XVII


LA GRAN CRISI D’AL-MANSUR.
LA PLENA SOBIRANIA DE FET I LA DE DRET

La mort del gran i pacífic califa al-Hakam per l’octubre de 976 havia de portar un total capgirament a la política de Còrdova enfront dels estats cristians peninsulars: d’una situació de pau i submissió concordada se saltaria a un clima de força i violència.

Quan al-Hakam moria, el seu fill Hisham era un noiet d’onze anys. Les intrigues produïdes per l’afer de la successió foren aviat superades a favor del menor per l’actuació conjunta de la mare, Subh, i de l’intendent del noi, Abu Amir Muhammad ibn Abi Amir, dit més tard al-Mansur, el Victoriós. Aquest, que tenia aquella intendència de feia anys, havia estat nomenat de poc inspector de les tropes de la capital; en mans d’un home de la seva ambició, el càrrec era una arma poderosíssima. Efectivament: li permeté, ja des dels primers moments del nou regnat, obtenir el nomenament de visir, i tot seguit, després d’una expedició militar contra Gredos, el de prefecte o governador de la ciutat de Còrdova. En 979 es casava amb la filla de Ghàlib, el general de les fronteres, l’únic home que pel seu poder militar li podia encara fer ombra. Aleshores puja a primer ministre i, anul·lant en absolut la persona del jove califa, inicia la construcció de la vil·la d’al-Zahira, vora Còrdova, que serà la seva residència i la del govern, arraconant les califals de la capital i d’al-Zahara. Quan dos anys més tard, en 981, l’estrenà, quedà constituït dictador absolut del califat. Només quedava l’ombra del seu sogre, el general Ghàlib. La topada prengué caràcter militar; Ghàlib fou derrotat per al-Mansur, tot i comptar amb l’ajut de castellans i navarresos.

I d’aquí nasqué el conflicte exterior. Al-Mansur, per castigar aquell ajut, emprengué de seguida un parell de campanyes; en la primera, contra Zamora, devastà i saquejà les terres de la regió; en la segona s’apoderà àdhuc de la població de Simancas.

El càstig fou fort, i el nou rei de Lleó, Bermudo II, es veié obligat a negociar i a firmar un tractat amb Còrdova en virtut del qual s’instal·lava en el seu regne un exèrcit califal suposat de protecció. Això passava en 9S4, i mentrestant quedava al-Mansur amb les mans lliures.

És aleshores «quan té lloc —deixem parlar Lévi-Provençal^[001]— la seva gran expedició contra Barcelona, la vint-i-tresena, segons les cròniques musulmanes, de les que emprengué al llarg del seu ‘regnat’. Hom ignora les raons per les quals fou decidit l’atac d’aquella ciutat, de feia temps alliberada de l’Islam i el sobirà de la qual, Borrell, que la governava des de 948 sota la tutela, cada vegada més fictícia, del veí regne franc, mantenia des del seu adveniment bones relacions amb el califat de Còrdova. Al-Mansur preparà la seva campanya amb la màxima cura, aplegà un exèrcit molt nombrós i, en lloc de marxar directament contra la Marca Hispànica, féu una marrada cap al sud-est de la Península, procedint així a una demostració de força que devia judicar útil al seu prestigi en les regions de l’Andalusia oriental i el Llevant. Sortí de Còrdova el 5 de maig de 985 i travessà successivament les ciutats d’Elvira, de Baza i de Múrcia, on, durant dues setmanes, un ric propietari, Ibn Khattab, li donà hospitalitat fastuosa i prengué al seu càrrec la manutenció de tot el cos expedicionari. Al-Mansur pujà aleshores amunt al llarg del litoral del Mediterrani. El comte Borrell, tenint-ne notícia, intentà d’oposar-se a l’avenç sobre el seu propi territori. Fou debades; va ésser plenament derrotat i el primer de juliol les forces cordoveses arribaren sota els murs de Barcelona^[002], mentre una esquadra musulmana aparellava davant la ciutat. Sis dies després, aquesta era assaltada i incendiada, tots els seus habitants eren morts o fets esclaus. Entre els presoners que foren emportats pels musulmans figuraven el vescomte Udalard i l’ardiaca Amulf. L’ocupació de Barcelona per al-Mansur fou de totes maneres curta; la guarnició que hi deixà es retirà a l’altra banda de la desembocadura de l’Ebre al cap de sis mesos; segons una altra font, al cap de dos anys. Entre els monestirs que foren saquejats o incendiats són citats els de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Pere de les Puelles».

