XVI


L’ALLUNYAMENT DE FRANÇA
I ELS NOUS CENTRES D’ATRACCIÓ:
ROMA I CÒRDOVA

La segona meitat del segle X estava destinada a veure els més grans capgiraments polítics del nostre país. El més gros de tots: l’abolició pràctica del domini franc a casa nostra coincidint amb la desaparició de la casa carolíngia i l’entronització definitiva a França dels robertians amb el rei Hug Capet.

Lluís d’Ultramar havia mort ben jove, a trenta-tres anys, pel setembre de 954; dos mesos després, el 12 de novembre, era consagrat a Reims el seu fill Lotari, elegit abans rei per una assemblea que reuní sota la direcció d’Hug el Gran, duc de França, els nobles i els bisbes de França, de Borgonya i d’Aquitània. No hi ha cap indici que hi fossin cridats ni que hi assistissin els comtes catalans. Eren massa llunyans, vivien massa apartats de totes les intrigues al voltant de la cort, perquè llur presència pogués representar-hi res: ni per a la casa reial, ni per als grans magnats francesos que es discutien les preeminències del regne, ni per a ells mateixos.

Lotari iniciava el seu regnat a l’edat de tretze anys, sota la tutoria de la seva mare, Gerberga, germana de l’emperador germànic Otó I. Havia de regnar trenta anys llargs: moriria pel març de 986. El seu fill Lluís, que el succeí immediatament, només pogué fer-ho per catorze mesos; es matà en un accident de caça el 18 de maig de 987.

Per més que vivia encara un germà de Lotari, l’anomenat Carles de Lorena, a qui hauria correspost legítimament el regnat continuant la casa carolíngia, per un cop d’audàcia d’Adalberó, arquebisbe de Reims, i del seu secretari, el nostre conegut Gerbert, que transformaren en política una assemblea judicial destinada pel difunt Lluís a condemnar-los, fou elegit rei Hug Capet, el fill del duc dels francs, que havia fet elegir Lotari trenta-dos anys abans.

En el capítol pròxim veurem les incidències que es produïren entre Hug i el comte Borrell en els primers moments del regnat del primer i com s’esdevingué en aquella ocasió la definitiva desenganxada dels nostres comtes i la casa reial francesa. Ara explicarem el que passava a casa nostra, en les dinasties comtals que la governaren en aquest mig segle.

En el COMTAT DE BARCELONA, amb els seus adjunts de GIRONA I OSONA. El comte Sunyer, que els regia des de la mort del seu germà Guifred-Borrell en 911, l’any 947 es retirà en un convent, sembla que es féu monjo en el de la Grassa, per a morir a l’octubre del 950. El succeí ja des de 947 el seu fill Borrell, que governà junt amb el seu germà Miró fins a l’octubre de 966, i sol, a partir d’aleshores fins a la seva mort, pel setembre de 992.

Borrell succeí també el seu oncle Sunifred II d’URGELL vers 948. De manera que durant uns quaranta-cinc anys Borrell governà el gran lot de Barcelona, Girona, Osona i Urgell. A la seva mort tornà a partir-lo: Barcelona-Girona-Osona, que ja no se separen més, foren per al fill gran, Ramon Borrell; Urgell, per al segon, Ermengol.

En els COMTATS D’EMPURIES-ROSSELLÓ. Vers 940 n’obtingué el regiment el comte Gausfred. Era fill únic del seu antecessor Gausbert i nét del cèlebre Sunyer II. Havia tingut dos oncles bisbes successius d’Eina: Elmerad entre 916 i 920, Guadall entre 920 i 947, i hi col·locà un fill seu, Sunyer, entre 967 i 978. Ja entre 885-890 i el 916 presidia el bisbat d’Eina Ricolf, un germà de Miró el Vell, presumpte cosí de Sunyer II. Vol dir que els comtes de Rosselló dominaven també el bisbat.

Gausfred morí vers el 991; governà, per tant, els comtats durant mig segle. També, com Borrell, els partí a la seva mort entre dos fills: al Rosselló, Guilabert; a Empúries, Hug.

En els COMTATS DE CERDANYA-BESALÚ. Els havia governats Miró II el Jove, fill de Guifred el Pilós, el de Cerdanya des de la mort del seu pare en 897, el de Besalú probablement des de la mort del seu oncle Radulf, que sembla esdevinguda vers 913. Miró II morí per l’octubre del 927. A partir d’aleshores la seva vídua, Ava, degué administrar els comtats com a tutora dels fills, que encara devien ésser menors: en 941 ja operen tots plegats, mare i fills: Ava comtessa i els seus fills Sunifred comte, Guifred comte, Oliba comte, Miró levita^[001]; i l’any següent Sunifred, comte (fill del comte Miró, fan constar els documents), ja opera sol^[002]. A Sunifred, li fou adjudicat el comtat de Cerdanya amb els «pagus» anexos del Berguedà i el Conflent; Oliba Cabreta, el tercer fill, féu costat en el càrrec al seu germà gran Sunifred, com Miró ho feia amb Borrell a Barcelona. A Guifred II, el segon fill, en ésser major, li fou confiat el comtat de Besalú. Guifred morí a finals de 957 víctima d’una revolta; aleshores Sunifred ocupà el seu lloc. A la vegada, en 965 moria Sunifred. Nova partició: mentre el germà Oliba es quedava per a ell sol el comtat de Cerdanya i anexos, el de Besalú passava a mans de l’altre germà, el petit, el clergue, després bisbe, Miró III. A la mort de Miró, en 984, Oliba Cabreta reuneix altra vegada el govern dels comtats de Cerdanya i Besalú com l’havia tingut el seu pare Miró II el Jove.

Oliba es retirà com a monjo a Monte Cassino en 988, morí en 990. I tornà a partir entre els fills: a Guifred, el gran, li deixà la Cerdanya; a Bernat Tallaferro, el petit, Besalú.

Resumint: en els quaranta anys decisius per a la marxa cap a la sobirania de les terres catalanes que segueixen el mig segle X, l’estabilitat en el govern dels comtats catalans, contrastant amb les variacions en la casa reial francesa, no pot ésser més gran. Els comtats de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, regits per Borrell; els d’Empúries i Rosselló, regits per Gausfred; els de Cerdanya i Besalú, pels quatre germans, fills de Miró II el Jove governant plegats o separats, però sempre amb plena avinença i complet acord.

Tots ells, a Barcelona, a Cerdanya, a Empúries, es titulen comtes, sovint «per la gràcia de Déu»; a Barcelona i Urgell, Borrell es diu gairebé sempre comte i marquès, com també algunes vegades el seu germà Miró per Barcelona; a Cerdanya entre els comtes germans només utilitzen el títol de marquès Sunifred II i Oliba Cabreta; Gausfred d’Empúries-Rosselló no l’usa mai.

Marquès és un títol que va de totes maneres lligat amb la possessió d’una frontera amb el domini sarraí; com que Rosselló-Empúries no la tenen, Gausfred no es diu marquès; com que Cerdanya, pel «pagus» del Berguedà, hi obre una petita finestra (entre Osona i Urgell), Sunifred i Oliba Cabreta usen el títol que ja havia utilitzat també el seu pare, Miró II el Jove. Tant va lligat el títol de marquès a una jurisdicció de frontera que l’any 917 ja es dóna a Ermenard, vescomte de Barcelona i fill del vescomte Udalard, per la raó que és als vescomtes a qui es té encomanada la frontera, en aquest cas la del Penedès^[003].

Una cosa són els títols que usen els nostres comtes personalment, quan parlen o firmen en primera persona, una altra els títols que els adjudiquen els tercers. Borrell, com el seu pare, els documents el titulen sovint príncep: príncep del comtat de Girona, li és dit en una consagració de 947^[004]; príncep, comte i marquès seu, li diu el bisbe Vives de Barcelona en 974^[005]; podríem fer altres citacions semblants. Però n’hi ha de més significatives: el mateix rei Lotari, en el precepte que hem analitzat per a Sant Pol de Mar i Sant Feliu de Guíxols, referint-se segurament als comtes del país els designa com a prínceps: «no obeint cap príncep, sinó sols el rei de França», diu en la concessió d’immunitat^[006]. El monjo Gerbert, que havent-hi conviscut una llarga temporada, coneixia personalment els comtes i el país, escriu des de Reims a Aurillac sobre un projecte de visitar els seus amics «els prínceps d’Hispània»^[007].

El títol de príncep no té un significat polític concret; Dhondt en parla com d’un títol «vague, encore que honorifique». De totes maneres representa una situació preeminent, superior a la d’un comte corrent, és l’expressió d’una autoritat molt alta, malgrat que no sigui el que avui en diríem sobirana. Recordem que el bisbe Guadamir de Vic, en 957, qualificava el papa de Roma i el rei dels francs com a «prínceps de les nostres regions»; i aquí sí que els donava un sentit de sobirans^[008].

