V


L’INVESTIMENT DELS COMTATS DE BARCELONA
I GIRONA-BESALÚ A FAVOR DE GUIFRED,
DEL COMTAT DE ROSSELLÓ A FAVOR
DE MIRÓ EN 878

Fent contrast amb els comtats pirinencs, que hem vist com tradicionalment eren encomanats a gents del país, els comtats marítims, des de la destitució de Bera en 820, havien estat confiats a homes forasters. Només una curta interrupció, de quatre anys, 844-848, sofrí aquesta regla en lliurar a Sunifred d’Urgell-Cerdanya la magna successió de Bernat de Septimània amb el nucli capital basat en la conjunció Narbona-Barcelona. A Sunifred havien succeït els francs Aleran, Odalric, Humfrid. La liquidació dels honors d’Humfrid —l’hem explicada abans— s’allargà de 862 a 865 i quedà completada en aquesta data amb l’atribució de Narbona i altres comtats marítims de Septimània, inclòs el del Rosselló, i del comtat de Barcelona, a un Bernat que, per la localització dels seus honors i per distingir-lo dels altres Bernats contemporanis seus i que com ell usaren el títol de marquès, Bernat de Tolosa, Bernat Plantapilosa, ha estat designat com a Bernat de Gòtia.

Bernat de Gòtia pertanyia a una d’aquelles grans famílies franques que venien tradicionalment usufructuant importants honors en el regne. El seu pare, de nom també Bernat, i el seu avi havien estat tots dos comtes de Poitiers. La seva mare Bliquilda havia estat filla del comte del Maine, Rorigó, i era germana de Gausfred, que succeí al pare a le Mans, i del clergue Gozlí, que, a més de posseir altres prebendes, fou abat de Saint-Germain-des-Prés, abat de Saint-Denis; canceller reial i un dels homes d’alta influència en els destins del regne.

Bernat, que havia quedat de jove orfe del seu pare, entrà en la carrera dels honors amb aquesta atribució de la Gòtia marítima i el comtat de Barcelona. Abans d’acabar la seva brillant, sorollosa i accidentada carrera, reuniria encara en el seu haver, 876, els comtats de Bourges i d’Autun.

La seva entrada en el nostre país, a Barcelona concretament, pot assenyalar-se per un seu gest magnànim, si no fou condicionat. Abans hem parlat que en 862 el rei Carles, mogut per la necessitat d’assegurar-se amistats en el país contra la rebel·lió del marquès Humfrid, havia donat dos preceptes concedint els béns fiscals del Montseny al comte tot just nomenat d’Empúries, Sunyer, i al bisbe Frodoí de Barcelona.

El precepte de Frodoí no es limitava a la concessió d’aquests béns: hi afegia a més l’atribució d’una participació en drets fiscals que tradicionalment formaven part de la dotació ordinària del càrrec comtal: el terç del teloneu sobre els mercats, sobre els carregaments marítims, sobre la utilització dels erms de la terra, el terç dels drets de peatge, el terç de la moneda. En entrar a Barcelona, Bernat es trobava, doncs, amb una dotació del comtat disminuïda, inferior a la que havien fruït tots els seus antecessors. Ara bé, per un precepte posterior concedit al mateix bisbe Frodoí pel rei Lluís el Tartamut, ens consta que Bernat donà el seu beneplàcit al precepte de Carles, que n’acceptà aquestes condicions^[001]. Bé és veritat que, tret la del terç de la moneda que apareix per primera vegada, les altres les tenien Girona i Elna del temps de Lluís el Piadós i totes elles tenien encara el precedent de la concessió que n’havia fet a Narbona el rei Pepí arran de la incorporació d’aquesta església al regne franc un segle enrere. Barcelona, en aquest aspecte, anava retardada, oferia als comtes una millor dotació, potser precisament perquè el perills de frontera els imposaven unes càrregues militars més elevades.

La bonhomia primera del marqués Bernat, si bonhomia fou, amb el temps i l’exercici del poder degué anar-se esfumant: una font històrica no gaire posterior, la narració del trasllat de relíquies de sant Boi de Nimes^[002], ens conta que es passejava pel seu comtat amb urc de rei, «in comitatu suo, quo ut rex ibat», i suposa ser un miracle del sant amb motiu d’aquell trasllat el fot que Bernat s’hagués tornat més clement envers els seus pobles i més temperat en el seu fer, «princeps Bernardus populis illis factus est clementior et quodammodo apparuit temperatior»; llàstima que el miracle no es produí fins als darrers moments del seu govern en les nostres regions!

Carregat d’ambició, aviat degué superar l’ambient local que suposava la governació dels seus comtats mediterranis per llençar-se a intervencions d’alta política; les cròniques del temps ens el presenten actuant repetidament de bracet amb el potent cunyat del rei, Bosó, i amb l’inquiet Bernat Plantapilosa. Recordem que l’any 872 era nomenat pel rei Carles, junt amb aquells dos, per formar part del consell de govern de l’Aquitània vora el jove rei Lluís, precisament en el moment en què s’arraconava Bernat de Tolosa.

I amb les noves activitats degué abandonar la cura dels seus comtats. Si en 870 encara el trobàvem a Narbona presidint el tribunal, disposat a entendre moltes causes i judicar-les rectament^[003], en 875, a Elna, ja es fa substituir en les funcions judicials pel vescomte Isembert: «In judicio Isimberto, misso Bernardo comite…»^[004]. Barcelona, descuidada, és objecte de molts abusos i de greus alteracions de l’ordre. A l’assemblea d’Attigny, reunida pel juny-juliol de 874, hi compareix el bisbe de Barcelona, el nostre conegut Frodoí, amb moltes queixes: un got —diu— de nom Madeix ha obtingut fraudulentament per precepte l’antiga i noble església de Sant Esteve (no sabem el lloc, dintre la diòcesi), i, postposat el culte a Déu, s’hi fan reunions vergonyoses de pagesos; un altre got, Recosind, també fraudulentament per precepte ha obtingut el camp de Santa Eulàlia que pertanyia a la seu; un tal Baió, facciós en el castell de Terrassa, imposa preveres prescindint de l’autoritat episcopal; finalment, a Barcelona mateix, un prevere vingut de Còrdova, Tirs, reunint la gent en una església dintre els murs de la ciutat, pretén celebrar misses i batejar sense permís episcopal, usurpa gairebé dues parts de la dècima de la ciutat; convocat pel bisbe a la seu, no hi compareix ni per les funcions de Pasqua i de Nadal, sinó que dóna la comunió ell mateix als seus pretesos feligresos.

