^[001] Histoire de Languedoc, V, ap. 2. [Torna]

^[002] Histoire de Languedoc, V, ap. 3. [Torna]

^[003] Els diplomes carolingis, pàg. 250. [Torna]

^[004] Els diplomes carolingis, pàg. 135. [Torna]

^[005] Els diplomes carolingis, pàg. 37. Sobre aquests preceptes de Carloman, vegeu FÉLIX GRAT: Etude diplomatique sur les actes de Louis II le Bègue, Louis III et Carloman, rois de France (877-884). Suivie d’un calalogue d’actes. Positions des Thèses de 1923. París, École Nationale de Chartes, 1923. [Torna]

^[006] Extret del document a la Bibliothèque Nationale de Paris, Col·lecció Baluze, 117, fol. 296’. [Torna]

^[007] Els diplomes carolingis, pàg. 138. [Torna]

^[008] Publicada primer pel tolosà G. CATEL: Mémoires de l’histoire de Languedoc curieusement et fidèlement recueillis Toulouse, 1633, pàg. 750, ha estat reeditada pels autors de les Acta Sanctorum, Maig I, París, 1866, pàg. 143-159. Ens hem servit d’aquesta darrera edició. [Torna]

^[009] Aquesta suposada butlla d’Esteve V (885-891) (JL, + 3462) s’adreçava als bisbes Esclua, Ermemir i Frodoí, i valgué aquest judici de PAUL KEHR: «L’escrit és de segur falsificat, però conté possiblement un fons de veritat, ja que de totes maneres no manquen testimonis que confirmen el fet en sí». El papat i el principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, en «Estudis Universitaris Catalans» (Barcelona), XII (1927), pàg. 326. [Torna]

^[010] Marca Hispanica, col. 368-369. [Torna]

^[011] E. GRIFFE: Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude. París, 1933, pàg. 252-263. [Torna]

^[012] Els comtats de Pallars i Ribagorça, pàg. 172-173. [Torna]

^[013] VILLANUEVA, Viage, X, ap. 12, publicà l’execució testamentària d’Esclua a favor del seu germà el prevere Egila, en usdefruit, i en definitiva a favor de l’església i els canonges d’Urgell. [Torna]

^[014] Sabem que ell fou el venedor del castell als comtes per un judici posterior, de l’any 987, que ho explica; vegeu-lo en UDINA: El archivo condal, ap. II, D, d’altra banda els comtes ja el tenien, i el tenien per compra, quan el cediren al monestir de Sant Joan de les Abadesses amb motiu de la dotació del 26 juny de 885, UDINA: El archivo condal, doc. 3, dóna la impressió que l’havien comprat precisament per lliurar-lo a Sant Joan. [Torna]

^[015] Es conserva còpia d’aquest judici, feta pel P. Olzinelles, en el ms. 2061 de l’Arxiu Episcopal de Vic. Hi fa referència de l’inventari de béns de Ripoll, Marca Hispanica, ap. 45. [Torna]

^[016] Ressurt de l’acta de consagració de 30 d’octubre de 891 que he tornat a publicar, depurada i comentada en el meu Eixalada-Cuixà, ap. 63. [Torna]

^[017] Els diplomes carolingis, pàg. 138. [Torna]

^[018] VILLANUEVA: Viage, XIII, pàg. 34. [Torna]

^[019] Es conserva una notícia de l’elecció de Servus-Dei feta pels canonges de Girona, malauradament sense data, VILLANUEVA: Viage, XIII, ap. 7. Del context d’aquesta notícia i del document posterior de venda d’uns patrimonials en el territori d’Agda, feta per Servus-Dei al bisbe de Béziers, Marca Hispanica, ap. 48, es dedueix l’origen narbonès del nou bisbe, VILLANUEVA, en fer-lo gironí, s’equivocava. [Torna]

^[020] Vegeu més amunt, pàg. 26 i 30. [Torna]

^[021] Per als detalls i la justificació de tot el que diem sobre Adolf i l’erecció del bisbat de Pallars, vegeu Els comtats de Pallars i Ribagorça, pàg. 170-174, on faig l’estudi especial del bisbe. [Torna]

^[022] BALUZE voldria que en realitat Esclua no hagués pretès l’arquebisbat, que això fos una mala interpretació de l’autor de la Vita, el qual «existimat Selvam… se clam furtimque fecisse archiepiscopum»; BALUZE comenta «quod omnino falsum est, nisi si antiscopum illic legendum est pro archiepiscopum». Marca Hispanica, col. 368-369. No hi ha cap raó per a no donar al mot archiepiscopum tot el seu valor en la Vita i en la font d’on hagués pouat el biògraf. [Torna]

