II
LA FAMILIA CATALANA DELS COMTES
DE CARCASSONA. GENEALOGIA DE GUIFRED EL PILÓS
Posar el problema dels orígens i lligams familiars del comte Oliba —que per a més claredat ja podem anomenar des d’ara Oliba II de Carcassona— és suscitar un dels temes que han donat lloc a les majors controvèrsies entre els erudits dedicats a l’estudi de la primitiva història catalana. I això per una raó lateral, i és que, com veurem després, resulta que el tal Oliba II era molt probablement sortit del mateix tronc que el nostre cèlebre comte Guifred el Pilós, el titulat «fundador de la nació catalana», i, per tant, posar la qüestió de la genealogia del primer era plantejar la dels orígens familiars del segon.
És el que farem: plantejar els orígens familiars de Guifred el Pilós. Això ens portarà a explanar detalladament el procés evolutiu del tema en els esforços successius i repetits de l’erudició per aclarir-lo; potser en un llibre com el present és excessiu d’entrar tan a fons en matèria pròpia de la investigació, potser fóra més adient de donar-ne els resultats sense embrancar-se en els antecedents treballosos que els han permesos; això no obstant, l’evolució en l’estudi i la clarificació del tema ha estat tan característica, que creiem que el benèvol lector ens agrairà aquesta excursió marginal, una mica àrida, és cert, però reveladora dels camins i dels procediments que segueix la tècnica històrica d’investigació per aconseguir uns resultats que les fonts històriques avarament li amagaven.
La dificultat del problema provingué precisament de la falsa solució, donada molt aviat per la primera producció històrica important de Catalunya: les anomenades Gesta comiturn Barcinonensium[001]. Aquesta cèlebre crònica, que durant segles representà la història oficial catalana, s’inicia amb dos capítols que volen condensar la biografia del comte Guifred el Pilós. Ens n’haurem d’ocupar detalladament més endavant per la intenció política que enclouen, però avancem que és aquí on per primera vegada és dit que Guifred, «el que ha estat anomenat Pilós», era fill d’un cert cavaller de nom també Guifred, natural de la vila dita Arrià, situada en territori del Conflent tocant a la Tet i vora del monestir de Cuixà, cavaller que, per les seves extraordinàries qualitats en virtut, armes i consell, havia estat nomenat comte de Barcelona pel rei dels francs. Això deuria escriure’s a Cuixà mateix a principis del segle XII, i, si poguéssim creure l’autor dels capítols, ho havia tret d’una tradició dels passats. El veritable origen d’aquesta informació és un punt molt interessant i molt difícil d’esbrinar, que segurament un dia ens serà aclarit pel senyor Coll i Alentorn, l’àrbitre qualificat dels estudis sobre les llegendes i la historiografia antigues catalanes. De moment per al nostre fet, el que importa és la rotunda declaració que Guifred el Pilós era fill d’un altre Guifred, comte ja de Barcelona i natural del Conflent.
Aquesta afirmació tan concreta fou admesa per tota la historiografia posterior fins al primer terç del segle XVIII. Tingué, doncs, la vida llarga, de cinc segles i mig. En el segle XVI per Pere Miquel Carbonell i Pere Anton Beuter, en el XVII per Jeroni Pujades, Esteve de Corbera, Joan Gaspar Roig i Jalpí (fals Boades)…
Això no obstant, però, els historiadors de més solvència començaren a manifestar els seus dubtes: Zurita reportà els fets explicats per les Gesta, però no els afillà mai, sempre els carregà a tercer: «conforman todos los autores catalanes», «y escriven», «y affirman»[002]. Pere de Marca, el gran erudit francès al qual tant devem els catalans, puix que ens salvà els majors i millors tresors documentals de la nostra història primitiva, dedicà al present tema el capítol XXX del llibre tercer de la seva obra la Marca Hispanica, precisament l’últim capítol que li fou donat d’escriure, i encara limitat a dos aparts: retolava el primer Faula de Wifred d’Arrià, pare de Wifred el Pilós comte de Barcelona; en el segon narrava la suposada faula. Advertia per començar: «Cal d’antuvi declarar que no minora la glòria dels pobles la declaració de la veritat contra les faules per més que hagin estat admeses des dels vells temps… Les tradicions, si es contradiuen amb les dites dels bons autors antics o amb altres testimonis idonis, s’han de repudiar i combatre. Vaig a explicar el que conten sobre Guifred no sols Tomich, Carbonell, Beuter i altres autors hispànics, sinó també aquell anònim —es refereix a les Gesta— del qual tots els altres ho tragueren…». ¡Quina llàstima que precisament aquí, quan hauria començat la seva contradicció i el seu combat, quedés interrompuda la seva obra! Baluze, que la publicà, anota aquí en forma d’epitafi: «En aquest lloc s’aturà l’il·lustríssim autor d’aquesta obra»[003]. El mateix Baluze, en el seu prefaci, comentant les Gesta, havia també dit. «Malgrat que gairebé tot el que escriuen s’avé rectament amb els antics documents dels arxius, els començaments són fabulosos».
