IX


LES RELACIONS AMB LA HISPÀNIA SARRAÏNA

Fins ací es pot dir que ens hem ocupat gairebé exclusivament —recordem com a excepció l’excursió del comte Salomó a Còrdova— de les relacions que els nostres comtes i els nostres bisbes tingueren amb el país fronterer del nord, amb França. Bé és veritat que per aquell cantó no es podia parlar exactament de frontera, puix que, sotmesos a l’alt domini del mateix rei, el nostre país no era més que una prolongació del regne francès.

Caldrà ara, per a no deixar coixa la nostra història, que ens ocupem de les relacions amb l’altra frontera, la del migdia, les terres de domini musulmà. Era la veritable frontera, la ratlla que partia dos mons, dues cultures, almenys en les esferes directives i del poder, perquè en els medis populars els dos segles escassos d’ocupació sarraïna, altrament tolerant, no havien pas pogut diferenciar gaire profundament la gent d’una banda i altra. Més que per una diferenciació popular, la ratlla de frontera de dominis venia marcada —ho hem dit en parlar de la repoblació— per una ampla zona deshabitada o poc habitada, la terra de ningú.

Venim fets, per l’acostumada manera descriure la història, a considerar aquesta frontera como una típica frontera de combat. La realitat no és pas ben bé aquesta. Hi ha períodes de guerra, però hi ha períodes molt més llargs i duradors de pau; la guerra no és endèmica, es produeix a sotracs, sotracs com més va més espaiats. Perquè cada vegada els conflictes interns a l’una i l’altra banda van adquirint una importància que supera els anhels d’expansió exterior.

El mal per a l’historiador és que les relacions de pau no deixen gaire rastre en les fonts històriques, a diferència de les bèl·liques, que, més espectaculars, són consignades per tots aquells cronistes i annalistes professionals de l’enregistrament dels fets sobresortints. Nosaltres haurem de procurar de trac tar aquí amb ponderació d’unes i altres, excusant-nos per endavant del major espai i detall que dediquem a les segones degut, com indicàvem, a la millor informació que en posseïm.

A partir del gran trasbals de la revolta d’Aissó, amb la intervenció dels exèrcits d’Abd al-Rahman, que tingué com a conseqüència la despoblació de les comarques centrals d’Osona i Bages, de la qual hem hagut d’ocupar-nos en detall en el capítol sobre llur repoblament, un gran període de pau havia regnat en les fronteres llevantines de l’emirat hispànic. Durant quinze anys, del 828 al 842, tots els cronistes, tant els aràbics com els francs, guarden silenci sobre expedicions en aquestes fronteres. Això era una cosa extraordinària, puix que des de la gran ofensiva aràbiga del 793 comandada por Abd al-Malik contra el Migdia francès no hi havia hagut més que un repòs que hagués ultrapassat els cinc anys, arran de la presa de Barcelona en 801. Fou en 842, quan l’emir Abd al-Rahman II llençà inopinadament un atac que per la seva envergadura semblava voler repetir la gran ofensiva del 793; anava dirigit contra Narbona, comandat pel general Abd al-Wahid ibn Yazid i amb Musa ibn Musa (atenció a aquest nom) de cap de l’avantguarda; a diferència de l’any 793, en què l’exèrcit musulmà havia seguit el camí de llevant passant per Girona, ara emprengué la via del centre, aprofitant el pas lliure per les regions despoblades del Bages, el Lluçanès i Osona; però aquesta vegada l’expedició s’estavellà abans d’entrar a la Cerdanya, potser en els escanyalls de les coves de Ribes, sorpresa segurament pels homes del comte Sunifred. Fou un fracàs important i portà les baralles de Musa ibn Musa amb els generals emirals i amb l’emir en persona; Musa creia que els seus companys l’havien abandonat en els moments crítics, quan s’havia trobat envoltat de nit pels cerdans^[001].

L’emir Abd al-Rahman II, que governava des del 822 i que coneixia bé la tònica de l’anomenada pels cordovesos «frontera superior» (havia estat valí de Saragossa en temps del seu pare), no volgué pas repetir l’experiment. Si en 842 havia cregut que les grans dificultats inicials d’assentament en el regne de Carles el Calb oferien ocasió oportuna per a emprendre operacions fructuoses fronteres enllà, la realitat li havia demostrat que hi havia una nova força a tenir en compte: la força local ben entrenada per un cabdill de mèrit, el comte Sunifred. Precisament per aquest mèrit, dos anys més tard, en 844, Carles el Calb confiava al comte d’Urgell-Cerdanya els comtats de Barcelona i Narbona. Abd al-Rahman, davant d’aquesta situació, preferí retornar a la política de pau que feia anys que seguia, i en 847 lligava un tracte de pau i amistat amb el rei franc, mitjançant una ambaixada que li trameté i que fou honorífica-ment rebuda a Reims^[002].

