XII


ESTABLIMENT I CARÀCTER DEL DOMINI FRANC
SOBRE LES TERRES CATALANES

Farien de mal seguir, però, els passos consecutius que anaren portant a la sobirania comtal catalana, si no donàvem abans una idea del que fou el domini carolingi sobre el nostre país. I en primer lloc de com, en quines circumstàncies i amb quines característiques s’establí la dominació franca sobre la regió que amb el temps havia d’ésser Catalunya.

La situació de frontera entre el regne franc i l’emirat cordovès havia quedat estabilitzada des que el rei Pepí, presa Narbona i alliberada la Septimània en 759, havia solidat al Pirineu l’antiga i tradicional partió entre la Hispània i la Gàl·lia. Semblava haver-se arribat a una posició d’assentament estable, permanent, i en realitat durant una vintena d’anys no es produí pas el menor fregadís entre els dos dominis contigus.

Fou Carlemany qui trencà l’equilibri amb la seva aparatosa expedició de 778 a Saragossa, que tan tràgicament havia d’acabar a Roncesvalles. En un altre lloc he estudiat les causes i els mòbils d’aquesta expedició destinada, en la ment del seu autor, a implantar una espècie de protectorat sobre l’Espanya musulmana d’acord amb els dirigents sarraïns rebels al nou poder emiral d’Abd al-Rahman^[001]. El fracàs de l’empresa féu desviar el sentit dels esdeveniments subsegüents.

Resulta clar que, dintre la regió al nord de l’Ebre afectada Per l’expedició, molts elements cristians indígenes degueren participar amb llur ajut, o almenys amb llur simpatia, a l’empresa franca. Fracassada aquesta, restablert el domini d’Abd al-Rahman a continuació de la seva campanya subpirinenca del 781, els elements més compromesos no tingueren altre camí de salvació que l’emigració al veí regne franc. Foren aquells cèlebres «hispans» dels quals tan sovint s’han ocupat historiadors i filòlegs, exagerant-ne amb freqüència la veritable i relativa importància^[002].

Instal·lats en gran part en les regions meridionals de França que fronterejaven amb llur antiga pàtria, tenint alguns d’ells accés en la mateixa cort reial, constituïren de seguida un ferment de propaganda per a la idea d’alliberació cristiana de llur país. La idea, encara que ben distinta de l’originària que havia impulsat la passada actuació de Carlemany, fou acceptada teòricament pel rei, que li donà estat oficial en els seus capitulars i en les seves cartes a Elipand de Toledo.

Basant-se en aquesta idea, i amb la confiança de tenir la protecció reial, esperança avalada pel bon tracte rebut pels «hispans» emigrats, es produí el primer moviment de submissió dels indígenes al poder franc, el primer traspàs voluntari i espontani de domini. Fou en 785 quan la regió gironina es lliurà a Carlemany: «Aquest any els homes gironins lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles» diu el Cronicó de Moissac, i els Annals de Barcelona confirmen: «Els habitants lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles»^[003]. I no fóra gaire més tard quan farien el mateix els habitants de les comarques d’Urgell i Cerdanya: així deixen endevinar-ho els episodis que coneixem de la vida del cèlebre adopcionista, Fèlix d’Urgell^[004].

Aquest caràcter de traspàs voluntari i espontani ve corroborat en els preàmbuls dels capitulars que el mateix Carlemany va expedir a favor dels hispans immigrats primer, i dels habitants de Barcelona després. Dela dels primers: «Alguns homes, moguts per la iniqua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaven els sarraïns, enemics de la cristiandat, abandonaren les pròpies cases i les propietats que per dret hereditari els pertanyien, i des d’Hispània vingueren a nosaltres i s’establiren a Septimània, i arrencant-se de la potestat dels sarraïns se sotmeteren al nostre domini per llur lliure i espontània voluntat»^[005]. I dels segons: «Els gots o hispans, habitants en la famosa ciutat de Barcelona o en el castell de Terrassa, defugint el cruel jou dels sarraïns, enemics del nom cristià, se’ns acostaren i donaren o cediren lliurement llur ciutat a la nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarraïns, se sotmeteren al nostre domini per llur prompta i lliure voluntat»^[006].

