PRESENTACIÓ

Aquest llibre no és pas el que hauria volgut ésser. Com acostumem els autors, havíem dreçat un pla ideal abans de compondre’l que la realitat no ens ha permès de seguir; ens han fallat les matèries primeres, les fonts històriques.

Els materials disponibles n’han determinat la construcció, l’estructura i el contingut. També la forma: haurà hagut d’ésser molt més analític que no hauríem volgut, molt menys planer.

Hem procurat d’aprofitar al màxim aquells pocs i pobres materials de què disposàvem, extreure’n tot el que ens ha suggerit llur examen i llur interpretació. Hem procurat d’ordenar-los a l’entorn dels temes que hem cregut més essencials i característics de la història de l’època, fins als volts de l’any mil. Bàsicament aquells temes s’inclouen en dos: l’un, aclarir com, quan i per què els nostres comtes obtingueren llurs càrrecs, com s’hi comportaren; l’altre, com arribaren a assolir la independència, el domini sobirà sobre llurs comtats.

Això ens ha portat a dividir l’obra en dues parts, que titulem respectivament, la primera: Els primers comtes catalans; la segona: La marxa a la sobirania.

En la primera tornem a posar sobre la taula la qüestió prèvia tan discutida de la genealogia de les nostres cases comtals. És molt important haver pogut —com esperem haver-ho fet— determinar-ne l’origen comú en un comte de Carcassona hisendat al Conflent. Resulta, doncs, que els comtes que haurien de regir la nostra terra durant segles provenien d’una sola família i d’arrel pirinenca. Cal pensar el que això suposa, en un temps en què els càrrecs van convertint-se en patrimonials, per a la unificació del país, que originàriament venia separat en dos nuclis, el marítim i el muntanyenc.

Exposem com aquesta família comtal anirà obrint-se pas dintre la burocràcia carolíngia cap a la situació que havia de fer-la predominant en el nostre país català gràcies a qualitats personals que endevinem més que no sabem i gràcies a la seva constant característica de lleialtat envers el rei legítim carolingi.

Dues figures sobresurten en els primers temps: Sunifred i el seu fill Guifred el Pilós. Del pare, faltats de notícies, poca cosa podrem dir-ne; però l’endevinem reunint sota el seu regiment tota l’ampla regió que del Llobregat s’estenia fins al Roine, amb Barcelona i Girona, amb Narbona i fins a Nimes. La prematura mort trencà una carrera que hauria pogut parangonar-lo als grans ducs que manifassegen el regne franc a partir de mitjan segle X. I, com que els fills devien ésser encara criatures, també la seva mort desfà la possibilitat que s’integrés a la nostra latitud un principat marítim, estès a banda i banda del Piri-neu i a cavall d’ell, pareller al Migdia dels grans principats que es formaren a Llevant i Nord del regne franc.

La missió dels fills i nebots, quan arriba, ja es troba més limitada. S’haurà separat del conjunt la rica porció de la Narbonesa, entornada a gravitar cap a la seva casa pairal de la Gàl·lia, i la zona d’influència dels nostres comtes quedarà restringida a migdia del Pirineu, començant a dibuixar-se la futura Catalunya.

El nucli embrionari d’aquesta haurà d’ésser Barcelona. És Guifred qui hi trasllada el centre baixant-hi des de Cerdanya; ell n’obre el camí, ocupant els territoris intermediaris d’Osona i Bages, encarrilant la corrua de gents pirinenques que aniran nodrint per segles i segles les terres baixes catalanes. Guifred ha fet una obra transcendental lligant la muntanya, les planes interiors i la costa, reunint l’Urgellet i la Cerdanya a la Plana de Vic i al Pla de Bages, a la Garrotxa, al Gironès i la Selva, al Vallès, al Maresme i al pla de Barcelona; però la féu inconscientment, com qui amuntega comtats al seu haver que partirà després entre els fills. Com la féu la desféu.

Això no obstant, el lligam familiar dels successors realitzarà amb el temps la unitat que Guifred no arribà a intuir, segurament perquè encara no tenia prou base d’existència.

Que l’actuació de Guifred fou de totes maneres molt important ho demostra, si més no, el rastre que els testimonis històrics, tan avars en aquells temps, ens n’han deixat. Hem pogut dedicar-hi, com veurà el lector, diversos capítols. Aclarir fins a un cert punt, primer, com obtingué els comtats pirinencs, després els marítims. Com féu l’ocupació i organització de les comarques centrals intermèdies, esforç vertaderament extraordinari per la seva extensió i envergadura. Quina fou la seva obra de fundador episcopal i monasterial…

Hem procurat, al voltant de l’actuació de Guifred, exposar en tant que ens era possible, sempre limitats per la sequedat de les fonts, la dels altres comtes, germans i cosins; la trajectòria política del país, les seves relacions amb el regne franc, amb el veí emirat musulmà i amb els poders locals que hi veïnejaven.

L’altre gran tema, objecte de la segona part, hem dit que el dedicàvem a La marxa a la sobirania, a presentar l’evolució política que ha de desenganxar els nostres comtes del domini franc i convertir-los en sobirans d’un país independent.