^[023] El document en la Histoire de Languedoc, II, ap. 200. Dies abans, 20 abril, el comte Guifred havia presidit la consagració de Ripoll oficiada pel bisbe Gomar d’Osona, i l’acta és datada a l’any primer «imperi Odonis regis», Marca Hispanica, ap. 45; això es contradiu amb la datació de la donació de Prada, puix que suposa aquí el reconeixement d’Odó, i aquesta contradicció ha enredat els historiadors. L’explicació, però, és clara; la donació de Prada és un document comtal que tradueix la posició política dels comtes; la consagració de Ripoll és un document episcopal, redactat segurament per l’escrivent de la cúria ausetana, Adanagild, que tradueix la posició del bisbe Gomar. En aquests dies Gomar ja devia haver fet l’entesa amb Esclua, potser ja havien consagrat Ermemir. La qüestió, però, no s’havia encara agreujat, com ho faria després, entre el bisbe i el comte; podien encara actuar junts en una solemnitat com la de Ripoll. [Torna]

^[024] Aquesta afirmació del document de 983 és la que portà BOFARULL: Condes vindicados, I, pàg. 107, i BOTET: Los condes beneficiarios, pàg. 46, a fer de Dela un comte de Girona, essent així que sols ho fou d’Empúries junt amb el seu germà Sunyer. L’afirmació de Bofarull i Botet fou continuada per tots els historiadors posteriors, i per mi mateix un cert temps. Després, amb major estudi, he vist que calia rectificar-la. [Torna]

^[025] Marca Hispanica, ap. 48. [Torna]

^[026] Marca Hispanica, ap. 49. [Torna]

^[027] En el primer, de desembre 888, data «Christo regnante dono ejusdem resem expectante». En el segon, de març 889, diu: «anno secundo quo mortuus Karolus imperator, regnante domino nostro Jesu Christo, nobis autem expectante rege ab ipso largitore». [Torna]

^[028] Vegeu el precepte, amb l’estudi que el precedeix, en Els diplomes carolingis, pàg. 293-298. Tota la sèrie de diplomes lliurats per Odó a Orléans pel juny del 889 posen problemes de datació que han estat ben resolts per E. FAVRE: Etudes, París, 1893, P 124, nota. [Torna]

^[029] El precepte a l’Histoire de Languedoc, V, ap. 9. [Torna]

^[030] Vegeu més amunt, pàg. 83. [Torna]

^[031] El precepte en Els diplomes carolingis, pàg. 113. [Torna]

^[032] El precepte en Els diplomes carolingis, pàg. 363. [Torna]

^[033] El diploma per al prevere Guifred i germans es conservà perquè anà a parar, com a títol de béns adquirits una hora o altra, a l’arxiu del monestir de Sant Pere de Besalú; allí pogué copiar-lo VILLANUEVA, però com que no el considerà document d’importància el deixà inèdit. Cal pensar que altres diplomes semblants, que no sortiren de mans privades, s’han perdut, puix que s’han perdut gairebé tots els arxius particulars d’aquell temps. [Torna]

^[034] L’abat Sunifred de la Grassa obtenia el 30 de gener de 890 un precepte d’Odó confirmatori del que li havia estat donat abans per l’emperador Carles el Gros, Histoire de Languedoc, V, ap. II. [Torna]

^[035] Diploma a llegir en Histoire de Languedoc, V, ap. 13. [Torna]

^[036] El 25 de juny de 890. Vegeu Els diplomes carolingis, pàg. 17. [Torna]

^[037] L’acta de la consagració en Marca Hispanica, ap. 50. [Torna]

^[038] La donació en Marca Hispanica, ap. 51. [Torna]

^[039] En la introducció als preceptes de Vic, pàg. 293-296. [Torna]

^[040] L’acta de consagració en VILLANUEVA: Viage, X, ap. II. [Torna]

^[041] L’acta de consagració, ABADAL: Eixalada-Cuixà, ap. 63. [Torna]

^[042] Precedint el text del precepte que publicava en Els diplomes carolingis, a pàg. 141-143, deia: «És independent de tots els altres: ni els copia ni els al·ludeix, no porta llista de béns», però no parlava de les causes que motivaven aquesta diferenciació. [Torna]

^[043] Original en papirus a l’Arxiu Capitular de Girona, vegeu-la en P. KEHR: Die ältesten Papsturkunden Spaniens, Berlin 1926, pàg. 38. [Torna]

^[044] També original en papirus al mateix Arxiu, KEHR: Die ältesten Papsturkunden Spaniens, pàg. 40. [Torna]

^[045] Vegeu el precepte a favor de Petroni, del 15 de juliol de 891, en Els diplomes carolingis, pàg. 365; i la notícia sobre un precepte a Sisegut de Llagostera, en la mateixa obra, pàg. 367. [Torna]

^[046] El precepte de la Grassa en LAUER: Recueil des actes de Charles le Simple, núm. 60. [Torna]

^[047] VILLANUEVA: Viage, X, pàg. 76. [Torna]

^[048] Sobre tot l’assumpte particular d’Adolf i el bisbat de Pallars, consulteu: Els comtats de Pallars i Ribagorça, pàg. 170-174. [Torna]