S’havia, doncs, plantejat el dubte, però no s’havia intentat la solució. Aquesta vingué finalment per obra de dom De Vic i dom Vaissete, els autors de la justament famosa Histoire de Languedoc, a finals del primer terç del segle XVIII. Aquests autors portaren a la palestra un document de l’any 888, una donació que els germans Sesenanda, Sunifred, Guifred comte, Radulf comte i Miró comte feien al monestir de la Grassa de la vila de Prada, de Conflent, «per remei —deien— del senyor Sunifred pare nostre i la senyora Ermessenda mare nostra»[004]. Com el Guifred comte era indubtablement Guifred el Pilós, quedava definitivament desbancada la paternitat del Guifred d’Arrià i establerta la del matrimoni Sunifred-Ermessenda.
La demostració, corroborada encara per un altre document[005], era tan palesa, que des d’aleshores fou acceptada per tothom menys pel nostre Pròsper de Bofarull, tan bon arxiver, tan apreciable investigador, però només que mediocre historiador: en els seus Condes vindicados s’encastellava encara en les antigues opinions a base d’oposar unes reserves intricades i in-fundades a l’autenticitat del document del 888[006].
Ara bé, el descobriment de la filiació de Guifred era sols un escaló en el procés dels seus orígens, escaló important perquè, com veurem després, Sunifred havia estat de segur comte d’Urgell i de Cerdanya, probablement comte de Barcelona. L’interès històric pujava més amunt, anava al descobriment de la procedència familiar d’uns pròcers que tanta significació tingueren en l’afermament polític del nostre país. Calia enfilar-se almenys un graó, esbrinar, en cas de ser possible, qui hagués estat i què hagués estat el pare de Sunifred.
Faltats de documents que directament i obertament poguessin informar-nos-en, com ho havia fet el document de 888 per a la paternitat, o almenys no havent sabut veure’ls, s obrien a la investigació històrica tres camins laterals que, sobretot en cas de conjunyir-se, podien proporcionar-nos, si no la certitud, almenys una gran probabilitat d’encert en la solució.
Dos d’aquests camins eren bastant segurs; el tercer, molt més incert. Els dos primers es basaven en dues regles que poden donar-se com a molt generals en l’estructura familiar de l’època que estudiem, i bastant en totes les èpoques: 1a, els noms personals es repeteixen hereditàriament en les cases comtals, sobretot a partir del segle IX; 2a, la possessió d’uns mateixos béns patrimonials (més tard, en el segle X, àdhuc de les funcions o càrrecs) implica una continuïtat familiar[007]. El tercer camí consistia a identificar una mateixa persona sobre un mateix nom aparegut en diversos documents quan la connivència de temps i de lloc ho feien plausible. No cal ponderar el risc d’aquest últim procediment, sobretot en una època en què els noms personals són simples i nombrosament repetits.
Doncs bé, utilitzant aquests camins laterals, els historiadors de Catalunya han intentat repetidament donar solució a aquell inquietant problema de la genealogia del comte Sunifred, pare del Pilós. I s’han proposat tres respostes diferents. Primera: Sunifred fou fill d’un comte Borrell que l’any 798 havia estat encarregat per Lluís el Piadós aleshores rei d’Aquitània, d’ocupar i guardar les comarques d’Osona i de Bages, i que després havia pres part en les expedicions del mateix rei al nostre país; li diuen Borrell d’Osona. Segona: Sunifred fou fill del comte Asnar Galindo, comte expel·lit del seu primitiu comtat d’Aragó pels seus familiars i gratificat per l’emperador franc amb el comtat d’Urgell. Tercera: Sunifred ni era fill de Borrell ni d’Asnar Galindo, sinó que pertanyia a la casa comtal de Carcassona i era germà del comte d’aquesta ciutat, Oliba I.