El rei ha de prendre disposicions a fi que sigui investigat per «missi» fidels com ha anat l’afer de la concessió de preceptes a aquells gots, i quant als altres assumptes abusius, com sigui que fóra llarg portar els acusats a la reial presència i perillós de tenir-los gaire temps lluny de la marca, ordena al seu marquès que els detingui i els castigui: «quia vero longius est istos ad praesentiam regis adducere vel periculosum est longius a marcha eos abducere, domnus rex commendabit suo marchioni quuliter eos distringat atque castiget^[005]».

En rigor s’endevina que, a més de descuit, que ha d’ésser corregit pel rei, hi ha animositat entre el marquès i el bisbe, no marxen pas d’acord. Si no pot dir-se que el marquès hagi abonat els clergues i vicaris en llurs abusos, hagi recomanat l’expedició d’uns preceptes fraudulents, és evident en canvi que s’ha desentès dels interessos de l’Església barcelonina, que no ha posat cap esment a garantir-los. És possible que la concessió dels terços fiscals feta de bona entrada li hagués deixat un mal gust a la boca. De totes maneres, cal tenir present aquesta fredor o més aviat divergència entre Bernat i Frodoí, com a explicació de futures posicions del segon.

Una altra situació, aquesta de caràcter general del regne, cal tenir en compte per a l’explicació raonada dels esdeveniments transcendentals que havien d’arribar al nostre país. Es tracta de les conseqüències que havia de portar el coronament del rei Carles com a emperador de romans, que havia tingut lloc a Roma el dia de Nadal del 875, setanta-cinc anys justos després de la famosa coronació del seu avi Carlemany. Com aleshores el papa Lleó III, ara el papa Joan VIII es trobava en situació difícil i necessitat de captar un defensor: les incursions dels sarraïns, instal·lats al sud de la península italiana i amb aliances amb moltes ciutats i molts potentats, posaven en perill la ciutat de Roma i el papat; a aquestes crítiques circumstàncies, s’hi afegien les conspiracions interiors, com l’organitzada pel bisbe Formós de Porto amb l’alt personal de la cúria. El papa, aprofitant la vacant de l’imperi per la mort de Lluís II, escollí l’oncle d’aquest, Carles el Calb, per substituir-lo; esperava del seu poder que podria baixar a Itàlia amb un exèrcit prou fort per a restablir la situació i l’estabilitat del papat. Aquest era el valor entès.

Però és evident que les coses, a França, no marxaven pas per aquest camí; l’adquisició pel rei de l’honrés i preat títol comportava unes complicacions desagradables. Per una banda, l’intent papal de nomenar un vicari general per a les Gàl·lies i la Germania que representés directament el papat en l’àmbit d’ultra-Alp que l’imperi encloïa; per l’altra, l’oposició violenta del germà gran del rei, Lluís el Germànic, que es creia amb millor dret a l’imperi i que de seguida engegà una ofensiva cruenta.

Com els grans del regne feia temps que estaven més afectats a la intriga d’influències i a la petita baralla que a la gran expedició fronteres enllà, la perspectiva d’una campanya a Itàlia fou rebuda no sols fredament, sinó amb hostilitat. Com els metropolitans, i al seu cap el poderós Hicmar de Reims, no veien amb bons ulls qualsevol novetat que pogués suposar una disminució en llurs drets i prerrogatives, feren la sorda oposició a les pretensions papals i reials d’establir un vicariat.

El concili que es reuní a Ponthion pel juny-juliol del 876, amb assistència de legats papals, dels bisbes francesos i teòrica dels germànics, dels nobles francs, per confirmar el nomenament imperial i jurar fidelitat al nou emperador, ja traduí aquelles posicions tèrboles d’eclesiàstics i laics. Ningú no arribà a l’oposició oberta i declarada, i menys a la rebel·lió, però la reticència fou a l’ordre de tots els dies. L’autoritat de Carles, amb l’ascensió a l’imperi, en lloc d’augmentar en sortí disminuïda. Una persona, un bisbe, es demostrà clarament al costat de l’emperador: Frotari. Frotari era arquebisbe de Bordeus des del 860; en 868 el rei li havia adjudicat l’abadia de Sant Hilari de Poitiers i després la de Charroux; cap al 870 hagué d’abandonar Bordeus per les incursions dels normands; anà a viure a Poitiers, d’on obtingué el bisbat a la mort del titular, vers 872; encara des de 874 fou abat de Sant Julià de Brioude. Quan, per l’abril del 876, morí l’arquebisbe de Bourges, el rei proposà i el papa promulgà el nomenament de Frotari per a aquesta seu metropolitana, «favore principis, contra regulas» comenta Hicmar en els seus Annals Bertinians; ara el concili de Ponthion negava el seu consentiment a la presa de possessió del nomenat. L’amistat del rei i de Frotari, la seva solidaritat, resultava enfortida d’aquesta contradicció que els afectava a tots dos.