També hi haurem de dedicar un capítol previ recapitulant la visió que tingueren del tema els historiadors que ens precediren des dels volts de l’any mil, a fi de centrar la qüestió i fer veure la importància que justament ha estat sempre donada al seu esclariment.

Aquesta revisió permetrà al lector de constatar que no descobrim pas novetats transcendentals. Malgrat això tenim la sensació que el nostre treball no haurà estat inútil, que aclarim prou coses per a compensar la llarga feina d’investigació d’estudi que ens ha donat. Si eren coneguts els moments bàsics de la transformació política i el sentit general d’aquesta transformació, mancava aclarir el camí detallat de l’evolució que hi havia dut, i aquest camí, amb totes les seves giragonses, il·lustra molt l’enteniment del tema.

Confessem que aquest tema haurà de resultar una mica àrid; escapa a l’interès viu, humà, que donen a la història les facècies personals dels homes, per arrenglerar-se entre les disciplines institucionals. La vida d’una institució és en ella mateixa matèria poc apassionant, ensopida. Hem procurat de donar-li la major atracció possible a mesura de la nostra traça i saber; confiem que ajudi a suplir-los l’interès que pugui despertar l’aspecte polític que presenta; ja és sabut que la política és sempre argent viu.

Una remarca abans de donar per finida aquesta presentació. S’ha vingut opinant que la independència política de Catalunya era filla consegüent de l’existència d’un esperit nacional, que aquest esperit és el que havia donat alè i havia informat, ni que fos subconscientment, les actuacions dels homes que la portaren. Després de treballar aquest llibre confesso que no hi crec. Les actuacions dels nostres comtes que portaren a la independència primer, a la unitat després, tingueren unes motivacions de tot un altre caràcter, molt més personal, molt menys enlairat, que en certa manera es desprenen de la nostra exposició. L’esperit nacional, la consciència d’aquest esperit, el sentit d’unitat, es formaren lentament com una derivació de la vida política independent del país. La independència no fou l’efecte d’aquell esperit, en fou la causa. Quan hi hagué un esperit nacional català, aparegué Catalunya i amb ella el seu nom; abans no existien ni nom ni entitat.

Com es formà aquell esperit serà el gran tema per als historiadors dels segles XI i XII. Al X encara no n’hi ha petja.

Abans d’entrar en matèria hem de recomanar al lector l’ús dels quadres i dels mapes que van intercalats en el text.

És molt difícil de poder seguir els parentius d’una família nombrosa com la dels nostres comtes sense tenir una guia clara al davant; amb la guia tot s’aclareix.

Més difícil encara es fa de seguir el trasbals de titulars dels nombrosos comtats que integren el conjunt septimanià-català, les seguides unions i separacions d’aquests comtats al llarg de vora els dos segles que comprèn el nostre estudi. Per a això donem una altra guia, la dels dos quadres sinòptics que van, el primer de 832 a 878, el segon de 878 a 996; s’acompanyen al marge les dates que fixen els canvis comtals a l’esquerra, a la dreta les dates dels esdeveniments principals que els determinaren.

No és necessari de ponderar la utilitat dels mapes. Hem procurat que el lector pugui seguir gràficament sobre d’ells les nostres descripcions territorials, que pugui situar al màxim possible les localitats que s’esmenten en el text. Li recomanem que ho faci; el suplement d’esforç que això li suposi li serà ben recompensat.

Genealogies, quadres sinòptics, projecció de mapes, són deguts a la col·laboració acurada i intel·ligent del meu amic Jordi Rubió i Lois. No és sols aquesta la col·laboració que dec a Rubió; ha volgut repassar les proves, refer i sistematitzar les notes, dreçar la llista de la bibliografia utilitzada. Ha fet més: llegir el meu text original, comentar-lo, valorar-lo, fer-hi les observacions pertinents. Tots els autors sabem quin repòs, quina confiança, proporciona un tal examen fet per persona competent. N’estic molt agraït i és just que ho proclami.

També em cal fer constar altres agraïments. Al professor Badia i Margarit, que ha volgut suggerir-nos la forma més adequada per a catalanitzar els noms personals d’aquells temps. Al reverend Dr. Monsenyor Eduard Junyent, que ens ha aclarit les localitzacions dels vilars de Sant Joan de les Abadesses i de la vall del Congost permetent-nos dreçar uns mapes fins avui inèdits. Als senyors B. Bardagí i A. Manent, que han posat en la correcció gramatical del text, en la depuració de les proves, una aplicació com d’obra pròpia.

Finalment, al director de la col·lecció, el professor amic Dr. Vicens Vives; ell fou qui anys enrere m’empenyé a escriure un llibre que havia d’ésser molt diferent del que presento. Vives s’ha conformat del resultat amb una elegància que em commou. Si el llibre s’ha escrit i apareix es deu a ell. A ell i al senyor Rahola i d’Espona, que com a editor s’ha mostrat obertament més interessat en els guanys espirituals que en els materials que pogués procurar-li la nostra obra.

RAMON D’ ABADAL I DE VINYALS