Aquesta narració de Lévi-Provençal, bàsicament fonamentada en els historiadors aràbics^[003], és confirmada per nombrosos documents de casa nostra que fan referència a l’expedició, algunes vegades amb prou detalls perquè puguem formar-nos una idea de la magnitud de la catàstrofe que representà per a Barcelona. Rovira i Virgili dedica en la seva Història un llarg apart a comentar-la i la judica amb encert així: «Les proporcions del desastre van ésser verament enormes. Amb raó pot dir-se que l’entrada de l’exèrcit d’Almançor és el fet més calamitós que registra la història de Barcelona, almenys de mil anys ençà»^[004]. Talment que el seu terrible record serveix —com han fet notar els nostres historiògrafs Valls-Taberner i Coll i Alentorn— per a encapçalar les nostres produccions annalístiques. I els arqueòlegs excavadors de la Barcelona antiga troben sovint encara la capa que deixaren damunt de les ruïnes de la ciutat les restes de l’incendi. Amb raó podia dir el gairebé contemporani Ibn Haiyan que al-Mansur «destruí la ciutat i amargà els seus habitants amb la humiliació i el dolor».

És interessant de seguir els últims i cabdals moments de l’expedició a través de les descripcions o al·lusions que hi fan els nostres documents contemporanis, als quals abans al·ludíem. Es tracta en general de documents judicials produïts precisament per les conseqüències de la destrucció, bé per restaurar documentacions perdudes, bé per dreçar testaments sacramentals, bé per executar penyores no redimides, bé per aixecar successions d’absents. En altres casos, simples donacions o vendes amb al·lusions: marginals. L’estudi dels primers també té un interès jurídic, perquè posa i resol qüestions que no solen plantejar-se gaire sovint en la documentació del temps; però aquest és un aspecte que no podem tractar aquí. Gairebé la totalitat d’aquests documents es troba en els grans cartularis de la catedral de Barcelona i del monestir de Sant Cugat del Vallès i en el fons comtal de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i molts d’ells han estat publicats i comentats^[005]. Malgrat això, per a comoditat del lector i a fi de resumir-ne el contingut, hi donarem també aquí el nostre cop d’ull.

Resulta de les afirmacions textuals i repetides que els sarraïns en llur vinguda «devastaren tota la terra», «prengueren i despoblaren Barcelona», «incendiaren la ciutat i consumiren tot el que s’hi havia congregat», «s’emportaren el que escapà dels lladres», «cremaren en part els documents, cartes i llibres, en part se’ls endugueren», «mataren o feren presoners tots els habitants de la ciutat», així «com els que hi entraren del comtat, per mandat del comte Borrell, per custodiar-la i defensar-la», «destruïren tot el que aquests hi portaren, entre això llibres, preceptes i escriptures», «reduïren a captiven els qui en sortiren amb vida i se’ls endugueren a Còrdova, i des d’allí foren dispersats per totes les províncies».

El quadre, ni que per als efectes expressius sigui excessivament generalitzat, amb «tota la terra», amb «tots els habitants», és evidentment molt evocador. Veiem clara la confusió portada a la ciutat pels fugitius dels voltants que havien anat a refugiar-s’hi amb llurs havers més apreciats, l’espectacle, característic d’aquests casos, del saqueig, de les violacions, dels assassinats gratuïts, de l’arreplega de captius i de tresors, de l’incendi, a compte dels soldats enfurits per la lluita, embriagats per l’èxit. Endevinem l’esforç de la segona hora de part del comandament per tornar a endegar la tropa dispersa, per recollir i salvar la part possible de botí, equipar-lo per al seu trasllat, enregimentar els captius, organitzant-ne les caravanes que a través de tot Espanya havien d’anar a parar a Còrdova.

El que ens resta celat és com es féu l’assalt. Ens consta que la ciutat fou investida el dimecres i que no caigué fins el dilluns següent; les muralles, doncs, compliren el seu fet i de moment contingueren l’allau. És sabut i corrent que en els temps medievals la presa violenta d’una ciutat emmurallada, i emmurallada de murs romans, és raríssima. ¿Què passà aquell dilluns a Barcelona, que pogués ésser presa després de sols cinc dies d’investida? ¿Descuits, impremeditacions, desorganització, traïció de dins estant? Des d’aquest punt de vista impressiona que al-Mansur en les seves campanyes successives pogués prendre també i destruir Coimbra i Zamora i Burgos i Lleó i Astorga i Santiago… Ens trobem davant un cas extraordinari.