La reunió de la dieta de Quierzy-sur-Oise, un any més tard, juny del 877, demostrà com era de forta la desgana amb què els jerarques en general miraven la iniciativa del rei d’emprendre la gran expedició d’Itàlia. Per mentre durés l’absència de l’emperador Carles es confià l’administració del regne al seu fill Lluís, rei d’Aquitània, però els grans, malfiats, exigiren unes garanties d’estabilitat familiar en llurs honors; és el cèlebre capitular de Quierzy, que ha estat sovint, i molt a casa nostra, mal interpretat. En rigor, disposava que si un comte, el fill del qual anés a l’expedició d’Itàlia, moria durant el viatge, el rei Lluís, d’acord amb el seu consell, faria provisionalment administrar el comtat vacant pel parent més pròxim del difunt i pel bisbe diocesà, fins que el seu pare l’emperador, informat de la mort del comte, en disposés a favor del fill; que, si aquest fos menor d’edat, obtindria l’administració del comtat conjuntament amb el bisbe diocesà i els oficials del lloc fins que, arribat a l’edat, l’emperador l’investiria de les dignitats del seu pare; si un comte, al temps de l’expedició, moria sense fills, el rei faria igualment administrar provisionalment el comtat fins que l’emperador disposés del càrrec, i sense que aleshores l’administrador pogués al·legar cap dret contra la lliure disposició de part de l’emperador. S afegia que el mateix procediment se seguiria amb els vassalls reials, i s’ordenava a bisbes, abats i comtes que fessin igual envers els seus propis vassalls. Com pot veure’s, es tractava d’una disposició de circumstàncies, temporal, limitada al temps de l’expedició a Itàlia. No instituïa el dret hereditari en els càrrecs; garantia solament aquesta aspiració dels grans ocasionalment, a fi de congraciar-se’ls. No pot dir-se, doncs, que els nostres comtes, determinadament Guifred el Pilós, deguessin al capitular de Quierzy l’hereditat dels seus comtats, en tot cas, i per Barcelona-Girona-Rosselló hauria estat la família de Bernat de Gòtia qui se n’hauria aprofitat, cosa ben allunyada dels fets que passaren.

Com a Ponthion, a Quierzy, l’arquebisbe Frotari féu costat a l’emperador. Aquest li confià una investigació delicada sobre la legalitat d’uns preceptes; l’arquebisbe, per la seva banda, recomanà i obtingué de Carles un precepte a favor d’Oliba II de Carcassona adjudicant-li en ple domini una sèrie de béns dispersos en diversos comtats de Gòtia i que havien esdevingut propietat del rei per confiscació als seus antics propietaris culpables de traïció. L’emperador designava Oliba com a «quendam fidelem regni nostri», «comiti Carcasensi fideli nostro». Tot plegat era una demostració que, en uns moments fluids com els que s’estaven passant en el regne, la casa de Carcassona, seguint la seva tradicional fidelitat a la casa reial, tornava a alinear-se al costat del rei, ara de bracet amb Frotari. Dóna una especial significació a la gratificació reial el fet que una part dels béns concedits fossin radicats fora del comtat d’Oliba, en comtats regits per Bernat de Gòtia; el gest del rei forçosament havia de resultar desagradable al marquès; el detall que Oliba sigui titulat en el document (contra l’ús general d’indeterminació de l’honor) «comte de Carcassona» subratlla aquell significat^[006].

L’emperador des de Quierzy anà a Besançon a preparar l’exèrcit, ja hi era per l’agost. No seria pas un exèrcit famós. Pel capitular de Quierzy ja endevinem que els comtes, en lloc d’acudir-hi personalment, hi enviaven els fills. Els mateixos Bosó i marquesos Bernat, el de Gòtia i el Plantapilosa de Tolosa, no l’acompanyaren pas. Tothom preferia quedar-se a casa a vigilar els esdeveniments interiors. En aquests moments tèrbols, que per a l’emperador devien ésser angoixosos, de Barcelona havia d’arribar-li un missatge d’adhesió. L’emperador explica en una carta indatada, però que devia adreçar aleshores «als seus estimats barcelonins», que el vingué a trobar un seu fidel, el jueu Judas, fent-li present la fidelitat que li guardaven. Per la carta lloa els bons sentiments que li han mostrat, que desitja premiar, i els exhorta a continuar en la fidelitat mantinguda. En un sotaescrit, probablement autògraf, afegeix: «I sapigueu que pel meu fidel Judacot trameto al bisbe Frodoí deu lliures de plata per a reparar la seva església^[007]». Altra vegada, com en el temps de la rebel·lió d’Humfrid, apareix el nom del bisbe barceloní projectat com l’amic fidel, l’home de confiança que el rei té a la llunyana Barcelona.

Els fets es precipitaren. Carles, passant pel Valais i travessant el coll de Sant Bernat, saltà a Itàlia; rebuda la notícia que el seu opositor Carloman de Baviera baixava pel Brènner amb un fort exèrcit, ell reculà de Pavia cap a Tortona; demanà amb tota urgència reforços a França. Els qui havien de comandar-los, en lloc d’atendre!, aquesta vegada es revoltaren oberta-ment, entre ells els principals: el cunyat del rei, Bosó, Bernat d’Auvèrnia i de Tolosa dit Plantapilosa, el nostre Bernat de Gòtia. A l’emperador, no li quedà més remei que recular; malalt i aclaparat, moria, passat el coll del Cenís, en un racó de la Maurienne, el 6 d’octubre d’aquell any 877.

L’hereu Lluís passà uns moments difícils, puix que la revolta continuà enfront seu, i ara s’hi ajuntava la vídua de l’emperador, la reina Riquilda. Fou gràcies a la intervenció d’Hicmar de Reims que arribà a fer-se una entesa entre el rei i els revoltats; no tots, perquè el nostre Bernat seguí en la revolta; els altres, àdhuc la madrastra Riquilda, acudiren a la solemne coronació, que es féu a Compiègne el 8 de desembre. Bernat de Gòtia, mentrestant, era a Bourges per oposar-se a l’entrada de l’arquebisbe, Frotari.