Però els esdeveniments capgiraren totes les bones intencions de pau. Pocs mesos després de lligat el tracte, s’havia de produir un dels trasbalsos més forts i a la vegada més obscurs que afectarien la nostra terra en el corrent del segle IX i que portaria el retruny de la guerra per unes quantes anyades.

L’any 847 els normands havien pres Bordeus. A Bordeus feien presoner el comte de la ciutat, Guillem, el fill gran de Bernat de Septimània, jove aleshores de vint-i-un anys. Guillem, en ésser ajusticiat el seu pare tres anys abans a Tolosa per Carles el Calb, s’havia posat al costat de Pepí, el nebot de Carles, que a l’Aquitània sostenia amb èxit la rebel·lió contra el seu oncle el rei. Pepí, en 845, li havia atorgat el comtat de Bordeus i el ducat de Gascunya; era una situació preeminent, digna de les que en el seu temps i al Migdia havien tingut el seu pare Bernat de Septimània i el seu avi Guillem de Tolosa. Però ara, empresonat pels normands, la carrera de Guillem quedava trencada, i treballs degué tenir Pepí per a rescatar-lo. Calgué buscar un altre camí per al jove comte, i aleshores es pensà, fos idea de Pepí i els seus consellers o ho fos del mateix interessat, en la successió a Barcelona, la ciutat que tants records guardava del seu pare, que en fou el salvador en 827, i del seu avi, que l’havia alliberada en 801 del domini sarraí. Els Annals de Saint-Bertin, escrits per l’hispà Prudenci, bisbe de Troyes, que n’havia d’estar ben informat, diuen pel 848: «Guilhelmus, filius Bernardi, Impurium et Barcinonam, dolo magis quam vi, capit»: Guillem, fill de Bernat, pren Empúries i Barcelona més per 1 engany que per la força.

Acabem de qualificar d’obscurs els trasbalsos d’aquests moments i és aquí on ens en dolem més. Recordarà el lector que més amunt havíem donat el 848 com a data probable de la mort del comte marquès Sunifred; ara bé: ¿hem de pensar que Guillem anà precisament a Barcelona per prendre la successió el difunt o, al contrari, opinar que Sunifred morí a mans de l’usurpador, a traïció de la ciutat? Si trobem a faltar també, després de 848, el comte Sunyer d’Empúries, ¿fóra probable que li hagués tocat la mateixa tràgica sort que al seu probable germà de Barcelona, donat que també Empúries fou igualment presa a traïció? La solució segona, la de la mort violenta d’ambdós comtes, ens apareix com la més versemblant; això no obstant, és impossible d’esquivar el dubte.

Del que no es pot dubtar és que Guillem quedà amo dels dominis francs cispirinencs de Barcelona i Empúries.

No ho fóra per gaire temps. A Carles el Calb, al Migdia, a Aquitània, les coses se li giraren de cara. També, amb estil gairebé lapidari, ens ho fan saber els Annals Bertinians: «Karolus Aquitaniam ingressus, pene omnes, Christo sibi propitio, conciliando subjugat, Marcam quoque Hispanicam pro übitu disponit»: el rei Carles entrà a Aquitània, on, amb l’ajuda de Déu, cbtingué amigablement la subjecció de gairebé tothom i disposà al seu gust de la Marca Hispànica. Això passava l’any 849; a Tolosa el comte Frèdol li rendí la ciutat i hi quedà restablert; el rei, aleshores, era l’octubre, s’arribà a Narbona, i és aquí on devia prendre les disposicions sobre la Marca. Prudenci en els Annals diu que ho féu «pro libitu», al seu gust; això no podia voler dir altra cosa sinó que tenia les mans lliures per a maniobrar: mort Sunifred, essent infants els seus fills, podia posar al seu lloc qui volia. Hi posà un magnat important del nord, Aleran, comte de Troyes; al seu costat, hi destacà, per ajudar-lo, Isembard, fill de Garí de Mâcon, marquès de Borgonya.

Perquè una cosa era el nomenament reial, una altra la possessió de l’honor; si en la part de la Narbonesa el rei pogué investir sobre lloc i sense dificultat Aleran, a l’altra banda del Pirineu calia treure l’usurpador Guillem. L’empresa no era fàcil, perquè, malgrat la pau convinguda a Reims a finals de l’any 847, Abd al-Rahman havia obtemperat —aprofitant la bona ocasió que se li donava de reprendre, si no peu, almenys influència fins al Pirineu— a la sol·licitud d’auxili que Guillem no deixà de fer-li.