L’arribada a Barcelona, com és corrent en tots els atacs vinguts pel migdia, es féu pel Penedès i el Vallès, entrant al pla de la ciutat pels colls de la serra i el forat de Montcada. L’allau de gent que anaren a refugiar-se a la ciutat, a judicar pels testimonis documentals que n’han quedat, procedia del baix Vallès: Montcada, Ripollet, Cerdanyola, Vilapiscina, Sant Cugat. El monestir de Sant Cugat rebé les primeres patacades, fou destruït i hi trobaren la mort nou monjos que havien restat a la casa; l’abat i dos altres monjos es refugiaren a Barcelona i aquí moriren també; els altres, que més n’hi devia haver, probablement fugiren escampant-se pel Vallès. Les pobres monges de Sant Pere, fora i lluny de les muralles ciutadanes, sembla que hi moriren totes al voltant de l’abadessa; passada la tempesta, el comte Borrell i el bisbe Vives hagueren de refer el monestir; el comte hi posà d’abadessa la seva filla, Bonafilla^[006].

El misteri embolcalla l’actuació del comte Borrell. Sembla, per les fonts aràbigues, que anà a plantar cara a l’enemic en el seu avenç i que fou derrotat; els documents nostres guarden sobre això un silenci absolut. Només —ho hem dit— ens el presenten manant als seus fidels que acudeixin a Barcelona per custodiar i defensar la ciutat; d’aquesta ordre, en queden altres testimonis que ens fan saber que, a més dels del comtat de Barcelona^[007], s’estengué als del comtat de Girona^[008]; els d’ací degueren ésser comandats pel vescomte gironès Guandalgaud, que hi acudí amb tres dels seus germans^[009].

Borrell, o no hi era o pogué escapar-se. I com ell el bisbe. Els qui dirigien la defensa ciutadana foren probablement el vescomte Udalard i l’ardiaca Amulf; aquests, com el vescomte de Girona i els seus germans, hi foren fets presoners^[010].

I aquí entrem en un capítol important de l’operació. Els béns destruïts, destruïts eren; per als emportats, tampoc no hi havia remei: una recuperació era impossible. En canvi els captius podien ésser rescatats, i precisament el producte dels rescats era un dels bons profits i millors rendiments que procuraven aquestes ràpides campanyes de devastació.

El mecanisme del rescat no degué trigar a posar-se en marxa; aviat es troben deixes testamentàries destinades a la redempció de captius. La dificultat, sovint, era de saber on havien anat a parar, puix que, com s’ha constatat abans, molts presoners foren escampats per les províncies; és per això que nombroses operacions de successió s’han de fer condicionalment, per si els absents tornessin. El vescomte Udalard i l’ardiaca Arnulf (el futur bisbe d’Osona) almenys a mitjan 990 ja havien tornat, però uns companys d’ells en la presó de Còrdova seguien en captiven; el barceloní Marcús ja n’havia tornat en 989. El jutge Orús en 991 recull diners aquí per rescatar uns captius que havia lliurat a Espanya en el seu lloc a fi d’alliberar-se ell; aquest devia ésser un procediment utilitzat pels potentats, que de segur resultà profitós a moros i cristians.

I aquí cal posar el problema de com pot explicar-se o justificar-se aquesta expedició d’al-Mansur a la nostra terra. A les expedicions cap a Lleó, Castella, Navarra, s’hi endevina una causa per uns refrecs anteriors, per uns tractats vulnerats, àdhuc per una ambició de domini del cabdill cordovès. Aquí no hi ha res d’això. Les relacions anteriors eren bones entre Barcelona i Còrdova, no es té indici que Borrell hagués pretès d’intervenir en res, ni en els conflictes interns cordovesos ni en ajut dels regnes cristians contra l’ofensiva musulmana. I això no obstant —com hem vist que deia Ibn Haiyan—, «el príncep de Barcelona, Borrell, fill de Sunyer, fou tractat com els altres prínceps cristians d’aquell temps». Com d’altra banda no cal pensar en finalitats religioses ni de proselitisme, puix que els exèrcits d’al-Mansur estaven bàsicament compostos de tropes barbaresques i cristianes, cal concloure que l’única finalitat de l’expedició era econòmica. Fer-se amb un botí, arreplegar un copiós lot de captius per mercadejar-los o esclavitzar-los, proporcionar a les tropes unes primes extraordinàries a llurs soldades; heus ací tot el que es proposava al-Mansur a casa nostra. Per això es comprèn que, aconseguits aquests objectius, 1 exèrcit musulmà se’n tornés cap a Espanya. No hi ha el més petit rastre que hagués fet permanència en el nostre país com la féu, i bastant llarga, en les terres del rei de Lleó.

L’expedició d’al-Mansur a Barcelona, demostrant de la manera més cruenta la inoperància de la posició pro-cordovesa mantinguda repetidament per Borrell al llarg de la seva regència, determinà un capgirament de la política del comte. Podia pensar de moment en una repetició més profunda de l’empresa musulmana, en una pretensió de domini com la sostinguda sobre Lleó, i per això, contradient la línia seguida fins aleshores d’apartament de França, el comte reprèn de seguida la relació amb el regne veí, torna a voler recordar que el rei franc és el seu rei i voldrà novament recolzar-se sota el seu domini per obtenir-ne l’ajut i la protecció.