Conseqüent amb aquesta posició, el rei rep als nous súbdits sota la seva especial protecció i defensa i promet de mantenir-los en la unitat de fe i la unanimitat de la pau; als barcelonins, els concedeix a més la immunitat i els ofereix de portar l’oportú auxili a llurs necessitats.

No es tracta, doncs, d’un domini derivat del dret de conquesta, sinó d’un lliurament voluntari i amistós de gents que van en cerca de protecció. El sentit teòric de l’empresa de Carlemany al sud del Pirineu és, per tant, distint, i no pot comparar-se amb el de les campanyes reials en les fronteres gascones, bretones, saxones, àvares, etc. Aquí, àdhuc quan es tracta, no de cessions espontànies com les esmentades de gironins, cer-dans i urgellesos, sinó de campanyes militars com les que preludiaren la submissió de Barcelona i les fracassades contra Osca i Tortosa, són sempre campanyes d’alliberació i no de conquesta; el seu fi ideal, més que a establir un domini franc, tendeix a alliberar els indígenes cristians del domini musulmà.

Es comprèn en aquestes circumstàncies que el govern local del país s’hagi deixat en mans d’autoritats indígenes. Barcelona, un cop presa, és confiada al comte Bera, un comte got que probablement ho era abans del Rosselló on el sabem fincat; se li adjunta per la guarda de la ciutat i frontera una guarnició també goda. Gots devien ésser el comte Borrell, d’Urgell-Cerdanya-Osona, probablement Rostany de Girona i Ermenguer d’Empúries. De moment només en la vacant de Bera al Rosselló s’hi posa un franc: Gaucelm, el fill del qui havia dirigit la presa de Barcelona, sant Guillem de Tolosa. Com d’altra banda des del primer moment es garanteix als habitants del país el respecte a llurs propietats; el vigor de la pròpia llei, és a dir, de la llei goda; la facultat de jutjar-se entre ells mateixos, llevat de les causes majors, que es reserven al tribunal del comte; 1 exempció d’impostos; la limitació de càrregues, entre les quals la més pesada, el servei militar, queda circumscrita a la mateixa regió de frontera. Resultava en conjunt que el traspàs al domini franc havia d’ésser una veritable alliberació.

Això no obstant, ja sabem que en la pràctica humana les garanties polítiques són sempre precàries, i en el temps de què parlem més que en altres; tampoc no és una garantia de justícia i bon ordre ser comandat per conciutadans. Els conflictes promoguts pels abusos dels comtes —malgrat que fossin indígenes en majoria— sorgiren aviat i donaren lloc a repetides intervencions reials per redreçar-los. No sols conflictes interns, de relació entre governants i súbdits, sinó conflictes ex-tems d’alta política que determinen la destitució de Bera en 820 i la implantació de comtes francs en el govern del país^[007].

Es repetia a Catalunya el cas que havia passat a la regió septentrional de la Gòtia narbonesa dues generacions abans. També allí s’havien lliurat a Pepí voluntàriament les gents del país, també allí, s’hi havien deixat comtes gots. Però els conflictes promoguts per aquests obligaren el rei a posar un comte franc en 757 per a Nimes i Uzés; els Annals d’Uzés, que ho expliquen, ens diuen que així quedaren aquests llocs «sota el domini dels francs, i havia cessat el domini dels gots»^[008]. Els Annals deuen traduir la idea dels contemporanis, que és amb la implantació de comtes francs en lloc dels indígenes, com es fa tangible el canvi de domini sobre el país. També quan Carlemany, alarmat per la defecció aquitana arran de Roncesvalles, volgué assentar bé el seu domini sobre la regió, instal·là en les seves ciutats i comarques, en lloc dels antics indígenes, nous comtes, abats i vassalls reials, de nació franca^[009].

Així, doncs, devem considerar que és amb el nomenament del comte franc Rampó per a Barcelona-Girona-Besalú i l’aragonès Asnar Galindo per a Urgell-Cerdanya, en 820, quan el domini franc fa sentir el seu pes de domini foraster a Catalunya.