La topada, o més aviat el joc, entre Guillem i els seus aliats musulmans i els comtes francesos, queda també borrosa i només n’és clar el final del primer acte, l’any 850, amb l’ajusticia-ment de Guillem a Barcelona mateix. Sembla que Aleran i Isembard, atrets a tractar unes propostes de pau fetes per Guillem, foren capturats i empresonats per ell a traïció; però, Guillem, havent aleshores estat derrotat per les tropes franques, volgué refugiar-se a Barcelona, i aquí els partidaris d’Aleran i alguns indígenes gots l’agafaren amb engany i l’ajusticiaren. «Així acabà el fill de la iniquitat!», exclama un cronista franc contemporani^[003].

Els historiadors aràbics, sense precisar la data exacta, conten que (havia d’ésser en aquesta ocasió) l’emir Abd al-Rahman envià el seu ministre Abd al-Karim ibn Moguits amb l’exèrcit cap al territori de Barcelona, el qual fou saquejat; avançà aleshores per les muntanyes en direcció a França, matant, capturant i apresant; assetjà la ciutat més important, Girona, i oprimí les seves rodalies; i se’n tornà^[004]. Això vol dir que Girona no arribà a ésser presa, que degué mantenir-se incòlume a través de tots aquests trasbalsos.

Que el trasbals fou gros, que n’era el causant Guillem, de l’ajut que li proporcionava Abd al-Rahman, en tenim un testimoni marginal i per això del màxim valor: sant Eulogi. Sant Eulogi volgué per aquest temps anar des de la seva ciutat de Còrdova a visitar uns seus germans que feien el comerç per terres d’Alemanya; volia —era el camí normal— passar per Catalunya; no pogué fer-ho i hagué de recular; ho conta més tard en una carta al bisbe de Pamplona: el camí era ple de lladres, puix que tota la Gòtia era pertorbada per la incursió del funest Guillem, el qual en aquell temps amb l’auxili d’Abd al-Rahman, rei dels àrabs, s’havia alçat tirànicament contra Carles, rei dels francs, fent el país intransitable^[005].

La mort de Guillem cloïa un primer acte. El segon tingué lloc dos anys més tard. Els Annals Bertinians, amb l’acostumada concisió, constaten pel 852: «per la traïció dels jueus, els moros prengueren Barcelona i, després de matar gairebé tots els cristians i saquejar la ciutat, se’n tornaren impunement». Avançant-ho un any, al 851, l’historiador aràbic Ibn al-Athir diu: «En aquest any un exèrcit musulmà combaté el territori de Barcelona i matà la seva gent; (els musulmans) s’enriquiren, capturaren en massa, robaren i tornaren intactes». Les dues versions de l’expedició, per més que externament presentin una certa semblança, tenen un matís molt diferent. Per l’annalista franc, que és el bisbe Prudenci, la ciutat de Barcelona fou Presa, i presa, no per assalt, sinó per traïció dels jueus que deurien habitar-hi; de l’historiador aràbic rectament hauríem de deduir-ne que no hi hagué tal ocupació de la ciutat, sinó sols la devastació dels seus voltants. En els dos casos es premsa el caràcter de càstig i de ràtzia que tingué l’expedició, amb les mortaldats i els saqueigs; la manca de tota reacció de part dels atacats. Nosaltres, donades les bones condicions d’informació de què havia de fruir Prudenci, ens inclinem a acceptar la seva versió de la presa de la ciutat. El que és estrany és que Prudenci no hi anotés la mort del comte Aleran. Els historiadors del Llenguadoc i Calmette opinen que Aleran perdé aleshores la vida i és molt probable que tinguin raó; ja no se’n parla més i en canvi —encara que no ho accepti Calmette— és un fet que pel mes de setembre ja havia estat substituït en el càrrec de marquès pel comte Odalric^[006].

El tercer acte d’aquesta ratxa de violència amb els veïns musulmans es desenrotllà encara quatre anys després, en 856. Aquesta vegada l’atac fou dirigit per aquell Musa ibn Musa que l’any 842 havia estat envoltat i a punt d’ésser pres als confins de Cerdanya pel comte Sunifred. Des que en 852 havia pujat a l’emirat de Còrdova, per mort del seu pare Abd al-Rahman, el seu fill Muhammad, que abans era governador de Saragossa, aquest havia confiat les expedicions de frontera al valor i a la perícia reconeguts de Musa de Tudela. Musa havia lluitat contra els francs a la frontera occidental i havia arribat a fer presoners el duc Sanç de Gascunya i Emmenó de Périgord, que Carles el Calb hagué de rescatar lliurant-li valuosos presents. En 856 —ens ho conten els historiadors aràbics Ibn Idhari, Ibn al-Athir, Ibn Khaldun, al-Makkari; els cronistes francs s’ho callen— l’emir Muhammad manà a Musa que reunís les tropes i ataqués els politeistes (els cristians, que adoren la Trinitat) de la frontera de Barcelona; l’exèrcit entrà al territori barceloní, que saquejà a fons, i aconseguí de prendre el castell de Terrassa, que era— diuen aquells historiadors —un dels últims de la jurisdicció de Barcelona. Acomplerta la ràtzia, els musulmans se’n tornaren^[007].