La insubmissió, ja isolada, del nostre marquès Bernat tingué una repercussió que hauria d’ésser transcendental en el nostre país. Adaptant-se a la línia de fidelitat al rei, tradicional de la família carcassonesa, Miró de Conflent s’aixecà, fent costat al vescomte Lindoí de Narbona, contra el prepotent marquès. Si hem de creure l’únic document que ens informa d’aquesta acció —una butlla del papa Joan VIII de la qual parlarem tot seguit, i que fou redactada amb ànim advers al comte Miró—, aquest reduí a solitud, devastà, tota la terra de Septimània; espolià —«segons s’afirma», diu la butlla— les esglésies i llurs ministres, ocupà amb frau o amb força els castells del país; de tal manera que els homes del gloriosíssim marquès Bernat, en multitud, es veieren obligats per a fer-li front a fer semblantment. Lindoí és acusat d’expulsar els preveres de les esglésies de la diòcesi de l’arquebisbe Sigebut de Narbona per substituir-los per altres, amics seus. El germà de Miró, Sunifred, ho és d’haver abandonat —apostatat, diu el document— l’ofici de diaca i el venerable hàbit de monjo^[008].

De fet, entre uns i altres surt clar que saquejaren a fons les terres narboneses i el Rosselló; els preceptes posteriors per a l’església d’Eina fan repetides referències a la situació de misèria a què havia estat reduïda la diòcesi; el concili de Troyes, pocs mesos més tard de la barreja, hagué de prendre disposicions per a prevenir la repetició de desastres semblants. Miró, com a resultat del seu aixec quedà de segur possessionat del Rosselló. El marquès Bernat, al qual degueren sorprendre els esdeveniments estant a Bourges, anà aleshores cap a Borgonya, segurament a completar el seu exèrcit, i acompanyat del seu oncle Gozlí, l’abat de Saint-Denis que ja coneixem, baixaren cap a Narbona, on es reuniren a l’arquebisbe Sigebut i on degueren restablir la situació quant al Narbonès es referia^[009]. Tota la revolta hagué de desenrotllar-se dintre els primers mesos de l’any 878.

Perquè a partir del maig s’iniciava una altra sèrie d’esdeveniments que serien per a la nostra terra més definitius. L’onze de maig havia desembarcat a Arles, venint de Roma per Gènova i del mar riu amunt, el papa Joan. El desastre de l’expedició de Carles i la seva mort sobtada havien deixat el papa desemparat enfront dels sarraïns i del duc de Spoleto, uns i altres amb el desig de fer-se amos de Roma; venia, apressat, a buscar la protecció salvadora d’un emperador a nomenar, a resoldre, doncs, prèviament, la successió en l’imperi del difunt Carles. Per això havia convocat un concili a Lió on pensava reunir el nou rei francès i els tres reis germànics i posar-los d’acord.

A l’arribada a Arles, sortí a rebre’l Bosó, que tenia el ducat de Provença; també degué ésser-hi l’arquebisbe Sigebut; el qui no pogué anar-hi fou el rei Lluís, malalt a Tours. Fou aprofitant els primers moments, quan encara el papa creia poder celebrar el concili a Lió, que Sigebut li arrencà la butlla de què parlàvem suara. Anava adreçada a Miró, al seu germà el diaca i monjo Sunifred i al vescomte Lindoí. Al primer, el comminava a presentar-se al sínode universal que anava a reunir-se a Lió si no volia caure sota el diví gla vi. A Lindoí, li ordenava d’esmenar-se. A Sunifred, de reintegrar-se al monestir si no volia caure en anatema com a apòstata i rebel. La butlla no tingué conseqüències, perquè els esdeveniments derivaren en forma diversa a totes les previsions.

La malaltia del rei francès, la que pel mateix temps afectava Carloman (el rei de Baviera presumpte emperador fins aleshores), la inhibició dels altres dos reis germànics, la subsegüent de tots els bisbes i grans de llurs regnes, feren inoperant la convocatòria del concili general a Lió; posats d’acord el papa i el rei francès, Lluís el Tartamut, fou substituït per un concili del regne, celebrador a Troyes; el 10 de juny hi eren convocats els arquebisbes de França i llurs sufraganis.

Mentrestant arribaren al papa les queixes dolgudes de Frotari contra el nostre marquès Bernat, que li impedia violentament la presa de possessió de la seu de Bourges. Recordem que era precisament el papa l’autor del seu nomenament, al qual s’oposaven també bona part dels prelats francesos. No és estrany, doncs, que el papa es prengués a cor aquest afer. Convocà Bernat repetidament, amb severes amenaces espirituals, perquè comparegués a explicar-se davant el concili^[010].

Aquest, després d’algunes dificultats, fou reunit finalment l’onze d’agost a Troyes. Feia justos tres mesos de l’arribada del papa a Arles, carregat de presses; encara el rei trigà uns quants dies a presentar-se, no massa bé de salut. Al concili, hi assistia la plena representació del clergat de les nostres regions: presidits per l’arquebisbe Sigebut, hi eren els bisbes de Barcelona, Frodoí, de Girona, Teotari, d’Eina, Odesind, d’Urgell, Galderic, de Carcassona, de Nimes, de Magalona, d’Uzés, de Lodève, de Béziers^[011]; també hi assistien almenys els abats d’Arles i de Banyoles. No sabem certament res de la presència de jerarques civils; ¿hi eren Oliba II, el protegit de Frotari, els comtes Guifred i Sunyer II, l’invasor Miró, cridat abans a Lió? És més que probable; el qui no hi era, el qui es negà a comparèixer, malgrat els requeriments papals i reials, fou el marquès Bernat de Gòtia; en canvi, devia ser-hi el Plantapilosa, marquès de Tolosa i comte d’Auvèrnia.

