «terras de eremo traentes et colonantes»^[069].

Aconsello al lector que consulti els mapes adjunts perquè pugui fer-se una idea del que representa tot això project; sobre la geografia del país; si coneix una mica bé personalment alguna de les comarques citades, la idea que se’n podrà fer, comparant amb l’actualitat, serà molt més aproximada. Segons les dades que acabem de donar se’n van a una mitjana de 17 a 18 centres de població (viles, vilars o masos) per terme parroquial. Anys més tard, en 960, tres parròquies veïnes en el Ripollès: Vidrà, Llaiers i Sora, no arribaven a la mitjana de 9^[070].

La qüestió difícil que es posa és la de saber què representen aquells centres de poblament en densitat, què s’ha d’entendre per vila, vilar o mas. Aquesta qüestió es posa aquí i a tot l’occident europeu i enlloc no s’ha pogut resoldre bé, perquè la indeterminació en el significat d’aquells mots és general. Un mas acostuma a ser una casa, amb les dependències necessàries, en la qual habita una sola família de cultivadors. Un vilar és generalment una gran pagesia. I una vila, ¿què és? En les comarques muntanyoses de les quals estem parlant, una vila pot ésser i és sovint una casa gran, a vegades un agregat de cases, altres vegades un poblet^[071]. A l’Empordà, ens inclinaríem a donar a vila el significat de poble, nascut a redós d’una vil·la romana, d’una església, d’un castell. Sigui el que sigui el significat que prengui en cada cas, no ens aclareix gran cosa als efectes d’informar nos sobre la densitat d’habitants que la poblen.

LA VALL DEL CONGOST SEGONS L’ACTA DE CONSAGRACIÓ DE SANT MARTÍ DE 898.— En l’acta de consagració es divideix el terme parroquial en dues esglésies: Sant Martí (que comprèn aproximadament el terme municipal actual d’Aiguafreda i part del de Seva) i Santa Coloma (que comprèn els termes de Centelles i de Sant Martí de Centelles). Indiquem en el mapa els vilars que hi són esmentats. Observeu com el màxim de població es distribueix en el primer repeu de la muntanya, on era el camí vell, i no pas al llarg de la vall, on hi ha en l’actualitat la carretera i el ferrocarril. Signe convencional: 1, límit actual dels municipis esmentats.

En el tan repetit judici de Sant Joan del 913 s’anomenen vilars gairebé tots els llocs d’hàbitat que s’esmenten. Ara bé, el nombre d’habitants que es consigna successivament per a cada un és aquest: 30, 2, 26, 7, 30, 19, 45, 11, 37, 8, 21, 12, 35, 41, 18, 25, 23, 21, 6, 28, 31; si prescindim del vilar de Miralles habitat per un matrimoni (en rigor és un mas), la mitjana dels altres 21 nuclis citats és d’uns vint-i-quatre habitants per nucli. Cal encara fer atenció a l’estructuració de les llistes de noms: dels 476 que es donen, uns dos-cents són femenins, amb la particularitat que van generalment alternats un nom masculí i un nom femení, la qual cosa vol dir que ens trobem davant d’un matrimoni; jo calculo que en el document figuren uns 160 matrimonis; l’altre centenar i mig de noms representarien vidus o solters, masculins o femenins. Tots ells majors d’edat, puix que compareixen en judici, fan un reconeixement jurídic i el signen. Si per a cada matrimoni comptem una mitjana de tres fills (caldria comptar molt més alt si no es pensés que alguns dels matrimonis els poden tenir ja casats o almenys majors, i aleshores ja han firmat), resultarà que la població absoluta de la vall de Sant Joan en 913 era d’un milenar de persones.