Amb aquesta expedició s’acabaren les lluites en la frontera emiral i anava a començar un nou període de pau que duraria vora trenta anys; quan aquelles recomençarien ja tindrien tot un altre caràcter. En lloc d’afrontar-se —ni que fos a través dels seus representants locals— els poders de l’emirat cordovès i del regne franc, serien directament les autoritats regionals d’una i altra banda les que es barallarien entre elles. El període de pau s’inicià amb unes negociacions amistoses que sembla que sostingueren l’any següent, 857, el governador de Saragossa Abd al-Uwar i el marquès Humfrid, que acabava de substituir a Narbona-Barcelona el destituït Odalric^[008].

Una trentena d’anys de pau suposen necessàriament una vida de relació relativament intensa amb les terres interiors peninsulars. Que l’any 848, com hem explicat, sant Eulogi no hagués pogut passar la frontera catalana no té pas una significació contrària; aleshores s’estava en plena guerra i revolució interior, un estat excepcional; precisament, el fet que sant Eulogi emprengués el viatge per Catalunya demostra la naturalitat de l’intent en temps ordinari i la sorpresa del sant davant l’obstacle imprevist.

Més amunt^[009] hem narrat detalladament els viatges del monjo Audald de Conques a València i Saragossa en 855, el del comte Salomó a Còrdova en 863, les anades i vingudes dels legats emirals a França en 863 i 864 i les dels legats del rei franc a Còrdova en 864-865. Ara anem a resumir la relació d’un altre viatge que pels mateixos temps, fou el 858, emprengueren uns altres monjos en cerca també de relíquies. Com el d’Audald, també aquest és contat pel monjo contemporani de Saint-Germain-des-Prés, Aimó, informat pels seus germans de comunitat que el realitzaren.

Resumint, doncs, Aimó explica^[010]: L’any 858 l’abat del monestir de Saint-Germain-des-Prés encarregà a dos dels monjos, Usuard i Odilard, que se n’anessin a Hispània a rescatar el cos de sant Vicenç, que, trobant-se en mans dels moros a València, no havia d’ésser difícil d’obtenir. Obtingut el beneplàcit i l’autorització del rei, emprengueren el viatge començant per anar a la Borgonya, a Beaune, a trobar Humfrid, el marquès de Gòtia, per tractar-hi del projecte i la millor manera de realitzar-lo. Després, en passar per Uzés, per boca del bisbe del lloc s’assabentaren que el cos de sant Vicenç ja no es trobava a València; els digueren que uns cristians se l’havien endut a Benevento d’Itàlia. Això no obstant, ells continuaren el viatge i feren cap a Barcelona. Aquí els confirmaren la mala nova rebuda a Uzés i, no volent tornar-se’n sense relíquies, preguntaren a Sunifred, el vescomte de la ciutat per Humfrid, on podrien trobar-ne. Sunifred els contà aleshores la recent persecució d’Abd al-Rahman contra els cristians de Còrdova, en la qual havien trobat mort molts confessors de Crist i entre ells els màrtirs Jordi i Aureli. Commoguts per la narració, determinaren de dirigir-se a Còrdova; inútilment Sunifred i el bisbe Adolf els presentaren les dificultats que podien trobar en el viatge: ells insistiren. Aleshores escriviren a Humfrid demanant-li una carta de recomanació per al governador de Saragossa Abd al-Uwar amb el qual havia tractat amistat, a fi que els protegís i els facilités el viatge a Còrdova. Per la seva part Sunifred els encomanà que a l’arribada en aquesta darrera ciutat visitessin en nom seu un seu amic, home perfecte i perfecte cristià, de nom Leovigild. Amb aquestes recomanacions a la mà, els monjos s’encaminaren a Saragossa, on arribaren sense novetat. Es presentaren a Abd al-Uwar i li lliuraren la carta d’Humfrid; el governador cridà un moro intèrpret i, fent-se càrrec del contingut de la carta, rebé els pelegrins amb una gran amabilitat, els prometé de facilitar-los el viatge fins a Còrdova i els encomanà que mentrestant esperessin a Saragossa mateix. Arribada l’ocasió, Abd al-Uwar els proporcionà un salconduit, i alguns homes perquè els acompanyessin fins a Còrdova, aprofitant una caravana de comerciants. A acomiadar els monjos, hi acudiren molts cristians de Saragossa amb llàgrimes als ulls, tement per llurs vides.