Això no obstant, ni els títols de marquès ni la qualificació de príncep no suposen cap novetat; marquès i per la gràcia de Déu s’havia dit Guifred el Pilós; de «príncep» l’havia titllat el bisbe Idalguer en 906; estem, doncs, dins una línia tradicional. El títol que a casa nostra sona com una novetat és el de «dux»; el títol de duc és aplicat a Borrell de Barcelona i a Gausfred d’Empúries-Rosselló. A Borrell en l’acta de consagració de Sant Benet de Bages i en una venda que fa a Granollers de la Plana, tots dos documents de 972, li diuen «dux Gotiae»^[009]; el conegut jurista barceloní Bonhome li fa dir en un encapçalament: «Ego Borrello gratia Dei Hibereo duci atque marchiso, comes…» l’any 988^[010]; en 992 el tornen a qualificar de «dux» els redactors d’un judici de recuperació per a Sant Pere de les Puelles^[011]; finalment l’historiador francès de l’època, Richer, parla d’una carta «a duce citerioris Hispaniae Borrello missam» al rei^[012]. A Gausfred, és el propi rei de França, Lotari, qui li dóna el títol de duc, en dos preceptes expedits a petició epistolar del comte en 981^[013]; en un d’ells el rei l’al·ludeix com a «quidam dux nomine Goifredus»; en l’altre, com a «domnus Goifredus dux Rossillonensis pagi».

Borrell, duc de Gòtia, duc ibèric, duc de la Hispània Citerior; Gausfred, duc del Rosselló; no són títols de consistència jurídica i no tindran tampoc cap continuïtat. Ja la imprecisió amb què són determinats indica el caràcter personal que se’ls dóna. Es tracta, com en el cas de l’apel·lació de «príncep», d’un títol d’honor imitant els del duc de França, del duc de Borgonya, del duc d’Aquitània, sense, però, que aquí a Catalunya, en contraposició als exemples seguits, existeixi cap ducat^[014]. Un títol d’honor que té, però, una important significació, puix que revela l’alta categoria política a què ha arribat el personatge al qual s’aplica; és un exponent de la seva summa autoritat que, en certa manera i en el nostre país, pren un regust d’independència. A Gausfred, el rei, en els preceptes sobrecitats, no li dirà el nostre comte, sinó el nostre amic, el caríssim duc: «amicus noster», «carissimus dux»^[015].

LES CASES COMTALS DE CATALUNYA AL SEGLE X

La posició d’apartament, de desenganxament, que l’ús d’aquests títols suposa envers la subjecció al rei de França, ve corroborada en aquest període per la utilització en les datacions d’algunes fórmules que són, evidentment, intencionades. Comença, tímidament, l’acta de la consagració de Banyoles de 957: «Domino nostro Jesu Christo regnante atque imperante… indictione prima, anno regi mortale tertiò Leutario…», on s’oposa la caducitat del regnat del rei a l’eminent de Jesucrist^[016]. En 972, en l’acta de consagració de Bages, «anno XVIII regnante Leutario rege, tempore Borrelli ducis Gothicae, in anno primo quo natus est filius ejus Raimundus», ja es ve a fer un parangó entre el rei i la família comtal, que per primera vegada entra en compte de calendació^[017]. Dos anys més tard, en 974, en una donació molt important del comte Gausfred al monestir de Rodes es compta per la Trabeació i la indicció i s’afegeix: «regnante Lothario rege Francorum nobis autem imperante Domino nostro Jesu Christo qui cum Patre et Spiritu Sancto vivit et regnat Deus per omnia secula seculorum: Amen»^[018], fórmula feta més precisa llavors de la restauració de Serrateix, en el «oagus» de Berga, en 977 dient: «anno XXIII Leutario Francigeno rege, apud nos autem imperante Domino Jesu Christo»^[019]. Aquesta afirmació neta que a casa nostra o sobre nosaltres impera Jesucrist, malgrat l’existència d’un rei francès o dels francs, no pot ésser entesa d’altra manera que com una manifestació de repudi de l’autoritat d’aquest rei. Recordem la fórmula del «Christo regnante, regem expectante», repetidament usada quan volia negar-se la legitimitat al poder d’un rei considerat intrús; a falta de rei regna Jesucrist. Ara impera^[020] sobre nosaltres Jesucrist perquè el poder del rei s’esvaneix.

S’esvaneix però no ha desaparegut del tot; es nota en les actuacions comtals una certa vacil·lació, la supervivència de vegades de la idea del poder reial eminent encara viu. És molt instructiu seguir les manifestacions d’aquella vacil·lació.

La més colpidora en el sentit propici al manteniment d’un poder reial és la continuïtat en la recaptació de preceptes. Bé és veritat que entre els gestionats pel comte Guifred II de Besalú en 952 fins als gestionats pel duc Gausfred de Rosselló en 981 passen gairebé tienta anys, els anys del gran desenganxament, sols interromputs pels diplomes monasterials de Rodes, 953, de Cuixà, 958, i de Sant Feliu de Guíxols, 968; encara des d’aquest darrer als de Gausfred hi ha una interrupció de tretze anys. Però el fet cert és que en 981 Gausfred de Rosselló, aquell que en 974 usava el «nobis autem imperante Domino nostro Jesu Christo», es decideix a sol·licitar del rei dels francs dos preceptes, un per a ell en persona, un altre per al monestir de Sant Genis les Fonts.

És curiós, però, que faci la sol·licitud per escrit, per carta (els preceptes ho fan constar), com per evitar el compromís que podria comportar el contacte personal amb el rei i haver de fer l’encomanació, el reconeixement legal. Per la seva banda, el rei, com ja hem dit, usa envers el comte, el «duc» li diu, fórmules, no d’autoritat, sinó de cortesia: «caríssim duc Gausfred», «amic nostre». També és curiós l’afer tractat en els clos preceptes, el que en el fons motiva llur promulgació.

Pel primer, donat a utilitat personal de Gausfred, el rei li concedeix a petició seva, segons es fa constar reiteradament, unes terres ermes en el litoral de Colliure i Banyuls^[021]. Sembla, doncs, que salvant-se del naufragi general de les regalies, hagi subsistit la idea que les zones marítimes despoblades estan subjectes al domini reial, necessiten l’aprovació del rei per a ésser apropiades. Recordem que ja en 953 també s’havia anat a buscar un precepte del rei Lluís amb l’única finalitat d’obtenir la confirmació reial a una donació feta del mateix comte Gausfred a Rodes de béns i drets de pesca radicats en la zona marítima empordanesa^[022].

El segon precepte és una simple confirmació dels béns del monestir rossellonès de Sant Genis les Fonts, béns que s’inventarien amb tot detall. També es fa constar repetidament que el privilegi és donat segons petició del comte. Hi ha com un esment especial per part del rei, en els dos preceptes, per no semblar que s’atribueixi drets que podrien pertànyer al comte. Com en el diploma de Rodes del 953, també aquí el rei confirma expressament una donació feta pel comte d’un estany i pesqueres en la zona marítima^[023].

Com prenent exemple de la iniciativa que Gausfred havia tingut en la represa de sol·licitar un precepte reial de confirmació de béns per al monestir de Sant Genis les Fonts, l’any següent, 982, els dos abats de Ripoll i de Rodes van a trobar personalment el rei, que corre per l’Auvèrnia, i en recapten un per a cada un dels corresponents monestirs^[024]. Com el de les Fonts, els dos diplomes drecen un inventari detallat de les possessions de cada casa (i en aquest sentit ens són molt útils per a conèixer-ne el patrimoni), però s’abstenen de fer referència a drets de cap mena; són una mena de certificació de béns, un títol de propietat, que podrà exhibir-se amb molt de profit en possibles reclamacions futures, que no havien de faltar. La veritat era que els drets de Ripoll, i els de Rodes, com els de les Fonts, ja estaven garantits per antics preceptes.

En contrapartida de tots aquests preceptes que acabem d’esmentar hem d’assenyalar la cessació absoluta del costum inveterat de sol·licitar un precepte per a cada monestir important de nova fundació. En el capítol anterior notàvem els casos dels preceptes donats llavors de la fundació de les cases de Santa Cecília de Montserrat, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Feliu de Guíxols, de Sant Pol de Mar, i remarcàvem que semblava que els monestirs fossin l’últim reducte on encara es mantenia el domini reial. Ara aquest reducte es limita a les antigues posicions: les Fonts, Ripoll, Rodes; les noves fundacions prescindeixen de la sanció i de la protecció reials. Així Sant Benet de Bages, dedicat en 972; Serrateix, en 977; Sant Pere de Besalú, també en 977; Sant Llorenç de Bagà, en 983.

No sols això, sinó que l’acostumat precepte reial ve substituït sovint per un decret d’emanació comtal. A Bagà el bisbe i els comtes donen conjuntament un decret o constitució pel qual els comtes concedeixen la llibertat perpètua al monestir, de tal manera que es veden la llicència de tota intervenció per petita que sigui, ni per bé, ni per mal: «pro bene nec pro malo»^[025]; és l’equivalent als preceptes d’immunitat. A Sant Pere de Besalú es detalla molt més; el fundador, el bisbe-comte Miró, lliura el monestir a Roma; ell mateix, d’acord amb el seu germà el comte Oliba, disposa que «cap rei, cap duc, cap comte, cap persona eclesiàstica ni laica, no exerceixi per la força domini sobre l’església ni el seu patrimoni, ni pugui administrar-hi justícia d’homicidis, ni d’adulteris, de furts, de raptes, de falsificacions o de qualsevol altra causa lleu o greu, ni pugui demanar el pasquari ni cap altre cens». L’exercici de tots aquests drets sobre els béns del monestir passa a l’abat. Els comtes li cedeixen també «tots els plets que són de potestat reial» en la vila de Besalú, així com les fonts del lloc, tal com els posseeixen^[026].

