^[001] Sobre aquesta expedició, que fou la darrera enviada per Còrdova amb intenció d’atacar els països ultrapirinencs, els Annals francs no en digueren paraula. N’estem informats pels historiadors àrabs: Ibn Haiyan, Ibn Idhari, Ibn al-Athir, al Nuwayri, Ibn Khaldun, al-Makkari, els quals deriven tots d’una font única, segurament els Annals oficiosos portats en la cort emiral. Vegeu en MILLÀS els textos núm. 104,103; E. LÉVI-PROVENÇAL: Histoire de l’Espagne musulmane, I, El Caire, 1944, pàg. 148; C. SÁNCHEZ ALBORNOZ: La autentica batalla de Clavijo, en «Cuadernos de Historia de España» (Buenos Aires), IX (1948), pàg. 106. [Torna]

^[002] Ho recorden els Annals Bertinians: «Legati Abdirhaman regis Sarracenorum a Corduba Hispaniae ad Karolum pacis petende foederisque firmandi gratia veniunt, quos apud Remorum Durocurtorum decenter et suscepit et absolvit». Era per Nadal de 847. [Torna]

^[003] Tota aquesta narració d’esdeveniments està basada en dues fonts d’origen franc: els Annals Bertinians i la Crònica de Fontanelle. Diuen els primers a l’any 848: «Guilhelmus, filius Bernardi, Impurium et Barcinonam dolo, magis quam vi, capit»; a l’any 849: «Karolus Aquitaniam ingressus, pene omnes, Christo sibi propitio, conciliando subjugat, marcam quoque Hispanicam pro libitu disponit»; a l’any 850: «Guilhelmus, Bernardi filius, in marca Hispanica Aledramnum et Isembardum comitès dolo capit; sed ipse dolosius captus et aput Barcinonem interfectus est». La Crònica de Fontanelle reportant-ho tot, equivocadament al nostre entendre, al 849, diu: «Isto anno Wihelmus, filius Bernardi ducis, Barcinonam, urbem Hispania munitissimam, cepit per dolum, expulso Aledranno custode illius urbis et limitis Hispanici. Isembardus, filius Warini, et Aledrannus per dolum pacis fictae capti sunt a Wilhelmo invasore urbis Barcinonae. Sed non multo post isdem Wilhelmus bellum contra nostros instaurans victus est, amissa infidelium copia; fugaque arrepta, dum Barcinonae se recipi posse confideret, factione Aledranni et quorundam Gothorum, capitalem subiit poenam. Sicque filius iniquitatis periit». L’única divergència entre ambdues fonts —llevat l’assenyalada sobre la data— consisteix en el fet consignat per la Crònica que Guillem en prendre Barcelona n’expulsà Aleran, que ja en devia ésser comte. Nosaltres, en la narració que donem, suposem que Aleran fou nomenat comte de Barcelona i de Narbona pel rei Carles en 849; ho fem tenint en compte les paraules dels Annals quan diuen que el rei disposà de la Marca un cop pacificada l’Aquitània en 849; el testimoni de Prudenci, autor dels Annals, ens pesa molt; ell era bisbe de Troyes, d’on era comte precisament Aleran. La Crònica no discrimina massa bé la cronologia dels fets. [Torna]

^[004] La notícia, la donen, traient-la de la mateixa font, Ibn Khaldun i al-Makkari, i la conten com a posterior a una expedició cap a l’Occident feta en 846, sense fixar-ne la data; diu al-Makkari: «Després Abd al-Rahman envià el seu hàgib Abd al-Karim, amb l’exèrcit, cap al territori de Barcelona; en devastà els contorns, travessà els colls anomenats el Port, en direcció a França, humilià el país, matant, capturant i apresant, n’assetjà la ciutat més important, Girona, oprimí les seves rodalies i se’n tornà». MILLÀS I VALLICROSA: textos núm. 107 i 108. [Torna]

^[005] La carta diu: «quoniam stipata praedonibus via, et funeroso quondam Wilhelmi tota Gothia perturbata erat incursu, qui adversus Carolum, regem Francorum, eo tempore, auxilio fretus Abdarraghmanis regis Arabum, tyrannidem agens, invia et inadibilia cuncta reddiderat», España sagrada, XXIX, Madrid, 1775, pàg. 154-155. [Torna]

^[006] Vegeu CALMETTE: Les marquis de Gothie, pàg. 189-191. Sobre Aleran, vegeu també F. LOT: Notes historiques sur Aye d’Avignon. I: Aleran le Troiesin, en «Romania» (París), XXIII (1904), pàg. 145-149. Quant als textos aportats, el dels Annals Bertinians diu textualment: «Mauri Barcinonain judaeis prodentibus capiunt, interfectis que pene omnibus christianis et urbe vastata, impune redeunt». El d’Ibn al-Athir, el dono segons la traducció de MILLÀS I VALLICROSA: text núm. 109. [Torna]