Pes que s’accentua amb la iniciació en 826 del govern del comte Bernat, que, per incloure sota el seu mandat la Narbonesa a més dels comtats catalans, és conegut sota el nom de Bernat de Septimània. Bernat era un altre fill de sant Guillem de Tolosa, un germà per tant de Gaucelm de Rosselló. Amb el govern conjunt dels dos germans s’implantà a Catalunya i Septimània un poder de caràcter regional, vinculat en la família netament franca dels descendents de l’alliberador de Barcelona, sant Guillem.

És contra aquest poder familiar (que per detalls posteriors coneguts endevinem despòtic) que l’alçament d’Aissó i de Guillemon (un pròcer amic i el fill del destituït Bera) en 826-827, aconseguí abrandar l’esperit indígena de part del país. Aquest alçament és l’única manifestació on pugui endevinar-se una reacció violenta de l’esperit indígena contra un domini foraster. Jo almenys no n’he sabuda trobar d’altra i no crec que hagi existit; no crec que el fet diferencial gòtic hispànic hagi estat factor essencial en els procés de debilitació i, en definitiva, desaparició del poder franc a Catalunya.

Superat l’alçament d’Aissó, l’oposició, la inconformitat d’una part de la població del país es concreta, no contra el poder franc, sinó contra l’encarnació d’aquest poder en la família dels descendents de sant Guillem. Quan es produeixen al cap de poc els greus conflictes familiars en la casa reial, la lluita entre 1 emperador Piadós i els seus fills, el comte Berenguer de Tolosa passa a encarnar aquella oposició d’una part del país contra la família de sant Guillem; és aleshores que el cronista dit 1’«Astrònom» constata que «una part dels gots estava al costat de Bernat mentre que els altres anaven a favor de Berenguer»^[010].

Berenguer morí en aquests moments; però, com s’ha explicat en la primera part, la família comtal de Carcassona continua la seva política d’adhesió a l’emperador i després al seu fill petit Carles el Calb. D’aquesta manera resultà que tota la contradicció interna en el país quedà incorporada al volt de dues grans famílies que es disputaren l’hegemonia en el poder: els descendents de sant Guillem i els carcassonesos de l’estirp de Belló. Malgrat que els primers fossin estrictament francs i els segons manifestament indígenes, això no suposa pas una tendència dels segons contrària al domini francès; al revés: són els carcassonesos els qui es distingeixen sempre per la seva insubornable fidelitat a la casa reial franca, pel seu legitimisme.

No repetirem aquí la història dels esdeveniments que seguiren a l’execució del franc Bernat de Septimània, en 844, i a l’exaltació del carcassonès Sunifred; l’hem feta en la primera part^[011]. Però sí que és convenient de fer notar que quan es reprèn, a la mort de Sunifred en 848, la pràctica de posar marquesos francs en tota la regió marítima septimanocatalana, són aquests marquesos francs els qui fallen, o per incapaços com Odalric, o per rebels com Humfrid i Bernat de Gòtia, i han d’ésser destituïts. En canvi, els comtes catalans, els descendents de la casa de Carcassona, es distingiran per llur legitimisme, per llur fidelitat a la casa carolíngia, fidelitat que podrà anar-se debilitant al curs de les circumstàncies, però que no els portarà mai a posicions de rebel·lia.

I, en l’època que estem tractant, aquesta posició de submissió o d’adhesió al rei és el que compta. El rei no és sols, com esdevindrà amb el temps, el símbol del regne, sinó la seva encarnació. Sense rei no hi ha regne, hi ha sols un conglomerat de pobles diferenciats per races o nacions, allunyats per la precarietat de les comunicacions, aïllats en unes economies cada vegada més tancades; regions com més va més predisposades a disgregar-se i concretar-se en nuclis més reduïts, fets a la mesura de l’empenta i capacitat de govern dels pròcers que han aconseguit d’endegar-los i regir-los^[012].

Sobre el rei es basa, doncs, la imitat del regne. Quan el país que serà Catalunya entra a formar part del regne franc, la reialesa es troba en una situació de plenitud; estem en els moments I de més esplendor i potència de Carlemany.

És en el rei o emperador on resideix tota autoritat i tota potestat: és al rei Carles a qui es lliuraran els gironins, així com fou a la magnipotència reial, al seu domini, que se subjectaren lliurement i amb plena voluntat els gots o hispans de la regió de Barcelona.