El primer testimoni d’aquest capgirament, ens el dóna un precepte reial per a Sant Cugat de gener-febrer de 986. L’anà a recaptar del rei Lotari a Compiègne el nou abat Odó, i la seva utilitat era doble, puix que en confirmar, detallant-los, «tots els béns donats pels preceptes dels seus predecessors i per les escriptures dels fidels que foren cremades llavors de la infestació dels pagans», el rei estalviava al monestir la feina de preparar uns judicis de recuperació documental que el monestir de Sant Pere no pogué deixar d’incoar; i d’altra banda obtenia per «reial decret» la reiteració de l’antiga immunitat amb la prohibició que ningú, comte, ni bisbe, ni jutge públic, tingués potestat de dirimir causes, ni exercir jurisdicció, ni detenir cap home per homicidi, incendi, rapte ni altre negoci, dins l’àmbit del seu patrimoni^[011].

La represa de l’antic costum d’anar a sol·licitar del rei la concessió d’un precepte per a afermar els drets d’un monestir podia no tenir, per ella sola, una significació política; però en el present cas anava acompanyada d’unes circumstàncies que la hi donaven obertament. En un judici comtal de l’any 1013 l’abat que aleshores regia Sant Cugat explica que «el difunt abat Odó comparegué a França davant el rei Lotari (es refereix al gener de l’any 986) amb autorització del comte Borrell, i, amb el testimoni d’il·lustres i honorables barons que a aquest fi l’acompanyaren, fou renovat a presència del rei el precepte perdut (del rei Lluís d’Ultramar) i rubricat i firmat (el nou)…»^[012]. Jo crec que aquesta autorització que es consigna del comte Borrell significa molt més que el que diu, tot i dir molt; significa que en el viatge de l’abat i el dels «il·lustres i honorables barons que… l’acompanyaren» hi hem de veure, per damunt de la simple gestió de concessió d’un precepte monastirial, la tramesa d’una veritable ambaixada del comte Borrell al rei Lotari prometent-li fidelitat i demanant-li ajut en les difícils circumstàncies que afectaven el seu país.

Petició d’ajut que degué tenir un cert ressò en les esferes dirigents del regne. Arran d’ésser feta moria el rei Lotari, 2 de març de 986, i el succeïa el seu fill Lluís. En aquesta ocasió l’abat d’Aurillac (l’amic de Borrell que anys enrere li havia confiat per a la seva major instrucció el jove Gerbert) escrivia a Gerbert demanant-li què passaria amb el canvi de monarca i si l’exèrcit franc portaria o no socors a Borrell. La contestació de Gerbert a la segona interrogació és molt expressiva, diu: «L’afer, per la seva mateixa naturalesa, igualment pot ésser resolt positivament que negativament; això no obstant, al nostre entendre, és molt més probable que no es faci», «nostra intelligentia magis videtur tendere ad non esse»^[013].

Borrell mentrestant afectava, obedient a la nova política, la seva subjecció al nou rei. Vegeu com datava la nova carta que concedia el 4 d’abril del mateix 986 als pobladors de Cardona: «Any 986, obedients sota les ordres del magne imperi del nostre rei Lluís, fill del rei Lotari, any primer del seu regnat». Bé és veritat, d’altra banda, que, emportat pel costum adquirit d’obrar per pròpia autoritat, tot el document, qualificat per cert de «precepte», té el to manifest de plena sobirania: «Predpimus et ordinamus et statuimus», manem, ordenem i estatuïm… «Si qualsevol potestat, l’imperi del rei o de príncep, o qualsevol home cupidós… intentés de trencar o infringir aquest acte o pacte nostre» sigui maleït, etc^[014].

L’imperi del rei Lluís no havia de durar gaire; el nou rei moria pel maig de l’any següent, 987. Gerbert, que junt amb el seu principal, l’arquebisbe Adalberó de Reims, era objecte d’un procés per part del difunt, aconseguí de capgirar la situació i de fer elegir rei el seu amic Hug, duc de França, trencant una altra vegada, aquesta definitiva, la legitimitat carolíngia. Precisament per la posició preponderant que prenia Gerbert en la nova regència, la instància del comte Borrell adquiria més possibilitats d’eficàcia. El comte la renovà per carta al nou rei Hug.