Sigebut portà a una de les primeres sessions del concili la gran qüestió que tant l’afectava, la de l’espoliació de les seves esglésies; però ara no l’enfocava, com a Arles, directament contra el nostre comte Miró, sinó des del punt de vista jurídic i donant-li un caire de generalitat. Les circumstàncies havien canviat, sobretot la posició del papa envers Bernat de Gòtia, sord a totes les crides. Sigebut, doncs, presentà al concili el llibre de la Llei gòtica, fent notar que no parlava dels sacrilegis d’espoliació eclesiàstica i que, per contra, prescrivia als jutges que no admetessin les causes no previstes per la llei. Així resultava —deia— que els drets de l’Església eren sufocats pels naturals de les províncies de Gòtia i d’Hispània. Perquè el papa, junt amb els bisbes, examinades les lleis dels romans on es parlava de sacrilegis, trobaren una llei de Justinià que els castigava amb la composició de cinc lliures d’or; però ells cregueren més oportú d’atendre’s a una llei del príncep Carles que marcava la composició del sacrilegi en trenta lliures de plata, o sia sis-cents sous de plata pura. Això seria aplicat a tot reu de sacrilegis contra bisbes i abats; i, si no satisfés, seria excomunicat fins que pagués; i, si moria obstinat, seria privat de sepultura religiosa. El papa ho manava per una butlla, que porta la data del 18 d’agost, adreçada als bisbes, abats, preveres i altres clergues de les províncies narbonesa i hispàniques, als comtes, vescomtes, vicaris, centeners, jutges i altres potestats de les províncies d’Hispània i Gòtia, i a tot el poble catòlic occidental; disposava encara el papa que aquesta llei fos afegida al final del còdex de la llei mundanal, és a dir, de la Llei dels gots^[012].

El concili anà debatent qüestions diverses d’interès eclesiàstic mentre es preparava la gran setmana d’interès polític. Aquesta s’inicià el 7 de setembre amb la coronació solemne del rei Lluís, seguida d’un magnífic banquet ofert pel rei al papa, celebrat als afores de la ciutat, on el rei acampava. El dia 10, el rei tornava la visita al papa. L’onze, el rei, «invitat per Bosó, acudí a casa seva amb alguns dels seus principals consellers; allí fou complimentat i obsequiat amb un banquet per Bosó i la seva esposa i es feren els desposoris de la filla de Bosó amb el príncep Carloman; i, amb el consell d’aquells consellers, foren distribuïts els honors de Bernat, marquès de Gòtia, a favor del cambrer reial Teodoric, de Bernat comte d’Auvèrnia i d’altres secretament disposats». Així ho conta Hicmar en els Annals de Saint-Bertin.

És molt sensible que Hicmar guardés també secrets els noms d’aquests altres que participaren en la liquidació dels honors de Bernat; amb aquesta seva reserva ha fet divagar per molts segles la història primitiva de la casa comtal catalana; si ell ens hagués donat els seus noms, tot l’horitzó històric del temps s’hauria aclarit. Ens hauríem estalviat el camí errat que hem assenyalat en el primer capítol, perquè ja des del primer moment hauríem sabut que entre els honors de Bernat a repartir hi havia encara els comtats de Barcelona, de Girona, del Rosselló. Ara que sabem això últim, que endevinem que en la desena subsegüent a aquest concili de Troyes Guifred de Cerdanya era comte de Barcelona i de Girona, Miró de Conflent ho era del Rosselló, endevinem també que aquests foren els noms callats per Hicmar, els personatges a favor dels quals havia recaigut l’acord previ a la liquidació, acord mantingut secret fins al moment de la seva execució.

Cal retre al malaguanyat Auzias, l’historiador que fou de l’Aquitània carolíngia, l’honor d’haver estat el primer a insinuar la solució d’aquesta endevinalla, per més que no n’estudiés el camí i les circumstàncies que donaren lloc al fet^[013].

D’aquesta setmana política del concili de Troyes, en sabem quelcom més que aquest resultat final. D’aquesta setmana són datats, o han de ser-ho, no menys que quatre preceptes per a esglésies o monestirs catalans.

Del dia 8, l’endemà de la coronació reial, un precepte per al monestir d’Arles, al seu abat Castellà i als seus monjos, confirmant-los la immunitat, la possessió dels béns que inventaria i concedint-los especialment l’exempció del pasquari per als seus ramats i els dels seus homes^[014].

Del dia 9, un precepte per a la seu de Barcelona, a petició del bisbe Frodoí, confirmant totes les concessions fetes en el del rei Carles, aquell de 862, del qual hem parlat abans, donat en ocasió de la rebel·lió d’Humfrid; és en el present precepte on es confirmen el terç dels teloneus dels mercats i de la moneda «tal com ho acceptà el nostre marquès Bernat» (en aquest moment oficialment encara no era destituït, però devia ser-ho secretament); també s’aprofità el precepte per a adjudicar definitivament a la Seu aquell camp de Santa Eulàlia que el bisbe havia reclamat llavors de l’assemblea d’Attigny del 874, com a retingut il·legalment pel got Recosind^[015].

Dels mateixos dies ha de datar-se un precepte al bisbe Teotari posant sota la defensa i protecció reials l’església de Girona, amb els seus béns i honors, i concedint-los la immunitat, precepte perdut del qual queda, però, memòria per les al·lusions molt clares i determinades que hi fan els preceptes posteriors de Carloman, Carles el Gros i Carles el Ximple, i altres documents^[016].