En la pràctica el rei exerceix aquesta suprema potestat dirigint personalment tota la política de l’Estat en el seu més I ampli sentit, ajudant-se de les assemblees, servint-se d’un cos I d’administradors locals, els comtes, com a element executiu, controlant les actuacions mitjançant uns «missi» o legats que tramet directament en cada cas. Aquesta direcció es féu realment efectiva sobre la nostra regió. L’exercí personalment Carlemany com a rei, i com a emperador a partir del 801; Lluís el Piadós com a rei d’Aquitània des del 793; i com a emperador, en succeir el seu pare en 814; Carles el Calb de 840 a 877; encara Lluís el Tartamut en 878. Hem vist, al llarg de les explicacions donades en alguns dels capítols de la primera part, com actuava personalment el rei, com les autoritats del nostre país acudien a les assemblees, com aquestes s’ocupaven dels nostres afers, com el rei enviava en certs moments i casos importants els seus legats en missió d’informació o execució.

Això no obstant, l’instrument essencial del domini reial sobre el país són els comtes que governen cada una de les circumscripcions locals, comtats, en què el regne és dividit. Als comtes, com a representants i delegats del rei, és confiada l’administració, la justícia, la policia interior, del comtat que regeixen; quan aquests comtes actuen als límits de frontera, la marca, són dits marquesos, n’assumeixen també la defensa militar, en certs casos les pertinents gestions diplomàtiques. L’actuació comtal és dirigida de dalt estant pel rei, que aprofita la presència dels comtes a les assemblees ordinàries anyals per a donar-los personalment instruccions i fa controlar-los en casos extrems pels seus «missi» o legats especials. Però l’atribució essencial que permet al rei de mantenir ferma la seva autoritat és el dret que té de nomenar-los i destituir-los a la seva voluntat, de fer-los judicar quan ho creu necessari. Els annalistes del temps no acostumen a donar-nos compte d’aquests particulars més que excepcionalment, en casos sonats: així l’«Astrònom» ens recorda que un cop presa Barcelona en 801 fou posat aquí el comte Bera perquè la custodiés amb tropes godes; el mateix «Astrònom» ens informa de com, estant en el palau de Joac, en 832, l’emperador Lluís decidí de privar Bernat, comte de Barcelona i de Narbona, dels seus honors; de com en l’assemblea de Crémieu, en 835, li foren restablerts. El Calb, segons els Annals Bertinians, en 849, segurament a causa de la mort del comte Sunifred, disposa lliurement de la Marca Hispànica; en 865, tot seguit de la rebel·lió i fuga del marquès Humfrid, nomena Bernat per a la Gòtia encarregant-lo d’una part de la seva Marca; en 878, en l’assemblea conciliar de Troyes, Lluís el Tartamut distribueix els honors o càrrecs de Bernat de Gòtia adjudicant-los al cambrer Teodoric, al comte Bernat d’Auvèrnia i a altres (els altres comtes catalans) acordats secretament. El comte Bernat de Septimània és judicat i executat davant Tolosa, en 844; els successius marquesos de Gòtia: Odal ric, Humfrid, Bernat, foren rellevats del càrrec. Tots ells havien estat comtes de Barcelona.

El domini del rei, doncs, es manté actiu sobre el nostre país almenys fins a l’assemblea de Troyes de l’any 878; en aquesta assemblea, però, el rei franc exercità per última vegada aquell dret de disposició sobre els comtats catalans. Guifred el Pilós, Miró el Vell, Sunyer II d’Empúries, com Dur cosí Oliba II de Carcassona, seran els darrers comtes de terres catalanes que hagin rebut del rei franc la investidura; amb llur nomenament el rei franc Lluís el Tartamut, sense pensar-ho, sense saber-ho, ha lliurat el nostre país a mans d’uns comtes que segles a venir podrem qualificar de primers comtes catalans, perquè llurs generacions ja quedaran arrelades en la nostra terra, aferrades en el seu govern.