Heus ací com s’explica l’historiador contemporani Richer sobre aquests esdeveniments: «El duc (Hug) fou elevat al tron amb consentiment de tots i coronat a Noyon per l’arquebisbe (Adalberó de Reims) i els altres bisbes, proclamat rei dels francesos, dels bretons, dels normands, dels aquitans, dels gots, dels hispans i dels gascons, el dia de les calendes de juny (primer de juny de 987)… Desitjós de deixar, per a després de la seva mort, un hereu del regne que fos reconegut, Hug s’entengué amb els grans i, després d’haver-hi deliberat, parlà a Orléans amb l’arquebisbe de Reims de l’elevació de Robert al tron, primer per ambaixadors, després personalment. L’arquebisbe havent-li respost que no podien regularment crear-se dos reis dins un mateix any, Hug exhibí de seguida una carta enviada per Borrell, duc de la Hispània Citerior, per la qual el duc li demanava socors contra els bàrbars. Hug afirmà que una part de la Hispània era ja ocupada pels enemics i que, si els francs no enviaven reforços al cap de deu mesos, tot el país passaria sota la dominació dels bàrbars. Demanà, per tant, que fos creat un segon rei a fi que, si un moria en guerra, l’exèrcit continués tenint un cap amb el qual comptar. Afegí encara que si el rei era mort i el país envaït, vindria la divisió entre els grans, la revolta dels dolents contra el bons i la reducció de tota la nació a l’esclavitud»^[015].

El darrer editor de la Història de Richer, Latouche, fa notar que és falsa la doble negociació, primer per ambaixador, després personalment, que Hug hagués fet vora l’arquebisbe de Reims^[016]; la veritat és que hi hagué una sola negociació: la personal del rei, que fou tractada a Orléans, on es trobava el monarca uns tres mesos després de la seva coronació, a darrers d’agost de 987^[017]. La veritable intenció del rei en sol·licitar la proclamació del seu fill Robert era, evidentment, assegurar la successió reial familiar; dos passats seus, Odó i Robert, havien estat reis personalment, però a llur mort la corona havia tornat a la casa carolíngia; ara ell, amb l’experiència, volia assegurar la nova dinastia. L’argument sobre la situació d’Hispània ho era de circumstàncies, per camuflar la causa veritable. Però per a nosaltres això no li treu cap valor. Podem donar per cert que el rei l’esgrimí i que els fets al·legats tenien una realitat; que Borrell havia escrit la carta a Hug renovant la sol-licitud feta a Lotari primer i a Lluís després; que a la cort d’Hug es tenia notícia de l’ocupació militar establerta per al-Mansur sobre el regne de Lleó; que Hug tenia en aquells moments la intenció de realitzar una campanya cap al nostre país en auxili del comte Borrell.

Totes aquestes conclusions que es deriven de la narració de Richer són confirmades per la cèlebre carta aportada a aquest tema per Pi i Arimon, escrita realment per Gerbert i nominalment pel rei Hug, del qual Gerbert era aleshores secretari, i adreçada al «marquès Borrell». La carta, sovint reproduïda, deia: «En nom del rei Hug al marquès Borrell. Perquè la misericòrdia de Déu ens conferí amb tota quietud el regne dels francs, determinàrem amb consell i auxili de tots els nostres fidels subvenir promptament a la vostra inquietud. Si doncs voleu conservar la fidelitat tantes vegades oferta per legats a nós o als nostres antecessors —a fi que arribant al vostre país no ens trobem burlats amb la vana esperança de la vostra ajuda—, tan bon punt sabreu que el nostre exèrcit acampa per l’Aquitània veniu a nosaltres amb poca gent per confirmar la fidelitat promesa i guiar l’exèrcit pel camí convenient. Si preferiu fer-ho així i obeir-nos més aviat a nosaltres que els ismaelites, envieu-nos legats abans de la Pasqua que ens assegurin la vostra fidelitat i us puguin donar notícies precises de la nostra anada»^[018].

La carta hagué d’ésser escrita a principis del 988, és a dir, quan Hug ja havia aconseguit la coronació i consagració del seu fill Robert, tan desitjades. El seu sentit és molt clar: pensa preparar una expedició d’auxili per a la primavera-estiu de 988; però abans, malfiant-se de promeses fetes en els moments de perill i que sospitava fetes a contracor, vol prendre les possibles garanties amb la recepció, primer d’uns legats que renovin la fidelitat, després amb la compareixença personal i amb poca companyia del comte en el seu campament militar a Aquitània, en forma que quedi lliurat a les seves mans.