Aquesta llibertat que es prenen els comtes de Cerdanya de disposar de les regalies per ells mateixos es lliga amb la convicció que llur autoritat ha vingut ja a substituir l’antiga autoritat reial. A Serrateix, també en 977, en restaurar el monestir, hi fan unes donacions comtals a base de la llei «De donationibus regiae potestatis» del Llibre dels Jutges com a atribuïble al seu cas^[027]. La substitució tenia un precedent. Recordem que encara en 952 el comte Guifred II de Besalú havia anat a trobar el rei Lluís per obtenir el permís reial a fi d’atribuir-se els béns confiscats a un traïdor; doncs bé, amb motiu de la traïció que en 957 ocasionà la mort del dit comte Guifred ja no es va al rei per quedar-se amb els béns dels culpables, sinó que el comte Sunifred, «residint en judici amb els seus súbdits, consultà els jutges, doctors de les nostres lleis, sobre què calia fer amb els béns de tan nefands transgressors; i ells, tenint presents els escrits dels venerables Pares, sentenciaren que tots els béns dels dits transgressors havien de passar a domini del dit príncep Sunifred, i que ell podia fer-ne lliurement el que volgués»^[028]. Es prescindeix, doncs, del rei, podríem dir que se’l substitueix, amb la garantia d’un informe de jurisconsults.

Admesa aquesta posició, és del tot normal el decret que acompanya l’acta de la nova consagració de Ripoll del 977. El decret va encapçalat pels bisbes Miró de Girona, Fruia de Vic, Guisad d’Urgell, Sunyer d’Eina, Vives de Barcelona, i els excel·lentíssims comtes Oliba (de Cerdanya), Borrell (de Barcelona i Urgell) i Gausfred (d’Empúries-Rosselló), és a dir, el conjunt de totes les autoritats de la terra catalana, com si es volgués prefigurar en el solemne acte la unitat del país que políticament tardarà encara tant a fer-se. Pel seu contingut ve a substituir el que hauria estat un precepte reial de confirmació de béns i de concessió d’immunitat i es veu calcat en certes fórmules essencials, com la de la immunitat judicial, sobre el precepte que havia donat al monestir el rei Lluís l’any 939, recaptat pel monjo Gomar de Sant Cugat, precepte del qual parlàvem en el capítol anterior^[029]. L’interessant és que, malgrat servir-se’n per a la redacció, no s’hi faci al·lusió de cap mena i, en canvi, es digui que corrobora paternals decrets en record del que originàriament donà al comte Guifred el Pilós i fou renovat llavors de la consagració de l’any 935^[030]. La intenció dels promulgadors és d’atribuir-se la plena autoritat legislativa, com ho proven les expressions: «hoc propria majestate statuimus atque… servare praecepimus, ut…», «Praeterea nostrae majestatis etiam hoc statuit celsitudo ut nullus comes…».

Igualment suposa un caràcter legislatiu la carta o «pactum» que el bisbe de Barcelona atorgà en 974 als habitants de Montmell amb consentiment dels canonges i altres clergues de la seva església «i del piíssim príncep i marquès nostre el comte Borrell i de tota la plebs de la ciutat de Barcelona, tant dels majors com dels menors». Concedeix als dits habitants que siguin «immunes per tostemps» «sota la seva tuïció i defensa» i els deslliura de tot cens. Com a carta de poblament va adreçada a «tots els homes i gents habitants a Espanya» per invitar-los a la immigració, però és una veritable carta d’immunitat, signada pel comte^[031].

Se’ns podria observar que tots aquests documents de Bagà, de Besalú, de Ripoll, de Montmell, si bé és veritat que substitueixen uns instruments legals que en altre temps haurien estat preceptes del rei, tenen uns precedents en les concessions d’immunitat que gairebé un segle abans ja devia haver fet Guifred el Pilós als monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, en la carta de població atorgada per a Cardona. Però, encara prescindint que Guifred actuava en temps d’un rei acceptat a contracor, l’essencial era que aleshores no existia una voluntat conscient d’independència i que ara aquesta aspiració és palpable i clara.

Ho acaba de confirmar l’existència d’una doble política comtal d’aproximació i de recolzament envers uns nous centres d’atracció política que havia de permetre l’efectiu desenganxà-ment del domini reial franc: els centres de Roma i de Còrdova. Anem a veure-ho seguidament.

En el capítol anterior ja hem fet al·lusió a la iniciació dels viatges a Roma que, començats en 950 pel monjo Sunyer de Cuixà tot sol, com a explorador, foren empresos en comitiva un any més tard, pel Nadal del 951, amb assistència del comte Sunifred de Cerdanya, el bisbe Guisad d’Urgell, els pròcers Tassi, que acabava de fundar el monestir de Sant Pere de Rodes^[032], Sala, que preparava la fundació del de Sant Benet de Bages^[033], i altres personalitats que desconeixem. No és pas que aquestes empreses fossin exclusives del país català. Les havia iniciades en 948 el monestir carcassonès de Montolieu, però sobretot el florent monestir de Cluny, que pel març del 949 havia obtingut del papa la gran butlla que seria com el model al qual anirien successivament aspirant després tots els monestirs importants^[034]. El que és interessant per a la nostra història és que el monjo Sunyer seguís a poc més d’un any de distància el camí i l’exemple dels de Cluny. Com l’expedició col·lectiva dels nostres pròcers pel Nadal del 951 seguia la que havien fet alguns mesos abans, pel maig, uns pròcers de l’Alvèrnia i la Rouerga. D’aquesta darrera ens en queda una curta narració que dóna una idea del que eren aquestes expedicions: «Estant preparant una anada a Roma per fer pregàries, “causa orationis”, el senyor marquès Ramon, el bisbe Esteve, l’ardiaca Pere, el prepòsit Magomfred, el degà Ingelví i alguns altres clergues, l’abat Dalmau, que se n’assabentà, volgué venir amb nosaltres; i a la sacra presència del cos del beat apòstol Pere, i davant del senyor papa Agapit i de molts bisbes, preveres i clergues, d’altres grans i del senador Alberic i multitud d’altres nobles, el bisbe Esteve exposà el seu desig de reedificar el lloc de Sainte-Eunimie i a llur presència fou llegit el pacte que s’havia fet amb l’abat Dalmau de Saint-Chaffre-en-Velai sobre el lliurament de la nova casa al seu monestir. Quan ho sentiren, tant el senyor papa Agapit com els altres fidels presents ho lloaren i varen decretar que el dit lloc fos restaurat per a habitatge perpetu de monjos». S’estengué la corresponent carta o privilegi, que fou lliurada a l’abat Dalmau i als seus monjos en la mateixa basílica de Sant Pere, davant la tomba sagrada i la caterva sobredita; el papa la signava personalment i la confirmava, «cujus auctoritate hac charta confirmata est»^[035]. Els personatges citats eren: el marquès Ramon de Gòtia, comtc de Rouerga, branca segona de la casa de Tolosa, pare de les que serien primera i segona muller del nostre comte Borrell; el bisbe Esteve ho era de Mende, a migdia del Puig de Santa Maria en Velai, que anava acompanyat dels seus dignataris; Dalmau, com hem dit, era l’abat de Saint-Chaffre, monestir situat a la mateixa regió. També estava situat en el mateix país el que s’anava a fundar a Sainte-Eunimie, sobre el Tarn, més avall de Mende.

Aquestes assemblees en la basílica de Sant Pere de Roma havien de fer una gran impressió a la gent d’aquells temps; també avui encara ens la fan a nosaltres. Llur fama devia estendre’s de pressa pels països en voltants; a Cerdanya, per exemple, tan a tocar la Narbonesa, on el comte Ramon estenia la seva jurisdicció com a marquès de Gòtia. No és gens sorprenent que la caravana del nostre país seguís a tan poc temps la del Velai.

També a Roma les circumstàncies eren favorables; després d’uns temps molt tèrbols i molt moguts, el pròcer local Alberic, «gloriós príncep i senador de tots els romans», havia aconseguit d’assentar la seva autoritat des del 932. Alberic fou un gran amic i protector de sant Odó de Cluny, i en això seguia l’únic aspecte lloable de la tenebrosa vida de la seva mare Marozia. Els papes que nomenà, abans de llegar la càtedra de sant Pere al seu degenerat fill Octavi, papa Joan XII, «príncep i senador» a la vegada, foren homes de provada religiositat. Agapit II, personatge molt respectable, no deixà pas de preocupar-se pels interessos generals de tota l’Església. Procedeixen d’ell, que pontificà de 946 a 955, les butlles obtingudes per Montolieu (948) i per Cluny (949), que hem citat, i les donades per a Cuixà en 950 i per a Urgell, Ripoll, la Grassa, Rodes (?), pel desembre del 951^[036].