Igualment ha d’ésser datat d’aquests dies el que es concedí a l’abat Ansemon de Banyoles, confirmatori i calcat del que ja havia obtingut el mateix abat de Carles el Calb llavors de la dieta d’Attigny de 870; també com en el d’Arles s’hi afegia l’especial exempció del pasquari^[017]. Cal dir unes paraules sobre la motivació d’aquest precepte. De molt temps venien discutint-se entre els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés unes cel·les situades en el «pagus» de Peralada; tant l’un monestir com l’altre les tenien titulades per precepte reial: Banyoles, per un precepte de Lluís el Piadós i altres de Carles el Calb; Sant Policarp, per un de Carles el Calb. L abat de Banyoles Ansemon portà la qüestió a la dieta d’Attigny de 870; allí foren presentats els respectius preceptes, i el rei Carles prengué el presentat per l’abat de Sant Policarp i el lliurà a Ansemon, al qual, a més, atorgà un nou precepte confirmatori. La qüestió quedava aparentment decidida i el bisbe Teotari de Girona encarregat de fer executar el lliurament de les cel·les de Peralada a Banyoles. Però abans de fer-ho —així, almenys, ho al·legà el bisbe— comparegueren a Girona dos monjos de Sant Policarp, Teodolf i Domnell, portant una suposada carta del rei Carles amb instruccions contràries, carta que mostraren al bisbe i als comtes d’Empúries Dela i Sunyer; per això no es féu res Ara Ansemon tornava a plantejar la qüestió al concili de Troyes exhibint, a més dels seus preceptes, el que Carles el Calb havia fet per Sant Policarp i que a Attigny havia reprès i lliurat a l’abat de Banyoles. El rei Lluís, bon cop els hagué examinats, els hi confirmà i manà fer-li el precepte que estem comentant; ordenà, encara, al bisbe Teotari que fes revestir Ansemon, en tornar a casa, de les discutides cel·les. Aquesta vegada el bisbe ho complí; en un judici que ell i el comte Dela presidiren a Castelló d’Empúries pel juny de 879, el monjo Domnell de Sant Policarp confessà que la carta del rei Carles que havia exhibit anys abans no era vàlida^[018]. La qüestió no quedà pas saldada per això; la tornarem a trobar repetidament, i, per tant, preguem al lector que no l’oblidi.

En resum, a Troyes es prestà una especial atenció als interessos particulars del nostre país; el bisbe de Girona i el de Barcelona reberen especials mostres de la consideració reial, així com l’abat rossellonès d’Arles. Si considerem la relació continuada que els dos bisbes havien mantingut amb el rei Carles el Calb assistint a les principals dietes del regne, si recordem d’una manera particular les mostres de fidelitat reconeguda que representaven per Frodoí el precepte del 862 i el sotaescrit de la carta reial del 877, lògicament haurem de pensar que en les negociacions que precediren la destitució, excomunió i liquidació d’honors del marquès Bernat de Gòtia, al costat dels altres interessats (com l’arquebisbe Frotari i el marquès de Tolosa que sabem amics l’un i l’altre dels comtes de Carcassona-Rasés cosins dels nostres comtes), hi participaren els nostres bisbes, que al capdavall eren, pel seu càrrec i la seva representació, els més interessats en l’afer. I que serien ells els qui més pesarien en la decisió final a favor dels veïns de Cerdanya, aquells representants de la casa de Carcassona que a més a més podien al·legar l’antiga possessió pel seu pare Sunifred dels comtats que ara s’anaven a adjudicar, i la constant fidelitat de la seva casa a la branca reial regnant, valor molt actual en un temps en què havien hagut d’ésser destituïts per infidelitat dos dels antecessors forasters en la regència dels comtats: Humfrid i Bernat.

Tot ens porta a concloure que, llavors del concili de Troyes, en la sobretaula que seguí a aquell dinar que l’onze de setembre donà Bosó al rei Lluís, Guifred de Cerdanya fou nomenat comte de Barcelona-Girona, i el seu germà, Miró de Conflent, fou nomenat comte del Rosselló. Serien nomenats pel rei, al qual deurien encomanar-se a seguit pels nous honors que rebien, i, cosa que ningú no podia pensar en aquells moments, rebien un nomenament definitiu, que ja no seria repetit en la història; eren els últims comtes de casa nostra que el rei de França nomenaria; en endavant ja jugaria el dret hereditari de successió. Ells encara s’iniciaren com uns funcionaris, en morir ja transmeteren el càrrec com uns propietaris. Aquí podríem repetir, després de la nostra relació, aquelles paraules que aplicava a la seva, tan inflada de boniques fantasies, l’autor de les Gesta comitum: «Ecce quomodo de potestate regali in manus nostrorum comitum Barchinonensium honor ipse Barchinonensis devenit», heus aquí com el comtat de Barcelona passà de la potestat reial a mans dels nostres comtes barcelonins; «abans —afegia amb molt encert— aquest comtat no es donava per successió familiar, sinó a qui i pel temps que volia el rei dels francs^[019]».

Estem parlant de Guifred comte de Barcelona com si fos un fet incontestable que ell hagués regit aquest comtat; això no obstant, des del punt de vista erudit i sense que ningú ho hagi assenyalat, la cosa no fóra pas tan clara com s’ha presentat sempre. De Guifred —en un inventari que he reunit preparant un treball que sobre la seva vida i els seus fets penso, ajudant Déu, publicar algun dia conjuntament amb Coll i Alentorn, que en presentarà la llegenda— es conserva memòria de fins a trenta-set documents, sencers o per referència, i trenta-dues notícies o records sobre actuacions seves, les transmeses fins a una tercera generació; ara bé, tots aquests documents i totes aquestes notícies es refereixen a fets esdevinguts als comtats d’Urgell-Cerdanya-Conflent i Osona; arriben fins a Tarragona; don mai no es fa esment ni al·lusió és al comtat de Barcelona. Resultava, per tant, que el Guifred comte de Barcelona no tenia cap garantia documental, no tenia més fonamentació històrica que les dites de les Gesta comitum. Si posàvem en dubte, si anant més enllà, com anem, consideràvem fantàstica la relació biogràfica de les Gesta, aleshores arribava a aflorar la pregunta, vist l’inquietant silenci documental, de si realment Guifred havia estat comte de Barcelona. A la seva contestació afirmativa, no hi ha vingut prova fins molt modernament; fou Sanpere i Miquel en 1897 qui per primera vegada utilitzà en la nostra història el text d’un historiador aràbic dels volts del mil, Ibn Haiyan, text que segons la lectura de Millàs Vallicrosa pot molt ben dir «Guifred ibn Almondir, pare de Sunyer comte d’aquella regió (de Barcelona)», «en lloc de Guifred governà son fill Sunyer», expressions que, referint-se a fets luctuosos ocorreguts pels voltants de Barcelona, fan concloure que Guifred havia de governar-ne la regió^[020]. Aquest és l’únic rastre històric, el de la seva mort, que hagi deixat Guifred com a comte de Barcelona, fet paradoxal que contrasta amb l’aurèola que la història ha atribuït al personatge, precisament sota aquest títol de comte de Barcelona.