Aquest mecanisme de relació entre el poder central del rei i el local dels comtes, que dóna als darrers l’aspecte de simples funcionaris, venia en la pràctica modificat per l’existència d’una institució que cada vegada anirà prenent més importància: la del vassallatge. La noció d’Estat de derivació romana basada en una relació de caràcter públic entre el poder i els ciutadans o súbdits, amb els funcionaris lliurement amovibles com a elements intermediaris d’execució, va essent a poc a poc substituïda per una estructura marginal de relació personal que lliga el rei amb els seus representants i pròcers i aquests amb els seus subordinats d’una certa categoria social. A aquesta estructura vassallàtica, s’hi entra mitjançant una doble formalitat: l’encomanament personal i el jurament de fidelitat. Tots els comtes que exerceixen llurs funcions en el regne carolingi fins al temps, almenys, de Lluís el Tartamut, 878, són, a la vegada que funcionaris, vassalls reials, és a dir, que s’han encomanat personalment al rei i l’hi han jurat fidelitat, i això ja abans o almenys en l’acte de la investidura; són, per tant, a més de funcionaris, fidels del rei I com a tals fidels li deuen el consell i l’auxili, les obligacions genèriques del vassallatge^[013].

Els nostres comtes, doncs, com tots els altres, es troben lligats al poder reial en dos conceptes: com a funcionaris del regne i com a fidels del rei. Són dos aspectes, junts i diversos a la vegada, que caldrà tenir en compte en l’estudi que anem a fer de l’evolució cap a llur independència o sobirania.

Però abans d’entrar en el detall d’aquest estudi caldrà dir encara unes paraules sobre la pretesa influència que pugui haver tingut l’existència d’un sentiment nacional en l’accentuació progressiva d’aquella evolució independentista a Catalunya. Remarca Dhondt en el seu interessant llibre sobre el naixement dels principats territorials a França que «cal tenir per establerta l’existència, a l’època carolíngia, de nacionalitats, de grups ètnics». «Lluny, però —afegeix—, de voler atribuir als homes del segle nou els sentiments dels del segle vint. No creiem pas que els contemporanis de Carlemany, illetrats, sedentaris, confinats en una petita regió, hagin tingut un sentiment actiu, potent, de llur consciència nacional, però no pot refusar-se’ls, com no es refusaria a les poblacions més endarrerides del nostre món, una malfiança instintiva que arriba a l’hostilitat envers tots aquells que no pertanyin a llur comunitat, que no parlin la mateixa llengua, que no tinguin els mateixos costums de vida. Ara bé, arreu de l’imperi era el franc l’estranger i, encara pitjor, el conqueridor. No es, doncs, dubtós que de l’Ebre a l’Elba hagi prevalgut un semblant desig d’alliberar-se del jou carolingi»^[014].

Les afirmacions de Dhondt, encara que molt raonables, no poden pas ésser acceptades plenament, sense reserves, almenys pel que fa a la nostra terra. En primer lloc no podem parlar dels habitants de la regió com d’una comunitat homogènia i unida que permeti de pensar en un sentiment comú. La separació de classes és aleshores d’una profunditat tan acusada que es fa àdhuc costós avui d’imaginar-la; entre els grans i els humils (els majors o potents i els menors o inferiors, segons la designació oficial)^[015] hi ha una tal diferència de cultura, de to de vida, que no és possible, com dèiem, atribuir-los una comunitat de sentiments i de visió. Per als humils, pagesos gairebé tots, perquè la vida ciutadana ha quedat reduïda al mínim, el domini polític del país no té més traducció que l’equip d’autoritats que està en contacte directe amb ells; quan aquests jerarques, els comtes i llur personal subaltern, són canviats, més que llur estrangeria pesa sobre el poble humil llur urc o llur bondat, llur rapacitat o liberalitat. Aquest poble menut podrà tenir unes íntimes preferències per una o altra de les grans famílies que manifassegen en el país, però els problemes polítics de sobirania, d’independència d’aquest, no el preocupen; altrament la seva opinió, si hagués existit, tampoc no hauria comptat gran cosa.