Després de molts entrebancs i perills, al cap de dies, la caravana arribà a Còrdova. Era el 15 de març del 858. Els monjos anaren directament a l’església de Sant Cebrià, on reposaven les despulles dels màrtirs Adolf i Joan. Els hi rebé el diaca Jeroni i els hi acollí puix que havien deixat part del bagatge a Barcelona i part a Saragossa. La notícia que havien arribat de França dos monjos pelegrins s estengué de pressa per la ciutat; de seguida acudiren a saludar-los molts fidels, entre els quals hi hagué el dit Leovigild, per sobrenom Abd Solomes. Usuard i Odilard li transmeteren les salutacions del bisbe de Barcelona Adolf i del seu amic Sunifred. Leovigild, bon cop informat secretament per ells de llur missió, els regracià i els rebé sota el seu patrocini mantenint-los a compte seu els cinquanta-sis dies que restaren a Còrdova.

Leovigild féu vora l’abat Samsó, del monestir de Penyamelaria, on reposaven les relíquies dels màrtirs Jordi i Aureli, les gestions perquè els fossin concedides. Fou consultat el bisbe de la ciutat, Saül, el qual aprovà la donació. Però entretant s’havia produït una rebel·lió a Toledo, i Leovigild, per ordre de l’emir Muhammad, hagué d’acudir-hi, i, per altres causes, també l’abat Samsó hagué d’absentar-se. En aquestes circumstàncies els monjos de Penyamelaria es resistiren a fer el lliurament de les relíquies i Usuard i Odilard es veieren obligats a acudir al bisbe Saül, el qual anà al monestir personalment i un cop allí, rebent de mans dels preveres el cos enter de sant Jordi, el cos sense cap d’Aureli i el cap de santa Natàlia, els embolcallà en blancs llençols, segellà el feix amb el seu segell privat, l’etiquetà amb un sobrescrit pel al rei Carles i el lliurà als monjos francesos, encarregant-los que els donessin culte en el seu monestir i que mantinguessin secreta la donació, puix que els musulmans no permetien de venerar aquells que ells havien ajusticiat. Una germana de Leovigild, anomenada Babila, els proveí del que poguessin necessitar per al viatge i els donà dos altres llençols per a cobrir el paquet de les relíquies. L’onze de maig, vigília de l’Ascensió, sortiren Usuard i Odilard de Còrdova acompanyats d’alguns cristians que anaven a campanya per l’emir. Tingueren un afectuós comiat. Al cap de pocs dies es reuniren amb Leovigild, que els féu companyia fins a Toledo. D’aquí els monjos es dirigiren a Alcalà i tot seguit cap a Saragossa. En aquesta ciutat tornaren a visitar el bisbe, Senior, i el governador Abd al-Uwar, el qual els donà salutacions per a Humfrid i cartes de recomanació per a les guarnicions dels castells per on havien de passar a la tornada. Per fi arribaren bé a Barcelona, encara que molt cansats. El bisbe Adolf i el magnat Sunifred reberen els dos monjos, de retorn de la seva arriscada expedició, amb gran alegria. Usuard i Odilard els informaren del gran fervor de la cristiandat cordovesa i de l’excel·lent acollida que els havia fet llur fidel amic Leovigild, el qual era molt estimat de tothom a la ciutat emiral.

Després de descansar dotze dies a Barcelona, els monjos francesos se n’anaren cap a Girona, Narbona, Béziers i altres llocs. També tornaren a passar per Beaune, a donar gràcies a Humfrid per la seva protecció; el marquès els obsequià amb presents. Al rei Carles, les relíquies li inspiraren tant d’interès que, per informar-se millor de la vida i mort dels màrtirs, trameté a Còrdova un baró, Manci, que tornà amb les actes.

Aquesta relació, com l’anterior dels viatges del monjo Audald, ens pinten d’una manera gràfica un aspecte de la intercomunicació a través de la frontera amb fins purament espirituals. Els moviments de legats reials o emirals d’un cantó i l’altre obeïen a fins polítics. Sant Eulogi viatjava mogut primer per interessos o afecció familiars, després per interès cultural: dels monestirs aragonesos portà molts i bells llibres cap a Còrdova. Però el gran motor d’intercomunicació era el comerç. La caravana comercial és el mitjà més fàcil i segur per a viatjar; per això el governador de Saragossa reté Usuard i Odilard a la ciutat esperant l’ocasió d’ajuntar-los a una caravana de comerciants que es dirigís a Còrdova.