^[007] Ibn Idhari diu exactament: «L’any 242 l’emir Muhammad escriví a Musa ibn Musa que convoqués les tropes de les fronteres i que anés contra Barcelona. Sortí d’expedició contra ella i hi acampà. En aquesta expedició conquerí el castell de [Terrassa], que era l’últim de la jurisdicció de Barcelona; amb el cinquè de l’apresament del castell es feren adicions a la mesquita aljama de Saragossa». Ibn al-Athir: «En aquest any Muhammad ibn Abd al-Rahman envià un exèrcit al territori dels politeistes; entrà a Barcelona, derruí els seus castells i arribà fins al país que hi ha darrere els seus districtes; saquejà molt, s’apoderà d’un castell que era dels últims de la jurisdicció de Barcelona, anomenat [Terrassa]», MILLÀS I VALLICROSA: textos, núm. 111 i 112. Ibn Khaldun i al-Makkari són molt més concisos i no aporten res de nou. En temps anteriors l’emir havia tramès Musa en campanyes contra Àlava i Castella. Potser per compte personal de Musa fóra empresa la campanya que proporcionà la presó del duc Sanç i el comte Emmenó; el que és evident és que aquests magnats no pogueren ésser capturats per Musa llavors de l’expedició de Barcelona del 856, com insinuen equivocadament alguns autors; no hi havia cap raó ni és versemblant que vinguessin de Gascunya i del Périgord a lluitar a les nostres terres. [Torna]

^[008] Poden deduir-se aquestes relacions d’unes paraules contingudes en l’escrit que sobre la translació d’unes relíquies de Còrdova pels monjos de Saint-Germain-des-Prés, Usuard i Odilard, compongué Aimó, monjo contemporani del mateix monestir: «De translatione sancti martyrum Georgii monachi, Aurelii et Nathaliae, ex urbe Corduba Parisios. Auctore Aimoino, monacho Sancti Germani a Pratis». Publicat (copiant-ho del Mabillon) en la España sagrada, X, Madrid, 1753, pàg. 511 a 543. [Torna]

^[009] Vegeu al capítol 111, pàg. 32-36. [Torna]

^[010] Pel text de la relació d’Aimó consulteu la nota 8. [Torna]

^[011] LÉVI-PROVENÇAL: Histoire de l’Espagne musulmane, I, pàg. 184-185. [Torna]

^[012] En el capítol V, pàg. 59. [Torna]

^[013] Com a comprovació és adequat de recordar que Lluís el Piadós atorgà a un jueu anomenat Abraham, habitant de Saragossa, i que anà a encomanar-se-li personalment, un precepte pel qual concedia la seva tuïció a fi que no fos inquietat per cap autoritat ni per ningú en les seves coses ni en els seus negocis; el deslliura de càrregues i impostos públics; permet que pugui viure segons la seva llei i que pugui llogar homes cristians per a les seves feines, excepte els diumenges i festes; que pugui comprar esclaus mentre no els vengui fora de l’Imperi. Monumenta Germaniae Historica. Formulae, ed. ZEUMER, I, pàg. 325, núm. 52 de les «Formulae Imperiales». [Torna]

^[014] Dono aquest text traduint-lo de la versió castellana que J. E. GURÁIEB fa del Muqtabis d’Ibn Haiyan en els «Cuadernos de Historia de España» (Buenos Aires), XXI-XXII (1954), pàg. 336-338. [Torna]

^[015] La notícia és donada pels Annals reials dels francs el dit any 813: «Mauris de Corsica ad Hispaniam cum multa praeda redeuntibus, Irmingarius comes Emporitanus in Maiorica insidias posuit et octo naves eorum cepit, in quibus quingentos et eo amplius Cortfos capti vos invenit». [Torna]

^[016] Per Girona els preceptes de 844 i de 891 cedeixen el terç d’aquest teloneu marítim, els de 886 i 899 la meitat. Vegeu Els diplomes carolingis, pàg. 128, 142, 140 i 146, respectivament. Barcelona en rep el terç pel precepte de 878 que copiava un precepte anterior. Vegeu Els diplomes, pàg. 71. En canvi, a Elna sols li és concedida la meitat dels drets de naufragi; preceptes de 898 i 899 en Els diplomes, pàg. 108 i 110. Narbona ja tenia concedida la meitat del teloneu a exigir «de navibus circa littora maris discurrentibus» del temps de Pepi el Breu, i Carles el Calb la hi confirma en 844; TESSIER: Actes de Charles le Chauve, núm. 49. [Torna]

^[017] JOSÉ ANTONIO MARAVALL: El concepto de España en la Edad Media, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1954; el text citat en la pàg. 198. [Torna]

^[018] J. VICENS VIVES: Aproximación a la historia de España, Barcelona, Centro de Estudios Históricos Internacionales (Serie A: Estudiós, 1), 1952, P-45. [Torna]

^[019] Vegeu en Els comtats de Pallars i Ribagorça, doc. 270. [Torna]

^[020] Vegeu més amunt a pàg. 55. [Torna]