Els inventors d’aquestes respectives solucions eren: de la primera —fill de Borrell d’Osona— els mateixos historiadors del Llenguadoc que havien descobert la filiació Sunifred-Guifred; de la segona —fill d’Asnar Galindo d’Aragó—, el professor Calmette; de la tercera —originari de la casa de Carcassona—, el nostre historiador Rovira i Virgili.
Els historiadors del Llenguadoc basaren la seva solució sobre un document, un precepte o privilegi imperial, donat per Lluís el Piadós l’any 829, pel qual ratificava al seu «fidel Sunifred» la propietat de la vila de Fontcoberta, en el comtat de Narbona, tal com havia estat concedida per l’emperador Carlemany al seu pare «difunt Borrell»[008]. Identificaven aquest Sunifred amb el comte Sunifred d’Urgell i el Borrell amb el comte d’Osona. La solució complia aquella regla de repetició familiar de noms, puix que el nom de Borrell fou portat per un fill i per un nét de Guifred el Pilós; es basava, però, en la identificació d’uns noms: «fidel Sunifred» = Sunifred comte d’Urgell, «difunt Borrell» = Borrell d’Osona, identificació insegura, sobretot per al primer, de nom tan corrent en aquell temps[009]. Modernament Auzias, l’historiador d’Aquitània[010], reprengué aquesta solució refiat que el vigatà Sala i Molas havia pogut documentar que uns béns de la vila de Fontcoberta, atribuïda als pare i fill, Borrell i fidel Sunifred, es trobaven més tard en mans de familiars de Guifred el Pilós[011], amb què es complia la segona regla de la qual parlàvem, o sigui la possessió continuada familiar d’uns béns patrimonials; l’argument hauria estat decisiu si no fos que he pogut aclarir que, dels dos casos al·legats, en l’un es tractava d’una confusió de nom sobre béns molt allunyats l’un de l’altre i absolutament diversos; en l’altre, de béns solament veïns, és a dir, no idèntics, i altrament adquirits per compra i no per herència per un cunyat de Guifred; en aquestes circumstàncies l’aportació de Sala i Molas perdia tot valor provatiu.
Descartant per insegura la solució dels historiadors llenguadocians, el professor Calmette proposà la segona, la descendència d’Asnar Galindo, comte d’Urgell i ex-comte d’Aragó[012]. La solució es basava en la combinació de dues dades documentals: per un document sabíem positivament que el comte Guifred havia tingut una tia paterna que s’anomenava Eilo o Ailo, per un segon document sabíem que una Eilo o Ailo, tia paterna d’un tal Guitiscle, era filla del comte Asnar Galindo. Convertir les dues Ailos documentades en una sola persona era ben temptador, tant més que eren contemporànies i que, fent-ho, quedava establerta la filiació Asnar Galindo-Sunifred-Guifred, tres generacions seguides en tinença successòria del comtat d’Urgell. La nova solució de Calmette féu molta impressió i costà molt de desarrelar-la, de fer veure que la confusió de les dues Ailos en una no tenia el menor fonament i que cap indici posterior no permetia d’endevinar la més petita aproximació entre les dues famílies, la comtal aragonesa i la comtal catalana. Fou Rovira i Virgili qui definitivament la tirà per terra[013] i d’una manera tan convincent que àdhuc el mateix Calmette, a darrera hora, també l’abandonà[014].
Rebutjades la solució aragonesa de Calmette i l’ausetana dels historiadors del Llenguadoc, Rovira cercà una tercera sortida al problema i cregué trobar-la amb l’aplicació de la regla sobre la identitat familiar de noms. La coincidència de noms de les dues cases de Barcelona i Carcassona li cridà fortament l’atenció i, sobretot, el fet que el nom d’Oliba no es trobés més, fora de la família del comte Guifred, que en la família comtal carcassonesa. Acceptant que la primera procedís de la segona s’explicava —deia— «la seva pronunciada gravitació cap al migdia de la Gàl·lia i la seva devoció al monestir de la Grassa, situat en el territori carcassonès». Si, altrament, s’admetia la insinuació feta pels historiadors del Llenguadoc que Sunifred d’Urgell i Oliba I de Carcassona fossin germans[015], s’explicava també el parentiu que entre els fills de l’un —Guifred el Pilós i Miró el Vell— i de l’altre —Oliba II i Acfred— resultava de l’actuació conjunta de tots quatre en la consagració de Formiguera de l’any 873, on obraven aplegats en sufragi d’uns avantpassats comuns[016]. El que passava a Rovira és que amb la germandat de Sunifred i Oliba I quedava encallat, no podia tirar més amunt. Hauria estat el camí natural dirigir-se cap als antecessors d’Oliba I en el comtat, antecessors coneguts, Bel·ló i el seu fill Gisclafred; però, aquest camí, Rovira el tenia vedat perquè creia, seguint al montpellerí Tastu, que Bel·ló era el pare d’Ermessenda, l’esposa de Sunifred d’Urgell. Rovira concloïa: «Reconeixem que avui no és possible de pronunciar-se definitivament. Cal esperar que nous treballs d’arxiu, o reveladores remarques sobre els textos i documents coneguts, aclareixin del tot aquest problema».