El comerç no és pas monopoli de ningú; això no obstant, en el temps que historiem, una mica com sempre però aleshores particularment, és característic de la població jueva. El gran arabista Lévi-Provençal, presentant la riquesa i la vida luxosa de la cort d’Abd al-Rahman II, cap a la meitat del nostre segle novè, explica que els marxants portaven a Espanya les mercaderies precioses de Bagdad, de Medina, àdhuc de Constantinoble i dels ports cristians del Mediterrani, i diu: «Aquests marxants són en general jueus de la Narbonesa que trafiquen en tot: belles esclaves arrencades dels seus pobles pels corsaris, eunucs, feixugues robes de seda, pells del nord, joies, pedres precioses. A l’època en què l’emir de Còrdova compra a preu d’or tot el que pot satisfer i embellir el seu rem de vida, el geògraf oriental Ibn Khurdadhbeh, que morirà en 885, descriu l’itinerari d’aquests marxants jueus que parlen a la vegada àrab, persa, grec, romanohispànic, la llengua d’oc i la dels eslaus; transporten per l’Egipte cap als ports d’Aràbia esclaus i mercaderies que les caravanes faran arribar fins a l’Irak; a més de les donzelles, destinades al servei domèstic o a la fornicació, i dels enunucs, llurs naus van carregades de brocats, pells, cobertors de castor i de marta, fulles d’espases. Els seus viatges els porten fins al Sind (delta de l’Indus), després a d’altres ports de l’índia i fins a la Xina; d’allí porten mesc, fusta d’àloes, càmfora, canyella i altres espècies. Alguns van a vendre llurs mercaderies a Constantinoble; altres les reserven al rei dels francs; molts (no en dubtem pas, malgrat el silenci del geògraf oriental) aborden a Espanya, tant a l’anada com a la tornada, segurs com estan de trobar-hi corredors que els compraran els articles a bon preu, destinats a revendre’ls amb bon benefici a Còrdova»^[011].

Ara bé, tot aquest moviment comercial, que lliga especialment els centres musulmans de l’Irak, Aràbia, Egipte, Tunis i Marroc per a anar a parar a Andalusia, comporta secundàriament un altre corrent de relació entre aquesta Andalusia i els centres del disgregat imperi carolingi, i aquest corrent es fa primordialment pel nostre país. Sant Eulogi prova de passar per casa nostra abans d’intentar el camí de Navarra, més marginal i que no prendrà importància fins que serà fressat pels pelegrins de Santiago. Per casa nostra el camí normal de relació, el propi camí comercial, és el que venint de Saragossa per Lleida, passa per Barcelona i Girona per a dirigir-se cap al nus de Narbona i adreçar-se d’allí a la vall del Roine; és el que hem vist seguir als monjos de Saint-Germain tant a l’anada com a la tornada. Camí que marquen els centres jueus de l’itinerari. No hem de parlar-aquí del centre jueu de Narbona (ho acaba de fer Lévi-Provençal), centre d’una tradició brillantíssima que per la seva importància comercial li valgué un estat d’excepció en la persecució legal antijueva dels últims temps del regne visigot, però sí que és pertinent de fer una lleugera referència al de Barcelona.

No fa gaire parlàvem d’una presa de Barcelona pels moros, l’any 852, que segons Prudenci fou deguda a la traïció dels jueus; vol dir el pes que degueren tenir els jueus en la població de la ciutat. Però encara aquí és més aclaridor aquell episodi que hem contat molt més amunt^[012] del jueu Judacot que el rei Carles el Calb rep en 877 com si fos el representant oficiós de la ciutat i li confia el missatge que dirigeix a tots els barcelonins i l’encàrrec especial per al bisbe Frodoí. Aquesta importància dels jueus a Barcelona, que en proporció menor es donaria també en els altres nuclis de població, a Girona especialment, a Empúries abans de la seva probable destrucció pels normandís vers 860, a Elna, obliga a acceptar l’existència d’uns corrents comercials a través d’aquestes ciutats. Perquè, malgrat la misèria de la nostra informació, una cosa és certa: que els jueus no són pagesos, no viuen mai al camp, són pobladors exclusius de les ciutats, viuen per tant de professions ciutadanes: comerç, petita indústria, medicina… Són, en una època en què en el nostre país els centres ciutadans estan fregant els límits de la dissolució, el nucli actiu que assegurà la continuïtat de la decadent ciutat baix-romana a la renaixent del nostre mil·lenari. Per damunt de tot són els grans marxants^[013] els qui troben arreu, a les capitals de la Hispània musulmana i a les dels regnes francs i germànics, els seus germans de raça que els acullen i els faciliten tota mena de relacions. No es pot dubtar, doncs, que també els jueus de Barcelona degueren ésser l’element propulsor de les relacions comercials amb la Hispània, els grans pioners d’aquesta via terrestre Narbona-Girona-Barcelona-Lleida-Saragossa, que posava en comunicació dues civilitzacions a través del nostre país.

Però és que, a més d’aquesta via terrestre, existeix una altra via de relació, la marítima, que ha estat sovint oblidada perquè no ha deixat gairebé rastres escrits. Hi ha segurament al llarg de les nostres costes, i àdhuc partint-ne, un comerç de cabotatge amb els centres marítims de la Hispània musulmana. Aquí ve a tomb una relació del més alt interès feta per l’historiador Ibn Haiyan en el seu Muktabis; diu:

«Isa ibn Ahmad ens conta que aquest any (devia ésser el 891) Sawar ibn Hamdum, senyor dels àrabs de Granada, província d’Elvira, organitzà una expedició per atacar els riberencs que havien edificat la ciutat de Petxina (tocant a Almeria) per ordre de l’emir al-Mundhir i del seu germà l’emir Abd Allah…».