Però en 988 Borrell ja devia saber, a través de les relacions contínues que de segur s establiren amb Còrdova motivades pel rescat de captius i per les notícies que devien anar portant aquests a llur tornada, que els esdeveniments prenien per la política militar i d’expansió cordovesa una altra direcció, que el que preocupava al-Mansur era el regne de Lleó i els comtats castellans. L’any abans, 987, havia fet l’expedició desoladora a les terres portugueses amb la presa de Coimbra; quan en 988 Borrell rebia la carta d’Hug, al-Mansur devia preparar l’expedició de l’estiu que havia de rendir Zamora, prendre i destruir Lleó, saquejar els monestirs d’Arlanza i Sahagún. Borrell devia saber que, a Còrdova, de Catalunya ja no se n’esperaven més que els diners dels captius encara retinguts; el país no era prou ric perquè valgués la pena de noves campanyes.

I com altrament el to de la resposta d’Hug no era pas massa afalagador…

El resultat, el sabem tots. Borrell ni envià la legació demanada per a abans de Pasqua, ni tingué ocasió d’anar a Aquitània. Al rei Hug, que, segons deia la carta, i era veritat, havia obtingut «amb tota quietud el regne dels francs», se li havia acabat la tranquil·litat; pel temps que ell devia projectar de baixar a Aquitània es revoltà el carolingi Carles de Lorena, germà del difunt rei Lotari, i prengué Laon, on Hug i Robert foren obligats a anar a combatre!; la guerra duraria fins al 991.

Així acabà de fet el domini franc sobre els comtats catalans, amb el fracàs d’aquest intent de restabliment i amb l’extinció definitiva de la dinastia carolíngia en el regne francès. Cessen en absolut les relacions polítiques entre els nostres comtes i els monarques francs, i no cal dir que amb el precepte de Lotari per a Sant Cugat, del 986, es posa fi a la sèrie de diplomes reials francs per a terres catalanes, que havia durat vora un parell de segles.

El primer privilegi de caràcter polític que havia d’inaugurar la nova sèrie a donar pels sobirans del país és el que promulgà el comte Berenguer-Ramon de Barcelona (el nét de Borrell) el 8 de gener de l’any 1025, adreçat «a tots els habitants de la ciutat de Barcelona i del seu suburbi i de tot el comtat de Barcelona». Per aquesta carta de fermança el comte assegura a ells i a llurs successors —mentre li jurin i mantinguin fidelitat i adjutori— la lliure tinença de llurs possessions franques, amb les corresponents pastures, llenyes, aigües i entrades, i de llurs béns mobles; els eximeix de tota jurisdicció que no sigui la seva o del vescomte o dels jutges per ell nomenats; anul·la tota càrrega que els hagués estat imposada pels seus antecessors. El comte jura la concessió a l’altar de Sant Joan de la seu de Barcelona i ordena que els seus fills i pròxims confirmin aquesta franquesa quan arribin a l’edat de jurar^[019]. Com pot veure’s, ens trobem davant un acte jurídic de plena sobirania política, amb el jurament de fidelitat, no al senyor, sinó al sobirà, amb la implantació del règim paccionat en tant que s’assegura el privilegi amb l’obligat jurament a la potestat.

No és pas que aquest acte inaugurés la sobirania del comte de Barcelona; no era més que l’exercici d’una sobirania ja existent. Podem presentar-ne d’altres manifestacions anteriors, del comte Ramon, el pare de Berenguer.

Unes vendes d’importants predis fiscals fetes pel comte en 998 i en 999 a favor del vicari Bonfill, fill de Sendred, aquell que anà a Còrdova en 971 com a ambaixador del comte Borrell. Un dels predis era a la vall del Tordera, tocant a Vallgorguina, l’altre al Vallès, entre els termes de Caldes i Sentmenat. El comte Ramon els tenia dels seus passats, com a «emoluments que pertanyen a la meva funció», eren del seu «fisc propi dedicat a la nostra funció»; els venia amb tots els censos, tributs i serveis consuetudinaris, fent tradició a favor del comprador de domini o potestat, que els tindria com a «franc alou»^[020]. Aquesta alienació del patrimoni fiscal feta lliurement pel comte Ramon suposa la seva sobirania absoluta.

També la suposava la constatació judicial del dret del príncep sobre els erms, antiga regalia bàsica. Pel març de 1016 es discutia entre una tal Adelaida i el monestir de Sant Cugat la propietat d’uns erms de Calders, davant el tribunal del comte Ramon-Borrell, en el palau comtal de Barcelona. Com que ni l’una ni l’altra part no pogueren provar llur dret, «per això fou judicat en aquest judici que aquesta terra (Calders) millor i més aviat pertanyia de dret al príncep així com els altres erms» que a cap dels reclamants; per això fou proclamat per tots que aquesta terra devia romandre en potestat del príncep Ramon, com hi romangué. Ell aleshores la donà a Sant Cugat mitjançant un «precepto vel privilegio»^[021].