¿En què consistien aquestes butlles? En rigor llur contingut s’acomodava al de la butlla de Cluny, que ja tenia precedents en altres butlles anteriors per al mateix monestir. Hi havia una clàusula de confirmació de béns, seguida en general de llur inventari detallat i sovint d’una menció de drets. Una altra clàusula especial ratificava la possessió exclusiva dels delmes i primícies sobre aquells béns. Per una tercera s’atorgava als monestirs el dret de lliure elecció d’abat. Per una quarta, la immunitat de la casa i els béns, en prohibir tota invasió o intervenció aliena, detallant en general que no poguessin fer-ho ni rei, ni príncep, ni comte, ni marquès, ni jutge, ni gran o petita persona. En alguns casos: Urgell. Ripoll, la Grassa, s’al·ludia i es ratificaven els preceptes reials obtinguts per a la casa. A Cuixà, com era el cas de Cluny, es posava el monestir sota el dret i la tuïció directa de l’Església romana; en canvi, a diferència de Cluny, a cap casa pròpiament catalana no se li imposa en aquest moment cens de recognició^[037]. La garantia de totes aquestes prescripcions recolzava en la declaració d’anatema contra llurs infractors.

Com pot veure’s per aquest contingut, les butlles tendien a fer dels monestirs uns centres independents, exempts de cara als bisbes, immunes de cara a les autoritats civils. Fins a cert punt, en alguns casos per complet, tendien a fer-los perdre el caràcter reial que els havien atorgat els preceptes de tuïció, per donar-los un caràcter papal. Àdhuc els drets patronals en sortiren malparats.

L’eminent professor Kehr, que tan bé estudià el procés de les relacions del papat i Catalunya durant l’alta Edat Mitjana, féu aquest comentari a les butlles expedides per Roma per al nostre país en el corrent del segle X: «Es llegeix sovint que aquests privilegis monacals amb llurs exempcions signifiquen una falconada per als drets episcopals (hauria pogut afegir també per als reials) i que àdhuc han donat lloc a un afluixament dels lligams diocesans. Aleshores, però, no se n’adonaven. Senyors piadosos i fins piadosos bisbes sotmetien de bon grat llurs fundacions eclesiàstiques a la Seu romana, ja que en això veien la millor protecció contra l’opressió i la destrucció i contra la simonia, inseparable mal de les esglésies particulars. Veiem com en el país al nord i sud del Pirineu els grans eclesiàstics i laics cerquen amb Roma la salvació en un temps en el qual la Seu papal no posseïa més que una autoritat moral. La iniciativa és tota de les autoritats locals; Roma guarda una actitud passiva»^[038].

La tendència política d’aquests privilegis, de les expedicions de les nostres jerarquies a Roma, és la significada per aquella afirmació del bisbe de Vic —en consagrar el monestir a Santa Cecília, i que ja hem reportat— que el papa i el rei eren els prínceps de les nostres regions. De fet el papa (no pas encara a la seva iniciativa, és cert, com proclama Kehr) anava desbancant el rei, anava posant mà en els monestirs que fins aleshores havien constituït el reducte del domini reial en les nostres regions. I d’altra banda en les expedicions a Roma la nostra gent començava a prendre contacte amb l’esperit de Cluny, que havia de portar-nos una renovació total en les concepcions religioses i àdhuc polítiques. El mateix comte Sunifred, que havia anat a Roma en 951, era el qui hauria de cridar en 965, just abans de morir, l’abat Garí, el gran cluniacenc, a regir Cuixà, el primer monestir català afavorit per les butlles romanes de què estem parlant!

Que l’anada i estada de Sunifred a Roma li havia fet una gran impressió, ho demostra la clàusula del seu testament, on substreu de la transmissió hereditària als seus germans a dos dels seus serfs patrimonials: Esteve i Amalric «qui mecum fuerunt ad Romam», que l’acompanyaren en el seu viatge a Roma^[039]. ¿L’acompanyà també el seu germà Oliba, aleshores, 951, encara jove? Fos com fos, el cert és que en 968 l’hi trobem.

A Roma, mentrestant, la situació havia canviat radicalment. Del domini local dels Alberics havia passat al germànic d’Otó I. Aquest s’havia fet coronar emperador a Roma el 2 de febrer de 962. El papa Octavià Alberic, Joan XII, després de variades vicissituds, moria tristament en 964. L’emperador germànic havia aconseguit d’imposar el seu poder i després de Lleó VIII feia nomenar papa el bisbe de Narni, Joan XIII. Pel seu caràcter de papa imposat per forasters, el poble de Roma es revoltà i arribà a empresonar-lo. Otó fou obligat a tornar a Roma en 966 per alliberar-lo i fer un escarment impietós. A partir d’aleshores Joan XIII pontificà tranquil·lament sota la protecció i el manament de l’emperador; altrament, aquest s’havia encomanat l’esperit de Carlemany d’alt protector de 1’Església i actuava en conseqüència.

És en aquestes circumstàncies que comparegueren a Roma el comte Oliba Cabreta i l’abat Garí, que faria la primera sortida. Era pel setembre del 968. Abat i comte, com era costum, procuraren que llur visita s’escaigués per les festes de Nadal. El comte fou molt ben rebut; és possible que a la cúria recordessin encara la visita que el seu germà Sunifred hi havia fet disset anys abans. El papa Joan XIII els acordà dues butlles, una per al monestir d’Arles de Vallespir a petició de l’ínclit comte, «vir Deum timens»; una altra per al monestir de Cuixà, adreçada al dilecte abat Garí, però lliurada per la intervenció del lloable i magnífic comte Oliba. De moment a Roma pesava més la figura del comte que la de l’abat; aquest, però, començaria a familiaritzar-se a córrer món, ell que havia d’ésser remarcat temps a venir per sant Pere Damià com un pelegrí aferrissat!

El contingut de les butlles s’avenia amb els de les lliurades anys abans per Agapit II. A Cuixà, se li confirmaven els béns; es reconfirmava la immunitat tal com havia estat establerta pels predecessors pontífexs i els cristianíssims reis francs; tornava a posar-se el monestir sota el dret de l’Església romana. A Arles es confirmaven els béns i la immunitat, sota la defensa de la Seu apostòlica; i —això sí que es nou— es concedia llicència al comte Oliba o als seus familiars per a expulsar qualsevol abat que desviés la finalitat benedictina del monestir i per a nomenar-li un successor, és a dir, que era atorgat a la casa comtal el patronat de la casa. La justificació d’aquest dret, excepcional en les butlles del temps, cal veure-la en la menció que fa la butlla que el monestir havia estat construït per un germà de l’avi del magnífic comte Oliba^[040].

Fins aquí podríem dir que en aquestes anades a Roma no hi ha cap intenció directa política que suposi per part dels nostres comtes una voluntat de major independència o bé de substituir la influència franca per la romana; hi ha el resultat dels fets, i ja hem assenyalat que al seu través els monestirs passaven a ser de reials a papals, però hi ha també el costum que inclina els nostres comtes a acudir a Roma enlloc d’acudir a la cort francesa, i aquest costum, iniciat sota auspicis religiosos, derivarà fatalment a finalitats polítiques primer per part dels visitants, més tard per part de la direcció papal.

Sentit polític intencionat, sentit clar d’independència, tindrà l’expedició del comte Borrell, de la qual ara ens ocuparem, i que es realitzà dos anys després de la del comte Oliba, pel desembre de l’any 970.

Caldrà que donem alguns antecedents. El comte Borrell, que, com hem dit al començament del capítol, des del 947 havia succeït el seu pare en els comtats de Barcelona-Girona-Osona i des del 948 el seu oncle en el comtat d’Urgell, determinà de casar-se; probablement ja era un home fet quan pels volts, sembla, del 967 anà a Rodez a unir-se en matrimoni amb la filla del difunt comte de Rouerga i marquès de Gòtia, Ramon I. Ella es deia Ledgarda i era neboda valenciana de Garsenda, una néta del comte de Barcelona Guifred-Borrell oncle del nostre comte Borrell. Entre els dos consorts hi havia, doncs, un molt llunyà parentiu d’afinitat: el pare de Ledgarda, Ramon de Rouerga, i el marit de Garsenda, Ramon-Ponç de Tolosa, eren cosins germans. Borrell era oncle valencià de Garsenda^[041]. En la nota donem el quadre genealògic.

L’anada de Borrell a Rodez per casar-se donà motiu a una visita del comte al cèlebre monestir d’Aurillac, no gaire llunyà, al nord de la Rouerga. El que passà aleshores, deixem-ho contar a l’historiador contemporani Richer, que hagué de saber-ho pel mateix interessat, Gerbert. Diu Richer en la seva Història^[042]: «Gerbert, aquità de naixement, fou educat des de la infància en el convent de Sant Giralt (d’Aurillac), on aprengué la gramàtica. Mentre que, un cop ja adolescent, hi prosseguia els estudis, volgué la casualitat que Borrell, duc de la Hispània Citerior, anés al convent per pregar. Hi fou rebut amb molta cordialitat per l’abat del lloc, que li demanà, en el curs de la conversa, si a Hispània hi havia homes molt instruïts en les arts. Davant la resposta ràpida i afirmativa del duc, l’abat el convencé de prendre amb ell un dels religiosos del monestir i emportar-se’l per fer-li aprendre les ciències. Lluny de refusar, el duc acceptà generosament la petició. S’endugué Gerbert, amb el consentiment dels monjos, i encarregà al bisbe Ató (de Vic) d’instruir-lo. Sota la direcció d’aquest, Gerbert estudià d’una manera profunda i amb èxit les matemàtiques. Però com que la Providència volia que la Gàl·lia, encara en les tenebres, fos aclarida d’una gran llum, suggerí al duc i al bisbe d’anar a Roma en pelegrinatge. Enllestits els preparatius, es posen en camí i s’emporten el jove que els havia estat confiat. Arribats a la ciutat, i després d’haver pregat damunt la tomba dels Sants Apòstols, van a trobar el papa (Joan XIII), de santa memòria, s’hi presenten i li ofereixen graciosament llurs béns que li siguin agradables».