»Els riberencs tenien un cap de la seva mateixa gent que representava el govern de l’emir Abd Allah i s’anomenava Abd al-Razzaq ibn Isa, el bon nom del qual, la seva bona conducta i ordenada administració, li havien guanyat el respecte i la confiança no sols de tots els habitants de la zona, sinó, i principalment, dels viatjants. Era implacable amb els malfactors i amb la gent de mal viure. La seguretat que oferia el seu govern arribà a tal extrem, que els passatgers o transeünts deixaven llurs equipatges, eines i càrregues en els mercats de la via pública, sense vigilar-los, sense por de perdre res. Aquesta garantia que es donava a tothom fou la raó principal de l’afluència de gents de tot arreu a la ciutat, a gaudir d’aquesta atmosfera de pau i seguretat. Abd al-Razzaq, a més d’assegurar i tenir cura de les riberes i el port i defensar la hisenda i els mitjans de vida dels seus ciutadans, fortificava els des embarcadors i eixamplava els límits de Petxina, dotant-la de moltes defenses, albergant els seus familiars i amics en els castells d’Al Asnad i Nasara. Protegia tots aquells qui acudien a habitar el seu districte en cerca de treball i veïnatge. Per aquestes raons l’afluència de gent era molt gran, cosa que provocà l’enveja i el recel dels seus veïns…

»Mentre els dos exèrcits es trobaven embolicats en la lluita, aparegué una flota dels francs, composta de quinze naus, comanada per l’almirall Sunyer, comte, que atracà en el port d’Almeria, a la badia de Petxina. En el combat naval moltes naus dels francs i d’altres foren incendiades i cremades. En el fort de la batalla morí, en el golf, Jalaf ibn Zahrí, que era un dels millors marins. Hi acudiren tots els riberencs del nord d’Almeria. Els francs, en veure’ls arribar en un nombre tan crescut, deixaren de combatre, cessaren en llurs escomeses; els semblà millor d’acudir a la diplomàcia. Proposaren l’intercanvi de presoners i un canvi de mercaderies, cosa que acceptaren els riberencs. La pau fou firmada per mediació d’Abd al-Rahman ibn Mutarrif al-Haiy, la bona presència i regia vestidura del qual atragueren l’atenció i la simpatia del franc Sunyer, que, després d’imposar-li el collar de la pau, firmà el tractat amb ell. Finalment llevà àncores i es féu a la mar.

»Lliures els riberencs de les naus dels francs, es dirigiren de nou devers Ibn Yaudí, el qual, en veure arribar un exèrcit tan nombrós, cregué que els seus adversaris havien rebut un gran reforç i ordenà, apressadament, la retirada. Des d’aquests moments els riberencs visqueren en pau en llurs costes, forts i temuts. El seu poder infonia temor a tots els qui pensessin atacar-los en llurs cases i en llurs aigües. L’augment de la població de Petxina, el seu progrés, el gran moviment de gents, en feren una ciutat potent; la seva prosperitat igualà la dels grans centres d’Andalusia. En aquesta època fou mestressa i protectora de la seva zona marítima, poder molt tingut en compte pels seus adversaris i que li donà més celebritat»^[014].

El comte Sunyer que compareix amb les seves naus a Petxina en 891 és el nostre comte Sunyer II d’Empúries. No fa més que continuar una tradició marinera de la seva ciutat, tradició multisecular, l’últim exponent de la qual, reflectit en les avares notícies històriques, és l’expedició naval del seu antecessor en el comtat, Ermenguer, l’any 813, quan sorprengué vora Mallorca una flota sarraïna que tornava de saquejar Còrsega i a la qual prengué vuit naus carregades de captius^[015]. Que aquesta tradició es mantenia viva, que un continuat moviment marítim, ni que fos poc intens, afectava Barcelona i els petits ports de les nostres costes de llevant, ho demostra el fet que en els preceptes que els reis francs concedeixen a les seus de Barcelona i de Girona es preveu la participació dels bisbats en el cobrament del teloneu que havien de pagar els mercaders marítims, les naus dels quals atraquessin a les ribes de les respectives costes diocesanes en els comtats de Barcelona, de Girona i d’Empúries^[016]. Aquest moviment marítim, si bé és probable que es dirigís preponderantment cap als ports del Narbonès i la Provença, forçosament es devia escórrer també cap a les costes valencianes i andaluses i potser a les africanes. L’expedició de Sunyer n’és un símptoma en tant que suposa el coneixement de la regió on es dirigeix; i, si bé inicialment és una empresa de pirateria, el fet que pugui transformar-se fàcilment en un mercadeig per al qual les naus portaven les mercaderies a punt, demostra que mercadeig i pirateria degueren ésser actuacions intercanviables al grat de les circumstàncies.