Encara suposava sobirania l’encunyació de la moneda al seu nom, «Raimundus». És el primer cas que Botet assenyala en el nostre país «marcant —diu— un pas més en el procés històric d’usurpació paulatina de les regalies sobiranes pels comtes catalans»^[022]. El pas definitiu. Abans hem explicat com Carles el Ximple havia cedit la moneda ausetana a Guifred-Borrell, com el comte Sunyer en disposava a Girona com a cosa pròpia, però una cosa era tenir-la i disposar-ne, una altra marcar-hi la seva efígie o el seu nom; això darrer és un senyal exclusiu de sobirania.

Al mateix grau de sobirania havien arribat els altres comtes catalans. A Besalú, en un document judicial de 1004, redactat per tant per tècnics jurídics, és dit: «imperante Bernardo gratia Dei comite» i ja sabem el que significa aquest mot «imperant»; allí mateix es parla «dels pròcers del seu regne», referit al comte, és a dir, el regne del comte Bernat^[023]. En un altre document judicial de 1019, l’assertor del comte Hug d’Empúries defensant-lo de la invasió d’Ullastret, de la qual era inculpat, al·legava: «Sento que acuseu el comte d’haver envaït una possessió vostra i d’haver-la sostreta al vostre dret. Jo dic que no hi ha invasió, puix que aquesta possessió és dintre els termes del comtat d’Empúries i la potestat que abans tingueren ací els reis, la hi tenia ara aquest comte Hug»^[024].

A diferència del comte de Barcelona, que per culpa de la invasió d’al-Mansur féu una reculada momentània en el camí de la plena sobirania, els altres comtes catalans, doncs, que no foren afectats per aquella terrible incursió, en seguiren la marxa progressiva fins a la seva apropiació total. Un i altres quedaren definitivament deslligats de fet de tot domini franc en el dies que desapareixia la dinastia carolíngia; el canvi de dinastia no crec que en fos causa, però és clar que en solidà els efectes.

Diem de fet, i no de dret, seguint la indicació de Pujades —feta a començaments del XVIII i consignada en el capítol d’aquesta segona part— que fou el tractat de Corbeil el que finí i liquidà legalment tots els drets de domini que sobre Catalunya tinguessin els reis de França.

El tractat de Corbeil fou establert entre el rei Jaume I d’Aragó i sant Lluís rei de França a l’estiu del 1258. Comportava unes cessions mútues de Jaume I envers Lluís IX sobre gran part dels drets que podia al·legar en el Migdia francès, de Lluís sobre els drets que per l’antiga sobirania podia pretendre en els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Urgell, Cerdanya, Besalú, Rosselló, Empúries i Conflent. La cessió del rei Lluís consigna que en el seu nom i en el dels seus successors «defineix, fa quitació, cedeix i renuncia totalment tots els drets i possessions o quasi-possessions que tingués, hagués tingut, pogués o digués tenir, tant en el domini o dominicatures com en els feus o altres qualssevol conceptes, en els comtats de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Conflent, Girona i Osona, amb tots els honors, homenatges, jurisdiccions i tots els drets i les pertinences a ells inherents, i amb tots els fruits i les prebendes percebuts pel rei d’Aragó o els seus antecessors i els que poguessin percebre’n en el futur»^[025].

Encara que alguns francesos volgueren buscar motius d’invalidesa a aquest tractat amb motiu de l’ocupació francesa de Catalunya tot seguit de la revolta dels Segadors, en temps de Lluís XIII, és evident que el tractat fou permanent i ferm i liquidà legalment el domini franc sobre el nostre país, iniciat a darrers del segle VIII.

Domini, repetim, que havia desaparegut de fet des de finals del segle X i que, àdhuc jurídicament, s’havia de considerar prescrit en temps de sant Lluís, dos segles i mig després de la seva inoperància.

En contra d’aquesta podria al·legar-se la pràctica continuada fins al 1180 d’usar en les fórmules de datació documental el compte segons els anys de regnat dels monarques francs. El nostre arxiver Carbonell fou qui, a últims del segle XV, assenyalà aquest fet com a expressiu de la continuació de la sobirania franca després de Guifred el Pilós. Recentment el professor Maravall, que tant, i amb tants encerts, s’ha preocupat d’alguns aspectes de la nostra història medieval, ha escrit un concís treball sobre aquest tema^[026]. La seva conclusió és que «es tracta d’un simple procediment de cronologia» i que és impossible de «donar-li un significat polític de dependència». Crec encertada la conclusió de Maravall a partir d’una certa època forçosament imprecisa i especialment en temps de la nova dinastia capètida; però, en canvi, crec que en els seus orígens la introducció del sistema no obeí cap altra raó que la de la dependència política del regne franc; que sense la vinguda dels francs per a l’alliberació de les nostres regions mai no s’hauria adoptat el sistema cronològic segons els anys de llurs reis.