Menys explícita encara, i també única, és la prova que la història pot aportar que Guifred hagués estat comte de Girona. La posà de relleu Botet i consisteix en una frase intercalada en un precepte que l’any 908 concedí el rei Carles el Ximple al monestir de la Grassa i que, referint-se a uns béns donats pel rei Odó al monestir gironí de Fontclara en 889, deia: «ipsos fiscos quod in precepto Odono regi resonant et Wifredus comes ipsos fiscos consensit», aquells fiscs que són anomenats en el precepte d’Odó i (la donació dels quals) fou aprovada pel comte Guifred^[021]. És un cas paral·lel al que abans hem presentat del marquès Bernat de Gòtia acceptant les concessions fiscals fetes pel precepte de Carles el Calb a Frodoí: així com aleshores en deduíem que Bernat havia, pel fet d’aquella acceptació, d’ésser comte de Barcelona, ara per aquesta aprovació recaient sobre uns béns fiscals radicats en el comtat gironí cal concloure que Guifred era comte de Girona.

La possessió del comtat del Rosselló per Miró és molt més cerciorada que la dels comtats de Barcelona i Girona per Guifred. Els historiadors del Llenguadoc, els antics amb Vaissete, els moderns amb Mabille, la constataren; fou Botet qui modernament la contradigué, i en aquest camí negatiu l’han seguit indirectament Bautier i dubitativament Ponsich. Quan Miró comte comprà en 883 el predi de Palol, vora Elna, en ple comtat del Rosselló, no degué fer cap acte especial que demostrés una situació personal d’autoritat en el país si no fos que el document de compra va signat per tres jutges a més dels testimonis acostumats, cosa del tot inusitada en les transaccions corrents^[022]. Quan en 923 uns particulars que venen a Sant Joan de les Abadesses unes participacions a la vila de Croses de Vallespir expliquen que els pervenien d’un seu oncle que cometé un crim matant llur germà i que els foren adjudicades en altre temps pel senyor comte Miró el Vell, ens fan amb això saber que Miró exercia jurisdicció en el Vallespir, que aleshores formava part del comtat de Rosselló; per tant, que n’era comte^[023]. Quan, pel març de 895, els marmessors de Miró ens diuen que en compliment del seu testament donen a l’església d’Eina totes les propietats que tenia el comte en el terme de la ciutat, fossin procedents de compra o de donació o bé «recuperades judicialment pels mandataris del comte», ens posen enfront d’una actuació específica de caràcter comtal, la de sistematitzar el patrimoni fiscal del comtat reivindicant tots els béns que poguessin pertànyer-li^[024]. No és lícit de dubtar, després d’aquestes notícies concordants, que Miró fou comte del Rosselló, i, pel que hem explicat abans, cal pensar que ho fou per nomenament reial a Troyes en 878, nomenament que d’altra banda no feia més que legalitzar una situació de fet, la usurpació violenta de Miró contra Bernat de Gòtia, consumada en el moment oportú en què aquest anava a ser excomunicat pel papa i desposseït pel rei.

Aclarit, dintre les possibilitats que les fonts històriques d’informació ens permeten, com, quan i per què el comte Guifred fou investit dels comtats de Barcelona-Girona, i el comte Miró del de Rosselló, podríem donar per complet aquest capítol i tancar-lo. Però no ens sabem estar aquí de donar compte d’un fet molt sonat esdevingut a Barcelona per aquest temps.

La gran festa de la translació del cos de santa Eulàlia des de l’església de Santa Maria fora murs a l’església catedral i la dedicació d’un altar especial a la santa en aquesta església.

El fet és contat en una narració continguda en dos Leccionaris de la seu barcelonina i que fou publicada per Villanueva^[025]; pel sabor tan característic d’època no ens sabem estar de donar la narració gairebé sencera a fi que el lector pugui gustar-la i fondre’s una mica en l’ambient del temps, entre personatges que ja coneix. Diu:

«L’any 878 l’arquebisbe de Narbona Sigebut anant a Barcelona pregà al bisbe de la ciutat, Frodoí, que li volgués cedir alguna relíquia de santa Eulàlia per emportar-se-la i construir-li una església a la seva Seu. Mentre estaven un dia tots dos concelebrant missa solemne, els vingué al record on podia ésser enterrat el cos de la santa; recercant diligentment, trobaren un himne en el qual es deia que era recòndit en la basílica de Santa Maria. Hi anaren amb molts clergues i laics i, després d’haver resat, procediren a aixecar el paviment en busca del sepulcre. Però ni amb tres dies de treball no aconseguiren trobar-lo. Perdudes les esperances, Sigebut se’n tornà a casa seva. Això no obstant, Frodoí, confiant en la divina misericòrdia, ordenà un dejuni general de tres dies que fou complet per a homes i dones, grans i xics, uns a casa seva, altres a l’església, on la multitud pregava i cantava salms i himnes. El tercer dia, Frodoí, després de celebrar els sants misteris, baixant en una fossa a la dreta de l’altar, observà un petit forat que, ficant-hi el bàcul que tenia a la mà, sonà buit; ordenà de seguida als seus clergues que l’excavessin i en traguessin la terra. Aleshores aparegué un sepulcre preciós, molt ben obrat. Descobert que fou, exhalà una olor suavíssima, com sí fos ple de delicats ungüents. Curulls de joia, s’agenollaren i amb llàgrimes als ulls donaren gràcies a Déu, que els havia escoltats en llurs desigs. Frodoí manà de portar un llençol blanc i, entonant himnes i salms, hi dipositaren el sant cos, i col·locant-lo damunt un fèretre, a coll dels clergues més principals fou portat en processó, homes i dones amb ciris a les mans, fins a les portes de la ciutat. Aquí el posaren a terra i durant mitja hora tots els assistents pregaren i cantaren; quan els clergues tornaren a prendre el fèretre, fou tan pesant que no pogueren aixecar-lo. Admirats i estupefactes, es digueren: “Déu no vol que el sant cos sigui introduït a la ciutat”. No sabent que fer, Frodoí ordenà que tots s’agenollessin i preguessin i, un cop fet, el bisbe i els principals l’aixecaren de terra i emportant-se’l el conduïren a la seu de la ciutat, que és dedicada a la Santa Creu; dipositat sobre l’altar, es prostraren tots a terra i regraciaren i lloaren el Senyor, beneït sigui per sempre. Tota la setmana fou una corrua de gent amb ciris i presentalles que hi acudien, no sols de la ciutat, sinó aquells que vivien en les regions dels volts: precs, dejunis, oracions. El dia vuitè, el bisbe manà d’obrir una fossa a la dreta de l’altar per posar-hi un sepulcre de marbre dins del qual fos dipositat el sagrat cos. El bisbe i els principals volgueren prendre’l de damunt de l’altar per col·locar-lo en el sarcòfag, però no pogueren: altra volta s’havia tornat tan pesant. Prostrats tots per vora una hora pregant i implorant, no aconseguiren res; fins que vingué un clergue que, tremolant, es llançà als peus del bisbe i amb llàgrimes i plors es confessà dient que d’amagat havia tallat un dit al sagrat cos, se l’havia emportat a casa per a protecció i el tenia dintre una capseta. El bisbe li manà aleshores que el portés a l’altar, i féu encendre un foc, i davant la multitud de clergues i laics col·locà aquell os dintre un test ple de brases; malgrat tot no es cremà, sinó que, com or purgat, lluïa enmig del forn entre aquelles brases. Vist això, tots magnificaren Déu, que ta tants miracles al cel i a la terra. Prengueren l’os del foc, l’ajuntaren als altres i immediatament pogueren alçar el cos i dipositar-lo en el sarcòfag. Així Déu volgué mostrar amb aquests miracles els grans mèrits de la santa verge Eulàlia i els favors que podien obtenir-ne els seus fidels gràcies a la seva intercessió. Posaren el sarcòfag dintre el monument, hi erigiren damunt un altar i l’ornaren i el dedicaren al Senyor i fou gran l’alegria del poble. Aquesta translació és celebrada cada any, a la ciutat, el 23 d’octubre, i la dedicació, el 30 del mateix mes».

Sobre la certitud d’aquesta narració és oportú de repetir l’autoritzada paraula del P. Mundó. Diu: «És un text típic del gènere literari de translacions de cossos sants. Era un fet tan sovintejat durant el segle IX que els actors d’una translació de relíquies s’adaptaven de bon grat a una mena de cerimonial de dejunis, excavacions, processons amb cants d’antífones i psalms determinats també en els llibres litúrgics. No veig, francament, per què s’hauria de dubtar de la bona fe i veridicitat substancial d’aquest text concret. Una altra cosa és si realment els cossos trobats i transferits eren autèntics o hi havia hagut error d’identificació. A favor d’una data no massa posterior als fets que narra la Translatio, posem per cas el començ del segle X, es pot al·legar que precisi bastant bé la cronologia i doni els noms correctes dels dos bisbes efectivament contemporanis (de Sigebut recorda la “beata memòria”; per tant, ja era difunt en escriure’s el text), personatges després completament oblidats a Barcelona mateix, impossibles, doncs, d’inventar en segles posteriors. A més, el detall de la concelebració és necessàriament antic, car difícilment l’hauria introduït un autor posterior, quan aquell ús litúrgic havia desaparegut^[026]».

Uns extrems podem tenir per segurs: que es féu la translació solemne de relíquies suposades de santa Eulàlia de Barcelona^[027]; que es féu en temps de l’arquebisbe Sigebut i del bisbe Frodoí, per tant entre 873 i 878; que per aquell temps Sigebut féu una estada a Barcelona; que la cerimònia de la translació tingué lloc un 23 d’octubre i la de dedicació el 30 del mateix mes.

En canvi, la data precisa que dóna la narració, el 878, pot estar errada. Del 8 de setembre d’aquest any és el precepte que a Troyes atorgava el rei Lluís al bisbe Frodoí, i en el precepte es deia: «ob reverenciam sancte Crucis, in cujus honore predicta ecclesia Barchinonensis dedicata est, et sancte Eulalie cujus corpus in ipsa ecclesia requiescit…» que al peu de la lletra voldria dir que pel setembre del 878 la translació ja era feta^[028]. Això si la frase que subratllem no fou afegida i interpolada pel copista barceloní del segle XIII, que inclogué en els Libri antiquitatum de la catedral l’única versió que tenim del text del precepte; que si fos així podria resultar cert l’any 878 donat per la Translatio, i aleshores podríem pensar si el viatge de l’arquebisbe Sigebut a Barcelona tingué lloc a la tornada de Troyes i amb el fi d’endegar la nova situació que resultava de les importants decisions preses en el concili.