«La intel·ligència del jove i la seva voluntat d’aprendre no escaparen pas al papa, i, com que la música i l’astronomia eren aleshores completament ignorades a Itàlia, féu saber de seguida a Otó, rei de Germània i d’Itàlia, per un legat (aleshores, Nadal del 970, Otó era present a Roma), l’arribada d’aquest jove tan admirablement entès en les matemàtiques i tan capaç d’ensenyar-les amb zel. El rei no tardà gens a proposar al papa de retenir el jove i no donar-li mitjans de sortida. Al duc i al bisbe que havien vingut amb ell, el papa es limità a dir-los que el rei volia retenir-lo interinament i que el trametria al cap de poc temps amb honor; afegí que el rei en restaria molt agraït. Foren. Joncs, convençuts el duc i el bisbe de tornar-se’n sols cap a Hispània, i abandonaren el jove amb aquestes condicions. El jove, per la seva banda, restà amb el papa, el qual el presentà al rei».

Encara prescindint que Richer és més un retòric que un historiador, que és també un apologista de Gerbert, i una i altra cosa el porten a exageracions com és ara la de la ignorància a la Gàl·lia i a Itàlia per joc de contrast amb la ciència del seu agraciat, s’endevina en la seva relació un gran fons de veritat. El que no podria, però, endevinar-s’hi seria el veritable motiu que portà els expedicionaris a Roma, si no fos el grup de cinc butlles expedides pel papa Joan XIII pel gener del 971, és a dir, en moments en què aquells encara foren presents a la ciutat papal. Cinc butlles referents totes al mateix tema: la creació d’un arquebisbat català a Vic i el nomenament d’Ató per arquebisbe.

Els documents han adquirit més celebritat perquè de tres d’ells s’han conservat els originals en papirus, que són una joia de l’Arxiu Capitular de Vic; de totes maneres, i malgrat que, com veurem, no tingueren cap eficàcia, llur importància històrica és considerable pel que signifiquen.

Una primera butlla era adreçada a tots els arquebisbes i bisbes de la Gàl·lia fent-los saber que Borrell, honorable i laudable comte, anà a pregar al sepulcre dels apòstols Pere i Pau i prostrat als peus del papa li demanà, plorant, que l’arquebisbat de Tarragona, que en altre temps fou el cap en aquells llocs, fos traslladat a l’església d’Osona, puix que la ciutat de Tarragona no era recuperable. El papa, atenent la súplica, estatueix que l’Església d’Osona tingui la potestat i el primat de la seu de Tarragona i que els antics sufraganis de Tarragona vagin ara a Osona i l’arquebisbe d’Osona en consagri els successors. Nomena arquebisbe l’actual bisbe Ató i amonesta els papes successors seus perquè no l’inquietin ni li disminueixin els seus drets^[043]. Una segona butlla complementària concedia a Ató el palli, com era de rúbrica per als arquebisbes, i en regulava l’ús^[044].

L’adreça de la primera butlla ens dóna la mida de l’operació: no sols se suprimia —callant-ho diplomàticament— la jurisdicció metropolitana que fins aleshores i des de l’època de l’alliberació, vora dos segles enrere, venia exercint Narbona sobre les diòcesis catalanes, sinó que aquestes, en fer reviure l’antiga Tarraconense, quedaven separades de l’Església gal·licana, de la qual també fins aleshores estan formant part. Era aquest el sentit que tenia el fet de comunicar-ho als arquebisbes i bisbes de la Gàl·lia en general.

Les altres tres butlles eren d’ordre intern per a la implantació del nou arquebisbat i tenien com a fi donar coneixement d’aquesta als bisbes sufraganis, que eren els de Barcelona, Urgell i Elna, i, indirectament, a les autoritats civils de la provincià, els comtes Borrell de Barcelona-Osona-Girona-Urgell, i Gausfred d’Empúries-Rosselló. Es resolia el cas del bisbat de Girona, on acabava de nomenar-se anticanònicament un neòfit, anul·lant-lo, i confiant-ne l’administració, com a provisor i governador, al mateix arquebisbe Ató^[045].

Apareix clara l’envergadura política de l’operació si es té en compte la importància de l’organització eclesiàstica en la societat del temps i la seva interdependència amb l’organització política. La gestió del comte Borrell vora el papa anava clarament dirigida, d’una manera directa, a obtenir la independència eclesiàstica del país i, indirectament, a trencar el segon llaç que l’unia al regne franc, debilitant així el contacte polític; anava a ressuscitar una situació anterior a l’assentament del domini franc damunt del país. L’operació, el contingut de les cinc butlles ho acredita, havia estat concebuda teòricament i preparada per endavant amb tot detall. Nosaltres, que coneixem a posteriori l’empenta i els dots maniobrers del monjo Gerbert, futur abat, arquebisbe i papa, no podem apartar del pensament la sospita que Gerbert n’hagués portat la direcció.

Generalment s’ha volgut considerar aquest intent de resurrecció metropolitana com una reiteració d’anteriors intents: el d’Esclua a finals del segle IX i el de Cesari a mitjan segle X, que ja hem explicat. És una cosa distinta. Aquells no eren fills d’un pla polític preconcebut; eren fills de circumstàncies anecdòtiques i d’ambicions personals imaginatives. Ni arribaren a tenir cap concreció legal. Caldria buscar l’únic lligam entre ells en la supervivència latent del record d’una situació brillant passada, la de la Tarragona visigòtica, record que a la vegada era un justificatiu i una incitació de delers.

Fa una mica estrany la facilitat amb què el papa s’avingué a les pretensions del comte Borrell, pretensions exorbitades si es té en compte la força d’inèrcia d’una situació que feia vora dos-cents anys que durava i els interessos creats, els de Narbona sobretot, que destruïen. L’abat Cesari, que degué tenir vent de la preparació de l’anada a Roma i dels projectes que hi portaven els expedicionaris, escriví al papa una carta de reclamació que caigué, com totes les seves pretensions, al buit^[046]. A Roma es decidí i s’expediren les butlles a tota pressa, sense consulta a cap dels interessats. O la traça maniobrera de Gerbert fou extraordinària o, més malpensats, podem imaginar-nos que la concessió de les butlles era el preu que pagava el papa perquè el comte Borrell i el bisbe Ató se’n tornessin contents deixant sense reclamació Gerbert a les seves mans; foren la raó amagada que, al dir de Richer, duc i bisbe se’n «tornessin convençuts i sols cap a Hispània abandonant el jove». De fet a Roma, malgrat la transcendència i el trasbals d’organització que les butlles suposaven, les expediren sense donar-los més importància i un cop lliurades es desinteressaren per complet de l’operació.

Perquè, en la pràctica, el fracàs d’aquesta fou absolut. Richer no ho ha explicat, però deixa entendre quelcom d’estrany en posar en un capítol el títol: «Com Ató mor després de la seva estada a Roma», «Quod Atto Romae moratus decessit», sense que en el dit capítol ni en tota l’obra es faci referència a aquest enunciat; que es prometia imposant. El P. Flórez^[047], pel seu cantó, copia dues notes necrològiques que figuraven en altres tants Martirologis de la catedral de Vic; referint-se al 22 d’agost deien: «Ipso die fuit interfectus Atto archiepiscopus et nostrae sedis canonicus» i «Ítem eodem die fuit interfectus Atto archiepiscopus Ausonensis»; és a dir, que Ató fou mort violentament i que, a judicar per la manera d’anunciar-ho de Richer, ho fou a conseqüència de l’estada a Roma. Com que, tretes aquestes frases senzillament tràgiques i el que hem explicat de l’estada a Roma i de les butlles que n’han quedat, es fa en endavant un silenci absolut sobre l’operació, l’arquebisbat i la mateixa persona d’Ató, podem pensar el que vulguem sobre les circumstàncies dels esdeveniments. El P. Flórez exclama: «Fuit interfectus. Pero quién mató a nuestro arzobispo, si moros, si christianos, o por qué, no lo he descubierto». Tampoc nosaltres, ni creiem que mai ho descobreixi ningú pel cert. Podem ben creure que no foren moros, sinó cristians, i que en assassinar Ató assassinaren per temps la idea d’un arquebisbat català. Els temps no estaven encara prou madurs. Desenganxar-se d’una tradició doblement secular —ho veiem també en l’aspecte merament polític— costa. Els homes i les institucions no canvien de pell tan de pressa, i, si ho intenten, mal els en pervé.