I bé, jo crec poder aportar aquestes remarques sobre textos coneguts que aclareixin el problema. El camí assenyalat per Rovira era el bo i només calia salvar l’embús que l’havia encallat, la filiació Bel·ló-Ermessenda.
Anem a veure com s’havia produït l’embús. El montpellerí Tastu, animat cent anys enrere pels resultats de clarificació obtinguts per Pròsper de Bofarull en la primitiva història comtal catalana «a base dels documents inèdits dels vostres rics arxius de la Corona d’Aragó», es llançà a publicar unes notes que tenia de temps redactades basant-se «en els documents dels nostres reculls impresos». Es tracta d’un fullet de 35 pàgines on contrasta la humilitat de l’autor amb la seva impressionant informació; de fet es mostra com a historiador superior a Bofarull, malgrat que avui puguem constatar moltes equivocacions de detall en la seva construcció[017]. Tastu, en el seu fullet, cridava per primera vegada l’atenció sobre un document publicat en la Marca Hispanica, dins del qual, fent un inventari de documents, l’any 879, se’n consignava un en aquests termes: «altra escriptura de reconeixement, que féu Sesendoara i els seus hereus a petició de Sesenand, mandatari del comte Miró, de com l’església i les dependències de Sant Vicenç formen part del patrimoni del comte per successió del seu avi Belló»[018]. Aquest comte Miró era Miró el Vell de Conflent, germà de Guifred el Pilós, fills de Sunifred d’Urgell; l’església seva de Sant Vicenç era la de Campllong, alou de la casa comtal cerdana, tocant al Vernet, en el Conflent. Tenim doncs, clarament documentat: l.r, que l’avi del comte Miró i del seu germà Guifred el Pilós, pare per tant de Sunifred d’Urgell, era un Bel·ló; 2.n, que aquest Bel·ló era hisendat al Conflent. ¿Per què, essent això tan clar, no fou vist per Tastu ni per tots els qui el seguiren? Per Tastu, perquè el desvià la preocupació que Sunifred era fill de Borrell, com deien els historiadors del Llenguadoc, i, per tant, Belló, avi de Guifred, no podia ser-ho més que per part de mare, i d’aquí la filiació Bel·ló-Ermessenda-Guifred[019]. Pels seus successors, perquè acceptaren (jo mateix ho havia fet) a ulls clucs aquesta filiació femenina establerta per Tastu, filiació suposada i forçada, que bloquejava el descobriment de la veritable, tan obertament oferta pel document[020].
Ha calgut que em tornés a plantejar el problema des dels seus orígens, que resseguís totes les tortuositats del seus plantejaments, amb l’ull atent a qualsevol falla per on es trenqués el bon camí, per a arribar a obtenir una solució tan simple i tan definitiva. He volgut donar al lector la projecció secular del problema perquè pogués fer-se càrrec de com marxem sovint a les palpentes els historiadors, de com és de fràgil la història que construïm. Pensi que el document revelador de 879 era a Cuixà mateix quan degué redactar-s’hi la narració inicial de les Gesta, que fou publicat en 1688 en la Marca Hispanica i que, per tant, ha passat davant dels ulls de Marca, de Baluze, dels historiadors del Llenguadoc, de Bofarull, de Botet, de Calmette, d’Auzias, del mateix Rovira…
Tastu mateix s’encarregà de fer la identificació de l’esmentat Bel·ló, de dir-nos qui era. No pot ser altre —deia amb tota raó—, donat el parentiu que es troba entre les dues cases, que el comte Bel·ló de Carcassona.