L’OBRA REPOBLADORA EN LES VALLS DE RIPOLL, SANT JOAN I VALLFOGONA.— En la vall de Sant Joan situem els vilars esmentats en el judici de 913 i entre parèntesis indiquem el nombre d’habitants majors que consten en el document per cada un. Entre ells hem enquadrat els quatre llocs, a més del monestir, ja esmentat en l’acta de consagració de 887. Els de l’alou de Ripoll, més reduït, seguirien aproximadament la línia del límit municipal actual. Signes convencionals: 1,límits dels termes municipals en l’actualitat; 2, límits probables de la vall de Sant Joan segons el judici de 913.

Tots els qui s’han fixat en aquests resultats han quedat desconcertats. Més pensant que en aquella data no hi havia encara cap nucli nombrós de població redossat al monestir i que el personal d’aquest, monges, clergues, servents lliures i serfs, no és consignat en el document perquè eren persones que no tenien res a reconèixer; les anomenades són totes de cultivadors lliures. Realment es tracta d’una densitat de població extraordinària donada la capacitat agrícola i d’espai de la vall: deu vilars ultrapassen la cinquantena de pobladors, dos d’ells aproximant-se al centenar, semblaria, al qui observi la comarca en el seu estat actual, una mistificació històrica; i, això no obstant, cal acceptar els fets, perquè el document que els certifica no admet reserva de cap mena a la seva plena autenticitat. Hem d’admetre que la vall de Sant Joan en els primers temps del seu repoblament fou saturada de personal i que els vilars dels quals ens parla el judici de 913 eren molts d’ells veritables barris i no una casa aïllada com la que en l’actualitat en tot cas els recorda. És probable que la saturació d’aquells primers moments no pogués mantenir-se gaire temps i que es produís aviat una emigració cap a la Plana de Vic o el Pla de Bas, continuant el moviment cap a terres més baixes que encara avui no s’ha aturat, característic de períodes de pau i seguretat^[072].

Aquesta densitat de població en la vall de Sant Joan ve en certa manera confirmada per la que pot deduir-se que tenia la comarca muntanyosa posada sobre Ripoll. Ens referim a la aprisionada pel comte Guifred i que comprenia les viles d’Armàncies, Saltor, Vidabona, Balbs, Muiols. En 959 el comte Borrell cedia aquesta aprisió a Ripoll i per això es requeria la conformitat dels pobladors d’aquestes cinc viles. El document que la consignava s’ha perdut, però el P. Olzinelles que el vegé ens diu que portava «més de dues-centes firmes, per més que sols poden calcular-se —diu— uns cinquanta veïns puix que firmen tots amb la seva muller, hereus o fills^[073]»; seria, doncs, en la seva forma una enumeració del mateix tipus que la feta en 913 dels habitants de les viles de Sant Joan, que ens donaria una mitjana de sobre quaranta firmants per vila i, aplicant-hi el càlcul fet a sobre, d’un centenar d’habitants. Aquestes viles ripolleses, més espaiades que les de la vall de Sant Joan, resultarien sensiblement iguals en densitat que les majors d’aquesta vall.

Dos altres documents d’època ens informen també sobre aquest particular de densitat. La consagració de Tona del 888^[074], i el judici de reconeixement d’Estiula del 900, al qual hem fet referència. A la dotació de l’església de Tona en el moment de consagrar-la, hi prenen part els homes residents eh el terme del castell i la signen; hem d’interpretar que es tracta de tots els caps de casa, puix que participen a la dotació, i que n’han estat excloses les dones malgrat fossin caps de família, ja que, en les afrontacions de terres donades n’hi figuren almenys dues com a propietàries de predis contigus. Com hi ha 46 firmes, i suposant que algunes siguin de testimonis, ens n’anem, per al terme de Tona, a una cinquantena de famílies que podem imaginar repartides entre un nucli o barri alt, vora el castell, i cases escampades pel terme. És curiosa i especialment interessant l’acta de Tona perquè distingeix la categoria dels habitants en tres classes: els barons il·lustres, els homes majors i els menors. Són dits barons il·lustres els preveres Àlvar i Recared i els laics Centuri, Bera, El·la i Gal·leni; fan una dotació especial cada un d’ells, i el primer, el prevere Àlvar, que és el servent de l’església, és fill de Centuri. Fa de mal dir quina fos la condició que distingia les diverses categories; només hipotèticament gosaríem apuntar que els barons il·lustres eren vassalls comtals, els homes majors propietaris, i els menors simples cultivadors. ¿És que aquests barons il·lustres laics que suposem vassalls comtals corresponen als «milites» que es troben en altres documents? En tot cas interessa de fixar-se aquí en llur proporció envers els altres homes, un per deu.