A Vic, la tragèdia deixà, però, el seu caliu, que havia amb el temps de convertir-se novament en foguerada. La successió d’Ató fou doble: un bisbe, Fruia, consagrat a Narbona; un segon, Guadall, consagrat a Auch de Gascunya. A Roma, on acudí Fruia en 978, confirmaren el bisbe narbonès^[048], cosa que no li estalvià pas la mort violenta en un avalot provocat per Guadall cap al 992. Guadall fou finalment deposat en forma solemne en un concili romà de 998 a presència de l’emperador germànic Otó III.

Després de Borrell, els abats, bisbes i comtes catalans continuen acudint a Roma a buscar-hi els privilegis de confirmació, d’immunitat, d’exempció, per a esglésies i monestirs; aquests van sotmetent-se a la tuïció i jurisdicció de la Seu apostòlica. En 974, l’abat de Rodes, Eldesind, n’obté un del papa Benet VI^[049]. Del 978 són les dues butlles de Benet VII per a Vic, a les quals ens referíem suara, recaptades pel bisbe Fruia^[050]. En 979 anava a Roma el comte de Besalú i bisbe de Girona, Miró, en companyia d’Eldesind de Rodes, que en aquest moment ja era també bisbe d’Eina, del comte Roger de Carcassona amb la muller, de l’abat Benet de Sant Hilari. Miró havia fundat l’any 977 una canònica en la capella del palau de Besalú que sotmeté a la Seu romana amb un cens anual de dos sous, i havia dotat de bell nou el monestir de Sant Pere fora muralles dedicant-lo igualment «com a propi alou» a Sant Pere de Roma amb un cens anual de cinc sous; ara obtenia una butlla, del mateix Benet VII, per a aquest darrer monestir. Eldesind, una de nova per a Rodes. El comte Roger i l’abat Benet, una per al seu monestir de Sant Hilari de Carcassona^[051].

Aquests viatges a Roma havien de produir un segon resultat: posar els nostres pròcers en contacte amb la renaixent força de l’Imperi romà-germànic. Hem assenyalat com Borrell, en 970-971, hagué de coincidir a la ciutat papal amb l’emperador Otó I, que se li endugué Gerbert. Al cap de deu anys, en 981, el comte-bisbe Miró assistia a un concili romà reunit a l’església de Sant Pere, davant el sagrat cos, al qual eren presents —diu el mateix papa Benet VII— «el senyor Otó —era el fill, Otó II— sereníssim emperador, fill nostre espiritual, amb els nostres sufraganis arquebisbes, bisbes, preveres i diaques i tot el clericat de l’església romana». D’aquest concili, en sortí una epístola general contra la simonia adreçada als arquebisbes, bisbes, abats, reis, prínceps, ducs, comtes i autoritats de tot el món^[052]; i bé, al capdavall porta un paràgraf pel qual es mana i ordena que l’epístola «sigui portada a tots els altres arquebisbes i bisbes del món per mà del nostre caríssim confrare el bisbe Miró, i que aquest rebi digna mercè pel seu treball i la seva cura i rebi el fruit per la paciència»; cal afigurar-se el que representava, per a la posició internacional del nostre bis-be-comte, un encàrrec de tal envergadura! Uns quants anys més tard, en 998, havia d’ésser el jove i emprenedor Otó III qui havia no tan sols de prendre contacte amb la nostra gent, sinó d’intervenir en els nostres conflictes interns. Una altra de les preciades butlles en papirus conservades a Vic, lliurada pel papa alemany Gregori V, ens conta que pel maig del dit 998 es reuní un altre sínode en la basílica i davant l’altar de Sant Pere amb tots els bisbes i clericat de la ciutat romana, els ultramuntans (alemanys), amb el gloriosíssim i sereníssim senyor Otó tercer, emperador august, amb els ducs, comtes i milícies ultramuntans i lombards, i seient als peus de l’august el comte Ermengol, fill de Borrell, noble marquès dels aquitans o gots, amb els seus optimats i clergues. S’hi discutí una altra vegada la qüestió del bisbat de Vic entre Amulf i Guadall, presents; cadascun d’ells féu les seves al·legacions, es requerí el testimoni del comte Ermengol i dels seus; Guadall acabà per confessar les seves culpes. Aleshores el papa, obeint els preceptes dels cànons i segons judici dels bisbes romans, lombards i ultramuntans, amb el consentiment i judici del senyor Otó, emperador august, manà que Guadall fos deposat segons el ritu romà. Després d’això, per manament de l’emperador i judici dels bisbes romans, lombards i ultramuntans, amb consentiment i acord del comte Ermengol i dels clergues i optimats de la regió que eren amb ell, i del senat i la milícia romana, lombarda i ultramuntana, el papa lliurà a Amulf un privilegi confirmant-lo bisbe en la seu d’Osona, donant-li l’anell i la crossa pastorals, i confirmà el bisbat amb tots els seus béns, «una cum precepto domni augusti», d’acord amb el precepte del senyor august, ratificant-li la immunitat^[053]. Subscriu el privilegi, a més del papa i els funcionaris, l’emperador, i aleshores ens cal suposar que l’al·lusió a un seu precepte s’entén per aquesta firma, no perquè Otó hagués lliurat un diploma del qual no ha quedat memòria ni rastre^[054]. És molt probable que també fos present a l’acte el comte Bernat Tallaferro, de Besalú, car poc abans, el mes d’abril, rebia una butlla per al seu monestir de Sant Genis i Sant Miquel^[055]. També hi era Gerbert, en aquells moments arquebisbe de Ravenna.

Ja en 988, deu anys abans, el comte Oliba Cabreta, de pas per Roma, anant a internar-se com a monjo a Monte Cassino, havia encomanat a la protecció de la seu papal els seus fills^[056]. Amb tots aquests antecedents i donada la conjunció que s’estava realitzant entre Papat i Imperi i que havia de tenir la màxima eficiència en coincidir l’antic estudiant a Catalunya monjo Gerbert, ara papa Silvestre II, amb l’emperador Otó III, era de témer que la inclinació cada dia acrescuda des de feia mig segle dels nostres comtes cap a Roma derivés cap a una submissió a la influència imperial i que un domini germànic substituís a l’antic i aleshores ja desaparegut domini franc. Els fets, però, prengueren un altre caire. Pel gener del 1002 moria l’emperador, pel maig del 1003 el papa. El primer deixà un buit. La seu romana continuaria essent per a la nostra gent un centre d’atracció; no es necessitaria el pas de gaires generacions per a que la seva protecció s’anés transformant en repetits intents de domini papal.

Mentrestant havia contribuït a la debilitació del domini franc a la nostra terra, desviant cap a ella els anhels profunds d’alta protecció que viuen somorts en els pobles que no han tingut encara mai ocasió de regir-se per ells mateixos.

Tanta importància com l’atracció romana tingué la pressió que la grandesa i la potència assolides pel califat cordovès adquiriren a partir de la meitat del segle sobre els comtes barcelonins en el procés de llur apartament del domini franc.

Durant els primers anys del segle X la relació de frontera havia restat condicionada per la situació de Lleida. Havíem deixat dominant-la Llop ibn Muhammad, el qual derrotà i causà la mort en 897 de Guifred el Pilós. Llop dirigí després les seves activitats en altres direccions: en 904, per exemple, contra el Pallars, on prengué diversos castells, matà 700 cristians, féu un milenar de captius, entre els quals comptava Isarn, el fill gran i futur successor del comte Ramon^[057]. Però en dirigir-se en 907 contra Sanç Garcés de Navarra trobà la mort. Fou aleshores quan aprofità l’ocasió per a fer-se amo de Lleida Muhammad al-Tawil, el reietó d’Osca. Des del 889 que aquest darrer es barallava amb els Banu Kasi per al domini de la regió lleidatana; aconseguí de prendre la ciutat en 890, però hagué de cedir-la als seus enemics per un arbitratge de l’emir cordovès; en 896, nova temptativa, que fou continguda per Llop. Per fi, com dèiem, en 908 al-Tawil s’apoderava de Lleida després d’haver pres l’any abans Alquèzar i Barbastre i el mateix any Montsó^[058].

Ja amo de Lleida, al-Tawil, continuant les seves campanyes d’expansió, ocupà Roda i la regió central de Ribagorça el mateix 908. L’any següent, 909, organitzà una ràtzia per les regions de la frontera catalana i prengué els castells d’Alguaire, de Gualter i d’Oliola; féu 300 presoners, que, segons Ibn Idhari, li valgueren de rescat tretze mil (no degueren ésser tantes!) monedes d’or, que dedicà a la refecció dels murs d’Osca. En 911 dirigí les seves falconades cap a Aragó i Navarra; en 912 tornà cap a Catalunya, i a la vall de Tàrrega tingué una topada amb el nostre comte Sunyer, que, al dir de les fonts aràbigues, fou derrotat. Finalment, en 914 sembla que al-Tawil trobà la mort en una nova expedició dirigida contra el comtat de Barcelona^[059]. D’aleshores endavant Lleida és regida des de Saragossa, on mana la família dels Tudjíbides, que es manté gairebé sempre fidel al califat cordovès. La nostra frontera resta tranquil·la per aquest cantó.