D’aquest comte Bel·ló de Carcassona, en sabem ben poques coses, però sens dubte molt essencials: primera, que realment fou comte de Carcassona en temps de Carlemany, abans per tant del 814; segona, que tingué uns fills segurs: Gisclafred i Sunifred, que foren comtes respectivament de Carcassona i d’Urgell-Cerdanya; i uns de molt probables (el primer es pot donar gairebé per evident) Oliba I i Sunyer I, que foren comtes, l’un de Carcassona després del seu germà Gisclafred, l’altre, d’Empúries-Rosselló; tercera, que tenia un patrimoni tocant al Vernet, al Conflent[021]. En canvi, n’ignorem, i és molt sensible, quan, com, en quines circumstàncies i per quines raons fou nomenat per Carlemany comte de Carcassona. ¿Hi havia uns antecedents familiars en el càrrec del temps de la conquesta de Septimània, en 759, pel rei Pepí, que, com és sabut, deixà al seu lloc, de moment, les autoritats visigòtiques que havia trobat de l’època del domini sarraí? ¿O bé hi fou posat en alguna de les reorganitzacions que Carlemany es veié obligat a fer en els comandaments d’Aquitània?
No podem, malauradament, respondre. Ja és molt saber que ho era; saber que molt probablement procedia del Conflent, puix que allí tenia béns patrimonials, és a dir, que es tractava d’un indígena, d’un natural del nostre país; saber, finalment, que en la seva persona cal veure el tronc inicial d’on havia d’irradiar un brancatge que s’estendria, a més del centre carcassonès, cap a l’Auvèrnia al nord donant ducs a l’Aquitània, cap al Rosselló i l’Empordà a l’est allargant-se en les dues cases comtals, cap a l’Urgell i la Cerdanya i després cap a Barcelona, Girona i Osona al migdia, per a perpetuar-se fins al dia d’avui, en l’actual comte de Barcelona, a traves dels grans comtes de Barcelona, del casal reial d’Aragó, dels Trastàmares, dels Àustries i dels Borbons…
Bel·ló morí regnant Carlemany; en 812 era comte de Carcassona el seu fill Gisclafred, no sabem si de molt temps. En 814 el comte de Carcassona es diu Oliba, Oliba I, i tot fa presumir i gairebé assegurar que és germà de Gisclafred, que és un segon fill de Belló. Aquest Oliba I, que no morí fins el 537, fou el qui portà la sort a la família, ajudat de les circumstàncies. Visqué una època molt moguda en política, la de les lluites de Lluís el Piadós i els seus fills, amb el destronament i la definitiva reintegració del pare: al costat del gran duo de Tolosa, Berenguer, servà la lleialtat a l’emperador; a l’hora de sistematitzar el regne després dels trasbalsos, l’emperador el premià, a ell i els seus. Vaig tenir la sort de trobar anys enrere, entre els papers del P. Villanueva que es guarden a l’Acadèmia de la Història de Madrid, la còpia d’un precepte desconegut de l’emperador, de l’any 834, mitjançant el qual i per intercessió del duc Berenguer el monarca «remunerava» el comte Oliba amb dues vil·les al comtat de Carcassona, perquè —deia— «procurà conservar sempre, a través dels temps de pertorbació, i d’una manera lleial i inviolable, la seva fidelitat envers nostre»[022]. Les dues vil·les carcassoneses no foren pas el major premi a la fidelitat de la família comtal.
Al compte d’aquesta fidelitat, cal abonar-hi un parell de nomenaments molt importants per les conseqüències que amb el temps havien de tenir i que deuria arrencar el duc Berenguer de l’emperador al mateix temps que obtenia el precepte susdit: el de comte d’Urgell-Cerdanya a favor de Sunifred, el fill de Bel·ló, germà d’Oliba[023]; el de comte d’Empúries-Rosselló, a favor de Sunyer, un altre germà, suposem, d’Oliba i Sunifred[024].
Amb això la primera descendència de Bel·ló eixamplava el seu regiment en una amplia regió que prenent per centre aquells racons del Vernet i Prada, en el mig Conflent, on radicava la propietat patrimonial, s’estenia des dels confins de les planes tolosanes a les empordaneses, després d’enfilar-se a les altes valls de la Cerdanya i l’Urgellet.