Una ben altra consideració mereix l’oligarquia formada pels grans, oligarquia composta de moltes gradacions, des dels funcionaris que detenen tota mena de càrrecs públics fins als grans propietaris que han aconseguit d’introduir-se en el vassallatge reial, des dels alts dignataris eclesiàstics fins al clericat que administra les parròquies rurals, des dels potents abats i la catèrvola dels seus monjos fins als petits propietaris que poden viure a bastament del seu. Tot aquest poble major es redossa al volt d’aquelles grans famílies manifassejadores, que reben d’ell una força i la retornen en protecció, que sovint es lliga amb elles amb el vincle del vassallatge, que sempre és amatent a seguiries en llurs competències i rancúnies. Aquest poble major sí que pot constituir una unitat de cultura i de Civilització i tenir el sentiment d’aquesta unitat, i estimar-la, i actuar d’acord amb aquell sentiment.

En el cas que estem tractant, el poble dels grans que viu a Catalunya, com el que vivia a Septimània, és el que els francs caracteritzen sota l’apel·lació de got. Aquí no podem embrancar-nos en l’explicació del seu procés de formació, fill d’una conjunció de la població hispanoromana peninsular amb una minoria político-militar germànico-goda sobrevinguda i que s’havia apoderat del govern del país. El que sí que hem de fer constar és que d’aquella conjunció havia nascut un Estat hispànic amb una civilització i una cultura molt unitàries, que on el segle VII són les més esplendents de l’Occident europeu. La invasió musulmana a principis del segle VIII enderrocà l’Estat hispano-gòtic i els invasors el substituïren per un altre de nou sota llur alta direcció i comandament; però la civilització i la cultura godes continuaren vegetant sota aquest nou domini sarraí relativament tolerant, com ben sovint continuaren en llurs llocs les antigues autoritats polítiques i eclesiàstiques. Aquesta era la situació en el moment que hem explicat, quan el domini franc substituïa al seu torn el domini sarraí: trobava en les regions de Septimània primer, Catalunya després, una població amb unes seleccions socials, polítiques i eclesiàstiques, ben definides i caracteritzades, amb alta cultura pròpia, la cultura hispanogoda, i amb consciència de llur peculiar caràcter.

Era una difícil convivència la que es proposava a aquestes seleccions en incorporar-les al regne franc i sota el domini de Carlemany. Precisament en aquells moments l’Estat franc estava arribant als graus més alts en el seu poder polític i en el floriment cultural. La topada era fatal i vingué de seguida. Vingué primer en el sector religiós amb l’anomenada batalla de l’adopcionisme. Jo l’he analitzada i explicada en un altre lloc i no cal repetir-ho ací^[016]; Carlemany hi vessà tot el pes de la seva autoritat, posà a contribució els millors recursos culturals que havia propulsat i reunit, i en sortí vencedor. En trencar el segle, al punt en què s’anava a emprendre l’alliberació de Barcelona, la supremacia de l’Església franca sobre la visigòtica quedava implantada a Septimània i aviat a tota la Catalunya alliberada.

Després de la reunió d’Aquisgran del 799, amb la submissió definitiva del bisbe Fèlix d’Urgell, i de la missió confiada als bisbes de Lió i de Narbona, Leidrad i Nebridi, i a l’abat Benet d’Anià, per sotmetre i pacificar les jerarquies clericals i el poble fidel i integrar-los a la veritable fe i a l’obediència I a la jerarquia oficial de l’Església franca, l’«error hispànic» no tornà ja a donar mostres importants de vida. El visigotisme religiós anava ràpidament en camí de desaparèixer, i amb ell entrava també en franca decadència la cultura visigòtica del país, que al capdavall era mantinguda gairebé exclusivament pels elements clericals i a través de les escoles catedrals i monacals. El pare Mundó ha estudiat aquella decadència a través de la 1 substitució progressiva de l’anomenada lletra visigòtica per la carolina, substitució que comença en el moment indicat d’iniciar-se el segle i que es gairebé completada al cap d’una generació. Cal pensar el que això significa, puix que l’escriptura és el fil indicador de procedència de la cultura, de la filiació escolar. El que passa amb l’escriptura en l’ordre cultural passa amb la litúrgia en l’ordre religiós: també contemporàniament la litúrgia visigòtica és substituïda per la francoromana^[017].