Al marge de totes aquestes relacions pacífiques sobreapuntades cal considerar un factor molt important en la facilitació de contactes a través de la frontera amb la Hispània, i és la comunitat de població d’una i altra banda. Una conquesta, la conquesta aràbiga en el nostre cas, no és més que una super-estructura que necessita molt de temps —i encara més quan el domini és tolerant com ho fou el musulmà d’aquella època— per a influir el poble sobre el qual s’estableix, per a diferenciar-lo dels sectors veïns que han escapat a la seva mà.

El regne dels gots, amb la seva forta organització unitària Posada al servei d’una élite eclesiàstica indígena de primer ordre, encara que durés poc, imprimí a tota la Hispània un gran segell d’unitat. Cal pensar que és l’Església visigòtica (més aviat diríem l’Església de l’època visigòtica, ja que l’Església és pròpiament hispànica) la que introdueix realment i la que organitza el cristianisme en el gran àmbit de la pagesia del país; en els seus primers temps el cristianisme tenia un caràcter ciutadà, i si bé en l’època baix-romana a partir de l’oficialitat del culte en temps de Teodosi va introduint-se en els suburbis, ho fa pausadament i desigualment, esporàdicament. A Espanya és l’empenta del monacat i de l’episcopat del temps visigot la que, en no gaire més d’un segle, dóna un caràcter de generalitat i profunditat al sentiment cristià de la població. Amb la religió va de bracet aleshores tota la cultura, puix que són els eclesiàstics que la menen.

Vull dir amb tot això que no cal pensar que la frontera separés dues poblacions diferents, sinó que, al contrari, la gent d’una banda, i altra eren els mateixos i tenien un sentiment perfecte de la seva germandat. El professor Maravall, en la seva important obra sobre el concepte d’Espanya a l’Edat mitjana^[017], ha dedicat un capítol a El factor mozárabe como sustrato hispánico on estudia amb detall aquesta prolongació del món hispanoromàvisigòtic a través dels primers temps de la Reconquesta; s’ocupa dels comuns aspectes litúrgic, artístic, jurídic, paleogràfic, filològic, per a concloure que «cuanto más próxima a los comienzos de la Reconquista contemplamos a la población de Cataluña —y el fenómeno es análogo en toda España— más plenamente insertos en la tradición hispano-goda los hallamos. Las influencias ajenas operan después y con independencia de las condiciones en que la restauración cristiana se produjo en unas y otras regiones». Ja Vicens Vives havia dit abans: «El mozarabismo es un factor esencial en la vida histórica española durante los siglos VIII, IX y X. Es, quizás, el elemento más decisivo de la misma, aunque parezca relegado a segundo término en la mera contemplación de los sucesos político-militares»^[018], on podem entendre per mossarabisme aquella continuïtat comuna de cultura hispano-goda.

Ajuda, com dèiem, a la continuïtat, el règim de tolerància i suavitat mantingut pel domini musulmà. Temps enrere vaig tenir la sort de trobar un document (de 987) posterior en un segle a l’època que estudiem, és cert, però que fa molta llum sobre la situació dels indígenes vora les nostres fronteres, en el Lleidatà precisament: es tracta d’un plet entre els homes de dues viles incloses dintre el domini musulmà: Aguinaliu i Jusseu, en el terme de Benavarre. Doncs bé, les actuacions es fan a l’ordre d’un prevere Fortuny, «jutge de tots els cristians del Leridense, sota l’imperi del visir Zamega», la qual cosa demostra fins a quin punt era respectada la pròpia vida jurídica de la població indígena^[019].

La frontera, doncs, no separa dos pobles, sinó sols dos dominis; i quan aquests dominis no estan en pugna, quan travessen un d’aquells llargs períodes de pau a què venim referint-nos, la frontera no és cap obstacle especial a la relació entre gents que se senten iguals i germans, lligats sobretot per una comunitat de religió i de tradició cultural que sols amb el temps anirà diferenciant-se. Si el lector recorda ara el viatge d’Usuard i Odilard, li vindran a la ment aquelles amistats entre el vescomte Sunifred de Barcelona i el pròcer Leovigild de Còrdova, aquell afecte en les salutacions que mútuament es trametien. Ens permeten de presumir uns corrents de relació que per desgràcia no són dels que deixen rastre documental històric. En tot cas només ho fan quan produeixen conflictes. Tomem a recordar aquell prevere cordovès Tirs que tan mal temps donà al bisbe Frodoí organitzant un cisma eclesiàstic dintre la ciutat de Barcelona fins a obligar-lo a portar el conflicte al sínode d’Attigny de 874^[020].