Els comtes Sunifred i Sunyer (el comte Oliba I no tingué temps, puix que, mort en 837, no arribà a veure’n el regnat) continuaren guardant al fill Carles el Calb la fidelitat que havien servat al pare Lluís el Piadós, precisament en els moments tèrbols de la traïció de l’omnipotent Bernat de Septimània; novament aquesta lleialtat legitimista els valgué un gran premi, sobretot a Sunifred, quan el rei pogué capturar i ajusticiar davant la ciutat assetjada de Tolosa el traïdor Bernat, per la primavera de l’any 844. Sembla que en aquell moment Sunifred fou investit per Carles el Calb amb els comtats dels quals es trobava gaudint el difunt Bernat, des de la mort de Berenguer de Tolosa en 835, a la Septimània i a Catalunya. Sunifred, junt amb el germà Sunyer, hauria tornat a reunir en 844 aquell gran conglomerat que aconseguí formar en els seus bons temps Bernat de Septimània, també junt amb el seu germà Gaucelm: Narbona i comtats satèl·lits a Septimània; a Catalunya, Barcelona i Girona-Besalú; en mans dels respectius germans Rosselló-Empúries. Però, com Sunifred posseïa ja d’abans els comtats d’Urgell i Cerdanya, juntava ara personalment a casa nostra el que anys després, en 878, seria l’honor del seu fill Guifred, el nucli bàsic de la futura Catalunya; només li faltava per a arrodonir-lo el comtat d’Osona, que aleshores, i des de la rebel·lió d’Aissó de 827, era terra de ningú. D’ell podia dir-se, com digué de Bernat el biògraf de Lluís el Piadós conegut amb el sobrenom d’«Astrònom» en ocasió de la seva reincorporació a casa nostra després de la mort de Berenguer, que havia aconseguit ací «la màxima autoritat» (quam maxima potestas). Aquesta situació excepcionalment important que suposem per a Sunifred ve avalada pel títol de «marquès» que li és donat pel mateix rei en un document oficial del maig de 844, en un precepte[025]. La publicació completa de tots els preceptes de Carles el Calb, magníficament acabada suara pel professor Tessier[026], ens permet avui, cosa que abans hauria estat difícil, d’analitzar el sentit o la significació que oficialment pogués donar-se a aquest títol de marquès; podem constatar que en tot el regne franc només s aplica, fora del Migdia i sempre en temps de Carles el Calb, al potent Garí de Borgonya i al gran Robert, casos excepcionals; a la nostra terra, en canvi, l’any 844, retrospectivament a Rampó i a Gaucelm, amb caràcter actual a Sunifred; en 854 i en 857, a Odalric; en 859, repetidament a Humfrid; en 869, a Bernat de Tolosa; en 878, retrospectivament a Bernat de Gòtia. Ara bé, Rampó, Gaucelm, Odalric, Humfrid, Bernat de Gòtia, han estat personatges de considerable importància política, tots ells rectors del comtat de Barcelona, tots menys Rampó del de Narbona a la vegada. ¿Caldria fer una excepció per al nostre Sunifred? Les circumstàncies històriques, a manca de certificació documentada, en lloc de contradir-la, abonen la seva regència sobre Barcelona-Girona, àdhuc sobre Narbona i comtats adherits. Altrament el rei Carles, en els mateixos moments en què suposem que li hauria fet atribució de tots aquests comtats, enviava a fer una important investigació al comtat de Béziers un equip de personatges que foren la gent de la seva alta confiança; doncs bé, heus ací aquests personatges: Notó, arquebisbe (¿d’Arles?), Elmerad, comte del sacre Palau, Sunifred, comte i marquès, Sunyer, comte[027].
Aquest prodigiós estuf de la casa catalana de Carcassona tingué un eclipsi espectacular, tan espectacular com ho havia estat la seva ascensió. Ja hem dit que Oliba I morí el 837. Sunifred no sabem exactament quan; però tot fa creure que la seva mort va lligada amb la temptativa de Guillem, el fill de l’ajusticiat Bernat de Septimània, d’apoderar-se de Barcelona en 848, fos que la precedís i motivés o en fos una conseqüència. No pogué, doncs, Sunifred fruir gaire temps de la seva sublimació, i això és una explicació de l’escàs record històric que n’ha quedat. Amb Sunyer encara anem més perduts: un document del 858 en parla com d’un comte de temps passats; 1 ultima notícia d’ell, vivent, és del 844; és probable que acabés en circumstàncies semblants, potser les mateixes que el seu, suposat per nosaltres, germà[028].