En canvi, bastants anys després, pel 936-937, l’historiador aràbic Ibn al-Athir assenyala una expedició catalana contra el territori musulmà que féu un gran saqueig i una gran mortaldat; entre els àrabs cèlebres que hi moriren figurava el cadí de València. Aquesta és la notícia concisa. Nosaltres hem d’interpretar que l’expedició fou dirigida pel comte Sunyer litoral avall i que tingué dues conseqüències: l’abandó momentani de Tarragona pels musulmans (potser quedà terra de ningú) i la subjecció de Tortosa a un tribut. En efecte, alguns anys més tard, vers 950, Ibn Khaldun qualifica el comte Borrell de «príncep de Barcelona i de Tarragona», i en 945 el comte Sunyer cedeix per a la construcció de la canonja de Barcelona el delme de les ràfiques que rebia de Tortosa^[060].

Mentrestant a l’Andalús l’autoritat d’Abd al-Rahman III, que regnava des del 912 i s’havia proclamat califa en 929, era totalment afermada: Andalusia, Extremadura, Toledo, eren sotmeses i tot l’interior del regne musulmà pacificat. En 920 havia derrotat navarresos i lleonesos a Val de Junquera, en 924 havia arribat a saquejar fins els murs de Pamplona; en 937 havia domat el Tudjibí Abu Yahya, que per un moment s’havia rebel·lat a Saragossa. I, si bé pogué semblar que amb la victòria del fossar de Simancas, en 939, victòria que tingué un gran ressò a tot l’Occident, Ramir II de Lleó anava a eclipsar l’ascendent del poderós califa, els conflictes interns entre els regents dels estats cristians del nord peninsular la feren ineficaç. Els generals d’Abd al-Rahman pogueren repetir les incursions victorioses cap a les terres castellanes i gallegues.

A mitjan segle la fama ben guanyada d’Abd al-Rahman, del seu poder i la seva prosperitat, era estesa per tot el Mediterrani. Fou a l’estiu del 949 que el califa rebé a Còrdova la gran ambaixada de l’emperador bizantí Constantí VII Porfirogenet.

Poc després, probablement pels volts del 950, una altra ambaixada, tramesa pel marquès Gui de Toscana, compareixia a Còrdova acompanyada d’un legat del «príncep de Barcelona i Tarragona, Mughira, fill de Sunyer». Lévi-Provençal féu notar com sonava estrany aquest nom àrab de Mughira i, com que ell creia que fins a 954 havia governat a Barcelona el mateix Sunyer, no sabia ben bé amb qui identificar-lo; apunta la possibilitat de Borrell, que nosaltres donem com a certitud, puix que en aquest temps sabem certament que era ell qui regia el comtat. El mateix Lévi crida aquí l’atenció sobre aquest fet «que el més important dels petits prínceps francs de l’antiga Marca d’Espanya prengués també la iniciativa de demanar a Còrdova un tractat de treva i bon veïnatge»; «altrament —comenta— és probable que les relacions de l’Espanya omeia i els estats francs d’un costat i altre del Pirineu foren sempre en aquesta època orientats en un sentit pacífic»^[061].

Realment és notable aquest fet de l’ambaixada de Borrell, perquè suposa un canvi de direcció en l’orientació política de Barcelona. Sunyer, ja l’hem vist repetidament lluitant contra el veí musulmà, ara pel cantó de l’interior a la banda de Lleida, ara pel litoral en direcció de Tortosa. Borrell, al contrari, inicia els actes exteriors del seu govern amb aquesta aproximació a Còrdova, com un contrabalanceig al seu allunyament de França. Ignorem per desgràcia l’abast de l’ambaixada, els lligams jurídics que pogués comportar: de totes maneres, «cal assenyalar aquí —diu també Lévi-Provençal— que Tarragona, per unes circumstàncies que encara desconeixem, malgrat haver estat anomenada per Ibn Khaldun com a possessió del comte de Barcelona, havia tornat a passar a mans dels musulmans en els darrers anys del regne d’Abd al-Rahman: una inscripció del 960, avui encastada a la paret del claustre d’aquella ciutat, commemora en efecte la restauració i l’embelliment de la gran mesquita d’una població, que no pot ésser altra que l’antiga capital de la Tarraconense, per ordre del califa i sota la direcció de Dja’far, un dels oficials dels seus esclavons (tropes mercenàries europees)»^[062]. A Còrdova, entre altres, s’hauria sistematitzat la línia de frontera, s’hauria fixat, retornant-la als antics t tradicionals límits de primers de segle, a les serres de l’altra banda del Penedès i conca d’Òdena i per Calaf cap al Segre.

Un escriptor andalús, el cèlebre místic Muhiyi’d-din ibn al-Arabí, ha fet la relació d’una ambaixada cristiana vora Abd al-Rahman III, que segurament s’identifica amb aquesta tramesa per Borrell. La relació és embellida i adornada pels efectes literaris, però conté un fons de veritat en la presentació del protocol amb què a Còrdova volien impressionar els visitants. Diu: «Una ambaixada de cristians d’Ifrang (Catalunya) havent-se presentat per veure el califa, aquest volgué omplir-los de por mostrant-los la magnificència de la seva reialesa. Féu estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a porta del seu palau de Madinat al-Zahara en la distància duna parasanga i col·locà a dreta i esquerra del camí una doble fila de soldats que portaven desembeinats uns amples sabres allargats que sostenien tocant-se de puntes com les bigues d’un teulat. Per ordre del sobirà els diputats avançaren sota aquest passatge cobert. La por que els causà aquesta presentació fou gran, i així hagueren de fer camí fins a la porta de Madinat al-Zahara. Des d’aquesta porta fins al lloc on havia de donar-se l’audiència, el califa havia fet cobrir el sòl de peces de brocat i havia fet col·locar en certs indrets dignataris que haurien pogut ésser presos per reis, ja que seien en magnífics setials i anaven revestits de brocat i de seda. Els diputats cada vegada que veien un d’aquests dignataris es prosternaven, imaginant-se que es tractava del califa; però els era dit: ‘Dreceu-vos; no és més que un esclau entre els seus esclaus’. Arribaren finalment en un pati amb el terra cobert de sorra. El califa hi era al mig amb vestits grossers i curts; tot el que portava damunt no valia més de quatre dirhems (la moneda de plata). Seia a terra, el cap baix; al davant tenia l’Alcorà, un sabre, un foc encès. “Vet aquí el monarca”, fou dit als ambaixadors, que es prosternaren. El califa alçà la vista vers ells i, abans que haguessin pogut pronunciar cap paraula, els digué: “Allah ens ha ordenat de conformar-vos amb això”, i els mostrà l’Alcorà. “Si us hi refuseu, us hi forçarem amb això”, i els mostrà el sabre; “I, si us matem, anireu a parar allí”, i els mostrà el foc. Els enviats s’ompliren de por i, per ordre d’ell, foren reconduïts sense que haguessin pogut pronunciar cap paraula. Signaren la pau sotmetent-se a totes les condicions exigides pel sobirà»^[063].

El 15 d’octubre de 961 morí el gran Abd al-Rahman III després de mig segle de regnat i d’haver imposat la seva subjecció a tota la Hispània musulmana i la seva autoritat a la Hispània cristiana. El succeïa el seu fill al-Hakam II, home ja de quaranta anys llargs i que, havent estat nomenat hereu des de la seva joventut, tenia una llarga experiència de govern. Al-Hakam fou un home de pau i sobretot de cultura, un gran amador de les lletres i les arts. Els seus quinze anys de califat foren els més brillants i de més esplendor de la civilització cordovesa, irradiant des d’una gran altura sobre el món Occidental i no cal dir, especialment, sobre els humils estats cristians peninsulars.

Això no obstant, aquests estats volgueren aprofitar el moment de la successió per a espolsar-se el pes d’aquella autoritat cordovesa reconeguda envers Abd al-Rahman. A aquest fi el rei Sanç de Lleó féu aliança amb el comte de Castella, Fernán González, i amb el rei de Navarra, García Sánchez; malgrat la política d’aproximació a Còrdova iniciada per Borrell, aquest, amb el seu germà Miró, també entrà en la combinació.

Al-Hakam reaccionà de seguida; ell personalment dirigí una campanya victoriosa contra Castella en 963; Navarra fou atacada també amb èxit pel governador de Saragossa Yaya ibn Muhammad el Tudjibí. L’historiador al-Makkari, seguint a Ibn Khaldun, conta que cap a l’any 965 el califa envià aquest governador de Saragossa junt amb dos altres generals, Ahmad ibn Galí i Hudhail ibn Hashim, contra el territori de Barcelona, on feren diverses incursions pels encontorns, i retornaren^[064].

Ignorem la importància i l’èxit que pogués haver tingut aquesta expedició de càstig de 965, però sabem la seva indubtable eficàcia. Els mateixos historiadors que ens la conten relaten a continuació l’ambaixada que en 966 degueren trametre a Còrdova els germans comtes de Barcelona^[065]. Els legats comtals demanaren a al-Hakam la renovació de la pau que havia estat pactada amb el seu pare Abd al-Rahman, li portaven un present de vint eunucs esclaus, vint quintars de llana de marta, cinc quintars d’estany, deu cuirasses eslaves i cent espases franques. El califa acceptà la pau posant la condició que fossin derruïdes les fortificacions de les fronteres, que no prestessin ajut als altres pobles cristians i que s’obliguessin a advertir-lo de tots els projectes que aquests tramessin contra ell.