Al llarg d’aquest llibre hem volgut aclarir sovint les oscil·lacions del domini franc servint-nos d’aquelles fórmules cronològiques, i els bons resultats obtinguts són la màxima demostració de llur valor polític. Que després, amb l’ús secular, s’anà perdent aquest significat per a esdevenir un sistema innocu de compte, hi estem conformes. De totes maneres, quan es tractava d’un document important o redactat per un jurista, aquest sovint tenia compte del perill del primitiu significat i l’esquivava amb la constatació que on regnava el rei era a França; en 996, el levita Bonhome, jutge, data així un document de Sant Cugat: «anno primo quod cepit regnare Roberto rege in Francia^[027]» i el privilegi del comte Berenguer-Ramon pels barcelonins, de 1025, del qual ens hem ocupat llargament, data: «anno regni Roberti regis XXVIII, digniter pollens in Francia^[028]».

La circumstància que la desaparició del domini reial franc sobre els nostres comtes i comtats fos una qüestió de fet i no tingués una formulació jurídica fins molt tard, fora d’hora, en 1258, fou per al nostre país d’unes conseqüències transcendentals. L’alta sobirania del rei de França, per molt inoperant que fos, no per això havia legalment desaparegut. Els comtes de Barcelona, fent honor a la tradició de juridicitat que havia d’ésser una característica molt acusada de Catalunya, no gosaren mai d’atribuir-se el títol de rei^[029]; els hauria semblat una usurpació, puix que en estricte dret no havia caducat la reialesa del rei de França sobre el nostre país. Calgué, per a tenir un títol reial, anar-lo a buscar a Aragó.

El nostre gran historiador Ferran Soldevila ha comentat amb la seva vehemència característica i amb molt d’encert aquelles conseqüències. Per acabar aquest llibre i il·lustrar aquest tema li cedim la paraula final. Diu:

«El fet de no haver convertit el comtat en reialme, influeix, en arribar a la unió de Catalunya i Aragó, si no en la situació de fet de la nostra terra respecte al país veí, en la seva situació jeràrquica. En el regnat d’Alfons I, el nom del comtat (no ja el de Catalunya, que no sona per a res entre els títols dels comtes-reis) passa a segon lloc; i en els regnats successius cada nou reialme que s’afegeix a la corona el fa recular un lloc més. Així, Jaume I l’ostentarà com a quart títol, rei com era d’Aragó, de València i de Mallorca; i en temps d’Alfons el Magnànim arribarà a ocupar el novè i fins el desè lloc, rei com es titulava dels tres predits reialmes i de Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, Hongria i Jerusalem. De manera que es va donar el cas que el país que era el nervi de la confederació va arribar a ésser posposat a països damunt els quals sols era exercida una hipotètica i fantàstica sobirania.

»Evidentment, hauria estat un acte de provident patriotisme per part de Ramon Berenguer IV que, precisament perquè els seus antecessors no ho havien fet, hagués batejat, o fet batejar, amb el nom de reialme els seus dominis catalans; i si tant és que ell, per les raons que fos, no hagués volgut prendre el de rei d’Aragó, el seu fill hauria pogut prendre’ls alhora, i, en lloc de titular-se rei d’Aragó i comte de Barcelona, s’hauria titulat rei de Catalunya i Aragó.

»Això hauria estat d’una transcendència més gran del que a primera vista pot semblar. És una qüestió de nom, però hi va involucrada una qüestió de renom. El nom de Catalunya va desaparèixer en molts aspectes sota el d’Aragó, que va poder designar, per extensió i per natural desig d’abreujament, tot el conjunt dels Estats catalano-aragonesos. El Casal de Barcelona fou designat, àdhuc pels catalans mateixos, amb el nom de Casal d’Aragó. El crit d’“Aragó, Aragó” va esdevenir aviat el crit de guerra de tots els súbdits d’aquell Casal. Calgué la forta vitalitat de la nostra raça i la seva marcada fesomia perquè el nom de Catalunya i de català subsistís amb la puixança amb què va subsistir i amb tendència a eixamplar la seva àrea de designació, fins a designar tots els súbdits de la corona. Però de la mateixa manera que fets tan remots com la divisió dels comtats per Guifré el Pilós han fet sentir llur influència fins als nostres temps, el fet de no haver estat el títol de sobirans de Catalunya el títol primer que ostentessin els comtes-reis deixa sentir encara avui la seva influència. Així és de solidària l’actuació de les generacions»^[030].