El judici d’Estiula del 900 també anomena els homes de la vila que fan el reconeixement de pertinença parroquial i es tracta igualment dels caps de casa. Són 14 noms, i aquí, al revés del que hem assenyalat per als vilars de la vall de Sant Joan, és de notar la permanència de la població a través dels segles, puix que encara avui fa trenta anys que es fixaven en 15 les cases del poblet.

Dintre aquests termes, el de Tona per un cens alt, el d’Estiula per un poble petit, i el de la família única pels masos aïllats que comencen a néixer també per aquest temps (els trobem sovint esmentats en la documentació del segle X) cal imaginar distribuïda la població en els llocs habitats els noms dels quals hem anat citant en la primera part d’aquest apartat.

Només dos centres hem de suposar que des del primer moment adquiririen més densitat de població, les dues ciutats d’Osona i de Manresa; tret d’elles —és encara, advertim, una suposició, car concretament no en sabem res—, no s’endevina cap més nucli important; l’antiga ciutat de Roda, destruïda per Aissó, conservà el títol per tradició, però degué ressuscitar com un poblet.

PROCEDÈNCIA DELS IMMIGRANTS.— De tota la presentació que acabem de fer en l’apartat anterior, se’n dedueix que, en una vintena d’anys dintre el terme de vida del comte Guifred, uns quants milers d’immigrants feren cap a les comarques que el comte emprenia de repoblar. ¿D’on venien?

Segons el bisbe Idalguer, «de diferents llocs i nacions»: «el nobilíssim príncep Guifred i els seus germans —diu—, reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren…». Però aquesta manifestació del bisbe és molt inconcreta; nosaltres desitjaríem una millor informació de procedència. Malauradament, avui per avui, no és possible de donar-la; potser el dia de demà els filòlegs, avançant en l’estudi topogràfic de l’onomàstica, podran donar-nos alguna clarícia. De noms d’immigrats, no en falten: solament el judici de Sant Joan ja ens en proporciona mig milenar; el que falta, i potser demano un impossible, és poder donar-los un sentit de procedència geogràfica. Si no és per aquest camí, la pregunta que fem no té resposta científica.

Si goséssim donar una resposta intuïtiva, que com a tal hauria d’ésser considerada purament hipotètica, diríem que una part important dels nous pobladors, sobretot els del Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic i Guilleries, procedien d’aquest brollador de la Cerdanya d’on sempre han sobreeixit gents cap a les terres del migdia. Podríem encara pensar que la Cerdanya retornava ara un excés de població que havia hagut d’engolir anys abans, llavors de l’alçament d’Aissó acollint els fugitius de les comarques que ara es repoblaven.

Una altra part dels immigrants, els que s’establien a Cardona, al Baix Berguedà i al Pla de Bages, és possible que procedissin de les veïnes regions de l’altra banda de la frontera, planes d’Urgell i Lleidatà, fossin terra de ningú, fossin contrades sotmeses al domini musulmà; aquests representarien la tradició immigradora dels antics refugiats hispans. Ells podien formar part del nucli de gents d’altres nacions al·ludides per Idalguer, com podien formar-ne part gavatxos i gascons, que també tenien una tradició immigratòria, que ja en 866 consten repoblant terres en el «pagus» de Besalú, a la vall del Ser^[075].

D’on no sembla pas que acudissin repobladors fou dels comtats de Girona i Barcelona, i als d’aquest últim comtat els tocà, a partir de començos del nou segle, nodrir l’avançada cap a les terres del Penedès.