Quedava així renovada la política d’aproximació a Còrdova iniciada quinze anys abans pel mateix Borrell. A aquesta política es veuen forçats també els reis i pròcers dels altres estats peninsulars. Això produeix una processó d’ambaixades a la capital del califat. «A partir de 966 —tradueixo de Lévi-Provençal^[066]— les arribades d’ambaixades cristianes es multipliquen en la capital omeia; els personatges que les trameten es reconeixen vassalls del califat i en sol·liciten l’arbitratge en les disputes que puguin tenir entre ells»; els nous comte de Castella, Garci-Fernández, i rei de Navarra, Sanç Garcés, «s’afanyen a prestar homenatge a al-Hakam. Mentre que Lleó i Navarra entren en decadència temporal, el califat arriba a la seva màxima esplendor i— com diu Menéndez Pidal —exerceix una supremacia pacífica sobre tot Espanya garantint-hi la tranquil·litat general. La part del Muktabis d’Ibn Haiyan relativa al regnat d’al-Hakam il·lustra aquesta constatació per les nombroses precisions que aporta sobre les ambaixades de l’Espanya cristiana que desfilen per Còrdova fins al 974. Primer les del comte Borrell de Barcelona, del rei Sanç Garcés de Navarra, d’Elvira, tutora del jove rei lleonès, de Fernán Laínez comte de Salamanca, de Garci-Fernández de Castella, de Ferran Ansúrez comte de Monzón, de Gonçal comte de Galícia. En 973 Còrdova veu arribar noves diputacions de Sanç de Navarra, d’Elvira de Lleó, de Ferran Ansúrez, de Ruiz Velázquez de Galícia i dels Beni Gómez comtes de Carrión. Molts d’aquests senyors hi tornen l’any següent. Mentrestant, venint de molt més lluny, dos legats arriben també a la cort d’al-Hakam II: l’un, pel març del 972, aporta al califa un missatge del basileus de Bizanci Joan Tzimisces; l’altre, pel juliol del 974, una carta de l’emperador Otó II, el nou representant de la casa de Saxònia que, menys d’un any abans, havia succeït el seu pare Otó I».

A aquesta processó d’ambaixades, el nostre comte Borrell hi contribueix també dues vegades, a més de la que hem contat del 966: en 971 i en 974.

Heus aquí com narra Ibn Haiyan la del 971: Pel mes de juny de 971 arribava a Còrdova una ambaixada del comte de Barcelona Borrell, fill de Sunyer; l’ambaixador era el vicari Bonfill, fill de Sendred, confident de Borrell i encarregat de les fortaleses i dels negocis importants. L’objecte de l’ambaixada sembla que era donar al califa notícies de Borrell, fer protestes d’obediència i amistat, presentar-li un regal de 30 esclaus entre homes, dones i infants, tots els que havia pogut trobar a la cort i als confins del seu estat, pensant que fóra això el més grat al califa. El vicari Bonfill anava acompanyat de vint magnats de Borrell i, entre ells, els enviats del vescomte Guitart, adelantat de Borrell a Barcelona, els quals portaven també una carta per al califa i a la vegada s’acompanyaven de tres cavallers. Acompanyà els ambaixadors Hisham ibn Muhammad, oficial de la guàrdia i capità de Tortosa en el districte de València. La comitiva s’havia allotjat en el campament de Fahs al-Suradik (no gaire lluny, al nord de Còrdova) i després, en arribar al pont de la ciutat, a l’Almúnia de Nasr, a la riba del Guadalquivir; això passava el dimarts 27 de juny de 971.

Designada l’audiència, sortí el dissabte primer de juliol a buscar els ambaixadors de Borrell Djahwar ibn al-Djaiyj, acompanyat d’un escamot de la guàrdia i d’alguns principals dels cristians de Còrdova que havien de servir d’intèrprets. En presentar-se Djahwar, els ambaixadors ja portaven els regals per al califa; Djahwar els conduí a llurs seients en les sales del cos de guàrdia de Madinat al-Zahara fins que estiguessin a punt els preparatius per a l’audiència del califa. Quan es donà l’ordre d’entrar, anava al davant de tots el vicari Bonfill. En arribar a la porta de la sala del tron es prosternaren i en ser davant el califa li besaren la mà i dempeus li lliuraren l’escrit de Borrell. El califa se’ls mirà i obrí la conversa fent-los preguntes sobre l’estat de llur senyor Borrell i de llur país, recordant-los el bon concepte que al seu poble tenien d’ell i com n’eren ben correspostos. Els ambaixadors respongueren com els plagué, i mentrestant els intèrprets traduïen al califa el que deien els ambaixadors i a aquests el que deia el califa. Acabada la sessió, Djahwar se n’anà amb els ambaixadors a l’Almúnia de Nasr, al campament que se’ls havia preparat per a ells i la comitiva. El califa donà ordre que els esclaus fossin desencadenats i portats a llurs cases. Al cap d’un mes el califa celebrà una altra audiència en el tron del saló oriental del palau d’al-Zahara, i sortí… Ibn Djahujan amb un escamot de cavalleria a buscar el pròcer Bonfill; els voltaven diversos cristians de Còrdova que havien de servir d’intèrprets i, arribats davant el califa, compliren amb la seva comesa. El califa els lliurà la contestació a l’escrit rebut de Borrell i donà al seu enviat Bonfill grans regals en correspondència als esclaus rebuts, els quals havia alliberat; els féu saber el que havien de dir a Borrell de part seva i les seves propostes respecte a l’obediència. Bonfill i els seus companys foren autoritzats a tornar-se’n i els foren donats personalment regals, vestits i cavalcadures, segons la categoria de cadascú. Sortiren de Còrdova en viatge de tornada el 10 d’agost de 971.

A aquesta, ambaixada de 971 en seguiria una altra, tramesa també pel comte Borrell, pel juliol de 974, que probablement havia fet el viatge des de Barcelona junt amb els legats de l’emperador Otó II portadors d’una carta per a al-Hakam; un i altres foren rebuts pels mateixos dies.

També és Ibn Haiyan qui ens la conta l’ambaixada posterior. Pel juliol de 974 —diu— arribà a Còrdova el valí de la frontera de Lleida i Montsó, Muhammad ibn Rizak, acompanyant l’enviat del comte Borrell, el vescomte Guitart, governador de Barcelona i un dels seus pròcers, al qual feien companyia alguns dels seus homes i era portador d’una carta del comte al califa fent-li present el seu amor i l’alegria per la seva salut, recordant la seva clientela i desitjant-ne la renovació. El dissabte, 31 de juliol, l’emir dels creients s’assegué en el tron del palau d’al-Zahara en sessió de gran honor; els diferents ordres de funcionaris estigueren dempeus dins i fora del palau; estava a la dreta del califa el visir i governador de Còrdova, Djafar ibn Uthman, i a les seves ordres el cap de la cavalleria, intendent del palau, Ziyad ibn Aflah; unien les dues files, amb els guardes, sèries de criats disposats segons llurs categories. El califa féu entrar a la seva presència l’enviat de Barcelona, Guitart, governador de la ciutat en nom del seu príncep Borrell, fill de Sunyer, el qual presentà Tescrit del comte fent constar la seva permanència en l’obediència i la fermesa de la seva conducta.

La clientela, i especialment l’obediència, de què ens parlen aquestes narracions no eren altra cosa, en el món musulmà, que l’anomenada fidelitat en el món polític franc. Si les dues primeres legacions de Borrell a Còrdova, la de 950 i la de 966, poden no representar més que uns tractats de pau i amistat, és evident que les dues últimes, les de 971 i 974, tingueren un abast jurídic molt més precís, suposaren per part del comte Borrell l’establiment d’un vassallatge envers al-Hakam, amb els consegüents deures d’obediència o fidelitat. Vassallatge incompatible i oposat a la fidelitat al rei franc. Podem per tant afirmar que l’atracció d’aquest, novament tan poderós i resplendent, centre de Còrdova contribuí en gran manera a la desaparició del domini franc a la nostra terra.

Igualment ho creien els contemporanis. En una carta dirigida pel rei francès Hug a principis de l’any 988 al comte Borrell, en les circumstàncies que explicarem en el pròxim capítol, es parla d’una proposta del comte al rei franc de renovar-li la fidelitat, i el rei hi respon amb aquest condicional ben significatiu: «si preferiu… obeir-nos abans a nosaltres que els ismaelites, envieu-nos legats abans de Pasqua que ens certifiquin la vostra fidelitat». Altrament recordem ara aquí la idea que sobre això tenia Ibn Haiyan, reflex de l’opinió de la cort musulmana, idea consignada en el primer capítol d’aquesta segona part, de com els governadors del rei franc s’havien anat atribuint per aquest temps la sobirania de les províncies que governaven i com «els de Barcelona feren com els altres», i que en vigílies d’al-Mansur «els barcelonins s havien separat completament del regne dels francs».

És la idea que en tenim nosaltres. El procés de com s’arribà a aquesta separació és el que hem volgut presentar en aquest capítol i esperem haver-lo aclarit en la mesura que les fonts històriques conservades fins avui ho permeten.