Tots els comtats regits pels germans carcassonesos passaren a ésser-ho per mans estranyes: del gran lot dels comtats marítims, els de Barcelona, Empúries, Rosselló, Narbona i satèl·lits, fracassada tràgicament la temptativa d’usurpació de Guillem, foren repetidament confiats per Carles el Calb a la direcció única de magnats forasters (Aleran, Odalric, Humfrid), Girona tingué un comte propi, un Guifred que deu anys abans n’era vescomte[029]; del comtat originari de Carcassona, taxativament no en sabem res; tot fa creure que caigué a la mort d’Oliba I sota el regiment directe dels comtes de Tolosa; quant al nucli muntanyenc d’Urgell-Cerdanya, amb el Conflent i el Berguedà, hi trobem a partir del 862 un comte Salomó, del qual ens ocuparem molt en el capítol pròxim, i que res no s’oposa que hi hagués estat posat des de la mort de Sunifred.
Aquesta és la situació tal com es presentava en el moment, 862, en què l’hem deixada en el capítol anterior, és a dir, quan per la rebel·lió d’Humfrid van essent successivament nomenats un Sunyer II comte d’Empúries, un Oliba II de Carcassona, Bernat de Tolosa, potser Otger comte de Girona, finalment en 865, a Servais, Bernat de Gòtia, de Barcelona, Rosselló, Narbona i adjacents.
Ara bé: poc després d’aquestes dates, cap als volts del 870 apareix exercint de comte al Conflent, allí on regia el comte Salomó, un nou comte, Miró[030]. És el germà de Guifred el Pilós, del qual parlàvem en ocupar-nos de la genealogia de la família; sabem, per tant, que es tracta d’un fill del gran comte Sunifred i veiem que ara, a més de vint anys de distància de la mort del pare, ve a ocupar un lloc en el comtat que aquest regia en els inicis de la seva carrera de funcionari.
De manera que cap al 870 ens trobem amb Miró fent de comte a Conflent, amb un Oliba comte a Carcassona, amb un Sunyer comte a Empúries, ocupant els llocs que una generació abans tenien respectivament Sunifred, Oliba I i Sunyer I. Si de Miró en sabem documentalment la filiació, en canvi ignorem la d’Oliba II i la de Sunyer II. Però la repetició dels noms familiars, l’adjudicació dels mateixos comtats, ¿no ens dóna dret a creure que, com en el cas del Conflent amb Sunifred-Miró, en el de Carcassona amb Oliba I-Oliba II, i en el d’Empúries amb Sunyer I-Sunyer II, ens trobem davant una successió familiar, que els Oliba II de Carcassona i Sunyer II d’Empúries són fills respectius dels Oliba I i Sunyer I?
No hi ha cap raó seriosa que s’hi oposi, només aquesta estranya solució de continuïtat entre el regiment de suposats pares i fills, solució de continuïtat que s’allarga una vintena d’anys, fins a vint-i-sis en el cas de Carcassona. No obstant això, en el cas de Cerdanya és documentalment provat que els fets han estat aquests: successió de pare a fills interrompuda per un parèntesi d’una vintena llarga d’anys. Cal acceptar que el mateix cas s’hagi produït a Carcassona i a Empúries.
Altrament som en uns dies, 850-870, en què la successió hereditària de les funcions comtals, si bé va afermant-se, no està encara de bon tros consolidada; caldrà per a això esperar el pas decisiu dels últims temps del Calb i sobretot del trist període polític que els segueix. S’endevina per l’època de la mort d’aquells fills certs de Sunifred, dels suposats d’Oliba I i de Sunyer I, arribada per terme mitjà cap als volts del 900, que a la mort del pares tots ells devien ésser menors, alguns petits infants, incapaços, per l’edat, per a exercir la funció comtal. Això, si més no, facilitava el traspàs a mans de tercers. El que és certament curiós és que un quart de segle més tard, salvant la interrupció, recuperin tots ells l’honor patern. Quina no degué ésser la força adquirida en el país per aquesta família carcassonesa, d’arrel catalana, quina la tradició de la seva inalterada lleialtat a la casa carolíngia, que, a la tercera generació, aconseguís veure’s reintegrada, i aquesta vegada fóra de manera definitiva, en les seus rectores de la pàtria!
LA FAMÍLIA CATALANA DELS COMTES DE CARCASSONA