I tot això sense que, liquidat l’afer adopcionista, hi hagi cap 1 signe de reacció que permeti de pensar en la persistència activa de l’esperit antic ni en una resistència a l’acceptació de l’esperit nou, de la nova jerarquia, de la nova cultura. Al revés, 1 fa la sensació que, superat el primer moment de mal humor, s’entra amb complaença en aquesta acceptació.

En el sector polític, donat que —com hem explicat— de moment el govern del país fou confiat als pròcers indígenes, la topada —també ho hem indicat— no es produeix fins el 820 amb la destitució de Bera i la instauració de comtes francs, com Rampó, o francòfils, com Asnar Galindo. Aquí sí que hi hagué reacció goticista. No pot ésser cap altre el sentit de la rebel·lió, tan important, d’Aissó i de Guillemon en 826-827, que deixà arrasat i despoblat tot el centre de la Catalunya alliberada. Però amb el fracàs d’aquesta rebel·lió quedà també definitivament liquidat el visigotisme polític. Quan els familiars gots de la casa de Carcassona arribaren a escalar els llocs de comandament en les terres catalanes, tant en la primera etapa com en la segona, no ho feren com a gots: ho feren, al contrari, gràcies a llur fidelitat, a llur oberta lleialtat, envers el rei franc, suprema autoritat sobre el país. Els revoltosos, els inclinats sovint a la insubordinació i a la subversió, eren precisament els pròcers francs que governaven a Catalunya.

Així, doncs, ni des del punt de vista polític, ni des del punt de vista religiós, ni encara des del punt de vista cultural, no es pot afirmar que el visigotisme, que era l’únic sentiment nacional de tradició que podia diferenciar els potents indígenes septimanians o catalans dels dominadors francs, hagi estat causa ni hagi contribuït de manera important a l’accentuació progressiva de l’evolució independentista a Catalunya.

Amb això no volem pas dir que el pòsit cultural visigòtico-romà, que constituïa la base vital de la societat catalana del temps, desaparegués, ni de bon tros. Els cànons dels concilis visigòtics, de la Col·lecció hispana, continuen regulant la vida de la nostra Església, la Llei visigòtica és la norma de la vida civil i la que apliquen els tribunals en els judicis; les Etimologies de sant Isidor aniran nodrint els coneixements del món del saber, retirat en claustres canonicals o monacals… Els erudits Podran anar cercant i trobant fàcilment supervivències visigòtiques al llarg del segle IX, i del X, i de l’XI, i encara més enllà, Perquè aquesta supervivència existeix i, a més, és bàsica^[018]. Però no és més que supervivència. No és ja un element actiu que pugui animar reaccions vitals importants, que pugui ésser ferment de profunds moviments espirituals i polítics.

La marxa dels comtes catalans cap a la sobirania no fou Pas encoratjada pel visigotisme ni per cap altre sentiment nacional, que no existia. Fou ocasionada pel fet de la desintegració general del regne franc, creació superior a la mida del temps i per això mateix inviable i utòpica. Les circumstàncies ens lligaren al regne en el seu moment efímer de màxima esplendor, però a mesura que aquell regne anà desfent-se per pròpia consumpció, anà afermant-se cada vegada més el poder de les autoritats locals, concrecionant-se segons factors històrics, sovint ocasionals, en nuclis més o menys extensos, els principats, dels quals ens parlen els historiadors francesos; a casa nostra atomitzant-se en els comtats per manca d’un llaç superior de jerarquia en els moments precisos en què s’inicia l’acompliment de l’evolució.

La sobirania comtal nasqué per l’horror al buit polític: la debilitació i anul·lació del poder reial portà el correlatiu afermament i supremacia del poder comtal. Fou filla, doncs, a la vegada de causes passives i d’actuacions positives.

Anem a seguir unes i altres en els capítols següents i limitant-nos bàsicament a l’àmbit local de la nostra terra, dels nostres comtats, especialment en el de Barcelona, que amb el temps ha d’esdevenir el lligam i príncep de tots els altres. Ens caldrà tenir sempre present els dos aspectes que es contraposen i condicionen: l’actuació del poder reial i la seva debilitació; i l’actuació comtal i la seva intensificació i enfortiment.